Se'ns pixen a sobre i Convergència diu que plou

Acabem l'any amb que el és i serà, possiblement, un dels enganys més bestials des de la fi de la dictadura. Sí companyes i companys, en aquest país, durant les últimes dècades, o ja se sabia amb qui es tractava, o hi ha algú que volent canviar les coses, ha mort en l'intent. El fet però que exposo ara i aquí, supera tot cinísme possible. I és que amb aquest nou govern dels millors que ha confeccionat n'Artur Mas, es dona la monstruosa paradoxa que la titular de la conselleria de Justícia, la senyora Pilar Fernández Bozal, és ni més ni menys que una de les responsables per part de l'Estat espanyol, de la prohibició de la primera i mítica consulta per a la independència de Catalunya a Arenys de Munt.

Així doncs, la brutal paradoxa és que, el partit que ha aclaparat l'èxit de la manifestació sobiranista del 10 de juliol, i que ha rebut la majoria dels vots independentistes, molts d'ells col·laboradors i votants entusiastes de les consultes sobiranistes, ha col·locat, per sobre de tota dignitat, aquest funest personatge en un dels llocs més potents del nou govern català. L'altra perla d'aquest govern, és en Boi Ruíz, conseller de Sanitat, provinent ni més ni menys de la patronal d'aquest sector. Ell, és amic i col·laborador del think tank de l'ultra dreta espanyola, és a dir, de la FAES, la fundació del PP dirigida per Jose Maria Aznar. Ole!

Per tot plegat, no em queda res més que dir: Se'ns pixen a sobre, i Convergència diu que plou. Agafeu-vos fort que en tenim com a mínim per a 8 anys. Vergonya absoluta per als seus votants catalanistes il·lusos.

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Bon any a tothom!
Pilar fernàndez Bozal, Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Les seves primeres paraules han estat: Prometo amb l'alluda da Déu.

El Jin Jan català

Els meus amics i la gent que m'estima saben perfectament que sóc un rara avis pel que fa als gustos geogràfics, a les tendències i si molt m'estires, fins i tot a la política. Vull dir que, més d'un i d'una m'ha sentit dir que detesto i/o em sento còmode tant a comarques com a la urbs, és a dir, que a vegades em sento atret per les formes i les maneres de fer del món rural i de la muntanya catalana (expressió vayrediana), com també amb les més modernes de la ciutat. Els snobs tiquis-miquis m'agraden i no m'agraden, talment com els rondinaires de bar de poble curts de mires. És una complexa manera més d'aprofundir en la idea tant catalana de l'anarcocarlisme, la d'agafar el millor de cada lloc de la nostra idiosincràcia.

Partint sempre d'una catalanitat insubornable i d'unes idees liberals pel que fa a la societat i la moral, i intentant sempre actuar en relació a la realitat que m'envolta, el món i les idees les veig sempre modulant, i modulant em sento sempre per no caure en l'ortodòxia més tronada. Les idees d'en Pujols sobre la filosofia i l'estètica septentrional i meridional que recauen en la justa mesura temperada en la nostra terra, i en el mateix sentit, el fet de veure com la conjunció del seny i la rauxa es reitera al llarg de la nostra història, em fan ser d'aquesta manera tant justa i contradictòria alhora.

Tot plegat doncs, em fa pensar en la magnífica cançó de l'últim disc del Roger Mas titulada, Tanco els ulls/Obro els ulls, la lletra s'adequa a la perfecció al que sento i sóc, ni d'un cantó ni de l'altre, sempre partint d'una base però, i depenent de la realitat del moment. És com un respir i un bàlsam, és el que fa molt de temps penso i em costa tant de trobar en altres éssers humans; la contradicció sòlida.

Aquí la teniu:

N'estic fart,
del nihilisme urbanita,
de les ulleres de pasta,
del setciències de bar
i de l'orgull pagès.

No en puc més
de les mentides dels progres,
dels rancis de l'altra banda,
dels gurús orientals
i dels profetes del canvi climàtic.

Tanco els ulls i només veig voltors, i el ressol.
Obro els ulls, obro els ulls i veig la dona de la presó.

Bon any!

Nadal Ie-ié

Aquest senzill i innocent post, és simplement per desitjar-vos salut i felicitat, i sobretot recomenar-vos un Nadal ple d'il·lusió i de regals, és a dir, uns regals en forma de retrobament amb els estimats i d'un bon àpat ple de bon menjar i bon beure, res més que això. Visca la tradició, mori la banalització!

Us deixo amb el magnífic vídeo de la nadalenca cançó El petit valilet, interpretada pel conjunt per excel·lència del Modernisme Aborigen, l'Angelina i els Moderns. Que tingueu una bona missa del gall i un bon dia de Nadal.

Recordeu que demà hi ha l'ofrena i l'homenatge a la tomba del president Macià en el seu 77è aniversari del seu traspàs.

IX legislatura. Back to the 90's

Senyores i senyors, demà si no hi ha un daltabaix al país tindrem nou president de la Generalitat, el 129è de la història. En aquest mateix sentit, la setmana passada vam aprovar el Parlament de la IX legislatura després de la dictadura feixista espanyola. Val a dir (i em remeto al brillant Junqueras) que, malgrat la situació d'acomplexament nacional que encara vivim, el fet actual de no estar immersos en situacions bèl·liques fa que el pòsit de convivència i recuperació nacional que estem deixant augmenti any rere any, i això no és res més que positiu per a la nació catalana. Als nostres enemics els costarà cada vegada més fer-nos desaparèixer.

Si entrem però, en la nova configuració de la cambra legislativa, que és en definitiva on es cou el brou de la política catalana, fixem-nos que no hi ha res més desolador que veure un Parlament constituït d'aquesta forma tan monolítica i provinciana, però sobretot una mesa tan decadent com la que ha quedat. Fixeu-vos-hi bé en els logos dels partits que hi floreixen, reflexioneu amb el cor a la mà, amb humilitat i, just després, penseu si això és un avenç o un retrocés. Ja hem començat a veure per exemple, com les pot gastar CiU, blindant un lloc a la Mesa per al partit de Fraga i Vidal-Quadras en comptes de donar-lo al de Macià i Companys. Ells podien, però no han volgut. Gràcies sobiranistes de CiU!

Veurem doncs què passa amb aquesta nova CiU, cap a on tira i fixa les seves prioritats. Algú em podria dir o alertar que la CiU d'ara no és la mateixa que la d'abans, i jo el contestaria que té raó, és cert, la cúpula dels nacionalistes és més sobiranista que mai, i aquest, és un fet evident i positiu fruit de la batalla guanyada pels independentistes durant els últims 8 anys on s'ha posat el dret de decidir sobre la taula, a la centralitat política. Però... El sobiranisme de CiU és sòlid o és de façana? Seran ferms alhora de defensar i aplicar algunes lleis històriques pel catalanisme que el govern anterior va iniciar? El noi de la Franja, el reconegut patriota Duran i LLeida -responsable de la negociació amb l'Estat-, aguantarà la pressió de l'Estat en el moment clau? Mama por!!!

Em preocupa doncs un cert regust de tornada al passat, no hi puc fer res, l'actualitat m'empeny a considerar els últims imputs que m'arriven i em fan tremolar; l'unionisme radical, per exemple, content perquè ara hi ha una presidenta del Parlament no independentista, Wikileaks ensenyant-nos com el cònsol nord-americà estava realment preocupat per la deriva sobiranista del passat Govern (el d'ara se suposa que no), i en definitiva, el govern espanyol encantat amb la tornada CiU al govern, i respirant per fi tranquil, després d'haver fotut fora l'independentisme del govern i haver trencat momentàniament el somni d'una esquerra nacional catalana. Em fa tot l'efecte que la sociovergència serà addicta al pont aeri.

I ja que parlem de l'Estat, estic content perquè ara se li pot obrir d'una manera ofensiva i per fi no violenta altre cop el conflicte basc. Si realment es confirma una treva definitiva de l'organització armada basca, i per tant, l'entrada amb força un altre cop de l'esquerra abertzale a l'arena política, no només se li acabarà la moma al PSOE i el PP basc, sinó que el dret a decidir retronarà amb força altre cop al nord de la Península.

Realment, tot plegat, una tornada als 80 i 90 en tots els sentits, fins i tot potser amb la basquitis que poden recuperar certs sectors tronats de l'independentisme nostrat. Ufff... Quina mandra!
La nova Mesa del Parlament de Catalunya.

País petit. El fotoclip

Bon dia!
El Belda i el Conjunt Badabadoc us desitja una bona entrada d'any amb aquest bonic fotoclip. Un treball que enceta en bona mesura, una nova temporada plena de sorpreses i noves emocions. Estigueu atents perquè aquesta banda de torristes tornarà a donar joc a la nostra música nacional!

