Passar pantalla

Hem passat una altra pantalla del Procés, sense dubte aquesta és la frase més encertada que ahir a la nit vaig sentir durant la nit electoral al Centre Cultural del Born. És cert, els catalans ens hem especialitzat en saltar pantalles i en crear bombolles acomodatícies d'autoconsum que ens esmorteeixen el veritable precipici. Això vol dir que estem condemnats a la trinxera constant? Depèn, fins ara ha estat així, també és cert però que saltar de nivell significa guanyar espais que abans semblaven inabastables. I en aquest sentit és evident que en la jornada d'ahir, l'independentisme ha demostrat tenir una força mai vista en la història. Arribar pràcticament al 50% dels vots en una insòlita participació rècord, demostra que el projecte secessionista és viu i no es dóna per vençut, i significa un canvi definitiu en el si del catalanisme. És cert que els números no han acabat sent del tot diàfans, és una realitat veure que aquest país encara no està preparat per la ruptura immediata, perquè si ho estigués, avui el resultat seria diferent. Però tothom sap que els objectius s'aconsegueixen amb voluntat, i és aquí és on vull anar a parar. La independència només la tindrem si ens la creiem, passant per sobre de tot resultat existent. Amb el desenllaç d'ahir tenim la força suficient per continuar endavant amb el Procés, i tot dependrà de la intel·ligència i la fermesa que mostrem davant Madrid i el món. Com diu l'Oriol Junqueras, amb el govern espanyol hi hem d'anar a negociar el com, i no el què, perquè d'altra banda, si no ho fem d'aquesta manera albiro un ball de bastons primer entre la CUP i JxS, i després entre ERC i CDC, que significaria el certificat de defunció del Procés. Per responsabilitat nacional, aquests dos actors hauran de parlar molt més a partir d'ara i evitar tensions que ens duguin al desastre total. Comptat i debatut doncs, ara segurament haurem de proposar una vegada més el referèndum que no ens han deixat fer (que amb molta probabilitat hauríem guanyat, perquè sabríem en exactitud on anirien a parar el 9% de vots de de CSQEP), i si Madrid no ens el deixa fer -que no ens el deixarà fer- haurem de tirar pel dret digui el que digui la comunitat internacional. Tindrem la voluntat de fer-ho?

No vull acabar sense referir-me a les dues alegries d'ahir a la nit. Per una banda, la mort política de la Unió del Duran, i per l'altra, la patacada èpica de Podemos a Catalunya. Els primers es queden sense càrrecs ni projecció pública, que és com cantar-los-hi les absoltes. I per els segons, és la pitjor carta de presentació per intentar fer un bon paper a les eleccions estatals del desembre. El més divertit de tot, va ser la imatge de la derrota d'en Rabell sense ningú de Podem al seu darrere, només la cares de pomes agres de la gent d'ICV. És la pitjor derrota del PSUC i l'homenatge més magre de la seva història.

Per què Junts Pel Sí?

Us haig de confessar que a quatre dies de les eleccions més transcendentals de la història de Catalunya no em noto un estrès psicològic a l'alçada que el moment requereix; també és cert que portem molts mesos en campanya i el nervis ja queden immunitzats. No asseguro, però, que aquesta aparent tranquil·litat segueixi immutable la nit del diumenge, albiro una possible excitació difícilment controlable. 
  

En fi. Del que sí que n'estic segur, és del cansament de la baixesa argumental i moral que hem de suportar cada dia dels unionistes. Ja no només són els polítics d'aires colonials que ens visiten provinents de la Meseta, ni dels banquers irresponsables i rescatats per tots, sinó dels nostres entranyables candidats espanyolistes. De veritat, n'estem molt farts del venedor de pòcimes socialista, del conserge comunista, de la pijeta de barri i del quinqui de Badalona, les seves amenaces i mentides són d'un nivell tan baix que ens acaben contagiant a tots fent que el debat acabi en nivells no acceptables. En aquest sentit, els debats a set s'han convertit en una trampa mortal pel candidat de Junts pel Sí. Efectivament, el fet d'estar sol enmig d'uns demagogs professionals no ajuda a tenir un debat serè, i la bondat i bones maneres que ha volgut mostrar en Romeva no li ha servit de res a l'hora d'enfrontar-s'hi. Ha estat un 6 contra 1 dolorós i un mal tràngol que veurem fins a quin punt haurà condicionat els indecisos. La CUP no hi ha ajudat gaire tampoc: el seu camp de visió instal·lat a la trinxera li dóna sempre una comoditat argumental per disparar contra tothom, que els fa "autèntics" als ulls dels ciutadans i els fa passar com els guanyadors dels debats. Són els bons nois i els immaculats del procés. No és una crítica, és una constatació més que la política també va així.


