Súmate, l'entitat que mancava.

Hi ha una entitat que els últims dies està posant la cirereta en el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. És una entitat gens esperada per l'unionisme encegat i que l'independentisme intel·ligent ha somniat moltes vegades per posar en valor els seus arguments cívics, incloents i conciliadors. L'independentisme català és històricament racional i pragmàtic, li agraden les essències i la seva història, sí, però sap perfectament que aquest tros de terra s'ha fet a través de la suma de molta gent vinguda d'arreu. I és precisament la situació geogràfica i metafísica que ocupa Catalunya la que acaba transformant les persones que hi fan vida fent-les partíceps de la comunitat. Només els intents autoritaris i bel·licistes hispànics han intentat trencar la cohesió en aquest país, només la mala fe, el ressentiment i la bogeria intervencionista ha furgat en l'odi cultural entre els membres que conformen aquesta societat de comerciants, banyada per les aigües templades del Mediterrani i bufada pels aires freds i racionalitzadors del nord.

Per tant, no podia ser d'una altra manera, Catalunya i el seu antic moviment d'alliberament nacional havia de parir en un moment o altre una entitat com Súmate, on castellanoparlants d'aquesta terra que se la senten tan seva com nosaltres, han dit prou a tanta vulgaritat política que arriba de les seves estimades Espanyes. Però sobretot han comprès que la vida d'ells i dels seus és molt més important que un sentiment patri, perquè la vida és sinònim de benestar, treball i convivència que un exerceix dia a dia en el país que t'ha acollit. Per això la gent de Súmate, igual que molts d'altres, han decidit amb tot el pragmatisme del món donar suport a la causa que els farà viure una vida més digne. La causa d'una Catalunya lliure i oberta a tothom.

Súmate, l'invent d'un amic, d'un gran patriota, d'una bona persona, d'aquells que sempre han representat la ponderació i la intel·ligència fins i tot en els moments més folls i hiperventilats de l'independentisme, avui fa un acte que trencarà esquemes i posarà altament nerviosos als que volen aquesta terra ensorrada en l'odi i la miseria. Avui la democràcia i la llibertat es diu Súmate, i la representen tots i cadascun dels que han fet possible que aquesta entitat tingui la força que a hores d'ara té, i tindrà en el futur.

El cartell de l'acte d'avui, amb la participació d'ex militants del PP, UPyD i PSC.

Cantar-li les absoltes al PSC

Crec que ja va sent hora de cantar-li les absoltes al PSC. No té cap sentit continuar ficant la banya en un lloc on ja fa massa anys que no és ni representa el que originàriament volia ser. Més que un partit, el PSC ha representat una família política a Catalunya que ha encadenat disbarat rere disbarat acompanyant uns resultats cada vegada més paupèrrims. Aquell socialisme català esclatant, alliberador, orgullós i poderós ara ja no és res. Dividit, malhumorat i encarcarat intenta sobreviure penjant d'un fil fins a l'eclosió final, que serà quan a les properes eleccions catalanes aconsegueixin obtenir vora els 10 escons. Un resultat que equival a desaparèixer del mapa polític, si prèviament tenim en compte d'on venien i què representaven. L'independentisme, l'opció política -que no ideològica- triomfadora al país en la batalla de la raó, ha estat el causant del sacseig polític i moral que Catalunya, i sobretot els partits que gestionaven la centralitat i el negoci autonomista (entre ells el PSC, esclar), ha patit durant la darrera dècada. Quan l'independentisme majoritari el 2003 va apostar decididament pel govern d'esquerres i catalanista, és a dir, reforçar uns serveis socials encartronats i insuficients per a les classes mitjanes, davant la nova allau immigratòria que s'esdevenia (1 milió de nouvinguts i un sol poble, us sona?), el que cercava també era empènyer tot un gran sector granític de l'esquerra cap a les tesis sobiranistes per crear un gran centreesquerra nacional. Ara, quan tot això realment s'està succeïnt, se'ns omple el cor de felicitat i el ulls ens brillen com dues llumetes de Nadal. I és que fa justament 10 anys que tot es mou, i es mou cap a bé, cap a on volíem els independentistes. Casualitat? Evidentment, no.

El PSC ha estat un partit important i vital per a molta gent i pel país, certament. Els socialistes, amb clarobscurs, han estat els responsables de transformar aquells fangars i aquella grisor metropolitana, els finisterres de Barcelona, en ciutats més que dignes. Moltíssimes persones que en el tardofranquisme vivien al llindar de la misèria, han acabat vivint en barris més complerts, més segurs i més agradables. Això és una veritat com un temple, com també ho és que era la seva obligació fer-ho, esclar. En tot cas, si algú vol analitzar el per què de l'èxit reiterat del PSC a Catalunya durant dècades, només ha d'entendre aquells milers de focs familiars que van millorar les seves vides, donant-los l'orgull d'una ciutadania respectable. Això és indispensable pel benestar i l'equilibri familiar i no s'oblida mai, tinguem-ho ben present a l'hora d'analitzar aquestes zones del país. Però també a comarques van ser aquella esperança transformadora que va arrabassar les primeres alcaldies -o posteriors- a cacics locals convergents que res els diferenciaven de la foscor dels anys anteriors. Recordo perfectement el cas de Manlleu i el seu alcalde socialista, Ramon Sitjà: una gran persona, treballadora i entusiasta, a qui aquest país, com a molts d'altres, li deu molt.