Cliqueu AQUÍ i gaudiu del fotoclip. Bon profit!

Cap de setmana modernista

Sí companyes i companys, la modernor nostrada no descansa ni quan el fred ens alcança. Aquest cap de setmana tenim una intensa activitat que ens portarà primer a Sta. Perpetua de la Mogoda (entre polígons i en ple Vallès) i l'endemà al Cap i Casal principatí.

Anem a pams, divendres doncs, amb l'ajuda inestimable de la gent de Cam Bernades (Camí de l'aplec, s/n. Sta. Perpètua), ens hem inventat una festa Modernista Aborigen on hi actuaran els Foix, una nova formació de Powerpop i Brit Pop sorgida de La Llacuna (Altíssim Penedès), que gairebé s'acaben d'estrenar i que n'estic segur que hi haurem de prestar un xic d'atenció, si més no, dins el moviment Mod de casa. Per tot seguit, ballar i gaudir d'una magnífica selecció de Northern, ie-ié, Powerpop i Reggae a càrrec de Selectors Badabadoc. Talc a la pista i endavant les atxes!
I dissabte què? Doncs si ens aixequem en condicions, tindrem tot un dia per gaudir de la Tupperdress Party: MODERN WORLD MEETS BREAKAWAY. És a dir, una exposició amb dret a compra de vestits i ítems seixanters fets per la Vicky, una dissenyadora experta en moda d'aquesta dècada. Tot plegat, a la botiga Mod per excel·lència de Barcelona Breakaway (Torrent de les flors, 96), ben amanit amb música i beguda especialment barata.

Déu n'hi do no? Jo hi seré, i tu?

Osona. Un any de l'any zero

Sí companyes i companys, avui fa exactament un any que la comarca d'Osona va protagonitzar un fet històric per Catalunya. Es tracta d'un procés iniciat amb fortes dosis de folklorisme a Arenys de Munt, desinflant-se fins a nivells de reducte en les últimes onades (excepte notables excepcions), però que va tenir la nostra comarca, com a punt central d'èxit notable i de rigorositat democràtica (veurem què passa a BCN ara). L'equip d'Osona Decideix va ser un equip compacte que va saber i va aconseguir fer un referèndum amb tots els seus ets i uts, on el resultat del qual i l'impacte mediàtic i social que va produir, produís un toc seriós d'alerta als diferents governs, tant municipals, autonòmics com estatals.

I és per tot això que avui celebrarem el primer aniversari, amb la presentació d'un llibre-DVD titulat Osona Decideix, imatges i dades d'una jornada històrica. Serà a les vuit del vespre al Temple Romà de Vic.

Esperem que tota aquesta sacsejada sobiranista que hem viscut els últims temps, no quedi afectada per els nous temps poc moguts que ara s'albiren, on el peix el cove i l'atomització social pot tornar a ser el pa de cada dia.

El martell convergent

Infern vs. claror, la foscor del pou vs. la llum al final del túnel, descontrol vs. seriositat, desgovern vs. govern fort, irresponsabilitat vs. responsabilitat, independentisme arrauxat vs. catalanisme d'ordre, incompetents vs. professionals, traïdors que heu fet president un xarnego vs. catalans impol·luts, seny i rauxa vs. només seny...

Aquest és el discurs, si voleu simple i clar, però efectiu, que com un martellet ha anat repicant incansablement dia a dia, i des del primer dia del govern catalanista i d'esquerres, dins les ments dels ciutadants de Catalunya. Un sistema realment eficaç i implacable, a vegades cínicament intencionat, que tot el món convergent ha practicat com a norma general i ha repetit fins a la sacietat, aconseguint d'aquesta manera empastifar totes les capes i ens socials i comunicatius del país. Han convençut a milers i milers de persones habitualment allunyades de la política, i també entrar com una taca d'oli al nou independentisme. Fins i tot, m'atreviria a dir que a propis militants d'altres formacions polítiques també, creant així una sistema continuat desmoralitzador.

No ha servit de res i ha estat en va, malgrat dificultats i errors, que aquest país durant els últims 8 anys hagi estat capaç de realitzar una sacsejada democràtica i materialitzar avenços socials i nacionals poc imaginats abans pel catalanisme històric. Ni que el govern de Madrid, junt amb els grans poders econòmics tant catalans com espanyols, s'hagi incomodat de valent amb el fet que amb només un 14% independentista es condicionés un govern socialista, i ni tant sols que la nova Oficina Antifrau pugui desemascarar autèntics desfalcs econòmics. Per CiU i els seus acòlits, amb l'inestimable ajuda de l'independentisme express, tornar al govern era una qüestió de vida o mort. No podia ser que uns indesitjables niñatos amb uns impurs al capdavant governessin el seu cortijo i, per això, la seva insistència de l'estat de la qüestió sota el seu punt de vista a la societat ha estat letal, formidable, impecable. Em trec el barret.

Que el tripartit (fixeu-vos que des del primer moment han menystingut la formula govern de la Generalitat) fos el mal de tots els mals i que qualsevol fet o llei (encara que fos beneficiosa pel catalanisme) que es realitzava fos considerada un problema per a la societat, ha aconseguit i aconseguirà una cosa tan despreciable i perillosa per la salut mental com que CiU ocupi amb pràctica majoria absoluta durant els propers 8 anys (pel cap baix) tots i cadascun dels poders públics per administrar la població, un fet que sempre s'ha criticat i s'ha titllat com una limitació per a l'ambició necessària i poc plural políticament. Lícit, això sí.

Per acabar-ho d'adobar i fer contents als convergents, només faltaven les declaracions del ressentit i singular personatge Héctor López Bofill: "SI serà la força en la qual conflueixi el projecte central en defensa de l'estat propi un cop ERC, sense lideratges i sense credibilitat, entri en la descomposició definitiva". Bravo! La veritat és que amb mentalitats així de rabioses i plenes d'odi serà impossible assolir la independència, fiqueu-vos-ho al cap. Si a aquestes alçades, després de passar de 21 a 14 diputats independentistes al Parlament, encara no s'ha entès que l'independentisme no pot, ni ha de créixer a base d'un altre independentisme, sinó gràcies a esgarrapar sensibilitats fora d'aquest, és que o algú està sonat, o és un antipatriota. El tema és: Ser sempre els mateixos, però amb diferents collars, o augmentar suports. Sembla ser que per l'inconscient del López Bofill, l'independentisme no ha de créixer sinó canviar-li la marca. Que Déu ens agafi confessats.

Poema visual: Tot i que

HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAJUASJUASJUASJUASJUAJUASJUASJUASJUASJUASJUASJUASJ
UASJUASJUASJUASJUASJUASJUASHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHA........ Pissssssssssssssssssssssssssssssssss

Dedicat a 1.198.010 persones residents a la Catalunya autonòmica.


Magistral gag dels de Polònia

A treballar!

Segurament, el fet més insòlit i important d'aquestes eleccions (malgrat estiguin en pobres condicions), és que per primer cop a la història de la Generalitat de Catalunya, s'hi hagin implantat dos partits clarament i autènticament independentistes, tot i que molt diferents. Lluny de ser un drama, com molts rondinaires diuen i pensen sovint (un esport a bastament practicat al nostre país), aquest fet permet obrir per primera vegada un ventall d'oportunitats i emocions que ara mateix explicaré.

Malgrat el procés hagi pogut ser sagnant i incòmode (per tothom), i fins i tot considero que per part d'alguns molt mal treballat i amb molt ressentiment, ara l'independentisme ja no està sol en la figura d'ERC, i per tant en el centreesquerra ideològic, sinó que compta també amb un partit liberal i de centredreta, la qual cosa el joc s'obre, i s'explicita d'una vegada per totes el que Esquerra sempre ha perseguit, que la majoria social sobiranista s'eixampli. Us ho diré amb un símil molt simple. Quant un és fill únic, es beneficia de totes les coses bones, però atenció, també de totes les dolentes. En canvi, amb família numbrosa, el pa està més repartit i la pinya és més ferma (sempre i quant hi hagi bon rotllo, és clar). És a dir, ara mateix se'ns obren dues grans oportunitats perquè d'aquí a quatre anys el camí cap a la sobirania política estigui practicament esfaltat, i només ens falti dibuixar les línies.

