Aquesta esquerra maniquea

Sobre aquesta cosa que ha escrit en Roger Palà, m'agradaria fer una breu consideració. (Per què li diuen periodisme crític quan és una fàtua partidista infumable?). Doncs això, en aquestes latituds que vivim tenim una esquerra que té problemes greus de percepció de la realitat, acostuma a desenvolupar els seus arguments a través del ressentiment i d'un sectarisme gregari de proclama fàcil. Practica una literatura pobra, geniüda i sense cap esperança, per això sempre acaben rebutjats per la resta i mai obtenen el suport de la gran majoria que ells diuen representar. És la seva gran paradoxa. Quan aquesta esquerra moralitza maniqueament cau en un error propi del simplisme intel·lectual: fica al mateix sac tothom que no pensa com ells i, esclar, els seus arguments queden automàticament desfets de seguida. L'escrit d'en Palà no es quedava només en una cronologia periodística dels fets d'un sector ideològic del país que ni tan sols està articulat, insidiava i alertava amb un estil ben groguenc propi de la millor Glòria Serra que la 'nova dreta catalana indepe' ja és aquí, ja ha arribat, i ha vingut a menjar-se els nostres fills. En fi, el típic relat adolescent amb pretensions moralitzadores. El més greu de tot, deixant de banda la petitesa argumental que exposa, és que posa al mateix sac a gent i ideologies diferents, fins i tot xocants entre elles. En aquest sentit, el dia que aquesta gent descobreixi que els liberals, els quals també fiquen a la paperera dels enemics a abatre, no només no som la dreta, sinó que avancem per l'esquerra la mateixa esquerra moralista que ells representen, aquest dia, correran a la faldilles de la mare a bramar desconsolats. El concepte de llibertat de 360 graus que el liberalisme posseeix deixa en pilotes la true left, que s'ofega en la contradicció de voler salvar els pobres mentre vol portar a terme unes polítiques intervencionistes i proteccionistes que acaben perjudicant els mateixos desafavorits. El seu concepte de la llibertat és tan fals i migrat, que quan els expliquem que la llibertat consisteix a no ficar la mà a la butxaca de la gent, es posen nerviosos i acaben titllant tothom que no pensi com ells de dreta diabòlica. No suporten que els passem al davant quant a la defensa de la llibertat individual, i així van fent tribu entre els seus retroalimentant-se i sent, massa sovint, més reaccionaris i autoritaris que els seus enemics acèrrims. 

L'odi ens estar matant

Ahir una vegada més va quedar demostrat que els catalans sóm invencibles en la lliga de les reivindicacions, es pot ben dir que som els campions planetaris de la queixa i de la performance. Ahir Barcelona va demostrar que continua sent la ciutat indomable de les causes perdudes, la Rosa de Foc permanent que meravella tant el turisme banal com també l'occidental romàntic mancat d'autenticitat reivindicativa. Siusplau, no m'hi busqueu gaire sorna en aquestes meves primeres paraules -bé, potser una mica sí-, perquè realment penso que aquest sentiment solidari i crític que ens caracteritza com a poble és positiu, ens dóna dinamisme i certeses que potser són inexistents en altres territoris que ens envolten. Esclar que, tal com hem demostrat al llarg de la nostra història, amb la certesa i amb la raó no s'arriba gaire lluny i no es guanya gaire res. 

Els catalans som solidaris, comerciants i cooperatius, i això, lluny de ser una cosa negativa, ens aporta un valor singular gens menyspreable del qual, almenys, n'hauríem d'estar orgullosos. Ara bé, dit això, l'eterna reiteració del plany sense haver guanyat mai cap guerra ens edifica un pòsit molt sòlid de confort hipòcrita que cada vegada ens deixa més desarmats davant dels grans reptes. Vull dir que tinc la sensació que en això de la queixa, com en tots els pobles colonitzats, al final sembla que hi trobem cert gustet, i la qüestió seria saber fins a quin punt volem pagar com a país el preu de ser lliures i després haver de prendre "sí o sí", decisions massa difícils. La proclama és fàcil, la decisió dràstica és aspra. Potser això explicaria l'inexplicable tossuderia a seguir sent espanyols quan tothom amb dos dits de front sap que és un mal negoci. Ser lliure és complicat, prendre decisions sense que te les prenguin per tu és molt arriscat. Catalunya seguiria sent la campiona de la reivindicació sent un estat independent? Espero i desitjo que sí, però m'ensumo que com a país hi hem agafat delit amb tot això de la la raó sense poder exercir-la.