Per tot plegat, crec que hauríem de fer un esforç i intentar mirar-ho des d'una perspectiva elevada, des d'un prisma generalitzat, que és el que necessitem perquè aquest procés es transformi definitivament en la revolució catalana que tots els independentistes desitgem. I el que necessitem principalment és que la candidatura que porta el pes del procés i que té totes les possibilitats de guanyar les eleccions, Junts Pel Sí, obtingui la majoria absoluta. Per què? Doncs perquè si som sincers amb nosaltres mateixos, sabrem que Espanya i el món només es fixarà en el resultat que obtingui aquesta formació, i tots els debats posteriors aniran a l'entorn de si JxS ha aconseguit arribar al número 68, a més de comptabilitzar els vots també. És simple, però és així. Ara no és el moment de les nostres dèries ideològiques o de si aquest em cau més bé que l'altre, votar massivament a Junts Pel Sí assegurem que la revolució comença amb potència i convenciment (això ho saben a Madrid millor que aquí), i sobretot, molt important, afermem els possibles derrotistes que hi pugui haver si no arribem a la majoria suficient. No sé si m'explico... 


La CUP està fent una esplèndida feina per erosionar tant com pot als estafadors d'il·lusions de Catalunya Si Que es Pot, i a fe de Déu que ho estan aconseguint, per això mateix hem de jugar bé les cartes i repartir bé el joc. Seria un error estratègic que Junts pel Sí es dessagnés cap a la CUP, no podem jugar d'aquesta manera amb el vot, hem de ser conscients i sobretot responsables d'assegurar un procés sense vel·leïtats antisistema que podrien restar suports a la comunitat internacional. L'enemic principal a abatre és Junts Pel Sí, per això cal un vot estratègic per aquesta candidatura, oi que ho sabeu?

Endrapar-nos els últims federalistes

Hi ha un fet incontestable que es remunta al 2003, quan ERC va trencar pel mig la Catalunya autonomista dual que vivia ofegada i anestesiada pels lligams que els dos grans partits regionalistes catalans tenien amb els diferents governs espanyols, repartint-se el negoci de la misèria. Efectivament, els republicans van començar a obrir el camí institucional perquè l'independentisme, fins al moment marginal, pogués treure el cap en el debat públic i polític del país. Per entendre'ns, Catalunya era el mirall d'aquella tertúlia estrella del matí radiofònic d'en Bassas amb en Lluís Foix i en Pere Portavella. Aquella cosa tan provinciana i avorrida. Ara, quan tot ha esclatat i les vergonyes s'han ensenyat, la Catalunya Foix, Carol, Burniol, Vidal Folch, etc. ha saltat finalment pels aires i tots malden des del programa del Cuní per entendre què coi ha passat en aquest país perquè la cosa hagi arribat fins aquí. Doncs el que ha passat bàsicament és que l'estat espanyol ha fet el que sempre ha fet al llarg de la seva bruta història; xuclar des de la metròpoli tot el que les colònies generaven per després malgastar-ho en infraestructures ruïnoses i crear bombolles, ergo inflació econòmica. Així, mica en mica han anat perdent territoris i la seva escassa credibilitat davant el món civilitzat. Ha passat, també, que el secular regionalisme nostrat ha naufragat en cada pacte amb Madrid, i alhora ha anat perdent força a mida que, per una banda, l'estat es recentralitzava i, per l'altra, l'independentisme practicava la prova del cotó als tediosos partidaris de l'encaix a Espanya. Fins al punt que CiU s'ha trencat en dues ànimes, i el PSC ha acabat marginal lluitant per no acabar en l'última posició al Parlament (això ho veurem aquest proper 27S). Ara, a l'independentisme només li queda repassar-se l'últim reducte federalista que es concentra principalment en el dogmàtic i opac món que representen aquestes esquerres filocomunistes aplegades en el conglomerat ICV/Podem/EUiA/BeC. I també en el conservadorisme de dretes català que aplega cada vegada menys empresaris al voltant d'UDC. Paradoxalment, dues cares de la mateixa moneda que s'esforcen per un diàleg inexistent amb Espanya i per una entesa que ells saben que mai arribarà. Heus aquí la seva maligna acció política. Per tot plegat, la nostra abnegada feina és seguir amb la prova del cotó constant, posar-los en contradicció sense descans, fins a l'últim minut, tal com van fer els independentistes en el ple de l'ajuntament de Barcelona la setmana passada, amb la qüestió de l'AMI. Dessagnar-los en vots, traient-los tots els indecisos que encara van despistats pul·lulant sota la seva retòrica populista, fins que a la seva riba del riu només hi quedin els ressentits i els que odien la llibertat de Catalunya. 

 

Bona Diada 2015

No captem el dret de viure dret que no es compra ni es ven; poble que mereix ser lliure, si no li ho donen, s'ho pren. (Jaume Collell i Bancells).