1. El panorama independentista, per fi, es clarifica, i gairebé obliga a la resta de partits, partidets, plataformes i varis espècimens, a no jugar més a veure qui és més independentista. Ara tenim un partit independentista de centreesquerra, i un altre amb ganes de consolidació de centredreta. La qual cosa fa que, si es treballa bé poden arribar a ser els dos partits que capitanegin el camí cap a la llibertat. Un, realitzant la tan anhelada esquerra nacional, i l'altre, arrossegant encara més el gran vaixell del regionalisme català cap al sobiranisme. En definitiva i com a objectiu final, fer que ERC, ICV, sectors del PSC, CDC i SI acabin creant el que hauria de ser el gran bloc sobiranista català per engegar el procés definitiu.

2. Perquè tot això sigui possible, cal fer un pacte tàcit (si voleu no públic) de no agressió entre ERC i SI, en el que cadascú treballi a la seva manera i en positiu. Després de la sagnia que l'independentisme ha patit, cal que els dos partits treballin per créixer cadascú per la seva banda, i aconseguir una vegada per totes la majoria social per la independència del nostre país.

És tant senzill com això, com de canviar de mentalitat, de canviar d'adversaris. Ara sí, ara tenim a les nostres mans, per primera vegada dos instruments que si s'engrassen bé poden ser letals per ensorrar l'autonomisme, i de pas, guanyar definitivament l'unionisme.

Pd: Perquè això passi, primer de tot ERC ha de fer un acte d'intel·ligència i responsabilitat i encarar la nova etapa sense més ferides. I SI ha de veure que ERC ja no és l'adversari a robar vots.

Els fets del 28 de novembre

Any 2006.
Autonomisme: 97 diputats
Independentisme: 21 diputats
Unionisme: 17 diputats

Any 2010.
Autonomisme: 100 diputats
Independentisme: 14 diputats
Unionisme: 21 diputats


1. L'autonomisme i l'unionisme radical ha escombrat l'independentisme. Paradoxal, surrealista i lamentable, que l'any de les consultes i de la manifestació sobiranista més gran de la història, l'independentisme retrocedeixi i bona part d'ell faci president a un personatge que ja ha declarat que no vol, ni en pintura, fer un referèndum per la independència, almenys en 8 anys. Crec que tots hem de fer un mea culpa general i descansar una estona, i quan dic tots és TOTS.

2. L'independentisme català té un problema endèmic, està sonat i li manca estratègia:
-Per un cantó, tenim els revolucionaris de sempre, que no es mouen de la cagada i no tenen intenció de moure's-hi (excepte alguna il·lustre excepció), que es mantindran en el seu esquema mental de l'antisistema deixant de banda la societat que ells diuen que defensen, mentre es recreen amb la seva sectària i minoritària ideologia. Sempre a la trinxera i a les muntanyes, res a fer...
- Per l'altre, tenim l'independentisme express, el que deconstrueix, el que divideix, el màgic, l'essencialista, l'anti-estretègia, el dels collons sobre la taula, el que es pensa que amb quatre gats serem independents... El pitjor de tot, és que moriran així de sonats. Uns ja no hi són (per sort mental d'aquest país), uns altres, tenen l'oportunitat per crear una estructura seriosa i realista amb la societat que ens envolta. Així ho espero.
- També tenim els independentistes que encara no estan preparats per la independència (surrealisme!!!), i per això, han donat suport al regionalisme català.
- Per últim, tenim l'independentisme que volia canviar la realitat, crear majoria social posant-se en un terreny fangós i molt perillós, i marcar un full de ruta gradual i realista. No se n'ha sortit (en part), i s'ha desmontat. Ha arriscat massa segurament.

A tots i cadascú d'ells, moltes gràcies per aquest lamentable paper, que Déu us ho pagui!

3. La gran notícia del dia, és sens dubte el fracàs absolut del federalisme catalanoespanyol. Aquí és on la gent d'ERC pot xalar i pot reivindicar el seu paper. Hem aconseguit disminuir l'esquerra sucursalista, i és en aquest punt on crec que ha de continuar l'estratègia d'Esquerra; laminar encara més aquest flanc, per intentar aconseguir ser l'esquerra nacional. Bé, de fet aquesta ha estat l'estratègia de sempre i la que uns quants no han volgut entendre malgrat al principi hi donaven suport, per això estic convençut que el què ha de fer ara ERC és seguir, seguir i seguir per crear més majoria social sobiranista i d'esquerres. De pitjors ens n'hem ensortit!

4. Per vergonya de tots, l'extrema dreta espanyola ara té més diputats que mai a Catalunya i pot condicionar el futur i la política a casa nostra. Crec que algú encara no se n'ha adonat, segurament per la letargia momentània que està vivint, però és un fet molt preocupant que entre tots haurem de reflexionar-hi.

5. CiU té una oportunitat històrica de moure el seu vaixell cap a posicions clarament sobiranistes, i enllaçar així amb tota la feina que s'ha fet als últims anys: Mantindrà la llei del cinema? Lluitarà per les vegueries amb la intenció de suprimir les províncies? Farà un referèndum pel concert econòmic? Mantindrà el blindatge de la immersió lingüistica a l'ensenyament? Mantindrà les mateixes ajudes socials? Mantindrà la Llei d'acollida? I sobretot, mantindrà el tremp independentista que hi ha, o el paralitzarà talment com l'època Pujol?

CiU té un problema gravíssim ara, amb la cantada victòria del PP a Madrid l'any que ve, i amb un PP fortíssim a Catalunya, haurà de triar entre l'enfrontament amb ells tot creant una conjuntura favorable i real pel dret de decidir. O abocar-se al peix al cove i qui dia passa any empeny. Jo crec que ja tinc la resposta, i tu?

No vull acabar sense felicitar als amics, amics polítics de veritat (ells sabran qui són) que han tingut més sort que nosaltres, que malgrat hi pugui tenir diferències, amb ells sempre hi puc comptar. Sé que us he fotut a tots dins el mateix sac, però també sé que amb vosaltres hi podré parlar i fer una birra sempre. També us demano que reflexionem i valorem què tenim ara mateix al voltant nostre. Crec que tenim mala peça al teler.

Ara sí, acabo amb una de les millors frases d'en Pujols, crec, que la més indicada en un dia com avui: Visca Catalunya, morin els catalans!

Jo, ERC

Ahir a l'acte final de campanya d'Esquerra a Vilablareix (Gironès), el president del Parlament de Catalunya, l'Ernest Benach, va dir una cosa molt significativa que, per a mi, resumeix a la perfecció i amb senzillesa els moments polítics que estem vivint i la feina que ha realitzat ERC al llarg d'aquesta última dècada.

El reusenc va dir el següent: "Traslladem-nos per un moment al 1999, a les últimes eleccions d'en Pujol. Us podríeu arribar a imaginar en aquell moment una campanya electoral on els socialistes cridessin 'Ni de dretes, ni independentistes', i els convergents fessin una campanya pel concert econòmic, mentre manifesten el binomi catalanisme i independentisme, fent entendre que ells de moment són el primer?". Doncs bé, com diria aquell alemany, "no hase falta desir nada mas".

La veritat és que el fet que el centre polític de Catalunya s'hagi traslladat cap a posicions sobiranistes no em fa res més que reafirmar-me amb el que ja he dit tantes vegades. L'estratègia ha funcionat, la primera batalla s'ha guanyat, hem fet més sobiranistes CiU i més demòcrates el PSC, hem posat el país davant del mirall, i li hem fet veure totes les seves vergonyes (fracàs del federalisme i de l'autonomisme, l'extrema dreta del PP, negocis bruts del regionalisme...). I el que és més important, mentrestant hem creat estructures d'estat. Ara, s'enceta la segona batalla, la definitiva, la de la realització del referèndum i del dret a decidir, i és per tot això que jo donaré suport al partit que ha ajudat a provocar aquesta situació i que pot continuar arrossegant l'autonomisme cap a la batalla definitiva. Jo, Esquerra Republicana de Catalunya.

Tot ben senzill i ben alegre

No deixeu que l'unionisme ultra us amargui la vida, i que l'autonomisme torni a estar ben cofoi.

A Palau

Pels 80 anys d'història, per Macià i Companys, perquè continua sent el pal de paller de l'independentisme seriós i d'esquerres, perquè és l'únic partit que pot arrossegar l'autonomisme cap a posicions sobiranistes (i ho ha fet), perquè sense ERC Catalunya no hi és tota, i perquè som gent honesta que podem anar arreu amb el cap ben alt sense hipoteques, al Palau també. Perquè vull...
Avui em trobareu a l'acte central d'Esquerra Republicana de Catalunya, al Palau de la Música Catalana, amb 3000 valents més donant suport a la gent que ha posat les bases del futur Estat català, i que ara està disposada a portar-lo a terme.

Bon dia, i que tingueu un bon cap de setmana.

Compartim una paella?

