Camí desbrossat

Habemus full de ruta per la independència de Catalunya. Si us haig de ser sincer, m'ha sorprès gratament veure la claredat amb la qual el text expressa la voluntat inequívoca d'iniciar el procés cap a la creació de l'estat català independent. La meva incredulitat en certs sectors del sobiranisme em feia pensar que la barca del procés encara ens marejaria una mica més, i la veritat és que ara mateix tenim damunt la taula un document signat pels dos grans partits catalans i les entitats majoritàries del país que fa impossible les segones lectures i molt difícil el putaramonisme. Per començar, el fantasma que les eleccions del 27S no s'acabessin celebrant s'ha esvaït, i el que és més important, aquesta contesa electoral s'ha convertit, ara sí, en un autèntic plebiscit per decidir el futur polític immediat del nostre país. Només dos entrebancs, o potser incerteses, hauríem de tenir en compte a partir d'ara. Un és la incògnita de saber com serà i en quina mesura la reacció de l'estat quan el 28S es proclami la voluntat d'iniciar el procés independentista, i sobretot, quin serà el preu real que el poble català en voldrà pagar. Francament inquietant. El segon, és l'espectre constant de la desmobilització a causa del cansament produït per la desorientació i -potser- la covardia de continuar dient les coses clares a partir d'ara. En aquest sentit, de tant en tant seguirem sentint els tribuneros del procés rondinant i insistint amb la llista única -que no unitària, laminant encara més la paciència dels catalans. Encara que, és evident que aquest debat ja és demodé i ha quedat totalment en via morta per una raó molt senzilla; per molts escarafalls i rabietes que es facin, si un no vol no hi haurà llista única, en canvi, el full de ruta signat que precisament no contempla aquest debat, ja no es pot trencar a no ser que algú vulgui una trencadissa de dimensions desconegudes. La gràcia dels pactes és això, que són pactes, i aquests hi són per complir-se. Doncs aquí estem, contents i esperançats perquè ara ja tenim l'arma per eixamplar la base social de l'independentisme, i la palanca perquè cadascú pugui convèncer més gent en el seu àmbit més proper. Tenim feina, molta feina que cal fer-la amb intel·ligència i eficiència perquè ens hi juguem la creació d'un nou estat en el concert de les nacions lliures. Som-hi doncs, i de passada, moltes gràcies als líders polítics que han fet possible aquest acord. De debò, moltes gràcies.

La competència ens fa millors

Sempre hi ha hagut una estranya tendència en certs ambients independentistes de criticar tot allò que Esquerra Republicana faci o deixi de fer. És igual que sigui l'únic partit amb possibilitats reals que, amb més o menys encerts, hagi sacsejat el país per avançar sempre cap a l'alliberament nacional, que és de fet la fórmula per arribar a més benestar social. O que, com a camàlics de la política catalana, hagin empès l'autonomisme legislatura rere legislatura cap a la ruptura amb l'estat. Al final, ERC acaba sent el boc expiatori fàcil de l'independentisme fàcil, i sempre estarà en el punt de mira per qualsevol cosa. Fins i tot la mateixa militància a vegades ha estat la més irresponsable a l'hora de valorar què tenien entre mans. Els dards van i venen per tots cantons; per si és un partit amb massa perfil de partit, o per si és un partit que accepta massa independents. Per si és massa assembleari, o si n'és massa poc. Per si és massa d'esquerres, o fa el joc a Convergència. ERC és l'esquerra singular d'arrel no marxista, que la gauche divine sucursalista d'aquest país mai ha pogut suportar, i també l'adversari real del bàndol històric que representa el regionalisme de la Lliga. Per això a ningú li hauria d'estranyar que entre ERC i CiU, més enllà que un dia -si CiU vol- hauran de governar juntes per crear l'estat català, hi ha un abisme de tradició política que fa que l'entesa sigui un veritable calvari. Partint d'aquí, doncs, seria saludable que el català d'ara entengués que ERC no entrarà mai en el joc de l'abraçada de l'ós convergent ni en muntatges unitaris sense un horitzó diàfan, sinó tot el contrari, hi anirà a competir precisament per fer un país millor i arrossegar Convergència cap a la independència. Perquè és només des de la competència quan surten les millors idees i els líders més ben preparats. No em sigueu comunistes ni cap quadrats, valoreu la diversitat d'una societat que és la font de la seva força. Supeditar ERC sota l'amalgama convergent seria letal pel partit de Macià i Companys i un error de país.