En fi, tanmateix la manifestació d'ahir malgrat els professionals de la demagògia va ser esplèndida, tot un èxit de país. Un més, vaja. El que ja no és suportable a aquestes alçades és l'odi profund que ens professem entre independentistes i comuns. És brutal, terrible. Acabarem tots malalts. La batalla que estem mantenint no hi ha per on agafar-la. Fins i tot en un tema tan seriós com aquest dels refugiats hem hagut de tirar-nos els plats pel cap per la qüestió no resolta de l'estat propi o, el que és el mateix, per la incapacitat d'autogovern i, per tant, de poder que ens manca. De veritat, és urgent acabar amb això, és vital dirimir aquest conflicte o acabarem tots bojos, si és que no ho estem ja. L'odi ens corca. Penso que l'independentisme ha de tirar pel dret sense preocupar-se gaire de si els comuns segueixen o no. De fet, són les desicions fermes les que acaben arrossegant els indecisos, aquesta és una qüestió que la sabrem de seguida: si són demòcrates, ens acompanyaran, perquè no tenen una altra sortida, no cal preocupar-se més per això. Aconseguir la independència és el millor favor que els podem fer, perquè aquesta macedònia d'esquerres és incapaç d'entendre, per incompetència o per ressentiment, que només amb un estat propi poden tenir l'oportunitat de desenvolupar tots els seus deliris intervencionistes. Fem-nos un favor, acabem amb aquesta follia al més haviat possible, perquè aquest país no pot estar amb aquest estrés permanent, la gent necessita ser una mica més feliç, estar més relaxada i dedicar-se a guanyar diners. I un cop tinguem l'estat propi les batalles seguiran, sí, però segur que no seran tan extremadament bipolars i tòxiques com les que tenim ara. La vida d'esclau és molt trista i necessita d'una aproximació psicoanalítica de manera ja preocupant.

És la llibertat, criatures

Avui en dia ja pots tenir o una discussió de taverna o un debat amb un professor d'universitat, tant li fa, quan treus el tema del liberalisme o del capitalisme de lliure mercat, els cables es comencen a creuar i l'únic argument d'autodefensa que surt és el mateix: "A tu et deu agradar el Trump, oi?" Sí, estimats, aquest és el dramàtic mantra, aquest és l'argument fàcil quan algú se sent atrapat en la seva pròpia contradicció, fruit del desconeixament profund o la desorientació ideològica ambiental que aquesta societat nostra traspua diàriament a través dels mitjans de comunicació. Crec que no hi ha res a fer.

Cap a on va Occident? El món sempre s'ha dirimit entre dos sistemes antagònics. No, no estic parlant de l'eix dreta-esquerra, aquest funest invent de cartró-pedra francès. Estic parlant del binomi proteccionisme vs mercat lliure, o, el que és el mateix, del mercantilisme i el nacionalisme econòmic dels estats enfront de l'obertura de mercats amb la lliure circulació de béns, capitals i persones. Perquè esclar, aquí de què estem parlant en el fons, de ser solidaris amb tot el món i de practicar la lliure competència per beneficiar a tothom, o de beneficiar primer els de casa? A veure, l'esquerra on es col·loca, aquí? I la dreta? Els liberals tot això ho tenim molt clar, ni les dretes ni les esquerres clàssiques tenen vocació de solucionar aquesta qüestió a fons, la seva acció política lliberticida impedeix que una societat es pugui autoresponsabilitzar i organitzar-se sola sota el prisma de la lliure cooperació i competència. Mentre la dreta ens fica la mà a la bragueta, l'esquerra ens la fica a la butxaca, i quan els hi expliques que l'hipertròfia estatal provoca corrupció, beneficis a les empreses amigues i insolidaritat amb els nouvinguts, et tracten de friqui o simplement d'outsider. I així estem, tothom patint i queixant-se del col·lapse actual mentre les solucions que ens proposen passen per engreixar encara més la bombolla estatal. Dame veneno que quiero morir!

Senyores i senyors, que quedi clar, el proteccionisme ens porta a la misèria, i el lliure mercat és un win-win per a tothom. Us ho explicaré d'una manera fàcil i esquemàtica. L'obertura de mercats no és una sortida de suma zero, al contrari, permet l'especialització i la divisió del treball a nivell internacional. Si jo fabrico millor això t'ho venc, i si tu fabriques millor allò t'ho compro. Així s'incentiva la qualitat de la industria local, i per tant, milloren les exportacions i de retruc els salaris. El proteccionisme, en canvi, estimula artificialment indústries nacionals ineficients i això automàticament porta a les classes mitjanes i baixes a sacrificar el seu salari real pel fet de no poder comprar productes més barats que puguin venir de fora competint amb els de casa. Si a més et dediques a posar aranzels als productes foranis, el que estàs fent és inserir un impost indirecte -un més!- que recaurà de nou a les classes més desafavorides. El ciutadà ha de poder comparar el producte i adquirir el que més li convingui fent que la demanda creixi, i així de retruc fer que l'empresari es capitalitzi més per reinvertir i crear nous llocs de treball. La roda del progrés jo li diria.