Trobo sempre interessant els espectacles lúdicoculturals que fa aquesta gent, i és per això que és un plaer anunciar-ho aquí al meu Bloc.

Es tracta doncs d'una de les mogudes més undergrounds i aborigens que ara mateix et pots trobar, una reivindicació i un esclat de cultura nostrada passada pel sedàs transgressor feta al carrer i pel poble. Els responsables del crim són els valencians Compartir Dona Gustet, un d'aquells col·lectius del país que surten com un bolet (la Catalunya micològica!), i que si no existissin s'hauria d'inventar. Una gent que es preocupa per fer cultura popular, lliure i de transmissió directa.

Ara, aquesta colleta s'ha tret de la màniga, com qui no vol la cosa, una road movie, bé, més ben dit, un Arròs movie, tal com diuen ells, amb estil americà però amb sabor mediterrani (què més volem!). I tot això, ho presentaran demà amb una festa al carrer, amb Paella inclòsa, és clar, al C/ Lleialtat, 6-baixos de Barcelona. Digne de veure-ho i viure-ho.

FESTA ARRÒS MOVIE:

21:00 h - Performance Paellera
21:45 h - Tirada de l'arròs en live stream+Presentació de l'Arròs Movie
22:00 h - PAELLA POPULAR A LA PLAÇA JOSEP Mª FOLCH I TORRES
23:00 h- CULEBRA (concert i explicació de les cançons tradicionals recol·lectades per pobles i valls)
24:00 h - KOULOMEK AMB XOCOLATA i després més marxeta, però ara no us ho podem dir... A part d'això; hi haurà la típica rifa de la paella per a 30 persones cuinada per en PERE CULLERA i en MARQUET a casa teva + un 2n, 3r, 4t i 5é premi sorpresa, també presentarem el vídeo participatiu que vàrem fer entre totes l'altre dia al CCCB, hi haurà projeccions, bailoteo and more mor, amor!

Tot sigui per la paella!

Per a més info AQUÍ i AQUÍ

Malament

Malament està aquest dissortat país, si després d'anys i panys denunciant l'escandalós, injust i ferotge espoli econòmic que pateixen tots i cadascun dels catalans i catalanes, a la primera de canvi, quan un polític surt i pel broc gros engalta unes quantes veritats, tothom se li tira al damunt. Des dels intel·lectualets de baixa estofa que abunden a les ràdios i televisons locals i públiques, fins als polítics que, per més drama, saben quanta veritat hi ha en aquestes afirmacions. Si és ben bé que, ni ensenyant les balances fiscals (recordem-ho, un fet mai succeït quan CiU era "decisiva" a Madrid, i sí durant el govern d'esquerres i catalanista), l'autoodi no és capaç de desaperèixer de les ments de molts catalans.

Malament estem si, després de fer la manifestació independentista més gran de la història d'aquest país, i quan sembla que tot és possible, el que segurament serà el proper president de la Generalitat, afirma que va vanagloriar-se quan la Roja va guanyar el Mundial, això sí, sense banderes i a casa d'amagatotis. Molt català, rànci i catòlic tot plegat. De fet, no ens hauria pas d'estranyar això, aquesta actitud segurament era la majoritària a la manifestació de 10J, amb la qual cosa, fa una mica de basarda que, tot aquest independentisme màgic i ansiós proclami que al gener tindrem la independència. Cal construïr estat i crear majoria social, en comptes de vendre gat per llebre!

I sobretot, estem més que malament, veure com un sector del sucursalisme d'esquerres, no hagi après la lliçó, després de 8 anys governant amb els independentistes, que amb Espanya no hi ha res a fer, i que l'estat normal dels països normals, és precisament esdevenir Estat. A cal sociata hi ha problemes greus, i més que n'hi haurà després de la patacada electoral. Aquest ha estat l'encert de l'estratègia d'ERC, portar el límit de la democràcia al PSC, fer-los votar lleis netament catalanistes i empassar-se sense cap incident tot un regitzell de consultes sobiranistes, justament quan ells han posseït la Generalitat. Evidentment uns no ho podran aguantar gaire més, i es llençaran a la olla del PSOE lerrouxista, d'altres, tampoc aguantaran gaire temps més, i hauran de fer un pas democràtic i catalanista. El del referèndum.

Ep! El 3er Aplec Modernista Vallesà

Modernes i moderns.
Ja tenim aquí el 3er Aplec Modernista Vallesà, l'aplec d'aplecs, l'aplec mare. Tota una aventura que va començar un dissabte fred de novembre de fa tres anys a la Garriga quan una colleta, faltada de música modernista nostrada, es va treure de la màniga un recopilatori de Ie-ie, Pop i Garatge seixanter en la nostra llengua i el va donar a conèixer als afortunats que van assistir al 1er aplec vallesà. Ha plogut molt de llavors ençar, i pel camí ja hi hem deixat 6 aplecs més, però això sembla que no té aturador, les ganes de gaudir-ne i ballar-ne més hi són com el primer dia.

Així doncs, comencem!

Ah! I no oblideu que durant la trobada hi haurà la tercera entrega del recopilatori del Modernisme Aborigen. 14 delicioses cançons més del nostre cançoner seixanter.

La Iaia sona bé

Ahir vaig assistir a la sala Bikini de BCN per presenciar l'entrega de premis Sona 9. El primer que em ve al cap, i el comú denominador dels meus pensaments quant escric aquesta lletra, més enllà dels guanyadors, és que la música que es fa a casa nostra i que està cantada i pensada en català, és bona de veritat, i que per fi ha superat tots els complexos i provincianismes que tenia. Està clar que encara hi ha bones i importants bandes a casa nostra, que en aquest sentit es resisteixen a ser normals, malgrat això però, cal dir que el nostre Pop-Rock nacional és viu i està en forma, el ventall és ampli i de qualitat. Res més a dir.

Les bandes d'ahir, van ser els Bläue, uns barcelonins que practicaven una barreja de punk surrealista amb estètica tiki i records de les 6 hores de Canet de Mar. Van quedar últims, segurament perquè l'orella del jurat és poc atrevida, puix la proposta significa un trencament amb la dictadura del Folk-Pop predominant ara mateix en aquests ambients.

Els segons van ser els Pulpopop de l'escola de la Cellera del Ter, amb aires clarament puntiniants i d'Umpah-pah, practicaven un Pop amb punts de Glam i Soul, que a mi realment també em va sorprendre gratament.

I finalment La Iaia, una banda que amplia l'oferta de Folk-Pop del país, els triomfadors de la nit, de Vic evidentment, del qual me'n alegro moltíssim; primer perquè són molt bona gent, i després perquè la qualitat musical i la seva capacitat per crear boniques cançons valien en escreix el premi. S'ho mereixen, està clar. Els hi profetitzo llarga vida i més victòries musicals, n'estic completament segur.

Finalment, reiterar un cop més que la salut del Pop nacional està garantida, una prova fefaent d'això, és que la Bikini ahir no hi cabia n'hi una mosca més. Cal felicitar també amb tots els honors a la gent que ho ha ideat i ho fa possible. Gràcies per crear i fer nació.

28N, l'esquerra independentista amb ERC

Dissabte vam llevar-nos amb una bona notícia, una notícia, que junt amb la recuperació que experimenta Esquerra en les últimes enquestes, significa el posicionament i la valentia davant les properes eleccions catalanes, d'uns patriotes de pedra picada, d'un sector històric de l'esquerra independentista, en definitiva, d'una gent que vist el panorama actual i tenint en compte els moments crucials que viu el nostre país, ha optat per recolzar el pal de paller de l'independentisme, el vot útil, pragmàtic i seriós. Perquè l'independentisme català ja és una altra cosa, ja no estem als 80 ni als 90, i perquè l'alliberament nacional és una opció massa seriosa, com per anar llençant cants de sirena.

Lluny de veure això com una opa hostil a certs sectors, o de les envejetes ja clàssiques dins el moviment, aquesta carta només es pot percebre d'una manera, d'una gent que a títol individual ha decidit fer aquest pas. Res més enllà del què diu la carta. Totes les lectures que es desprenen arrant d'aquest posicionament, són opinions subjectives del periodisme de torn, o de gent que es passa la vida deconstruïnt el que s'intenta construir. Siguem feliços, i deixem treballar cadascú a on vulgui amb l'objectiu comú posat com a meta final.

AQUÍ teniu la carta que ha estat signada per les següents persones:

Jordi Fàbrega.

Alcalde de St. Pere de Torelló

Gerard Fernández.

Membre històric de l'esquerra independentista. Membre fundador del Casal independentista de Sants. Va ser portaveu de la PDD durant la manifestació de l'1D del 2007. Coordinador de formació de les consultes de Decidim.cat

Ramon Moragues.

