El brexit, una sacsejada saludable

Ha guanyat el brexit, l'Anglaterra orgullosa i singular ha tornat a marcar perfil en el tauler de joc europeu i mundial. Res a dir, els experts en la democràcia han tornat a decidir lliurement el seu destí, i aquest és un fet que d'entrada no es pot criticar. No hi han faltat, però, els xamans de torn anunciant les mil tempestes que assolarien Europa i el Regne Unit. Res a fer amb aquests, són els de sempre, els que cobren per fer-ho o que necessiten quota mediàtica per sentir-se importants. I és que realment el brexit, com totes les coses de la vida, no és blanc ni negre; de fet, si s'imposa el sentit comú, és a dir l'economia, no hauria de comportar més incertesa que l'habitual en qualsevol canvi de paradigma. Res més.

El brexit ha deixat tres coses magníficament diàfanes. La primera és que la democràcia té salut quan fas participar directament la població. No té més secret que aquest, són faves comptades, i en aquest sentit, els anglesos estan marcant un camí molt interessant i favorable per a aquells que creiem en la democràcia, i molt fotut per als que creuen que la política és cosa d'opacitats i de mitges veritats. Els referèndums, amics meus, s'imposen com a solució total a una Europa cansada de tanta burocràcia estatal. No sé si m'explico...
La segona és que el reforçament de la sobirania britànica és un cop dur a la credibilitat de la UE davant d'un món cada vegada més inestable. Cert. Però aquest batzac és una esperança per als que creiem que els poders forts i únics representats per súperestats, acaben corrompent-se moralment creant-s'hi una casta de vividors allunyada de la població i de la realitat. I és
per això que una Europa amb tres o quatre centres de poder interconnectats i cooperatius entre ells sempre serà més òptima i controlable que una de sola i indivisible, i, a més, facilitarà una competència fiscal i jurídica, que és la base de qualsevol progrés econòmic i
social.

La tercera té a veure precisament amb el sentit comú que abans esmentava. Ara la situació pot agafar dos viaranys ben diferents. Un, és que entre els estatistes euroburòcrates rabiosos com en Juncker i els perillosos vells nacionalismes, com Le Pen o Farage, condemnin Europa a l'aïllacionisme i al proteccionisme estatal. L'altre és que el pragmatisme econòmic s'imposi i Europa continui amb el camí ja iniciat de la lliure circulació de persones, bens i capitals. Si s'imposa el primer, les tempestes seran més que probables; si s'imposa el segon,
el progrés econòmic estarà més garantit. Lliure comerç o aranzels, that's the question. Res més que això.

Amb la victòria tan ajustada del leave anglès, la casta europea haurà d'empassar-se l'orgull i facilitar tractats oberts amb el Regne Unit, si el que vol és que Europa progressi econòmicament. Per la mateixa raó que si el remain hagués guanyat, Brussel·les també hauria d'haver adoptat algunes mesures per reestructurar la seva feixuga maquinària i satisfer la demanda anglesa. 'Torneu-me els diners!' exclamava Margaret Thatcher el 1984 per sacsejar aquella Europa ja marcada pel funcionariat superflu. I així va aconseguir el xec britànic.

Comptat i debatut, doncs, potser haurem d'agrair al Regne Unit aquesta nova sacsejada a una Europa encallada que no sap com reaccionar davant d'un sistema econòmic de dues velocitats poc eficaç en el seu si, i poc equilibrat que crea injustícies entre estats productius i estats subsidiats. D'això els catalans en sabem una estona.  O davant de drames humanitaris com el sirià i els refugiats. Això sí, si guanyen els estatismes tant de dretes com d'esquerres, tot se n'anirà en orris i la pau i la felicitat europea s'escolaran per les clavegueres del populisme reaccionari i antiliberal.

Reforçant la normalitat espanyola

1. Espanya torna al bipartidisme. La febrada populista en format 'nova' política comença a dissipar-se, i contra tot pronòstic, els que havien de reblar el clau en aquesta segona volta, han acabat sent els grans perdedors de les eleccions. Unidos Podemos i Ciudadanos han patit el desgast de tanta tensió acumulada en la política espanyola durant els últims mesos. Veurem si el sistema electoral de l'estat torna a resituar-se o permet continuar repartint el pastís cap a aquestes noves formacions. Espanya és Espanya, després de la borratxera la ciutadania opta per l'ordre, vol i necessita tranquil·litat i no aventurar-se per incerts viaranys, sabent i acceptant que aquest ordre porta incrustat ineluctablement la corrupció sistèmica.