Tot això és el que aporta el lliure mercat, i aquest és el gran tema que hauria de dividir la batalla ideològica en el si de la societat. Com pot ser que l'esquerra proimmigració proposi salaris mínims de 1.000€ i proteccionisme pels naturals? Que potser vol deixar fora del mercat laboral els seus amics que venen amb una mà al davant i una altra al darrera? Com pot ser que el populisme de dretes s'escudi en un nacionalisme banal i identitari posant en perill el comerç internacional? Que potser vol ensorrar les seves empreses? Escolteu, aclariu-vos una mica, és un consell que us dono amb tota la modèstia, però això sí, sobretot, a mi no em torneu a posar exemples contradictoris posant el liberalisme en llocs on no li pertoca i en cantons foscos de la ment. Feu-ho almenys per vosaltres, i pel vostre sentit del ridícul.

Xamans de l'anàlisi política

Existeix al nostre país una mena d'espècimen saberut que des de ja fa uns anys va de tertúlia en tertúlia anunciant el final del procés independentista mentre cínicament fa burla de tot el que faci referència a les mobilitzacions populars. Com si Catalunya fóra l'únic lloc del planeta on les manifestacions han de ser ridiculitzades. Gent de pedestal de cartró, acostumen a ser la mateixa espècie de xamans en anàlisi política que en cada pantalla passada pel procés ens diuen que tot això és un suflé i que la febrada està en vies de desaparició. La realitat, però, segueix sent tossuda i després de 5 anys mantenint a nivells alts la tensió del conflicte catalanoespanyol el xoc de trens cada vegada és més aprop. De fet, amb el reguitzell de casos judicials que ens cauen a sobre sembla que ja el tindríem a la cantonada. Ara ja no se n'escapa ningú, ni tan sols en podran fugir els burletes xulescs que ens donen lliçons diàriament com si això no anés amb ells. Fixeu-vos que les seves cares i el seu to van canviant a mesura que res defalleix i tot segueix endavant. Riurem.

Tota aquesta colla primer ens deien que el món convergent es cagaria a les calces i que a la mínima farien marxa enrere. En les discussions incomptables en restaurants i cocteleries que he mantingut amb amics molt crítics amb aquest tema, sempre assentia molt atent a les crítiques que es feien contra Mas i el seu entorn. Assentia perquè em creia -i em crec- gairebé tot el que em deien, però jo sempre responia que la pressió acabaria sent tan grossa, i que el llistó que s'havia autoimposat Convergència era tan alt, que acabarien superats pel context. I així ha estat.

Després, aquests profetes de la tertúlia un cop han vist que el seu principal aliat d'ordre s'ha tirat a la piscina, han seguit fent campanya desesperats per xeringar zitzània entre els socis independentistes que sumen majoria absoluta al Parlament, i amb un somriure per sota el nas, ens engalten que això no anirà enlloc perquè amb segons quins socis un s'aixeca moll cada matí. Però malgrat cert pretext que els dóna la raó, la realitat els torna a trossejar els seus arguments. 

I així arribem al dia d'avui que, amb cara de bistec, ja ens anuncien que això va de debò i que potser sí que el president Puigdemont convocarà el referèndum però que no es podrà celebrar mai i anirem a unes altres eleccions autonòmiques. I aquí no ha passat res, i qui dia passa any empeny, i es queden tan tranquils pensant-se que aquest pedaç maldestre de les eleccions apaivagarà les reclamacions sobiranistes i que tot quedarà igual. Quina colla d'engalipadors castrats de talent per la pagueta que reben dels que ho volen tot fracassat estan fets, la seva anàlisi és pobre perquè la seva independència professional és inexistent.

Tanmateix, és evident que tot això pot acabar sortint molt malament, i que de vegades la nostra incompetència i la ingenuïtat de la revolta dels somriures ens pot portar al desastre. Ser crític amb el procés és vital i saludable per mantenir el tremp i l'alerta. Tenim la sort de disposar d'excel·lents opinadors que ho fan amb duresa però des de la lleialtat i la llibertat, des de la transparència i la sinceritat, ben al contrari de la catèrvola d'opinaires escèptics i ressentits que necessiten cercar totes les excuses del món per minimitzar el conflicte que s'acosta. N'hi ha de tota mena, d'aquests, dels que s'arrosseguen com llimacs reclamant encara la tercera via fins al cinisme de l'esquerra sucursalista que fa el seu negoci polític utilitzant els pobres, passant per alguns liberalets fràgils que puden a conservadorisme criticant tot allò que ells són incapaços de fer. 

Podem fracassar, sí, però ho farem des de la il·lusió, la intencionalitat, el risc i la voluntat, que és com es fan les coses i els progressos en aquest món. I allà quedaran -potser- victoriosos i curulls de vanitat, els que fallant en cada diagnosi al final l'encerten perquè posant-se al costat del poderós un sempre surt amb avantatge. Però mai seran bons analistes, perquè mai han analitzat des de la independència periodística, sempre ho han fet des del cantó segur, no des d'un anàlisi a fons. Ara bé, si aquest cop guanyem, el mínim que podrien fer és anar tots a Plaça Catalunya i agenollar-se per demanar perdó per tanta merda que ens han tirat a sobre i per tanta equivocació acumulada.