Deixem-nos de debats estèrils

Sembla que s'ha imposat una màxima dins l'independentisme que diu que el topall de vots en favor de la secessió ja no pot pujar més dels 1,8-2 milions. És una sensació de derrotisme que l'unionisme disfressat de federalisme ajuda a estendre diàriament, no sense l'ajuda de cert sobiranisme sempre abocat al resistencialisme de derrota. No dubto que la tendència que marquen les enquestes, a més de ser una bona arma llancívola contra l'independentisme, és d'un cert cansament fruit de les últimes agres discussions entre CiU i ERC. Tot i així, els alts i baixos en un procés com aquest són normals i, com la borsa, no és important que un dia es baixi més que un altre, sinó que el pòsit i la força argumental es mantinguin en bona salut.

Sí, la cosa no és fàcil i això ja ho sabíem, però si realment ho sabíem, cosa que poso en dubte en una bona part de la gent, el que no és de rebut és malgastar tants esforços en debats que ja creiem superats. En aquest sentit, tornar-se a emmerdar en el debat de les llistes perquè resulta que unes enquestes ara diuen una cosa diferent que fa uns pocs mesos, denota fragilitat i molt poca intel·ligència d'alguns articulistes que cotitzen alt. Si realment els convergents i tota la seva claca volen tornar a reobrir el debat un cop passades les eleccions municipals, no només trairan el pacte entre el president Mas i Junqueras, sinó que enfonsaran definitivament els ànims de la gent encara il·lusionada amb el procés a només 5 mesos del 27S, un autèntic suïcidi. És més, aconseguiran portar-nos paradoxalment al mateix lloc que l'unionisme desitja que anem; és a dir, a la merda. 

Ara més que mai, cal que cadascú treballi incansablement des del seu àmbit ideològic per així continuar maximitzant el vot en totes les capes socials del país. Ara és el moment d'arremangar-nos i pentinar tot el territori amb empatia per cercar tots els indecisos que només s'abocaran al bàndol que sigui més creïble i il·lusionant.

Necessitem una CiU forta sense divisions ni martingales confederalistes, que es defineixi clarament com a partit liberal i de centredreta, i es deixi de girs ideològics absurds que ningú entén i que estan abocats al fracàs. Necessitem una ERC imparable que continuï fent l'abraçada de l'ós a tota la socialdemocràcia del país. I necessitem una CUP responsable amb un futur govern de concentració mentre va arreplegant tot el que ICV/Podem es van deixant pel camí. Tot això ha d'anar embolicat amb un full de ruta diàfan i sense més eufemismes que ens porti a la independència, perquè les mitges tintes ja no estan de moda en aquests temps que vivim, i perquè només incrementarem el suport social a mesura que la gent es cregui que la independència és útil. A què esperem? 

Article publicat al Nació Digital 

 