Membre històric de l'esquerra independentista. Membre de l'UM9, candidatura vinculada a la CUP a St. Pere de Ribes. Va ser regidor de cultura.

Ermen Llobet.

Membre històric de l'esquerra independentista, en concret de l'MDT. Destacat activista ecologista.

Sergi Perelló.

Sindicalista. Membre de la direcció de la Intersindical-CSC.

La carta rep dia a dia més suports de gent que prové de l'esquerra independentista. Més endavant ja es donaran a conèixer. Us hi voleu adherir?

Sacrilegi!

La cristiandat del poble català és un tema inqüestionable, la nostra terra s'ha vestit bàsicament sobre els fonaments de la cultura cristiana (també de la jueva i l'àrab), la qual, ha aportat valuosíssimes característiques culturals, socials i econòmiques al nostre territori. Ara bé, la relació dels catalans amb la institució catòlica ja són figues d'un altre paner, la sintonia no ha estat mai bona, i sempre hi ha hagut forces entrebancs. No cal extendre's per exemple, amb el primer gran xoc protagonitzat pel nostre rei Pere I dit el catòlic precisament, i el Papa Inocenci III, que amb l'ajuda dels francesos (si home! els mateixos farsants que segles més tard s'autoetiquetessin forjadors de l'ètica i la igualtat, quanta mentida mare de Déu), van trinxar els somni catalanooccità i l'avanç ètic i social que protagonitzava el catarisme, realment uns protoluterans avançats en el temps.

Anem al gra però, el fet que el Papa, un paio força repulsiu així d'entrada, vingui a Barcelona amb tots els gastos pagats pels contribuients, després dels escàndols de pederàstia i mantenint-se amb uns postulats fora de lloc; en contra l'homosexualitat i dels preservatius, simplement ho trobo un insult a la intel·ligència.

Però encara vaig més enllà, crec que és un sacrilegi que aquest tal Benedicte XVI, vingui a dir missa en el que és el símbol de la Religió Científica Catalana, el sistema filosòfic iniciat per Ramon Llull i remodulat pel gran Francesc Pujols, el savi de Martorell. Aquest sistema es reivindica com la ciència del tot -la Pantologia- que es basa en l'estudi i la recerca de la realitat, i que trenca amb totes les altres religions. Per dir-ho d'una altra manera; si Grècia va donar al món l'art clàssic (i va satisfer d'una vegada per sempre l'ideal estètic de la humanitat) -la Bellesa-, Roma va crear el Dret (i va donar el dret clàssic amb què va saciar l'ideal ètic dels pobles)-la Bondat-, Catalunya serà la terra destinada a fundar el classicisme científic, és a dir, a realitzar l'ideal dialèctic dels homes, -la Veritat-. És per tot plegat que per a Pujols la Sagrada Família de Gaudí és el símbol i la catedral de la Religió Científica Catalana, i per tant de la humanitat.

Francesc Pujols ha estat i és el filòsof maleït d'aquest país, elevat per a tots els grans de la seva època, ara és un perfecte desconegut, un error que s'hauria d'esmenar. Els catalans i en concret els barcelonins farien bé de, per començar, de llegir el seu llibre La visió artistica i religiosa d'en Gaudí, bàsicament per entendre qui som i com som.


Pd: A tall d'exemple, només dir que quan un prestigiós editor suís demanà a Salvador Dalí un text per al gran llibre que pensava dedicar a Gaudí, el pintor respongué que el millor text que es podia escriure sobre Gaudí ja havia estat escrit, i que era precisament aquest.

Dos pensaments

PENSAMENT 1

El moviment antisistema i/o okupa és digne, és romàntic, fins i tot s'hi pot trobar molt bona gent. La seva veritat en un món progressiu i pragmàtic és basicament estètica, malgrat que la seva estètica deixa molt de desitjar.
Tenen un problema, però: acostumen a estar fora de la realitat de la gent, la mateixa gent que diuen, i volen, defensar. Això vol dir que, encara que intentin aportar un model digne en un conflicte concret, si l'entorn social afectat no el comparteix, automàticament es transformen en esnobs sectaris.
(Pensament sorgit, després de veure l'emissió del 30 minuts dedicat a la colònia Castells de BCN)

PENSAMENT 2

Em preocupa profundament com la societat, amb gent llegida inclosa, té la facilitat per engalipar-se o per deixar-se engalipar, malgrat el fum que es vengui sigui ben negre. Tinc la sensació que la societat s'està valencianitzant, això vol dir, mal que em pesi, que s'està 'enxaiant' i tornant-se acrítica amb segons qui i amb segons què. Cada vegada més tendim a lloar i a premiar els corruptes i deixar-nos enlluernar pels populistes (el pitjor enemic de la democràcia). I, si no, ja veurem quins són els partits que pujaran més a les properes eleccions.
Curiosa societat plena de cantamanyanes de barra de bar, que en plena desafecció política faran guanyar punts als corruptes, els demagogs i l'extrema dreta.

From Lavarone with love

Sí nois... és el que té el torrisme, que la vida l'has de passar de la millor manera possible. I és per això que amb dos valents més, avui agafarem un avió des del preciós i súper Pop aeoroport d'Alguaire, i enfilarem cap a Milà, d'allí a la bonica població (això diuen) sud-tirolesa de Lavarone (Lafraun), on es veu que quatre gats mal comptats, encara hi parlen un dialecte germànic-bavarès que li diuen cimbri.

Què hi farem allà? Doncs res... ballar, riure, fer el modern i compartir amb tota una colla més de la secta, un dels millors festivals del centre d'Europa (això també ho diuen) de l'escena Mod.Ja us ho explicarem com ha anat tot plegat, o no.

A pagar!

Humanament, no puc sinó estar d'acord per la recent sentència del tribunal europeu sobre el cànon digital, una sentència que suavitza la desmesurada política de fets consumats de la SGAE espanyola, contra els petits i mitjans comerços familiars.

Tant humanament, com que continuo considerant imprescindible aquest cànon per a la resta de paticulars i per esdeveniments organitzats per l'administració o capital privat. Un fet que continua recollint, evidentment, la llei europea. Tot plegat, és tant senzill com entendre, que la música pot i ha de ser popular, i que la majoria d'artistes ens guanyem la vida tocant i no cobrant d'un lloc on la majoria de vegades et fan trampa, però és de calaix i també per un sentit estrictament d'honor i de dignitat, que la gent pagui per una feina feta, talment com paga per qualsevol altra cosa, i és evident que d'alguna manera s'ha de regular.

Per tot això i més, per combatre aquesta ignomínia vers el valor de les coses i la moda absurda de la gratuïtat, no puc passar per alt aquesta gravació del gran Albert Serra. Fan d'aquesta gravació, la trobo sublim!


Perdoneu, però algú ho havia de dir...

Les 6 condicions

"Estem decidint si volem anar endavant o volem retornar al passat, el 28 de novembre està en joc el futur d’una generació, si volem que l’acabi decidint el PP o els hi volem oferir als nostres fills un futur millor, un futur en llibertat, un futur a la primera generació de catalans que viuran la independència com a adults, administrant els seus propis recursos". Així d'explícit va ser ahir Joan Puigcercós al meravellós teatre del Grec de BCN, en el que va ser el final de la campanya Catalunya Decideix. Una campanya el resultat de la qual, unes 70.000 han respost a 6 preguntes sobre el futur polític i social del nostre país. 6 condicions perquè Esquerra posi sobre la taula abans de negociar i formar el proper Govern de la Generalitat.

Va ser un acte lluït el d'ahir, on més de 1500 persones van gaudir de la força de la convicció d'un partit, un partit que ha arriscat com mai alhora de fer la prova del cotó al PSC, la prova de la democràcia sobre un partit massa allunyat del catalanisme polític. Un partit que ha arrossegat com ningú, els dos transanlàntics de l'autonomisme d'aquest país cap a posicions si més no contradictòries i democràtiques. Ara sense por a equivocar-nos, podem dir sense embuts que el centre polític a Catalunya, no és altre que el Dret de Decidir.

Esquerra no es va presentar el 2003 per proclamar la independència a curt termini, de fet, no va dir-ho mai (i menys obtenint 23 dels 168 diputats, no fotem!), el seu objectiu era sacsejar la societat i aportar aire fresc a la política catalana, i a fe de Déu que ho fet, ara ja res és com fa 7 anys enrera. Ara el conflicte amb Espanya és més viu que mai, el centre-dreta regionalista és més sobiranista, i l'esquerra federalista té una crisi galopant d'identitat. Què més volem!! Objectiu aconseguit!!