2.  El nou president espanyol molt probablement tornarà a ser Mariano Rajoy, és qui li toca ser-ho. L'excessiu potureig i les línies vermelles que l'esquerra espanyola s'ha autoimposat en els últims mesos, han acabat desfent la probabilitat d'un canvi real de govern. El nou executiu segurament estarà format pel PP i C's amb un suport abstencionista del PSOE des de fora. Evidentment, el PP ja no podrà exercir la unilateralitat a l'hora de fer lleis, sinó que s'obrirà un nou període de grans pactes d'estat, sense perdre de vista, però, el perill constant d'inestabilitat governamental que ens podria portar a un inevitable escurçament de la legislatura.

3. Espanya és irreformable, i com a tal, l'unicorn de color de rosa anomenat referèndum d'independència continua brillant amb tot el seu esplendor. Ni Domènech ni Colau poden continuar sostenint la farsa de que un referèndum pactat amb Espanya és possible. Catalunya no pot suportar quatre anys més d'esperances irracionals d'aquest nou putaramonisme d'esquerres.

4. A Catalunya, En Comú Podem té una amarga victòria, i l'independentisme aguanta estoicament. ERC fa un resultat històric en unes eleccions espanyoles i CDC salva molt bé els mobles. Tenint en compte que les eleccions espanyoles mai han sigut una realitat còmode pel catalanisme, l'independentisme es reforça i puja un punt percentual. Però l'espanyolisme pur, per la seva banda, també en puja un altre sobretot gràcies al bon paper del PP. Francament, l'escàndol de Fernández Díaz no només no ha servit per enfonsar-los, sinó que els ha reforçat. Això ens demostra que estem en guerra i que les clavagueres de l'estat tenen un suport explícit d'una part de la societat.

5. Vist l'immobilisme de la societat espanyola fent impossible una reforma a fons de l'estat, a Catalunya ja només ens queda el trencament unilateral. Respecte això, és vital i necessari que el setembre el govern català acceleri la desconnexió i agafi la via directa cap al referèndum. La CUP ja no té més marge per continuar fent el mec, ni tampoc el govern per allargar el processisme. Catalunya ja no li queda cap més alternativa que confiar en ella mateixa. Game over a l'estupidesa partidista. 

6. Malgrat la falsa il·lusió que va mostrar en Xavier Domènech a la mateixa nit electoral exclamant la possibilitat de guanyar la Generalitat, i autoproclamant-se com l'única esquerra catalana que pot fer el sorpasso a Convergència, la veritat és que al conglomerat comuner ja no li queda espai per seguir engalipant la ciutadania. L'impossible reforma de l'estat espanyol i l'independentisme majoritari a la societat catalana, els ha portat en un cul de sac estratègic que pagarant molt car si no s'acaben clarificant. A partir d'ara la pressió ha de ser irrespirable per els que es vanten de ser els justiciers socials; O democràcia o sistema corrupte espanyol; O llibertat o Guàrdia Civil; O república catalana o monarquia espanyola repressiva. Ja poden començar a triar, nosaltres sempre tindrem un lloc pels despistats que acaben veient la llum.

El veto de la CUP

Hi ha gent que pensa que la intransigència de la CUP és clau pel procés independentista. I no els hi manca raó. Obliden però que el seu excessiu postureig per acontentar la seva parròquia ofega la importància de la seva radicalitat vital. Voler eixamplar l'independentisme a base d'autenticitat i sinceritat és una bona opció per anar al fons del problema, però si no es calcula bé l'estratègia i l'empatia, una matèria que la CUP porta francament malament, l'objectiu pot acabar sent el contrari del que es persegueix. És evident que si un partit -o moviment- vol triomfar, ha de fer més cas a la viva realitat que l'envolta que als seus deliris onírics. 

La CUP mai s'ha pres seriosament ni el govern ni el pacte amb JxS, això és una evidència, perquè la seva lluita és una altra i les seves formes xoquen amb la política institucional. De fet, per a la CUP ha estat una autèntica putada haver tingut la clau de la governabilitat a Catalunya. La seva via cap a la independència és una fórmula màgica que consisteix en proclamar-la per benedicció popular, tal com es feien antigament les revolucions. És la característica típica dels partits amb idees decimonòniques que basen la seva activitat en il·lusions atàviques. Però al s. XXI les coses van de diferent manera, ara, a més del suport popular massiu i una ferma convicció, necessites una estratègia econòmica i estructural que vagi més enllà de la típica flamarada revolucionària i del vol gallinaci, una tossuda realitat de fracassos continuats demostrats al llarg de la nostra història.

Després de l'enèssim veto de la CUP (mai arribaré a entendre com es pot construir res anant per la vida vetant a tort i a dret), el que és segur és que anem a un ball de bastons total i absolut dins del sobiranisme, l'escenari perfecte perquè En Comú Podem arrasi el proper 26J. Un fet que inevitablement donarà ales a la confusió i al cansament, el terreny ideal per el sempre pèrfid i carronyer federalisme. 