Por, egoisme i mandra

Sempre m'ha quedat el dubte de per què Catalunya no ha pogut -o no ha sabut- alliberar-se del jou espanyol mentre que d'altres nacions, algunes d'elles amb menys potencial i talent que nosaltres, sí que ho han aconseguit. Una decisió, la de separar-se, que fins al moment no tingut marxa enrere en cap de les excolònies espanyoles, la qual cosa demostra que el que han experimentat aquestes societats després de la separació sempre ha sigut una millora. Portugal, Holanda, Cuba... i tants d'altres exemples que amb circumstàncies especials, fortuna, moments de feblesa de l'imperi, conjuncions interestatals favorables, i vés a saber què més, han tingut el seu moment per alliberar-se i fer-se un racó en dignitat dins el concert de les nacions del món.

I doncs, per què Catalunya no ha sabut -o no ha pogut- emancipar-se i fer-se gran d'una vegada? Potser és que estem en una situació geogràfica -entre els dos estats més jacobins del món- que ens fa impossible un desenvolupament normal? Potser és que els catalans, amb aquesta grandesa d'estar per casa, ens hem considerat sempre superiors als castellans i per això hem cregut que Espanya també era un projecte que havíem d'intentar fer a la nostra mida? Això explicaria els 200 últims anys de fracassos del catalanisme. En tot cas, el fet és que Catalunya segueix sense poder decidir ella mateixa temes tan essencials per la vida dels seus habitants, com els fluxos d'immigració, en què gastar tots els diners que nosaltres generem, o fins quant podem endeutar-nos. I això representa un llast per al nostre desenvolupament, fins al punt que els enemics de la llibertat de Catalunya ho han hagut de reconèixer mantes vegades, malgrat que el seu cinisme els impedeix una denuncia contundent i conseqüent.

Així, doncs, si entenem que pràcticament tothom reconeix que hi ha un conflicte secular que impedeix la bona harmonia entre Catalunya i Castella, i sobretot el bon funcionament de l'economia, com és que després de tants anys provant-ho del dret i del revés, amb governs de dretes i d'esquerres, revolucionaris i monàrquics, encara hi haurà gent que aquest 27S no votarà una opció que porti el Sí a la independència? No parlo de gent ignorant o de malparits que ens odien, parlo de bona gent, intel·ligent, que sap història, que sap què passa quan a un país productiu li tallen les ales i el deixen durant dècades sense un corredor mediterrani perquè l'economia nostra -i seva!- flueixi. Que han patit en la seva persona el menyspreu continuat d'uns governs que mai han fet el pas definitiu per crear un estat clarament confederal. Què els passa a aquesta gent?

Això jo no us ho puc respondre perquè és una qüestió que només poden resoldre els professionals que es dediquen a la psicoanàlisi, però sí que després d'anys de conèixer a molta gent, alguns d'ells admirats amics, puc concloure empíricament, que es tracta d'un problema de por, d'egoisme i de mandra, tot mesclat. Estats psíquics molt normals entre els humans, d'altra banda. Por perquè a un mateix li costa molt reconèixer els propis errors i haver-los d'afrontar davant la societat. La por ens porta a l'egoisme de no pensar en el benestar dels que t'envolten, o encara més, dels teus fills que patiran el greuge econòmic i cultural que tu mateix has viscut al llarg de la teva vida. I de l'egoisme a la mandra de no sortir de l'armari després de tants anys cofoi i acomodat dins l'esperança perduda.

Amic federalista, no ens vinguis amb la història que un dia vindrà un govern propici que resoldrà el problema de l'encaix. No t'enganyis, no ens enganyis, no ens vulguis fer partícips de les teves misèries i les teves pors. Tu saps, com la vida mateixa, que els problemes es resolen des de la llibertat i no des de la submissió.

Qui és el qui segresta, senyor Rabell?

El candidat de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Franco Rabell, va deixar anar ahir la seva habitual bilis a l'emisora SER dient que la Diada ha quedat "objectivament segrestada o manipulada" per haver-se convertit en l'"inici d'una campanya electoral que pretén presentar les eleccions del 27-S com un plebiscit". I doncs, què et penses que farem Rabell? Encara no ets conscient que aquestes eleccions són un plebiscit per la independència de Catalunya? Encara no saps que l'estat ens ho prohibeix tot i per això hem de fer el referèndum d'aquesta manera tan rocambolesca? Qui és l'enemic Rabell, els que volen decidir-ho tot o els que no ho permeten? Rabell & co continuen errant el tret, continuen amb la seva deriva de l'odi que sempre ha caracteritzat l'esquerra del gulag. Qui segresta la llibertat en aquest país, els que demanaran sobirania a la Meridiana o els que impedeixen exercir la democràcia a Espanya? Aquesta collota populista són la prolongació de Lerroux, i han vingut aquí en nom de la justícia social a fer-ho esclatar tot perquè tot continuï igual, això és un clàssic de la nostra història com a poble. Comptat i debatut però, la fòbia que desprèn aquesta esquerra desubicada en el debat català tindrà uns rèdits de curta volada, i només en una part de la societat desesperada o inculta. Perquè les revolucions al s. XXI a Occident sortosament ja no es fan amb un còcktel molotov a la mà, sinó amb un Iphone, per això la seva retòrica avui dia té un recorregut limitat que les enquestes ja comencen a indicar.