Ara bé, sí que volem més, volem reblar el clau una mica més, per això aquestes eleccions són tant crucials perquè sense una ERC forta tot això se'n pot anar a norris, i per tant, si Esquerra hi és, posarà aquestes sis condicions sobre la taula per formar govern. És a dir, per fer un altre pas en la història d'aquest país. I és que encara ningú ens ha ensenyat que la política sigui una ciència ràpida, no?

Les 6 condicions/propostes:
1. La celebració d’un referèndum per la independència de Catalunya.
2. Concert econòmic per a que els nostres impostos es quedin al nostre país.
3. Aposta per a un sistema financer públic català.
4. Garantir els recursos per aplicar la llei de la dependència.
5. Preus justos i potenciar la producció agrària i ramadera.
6. Transparència a l’administració pública amb la reducció d’alts càrrecs.

2on manifest per a un projecte valent i ambiciós

Nosaltres, ERC

L'ebullició que caracteritza el món independentista, fruit del procés polític viscut a Catalunya des de la formació del primer govern tripartit, ha generat també, al costat d'indiscutibles elements esperançadors per al nostre poble, confusions i desorientacions previsibles. L'aparició de diverses i noves propostes electorals de signe independentista és ben legítima i pot contribuir a enriquir i estendre el ventall del sobiranisme polític. Però al costat d'això, observem amb preocupació la corrua de desqualificacions injustes que, des de posicions independentistes, han caigut sobre l'única força amb representació parlamentària a Catalunya que ha fet de la plena sobirania el seu objectiu essencial.

A ERC i a la seva direcció se'ls pot i se'ls ha de sotmetre a una valoració crítica. Però es fa difícil no reconèixer-li la seva voluntat tossuda de superar el marc jurídic i constitucional que encotilla la nostra nació. Tampoc no se la pot acusar d'haver estat esquitxada per afers propis d'èpoques passades o actuals i d'altres àmbits partidaris (des dels casos Pascual Estevill als del Palau de la Música o Pretòria).

Algunes vegades, segurament, ERC s'ha equivocat a l'hora de prendre decisions i cal afrontar amb decisió els dèficits propis. Però creiem que, vist el que estem observant en l'escenari preelectoral, hem de reclamar més autoestima per a tots aquells que, des de posicions progressistes, ens situem en l'ampli ventall del sobiranisme. S'ha de ser molt frívol per voler fer saltar pels aires tot el capital polític i simbòlic que ha acumulat ERC al llarg de la seva història.

Esquerra Republicana sol ser atacada per aspectes secundaris, però no se li han reconegut encara els grans encerts de la seva llarga trajectòria. El partit sempre ha cregut que no hi ha progrés ni avenços socials sense llibertat, ni des del dogmatisme. Ha sabut aglutinar gent de sensibilitats diverses, des de la socialdemocràcia al liberalisme d'esquerres i els corrents d'influència llibertària. Representa una cultura política que mai no ha cregut en suposats finals de la història. Quan una part de la intel·lectualitat d'Europa coquetejava amb els totalitarismes, ERC afirmava sense matisos la superioritat de l'Estat de Dret.

Catalunya necessita institucions consolidades, i el seu sistema de partits n'és una de principal. Més enllà de les contingències electorals immediates, fóra bo que els qui se senten ubicats en el nacionalisme d'esquerra o de centre esquerra fessin, féssim, un esforç per triar amb encert els estris amb els quals volem bastir noves arquitectures polítiques. De segur que un model de país de qualitat com el que volem no es construirà des de la improvisació, el cabdillisme o les actituds sectàries que massa sovint brollen des dels rengles de l'independentisme. Tampoc negligint les distàncies inevitables entre els grans objectius i el possibilisme necessari.

No deixa de sorprendre com apareixen en el si de l'independentisme trets que creiem més propis de certa cultura política espanyola.

Per tot plegat, els sotasignats, militants o simpatitzants d'ERC, de matisos i sensibilitats diferents, creiem que un projecte polític requereix continuïtat i referents sòlids. L'esquerra nacional –amb els seus encerts i els seus errors–, la que va aplegar Francesc Macià i Lluís Companys, i que després han enriquit noms diversos, de Manuel Serra i Moret a Josep Irla i Josep Tarradellas, de Josep Pallach a Heribert Barrera, ens exigeix ser rigorosos i responsables. Per això, en l'actual moment polític, nosaltres ho tenim clar. Per Catalunya: nosaltres, ERC.

Article signat conjuntament per Eladi Crehuet, Narcís Duran, Pep Martí, Bienve Moya, José M. Murià, Maria Àngels Prats, Àngel Ramos i Josep Maria Valls.
Article emès als diari Avui i El Punt, dijous passat.

Nou single ja a la venda

Senyores i senyors.
Us presento el nou 7" del Belda i el Conjunt Badabadoc, que conté sengles versions del País Petit d'en Llach i del Gemma d'en Joan Baptista Humet. Dues grans cançons elegantment envasades a un 7". I aborigenment vestides amb veus de l'Horta, vents comtals, Hammonds vallesans i Fénders osonencs.

Aquest vinil ja presentat el passat 2 d'octubre al centre del món, la Plaça Reial barcelonina, ara ja el podeu trobar als següents llocs:

Breakaway, Torrent de les flors, 96 Gràcia-Barcelona.
Discos Revolver, Tallers, 13 Barcelona.
Daily Records, Carrer de les Sitges, 9 Barcelona.
Beltza Records, Donibane karrika, Donostia-País Basc. Dedicat a la memòria del Natxo Romero, gran músic i millor amic

20 anys sense el Gato

Ahir va fer 20 anys (20 anys!!) que ens va deixar Xavier Patricio Pérez Álvarez, Gato Pérez, un dels millors poetes urbans de la Barcelona que despertava de la grisor, d'una Barcelona encara sense límits i ple d'excés, l'home que va arrancar i va fer renéixer la Rumba catalana dels carrers i els sòrdids locals dels gitanos de Gràcia. Ahir a l'Antilla de Barcelona, sota la batuta del gran Rafalito Salazar, els seus amics i deixebles el vam recordar en el que va ser l'homenatge, fins ara, més familiar i autèntic. Com va dir el gitano de Mataró, allí no hi faltava ni sobrava ningú, va ser un plaer veure llegendes vives del so laietà i companys del Gato de barra de bar, i una impressió veure també, sa mare asseguda tota l'estona davant l'escenari.



Per nosaltres aquest també serà l'any Gato Pérez. Gràcies Rafalito per la nit d'ahir.

Els bons són bons

Sempre he defensat una teoria (si voleu provocadora), que el dia que es proclami la independència hi haurà independentistes rondinaires que hi estaran en contra, n'estic completament segur. Seguint en aquesta direcció, durant aquests últims mesos de final de legislatura hem pogut copsar una CiU abocada a aquest esperit anti de barrufet rondinaire, una CiU presonera de la seva caricatura del "tot i que..." del Mas de Polònia. És a dir, un partit que visualitza el suport local a les consultes sobiranistes, però vota en contra a la Llei de Consultes o, en el mateix sentit i agafant altes quotes de surrealisme i covardia preocupant, votant finalment favor de la Llei del cinema després de dir-ne pestes d'ella. Ells fa temps que ja han encetat la guerra sense treva per tornar com sigui a la Generalitat, atiant sense mesura l'odi social contra la marca tripartit (cosa que ha calat) i, si cal, votant en contra de lleis que són reivindicacions històriques del catalanisme, com per exemple la Llei de vegueries i l'intent de substituir les diputacions.

L'última de les croades de la Casa Gran (per cert, què se n'ha fet d'aquesta andròmina?), és criticar i intentar deixar en ridícul el Govern de la Generalitat pel tema de l'emissió de bons de mil euros cada un, amb un interès d'un any del 4,75%, destinats a particulars. El senyor Mas potser no ho entén, o la bilis contra el govern el cega, però això entra en la més absoluta normalitat democràtica, talment com va fer el govern Pujol els anys 85 i 86. Aquesta mesura no només ajuda a l'economia general del país, sinó que entra de ple en la definició del caràcter català envers aquesta.

Com dic, no hi ha res més patri, a més de tenir una llengua, un dret civil i uns costums propis, que una manera singular d'entendre l'economia respecte dels nostres veïns, i és exactament això el que per a mi representa aquesta proposta.