La independència de Catalunya necessitava la intransigència de la CUP perquè aquells que ja coneixem de fa temps no s'adormissin pel camí, però ens hem trobat que l'estètica ha superat la intel·ligència, i així, tots plegats hem acabat fent un ridícul espantós. Quan la FAI, el POUM i la CNT, amb aquella superioritat moral que gastaven (i aquella mala hòstia), animaven cada dia als seus il·lusos seguidors assegurant que tenien la victòria a tocar, també semblava que posseïen tota la raó del món, però com ja se sap, la cosa es va estroncar pel seu infantilisme revolucionari i la seva estratègia del pet i porró. I així estem, en un bucle històric repetint-nos més que l'all.

El 'banc expropiat', un model liberal

Que quedi clar, el model de suport mutu al marge de l'assistencialisme estatal és una opció plenament liberal. És un dels pilars d'organització social que el liberalisme pregona i una icona de la lliure i voluntària cooperació entre persones. A tall d'exemple, caldria recordar les 9.000 friendly societies angleses que a principis del s. XX s'organitzaven per mutualitzar serveis bàsics que l'estat no proporcionava. Aquella gent que s'organitzava de manera autònoma ens demostra que, amb voluntat, un grup social reduït pot viure en llibertat sense que l'estat es fiqui a les seves vides espoliant els seus estalvis. Ens demostra també que aquesta ajuda mútua pot complir en bona mesura la funció de la Seguretat Social que avui dia tenim. La comunitat de la fàbrica, de veïns d'un carrer o d'una escola es feia càrrec de les necessitats bàsiques assegurant als seus clients un suport contra la desocupació, les baixes per malaltia o la mort d’un familiar. La naturalesa empírica d'aquesta fórmula, a més, feia més justa i eficaç la solidaritat entre els membres, a diferència de la generalitzada i imprecisa Seguretat Social vigent.

En aquest sentit, l'autoanomenat banc expropiat del barri barceloní de Gràcia, era (és) sense dubte un espai que ens podria recordar aquestes societats cooperants. Des del meu punt de vista, aquest és un model no només interessant sinó vital per avançar cap a una societat més compromesa i lliure. No tinc cap dubte que la gent que porta el 'Banc Expropiat' lluita per expandir aquest model de societat, que és una bona alternativa al cercle viciós que representa la dependència forçosa de l'administració estatal. Ara bé, la confusió s'apodera d'aquest món dit alternatiu, quan al mateix temps els mateixos ens reclamen un sistema polític on el sector públic sigui omnipresent i l'estat continui igual o més atrofiat que el d'ara. O quan s'emboliquen amb cert autoritarisme en reclamar una atenció política i social que no hauria de ser pròpia dels moviments llibertaris. 

Aquest casal és del poble! Criden indignats. Home, què vols que et digui... Perquè esclar, qui decideix que la teva associació, per molt benefactora sigui, mereix ser més atesa que una altra? Com és possible aquest xantatge a tota una ciutat per la 'teva' propietat que prèviament tu li has près a un altre, i muntar un aquelarre violent al carrer per reivindicar les teves raons? Com pots dir que defenses el bé comú i causar unes destrosses de més de 80.000€ que haurà de pagar la comunitat que tu dius que defenses? Quan s'ocupa una propietat ja s'està coartant la llibertat d'un altre, i quan per pura estètica fas de guerriller urbà nocturn amb tics reaccionaris, faltes al principal axioma del llibertarisme, que no és cap altre que el pacifisme. 

El 'banc expropiat' de Gràcia intentava aportar una filosofia alternativa i una activitat molt interessant, un model que funcionaria molt millor en una societat més lliure que l'actual, on els serveis de l'estat es limitessin a la seguretat jurídica i física dels ciutadans, i en crear unes estructures i unes condicions flexibles perquè l'economia llisqués com una seda. És en un estat limitat on els impostos no gravin l'estalvi i la riquesa quan la solidaritat flueix de manera òptima, i el mecenatge es desenvolupa amb més excelsitud. Molt més que ara. Perquè la naturalesa humana ens porta a l'ajuda comuna, a viure en societat, i a l'intercanvi lliure i voluntari de béns. És sabut que quan tu dónes tard o d'hora tens un retorn, és l'equilibri adamsmithesc del benefici propi que alhora també acaba beneficiant la societat.

La veritable revolució se la paga cadascú de la butxaca, com tots els que intentem sobreviure en aquest món, i no intentant mamar de la mamella administrativa o ocupant una propietat que no és teva per molt lloable que sigui la teva lluita. La propietat és el pal de paller de la llibertat individual. Els nostres entranyables antisistema, embolcallats i semi-protegits per tota la socialdemocràcia benestant catalana, en el fons són els més sistema de tots, els que més reclamen un sector públic mastodòntic i addictiu. I és que en el fons, tot i la bona voluntat d'alguns projectes encomiables, aquesta gent ens volen vendre llibertarisme quan realment acaben evocant l'estatisme més col·lectivista. Que no us enganyin.