El risc convergent

Escolto alguns tertulians, equivocats of course, que diuen que la nova versió convergent es defineix com a nacionalista i no com a independentista perquè es tracta d'una pura definició ideològica. I que la independència és un mer instrument per arribar a aconseguir un país lliure i millor. Amb això hi estaria d'acord si no fos perquè el nacionalisme tampoc és una ideologia. És una opció personal gairebé mística que t'adscriu en un territori en concret. És un sentiment profund, no una opció ideològica per organitzar una societat. Dit això, a mi no m'ha sorprès que CDC optés per l'enèsima ambigüitat a l'hora d'autodefinir-se, aquest partit ha basat tota la seva existència política, 40 anys, en el putaramonisme per conservar les quotes de poder que sempre ha tingut. I això necessàriament no hauria de ser només una crítica, és sobretot una virtut que els ha portat a la victòria partidista, moltes vegades aprofitant-se de la bona voluntat de molts independentistes que hi creuen cegament, encara que el seu poder durant dècades hagi significat postergar i laminar l'alliberament nacional de Catalunya. CDC no s'ha definit com a independentista però sí com a nacionalista, i això és una autèntica ruqueria perquè la ideologia és una altra cosa, i perquè a aquestes alçades de la pel·lícula en que estem és com a mínim una ridiculesa. Tanmateix, si això s'ha fet, tal com diuen ells, per mantenir els rondinaires d'Unió dins el carro del procés, jo en aquest cas m'afegiria a les felicitacions. Sí, és una ruqueria però és encertat. Bàsicament perquè el moviment independentista no es pot permetre el luxe de prescindir de més sectors, un cop ICV ha decidit suïcidar-se dins l'espanyolisme guai de Podem. CDC amb Unió cal que faci com ERC amb el socialisme, abraçar-lo i empènyer-lo fent tota mena d'equilibris cap a la inevitable opció independentista, encara que això signifiqui per als convergents mantenir l'eterna sospita de partit encaixista amb Espanya i perdre una altra bossa de vots cap a Esquerra. Això és així, el risc és aquest, i simplement cal que en siguin conscients.

La derrota com a concepte

Sembla mentida com l'independentisme, a voltes tan orgullós i que es vanta de tenir la força de la raó (que la té), ensopegui amb la mateixa pedra una vegada rere l'altra. Quantes vegades haurem de repetir que l'estat, i tots els seus esbirros no necessàriament controlats directament per aquest, faran servir absolutament tot el que tenen al seu abast per fer descarrilar, desestabilitzar i desmoralitzar el procés sobiranista? Però a veure, de veritat que algú ho posa encara en dubte això? Només des d'aquesta perspectiva s'entén la nova enquesta de Gesop per El Periódico sobre les eleccions plebiscitàries del proper 27 de setembre, on Ciudadanos s'erigeix com la nova esperança prefabricada i fictícia de l'unionisme/federalisme, un cop sembla que Podemos ha tocat sostre, per fer front a l'independentisme català. Avui les declaracions d'alguns tertulians són l'exemple de la derrota i de la paüra tan habitual entre cert sobiranisme de ciri. Efectivament, en comptes de denunciar la sospitosa inflada ciutadanesca en l'enquesta, opten per carregar contra ERC -que  sempre és més fàcil- per haver rebutjat la ditxosa llista del President, sense parar a pensar que si veritablement hi ha un cert relaxament en les files del sobiranisme, que hi és però sense dramatitzar-lo, és precisament per causa d'aquests debats estèrils i interminables que la gent vol oblidar com sigui. Per no parlar de la poca concreció que alguns mostren cada dia des del faristol del Govern, esclar. Quicoooo, engega el motor ja, hòstia! A cada manipulació unionista, surt la clàssica imatge de la derrota catalana que ens porta al ridícul i acaba en l'equivocació d'anàlisi. No podem tornar al tedi de discutir qui té més raó amb el tema de les llistes, perquè al final se'ns escaparan tots els vots, tant a CiU com a ERC. Que no ho veieu?! Fer-nos creure a nosaltres mateixos que el sobiranisme està desinflat, mentre els Cunís i els Carols de torn es barregen amb a merda per barrejar-nos-hi també a nosaltres, és de perdedors i irresponsables. Perquè aquest presumpte desinflament tan buscat, en realitat ningú el pot confirmar ni molt menys una enquesta feta des del diari abanderat de la tercera via. Aquesta percepció és una pura invenció (des) informativa. L'enquesta és infame, la cuina de El Periódico és vomitiva, i avui els tertulians de la Catalunya llimac xalaran com a bèsties i el sobiranisme s'autoflagel·larà cercant enemics a les pròpies files. Tot en ordre dins la Catalunya acomplexada i petita. Per això serveixen aquestes enquestes.