Economia a la catalana, significa ser més autosuficients, més autònoms, més enginyosos, més cooperatius i fer pinya per crear vincles econòmics entre poble i govern, al marge dels bancs i de l'Estat. Davant de les grans despeses estatals, dels latifundis, de la cultura del totxo, de la cultura del funcionari, de mantenir una monarquia i venerar-la, d'idees expansionistes i imperialistes... hi ha el caràcter liberal català, de la petita i mitjana empresa, de la menestralia, dels Consulats de Mar, de l'estalvi, de la cooperació, de la no ostentació, de la cultura del treball, en definitiva, de l'espavilar-se malgrat tenir un Estat en contra. Així és com ha subsistit durant segles el poble català, i així és com s'ha aixecat cada vegada que hi ha hagut una crisi o una ocupació militar, amb enginy i fent pinya. Som fenicis i foceus.

L'abc de l'economia explica que perquè una societat progressi i surti del forat cal que el capital es mogui. A casa ens ho estem pensant, i tu?

Pd: L'admirat economista Sala i Martin recomana i anima als particulars a agafar bons de la Generalitat. És una oportunitat bona i segura.

Totes i tots a Igualada!

Bon dia a tothom!

El dia 16 ja s'acosta i comencem a engegar motors amb totes les activitats previstes. Recordeu que les activitats comencen a les 11 del matí amb una taula rodona a l'Ateneu Igualadí, on comptarem amb la presència d' Oriol Junqueras, Josep Guia, Francesc Ribera "Titot" i Rosa Calafat.

A les 12 hi ha una manifestació pels carrers de la ciutat amb una bona colla de grups de cultura popular d'arreu del territori i potseriorment un dinar popular a l'Ateneu i a partir de les 16 actuacions musicals amb Sapastres, Carles Belda i el Conjunt Badabadoc, Meritxell Gené, Cesc Freixas i PD. Cat. A més, podeu arrodonir la vostra jornada igualadina amb el concert dels Esquirols del S.XXI a la Sala d'Igualada a partir de les 23 i, a continuació, fi de festa a l'Envelat (C/ Òdena, 37).

Podeu trobar les entrades anticipades del dinar i el concert al preu de 10 euros a partir de divendres al Clot del Clos (C/del Clos, 53) o al bar l'Envelat (C/Òdena, 37). Si sou de fora d'Igualada, podeu reservar la vostra entrada a l'adreça festivalperlaindependencia@gmail.com o trucar al 669218695.

Afanyeu-vos a fer la vostra reserva! Salut!

Un manifest per a un projecte valent i ambiciós

L’esquerra independentista,
motor de canvis valents i ambiciosos

D’ençà de la recuperació democràtica, la política catalana va estar profundament lligada a dos discursos hegemònics enfrontats però complementaris. El del PSC definia el de CiU com a “nacionalisme conservador”. El de CiU definia el del PSC com a “esquerra sucursalista”. De fet, però, tots dos van gestionar còmodament durant més de vint anys l’escenari sorgit de l’aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut de Sau.

Ha estat pel creixement d’ERC al voltant de la proposta d’un independentisme d’esquerres, que a finals dels noranta va apostar per la conciliació del catalanisme i del progressisme, que emergeix un tercer espai polític rellevant. Aquest espai és el que ha permès el desacomplexament del sobiranisme i la introducció en el centre de l’agenda pública de qüestions com el dèficit fiscal, el control de les grans infraestructures o el dret a decidir. També va exigir el desplaçament de posicions a PSC i CiU, fins a plantejar-se un nou Estatut. I, evidentment, ha facilitat l’extensió i l’homologació d’un independentisme d’ampla base social.

Des del Govern, Esquerra Republicana de Catalunya ha condicionat el desplegament del marc legal i de les polítiques públiques en un sentit de cohesió social, de construcció nacional i d’enfortiment d’estructures amb contingut d’estat. Governar és una tasca complexa. Fer-ho en coalició i amb el suport electoral limitat, encara ho és més. Però no hi ha opció política amb veritable voluntat transformadora que renunciï a l’assumpció de les màximes responsabilitats.

Els darrers anys, l’efecte contundent de la crisi econòmica s’ha combinat amb la proliferació d’un discurs apocalíptic sobre el país i de descrèdit de la política per part dels qui senten haver-ne perdut el control. Això planteja el risc immediat de desmobilització i de desconfiança en la política democràtica i de compromís social, i el retorn al vell ordre dual de l’etapa autonomista.

Tornar a la dicotomia autonomista de CiU i PSC abocaria el país a un retorn al passat. Al país petit, resignat i dependent de tants anys. L’estat i el seu Tribunal Constitucional ja han fixat els seus límits al nostre autogovern. I el gruix de la societat catalana ja va dir abans, i ara ho ha reiterat, que no en té prou. Al cap de més de 30 anys de transició ha arribat l’hora de poder pronunciar-nos sobre la configuració política de la Catalunya del segle XXI.

Tenim el convenciment que el projecte sobiranista és l’únic capaç d’il·lusionar el poble de Catalunya. És el que li pot fer percebre que participa d’un projecte històric i polític de transformació social i d’emancipació i constitució nacionals. El que tradueix i expressa la pròpia condició de subjecte històric i polític de primer nivell, i l’ambició de més democràcia, més participació i més llibertat. Per això, qui signem aquest manifest compartim que la nostra millor oportunitat col·lectiva per assolir els més ambiciosos objectius econòmics, socials, culturals i polítics és la d’esdevenir un nou Estat integrat a la Unió Europea.

Som independentistes i som demòcrates. Per emprendre el camí cap a la plena sobirania ens cal comptar amb el suport majoritari de la població, la veritable font de legitimitat. És imprescindible. És per això que, des del respecte escrupolós per l’expressió de la voluntat popular, amb el convenciment que cal condicionar qualsevol acord de nou Govern a la celebració d’una consulta al poble de Catalunya perquè manifesti la seva aposta de futur, demanem el suport a Esquerra Republicana de Catalunya.

Barcelona, setembre del 2010


Primeres signatures:
MONTSERRAT ABELLÓ poeta, AGUSTÍ ALCOBERRO historiador, RAMON ALCOBERRO filòsof, VICENÇ ALTAIÓ crític d’art, SEBASTIÀ ALZAMORA escriptor, RAFAEL BATTESTINI metge, FRANCESC BELLMUNT cineasta, ALFRED BOSCH escriptor, LLUÍS CERA escultor, ELADI CREHUET notari, JOSEP CRUANYES advocat, JULIÀ CUFÍ físic, MIQUEL DE PALOL escriptor, MERCÈ FERNÀNDEZ historiadora, JAUME FONT geògraf, ORIOL GARCIA QUERA autor còmics històrics, ENRIC GOMÀ escriptor, ANNA GRAU editora, VALENTÍ GUAL historiador, JOEL JOAN actor, ORIOL JUNQUERAS historiador, JORDI LLAVINA escriptor, ISONA PASSOLA cineasta, ENRIC PUJOL historiador, MARIA MERCÈ ROCA escriptora, CAMIL ROS sindicalista, MIQUEL SELLARÈS periodista, MARTA SELVA historiadora, ANNA SOLÀ historiadora de l’art, JOAN MANUEL TRESSERRAS comunicòleg, JOSEP MARIA VALL editor i VIDAL VIDAL escriptor

Homenatge al Mestre

Avui fa 150 anys que va néixer el creador de la Paraula Viva, l'intel·lectual modernista per excel·lència, el Mestre amb ema majúscula, tal com l'escrivia el seu deixeble més directe, en Francesc Pujols. En Joan Maragall, el nostre excels poeta.
I és per això que des d'aquest humil bloc em sumo al seu homenatge amb aquest potent poema:

Excelsior
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.

I no puc deixar de reivindicar també, la Teoria de la Paraula Viva:

Els poetes tenen una gran capacitat de meravellar-se i de retornar als mots la plena intensitat de sentit; per això han d'expressar l'emoció estètica sense el filtre de l'elaboració racional, com si fos dictada per la veu interior que experimenta el sentiment.

Va de populisme

No m'he pogut estar de manllevar aquest tros del brillant article de John Carlin i Carlos Pierini que sortia ahir al diari espanyol El País. De cop i volta i com una aparició, en el text hi he copsat ràpidament i fàcilment les diferències subtancials i profundes que hi poden haver entre dos països, entre dues comunitats, entre dues maneres d'entendre el món i l'economia, en definitiva, entre Catalunya i Argentina. L'un, és un país que es mou sobre la base de la realitat, del na tirant, de l'esforç i l'ètica, sense místics ni grans capitans... L'altre, és un polvorí de populisme, màgia, misticisme i d'ídols, i així els hi va...

Però compte, cap societat se'n escapa del poder d'atracció que pot produir el populisme, i això em fa pensar ara mateix en les nostres properes eleccions, i concretament en alguns dels candidats que s'hi presenten. Rumieu-hi una mica, i llegiu aquesta perla:

[...] El endiosamiento de seres Ídolos-Dioses a los que no se debe criticar, como a Perón, Evita, Maradona, Cristina Fernández o Néstor Kirchner, intocables seres sin errores, lleva al fracaso reiterativo y doloroso que arrastra a millones de argentinos al sufrimiento. El granero del mundo se va convirtiendo en un país lleno además de granos de pústulas creadas por el sistema: fracaso, pobreza, desnutrición, inseguridad, criminalidad, destrucción de las instituciones, ataque permanente a la prensa opositora, ataque a la ley, destrucción de la educación (eso también) y llegamos entonces a que la fantasía de ser un pueblo "protegido" por los Dioses cae en una triste y ridícula realidad. Las sociedades propensas a alimentar estas ilusiones, caen en la seducción hipnótica de líderes de estas características. Son sociedades cerradas, como dice Karl Popper, con un fuerte carácter autoritario, convicciones inamovibles y preponderancia al pensamiento mágico. En estos casos el horizonte de expectativas está absolutamente distorsionado por las ilusiones y las consecuencias se traducen en un sinnúmero de fracasos compulsivamente repetitivos. Decía Albert Einstein que la locura era repetir lo mismo una y otra vez, esperando diferentes resultados.

Independentistes, no us sona una mica tot això???

Gent valenta que estira del carro

La gent valenta d'un partit valent, que ha sigut el responsable durant els últims 80 anys de proclamar dos cops l'Estat català, i d'arrossegar el país cap a majories mentalment autocentrades en la qüestió nacional. Sóm el partit camàlic de la història, construïm i fem avançar sense esperar res a canvi, aquesta és la gràcia que tenim i la que ens motiva.



El secretari nacional d'imatge i comunicació del partit, Ignasi Llorente, ho descriu d'aquesta manera: 'Hi ha qui ens diu que si haguéssim passat aquests set anys a l'oposició, ara tindríem possibilitats d'assolir molts més diputats. Val. Però hi hauria més independentistes? Hi hauria més gent no-nacionalista convençuda que necessitem un Estat propi? Potser la feina no és agraïda, però és per això que diem que és una feina valenta.'

Tardor MODernista

Benvolgudes i benvolguts moderns.

Ens plau informar-vos que aquesta tardor ens oferirà un seguit d'activitats modernistes. Vet-les ací:

*2 d'octubre, festa "A Way of life" al club Clandestinos de la plaça Reial barcelonina, amb l'actuació en directe d'el Belda i el conjunt Badabadoc tot presentant el seu nou 7" que conté sengles versions del País Petit d'en Llach i del Gemma d'en Joan Baptista Humet. Dues grans cançons elegantment envasades a un 7". I aborigenment vestides amb veus de l'Horta, vents comtals, Hammonds vallesans i Fénders osonencs. El voleu conèixer? Doncs vingueu mudats per l'ocasió.
Als plats, el savoir faire dels Pd Rudemod i Pd YokoMar.

*4 de novembre, Aplec Modernista Mediterrani al Vermell de Manresa, amb el directe ferotge dels Trons i la selecta selecció de modernisme aborigen dels Selectors Badabadoc als plats.

*12 i 13 de novembre, ja és aquí el 3r Aplec Modernista Vallesà. Divendres 12 podreu gaudir d'una colla de pd's de Castellar a Terrassa, a la República. Dissabte13, la ja clàssica Escuterada Fatxenda, a partir de les cinc de la tarda, un mercadet seixanter, un recital de le Petit Ramon i una ambientació musical exquisida amb Jack Slade (ska&reagge) i els Selectors Badabadoc (modernisme aborigen) a la Casà Taulé de Sabadell, i una festassa final a la Sala arrahonenca amb els Trist Trash Trio i els Súrfing Sirles i els djs No i Zimmer. + info més endavant.

Salut i modernor!

El vot útil

Curiós país aquest, que després de set anys de sacsejada social i nacional, i quan l'independentisme sembla que està en el seu millor moment de la història, un sector de gent es dedica a jugar a veure qui és el més independentista, i a treure bilis diàriament contra al que ell considera que no ho és tant. Mentrestant l'unionisme ho aprofita i comença a despuntar a les enquestes. Jo d'això en diria la jugada perfecte d'Espanya.

Les enquestes tot sigui dit però, ara mateix són de mal fiar, és cert que són moments de descoordinació, d'estómac, de desconcert, en definitiva, de final d'etapa al país. L'autonomisme i el federalisme han vist perdre les seves últimes raons d'existir, i les enquestes no tenint en compte tot això, també poden endur-se la seva particular patacada pel que fa a la precisió d'encert.

En definitiva i parlant en plata, si féssim cas a aquestes enquestes, semblaria que contra tot pronòstic, bona part de l'independentisme se l'emportaria CiU (per allò que el soroll i el canvi no és bo i la gent necessita tornar a estar atomitzada), que el PP podria prendre el tercer lloc a ERC, i que aquesta mateixa, obtindria una patacada considerable. Un cop més, un 10 per Espanya. Si tot això passés, aquest país patiria una important regressió de 25 anys enrera, tornaríem de pet a la casella de sortida. Entendríem doncs, que la societat catalana no està preparada per afrontar la independència política, és a dir, no està preparada per continuar el procés encetat per tal que les seves vides esdevinguin millors. L'unionisme radical, a més a més, consolidaria una parcela important de país.

Catalunya en els moments claus i de cruïlla com el d'ara, o ho ha ha perdut tot deixant-s'hi la pell o s'ha acovardit. Davant d'aquest nova oportunitat doncs, només hi ha un vot útil que permeti continuar el procés que fa anys que seguim, el procés de valentia, de sacsejada social i de construcció nacional, l'únic que pot plantar cara a l'autonomisme i a l'unionisme recalcitrant. Aquest és, sense dubte, el d'ERC.
Enquesta d'avui de RAC1 (Grupo Godó).

Llengua d'Oc, benvinguda!

Ahir al Parlament de Catalaunya es realitzava l'últim ple d'aquesta legislatura, una legislatura on el govern junt amb el país sencer ha posat les bases definitives per a la preparació d'un futur immediat on el dret de decidir del poble català serà la condició bàsica i central de la nostra política. Perfecte!

Com no podia ser d'una altra manera, aquest últim ple ha servit perquè Catalunya i el seu Parlament exemplifiquessin el seu notable grau d'ètica i humanisme, han demostrat un cop més al món la seva voluntat d'enteniment entre cultures. Catalunya, altra volta dona una lliçó de democràcia als Estats que l'envolten protegint i blindant una llengua (una manera de veure i entendre el món), la llengua occitana, amb la seva variant de la Vall d'Aran. La llengua d'Oc la nostra germana-bessona, és la llengua de la cultura europea a l'edat medieval i ara serà la tercera llengua oficial de Catalunya, una llengua però, trinxada a causa del seu inexistent poder polític, de la seva poca normalització moderna, i sobretot, evidentment, per la seva minorització constant per part de França.

Segons la diputada d'Esquerra M. Àngels Cabasés, relatora de la llei, en dues intervencions pronunciades íntegrament en aranès, ha explicat que ‘amb aquesta Llei reconeixem la unitat de la llengua occitana, potenciem l'existència d'aquest poble, situem la Vall d'Aran al centre de les relacions occitano-catalanes i garantim la pervivència de la llengua pròpia de l'Aran'. I també, ‘amb l'aplicació d'aquesta llei l'agermanament etern de les llengües catalana i occitana ha d'esdevenir una realitat'.

El Parlament de Catalunya ahir va tornar a fer història.

Això no pot quedar impune!

Sé que remenar la merda no porta enlloc i no és agradable, que és fastigós i fatigós. Però aquest tema sobre la nostrada corrupció que us presento és tant i tant gros, que si finalment el poble català se l'empassa tot, voldrà dir que és una societat malalta i poc preparada per entrar als nous temps de l'humanisme, l'ètica i la modernitat.

Cal veure aquest vídeo, amb paciència i amb atenció, perquè cal desemascarar d'una vegada per totes una generació i una classe de dirigents que s'ha passat mitja vida passejant-se amb el carnet de bon ciutadà català, però que amb la seva mesquinesa ha embrutat el nom de milers i milers de lluitadors i intel·lectuals que han posat el nom de Catalunya al món.

Cal denunciar sense tremolors d'una vegada per totes, a tots aquests burgesets provinciants que s'han venut el país i han fet negocis bruts pensant-se que només ells eren Catalunya, això no es pot tancar en fals. No seria just.
Entreu aquí i cliqueu "La veritat del cas Palau":
http://www.youtube.com/user/EsquerraTV?feature=mhum#p/a/u/0/lcoaxmPSbXg

El diputat Pere Bosch, un dels que més ha descobert sobre el Cas Palau.