El PSC, però, també ha representat l'equivocació nacional en el sentit més ampli del terme. Si bé han estat ferms -fins ara- amb l'immersió del català a l'escola, els socialistes també han estat els cacics metropolitans redemptors de qualsevol forma filosobiranista i mentors de l'orgull regional espanyol a Catalunya. No cal que recordem els diners abocats a aquell aquelarre gens integrador que es feia a Can Zam on aquell delinqüent colonitzador sempre amenaçava de trencar la convivència a Catalunya engegant les seves ordes castellanoparlants si no obtenia el que ell volia. Quin paio... També són la gent de la superioritat moral sobretot perquè tallaven al bacallà a les Diputacions i a les ciutats més importants del país. I sobretot, han representat l'espanyolisme amable, és a dir el federalisme (no europeu!), que ha negat sistemàticament la qüestió cabdal sobre la que gira tota la discussió actual, la pedra filosofal de tot plegat: el reconeixament de Catalunya com a subjecte polític, que vol dir acceptar no estar sotmesos a cap llei que no emani del mateix poble català. És aquí on han relliscat, i fort.

Per això em sorprèn que alguns opinaires (els habituals, vaja), treguin la llagrimeta a passejar i es dolguin pel final del PSC. Amb un romanticisme ploricó clamen: 'Catalunya necessita un partit socialista!'. Però jo penso que això és una absurditat pròpia d'un desencís personal i que per bé o per mal els temps canvien, es renoven i ultrapassen el que hi ha. La futura Catalunya Estat no pot contemplar partits que no la considerin subjecte polític, aniria contra els fonaments essencials de la nova constitució. A més, a Catalunya la socialdemocràcia ja està a bastament representada en un partit on les tesis socialistes hi tenen cabuda. I la resta de l'esquerra està molt farcida, amb partits que van des de l'ecologisme fins a l'antisistema, i la cosa no està per a més capelletes.

Entenc i fins i tot puc compartir el dolor de persones sinceres amb el socialisme original del PSC, malgrat que aquestes hagin compartit projecte durant molts anys amb aquesta colla que ara governa amb mà de ferro el partit. Vull dir que si sembres també reculls, i si no, haver-se apoderat del partit democràticament tal com han fet ells, no sé si m'explico... En tot cas, ha de ser dur, molt dur, que després de mitja vida abocat en un projecte ara tot s'ensorri, cal ser generosos i comprendre el turment d'aquests moments. L'altre dia escoltant la Montserrat Tura, desfeta, quan va dir que portava les sigles del PSC gravades al cor i per això tot plegat li resultava molt cruel, vaig compartir sincerament el seu dolor i vaig entendre perfectament la seva situació. La Tura és una gran dona i segurament la millor consellera d'Interior que ha tingut aquest país, persones com ella no pot quedar-se en un racó mentre el país camina cap a la llibertat. Els temps que vivim són crucials i necessitem tots els efectius possibles per portar Catalunya a la majoria d'edat, que no vol dir altra cosa que a la mateixa normalitat política de què gaudeixen altres Estats.

El nou PSOE a Catalunya

L'Hospitalet, plaça estratègica

 L'Hospitalet del Llobregat, amb més de 260.000 habitants, és la segona ciutat de Catalunya. Controvertida, acollidora i complicada alhora, és l'etern rereciutat de la capital de Catalunya amb els inevitables sentiments contradictoris que aquesta situació ocasiona. Sempre depenent-hi, però amb ganes de sobresortir de l'etiqueta de germaneta lletja. La societat hospitalenca se sent més aviat baixllobregatina però el pes administratiu barceloní la fa ser de la comarca de la capital. La gent, senzilla i treballadora, s'enfronta cada dia amb el paisatge gris i postindustrial típic d'una gran ciutat, de vella ebullició fabril i de petits drames humans fruit de la pobresa que en alguns racons encara es respira. Els socialistes van fer una gran feina en aquestes ciutats metropolitanes –els hi tocava fer, esclar-, van convertir fangars deixats i bruts sense pràcticament serveis on la delinqüència postfranquista hi feia niu en barris més tranquils, més endreçats i força nets. Equipaments i més equipaments, tan necessaris per conformar el conjunt social d'un barri, van instalar-se per millorar la vida de les persones, i la ciutat de Tapas ha anat creixent imparablement fins al dia d'avui. L'Hospitalet del carrer Xipreret, del Centre Catòlic, del Tirsa, de La Flama, del Casino fundat el 1873, del Mercat de Collblanc, dels Tecla Sala, dels Just Oliveras i de la Justa Goicoechea (obrera i primera dona regidora escollida a les urnes, d'ERC), és una ciutat orgullosa que vol i necessita reivindicar-se. En aquest sentit és important la commemoració que l'any passat es va fer a la ciutat del conveni del 1713 que significava les condicions de retirada dels aliats a la causa austriacista. És una ciutat que entra a la història internacional gracies a aquest tractat signat pel comte de Königsegg, representant del mariscal Guido Starhemberg, cap de l'exèrcit de l'arxiduc Carles d'Àustria, i el marquès de Ceva Grimaldi, representant del duc de Pòpuli, cap de l'exèrcit de Felip V.


L'Hospitalet del Llobregat és una peça clau per Catalunya, una plaça estratègica, i tinc la sensació que massa vegades el catalanisme ho descuida. Tal com va passar el 1713, l'Hospitalet no pot tornar a escenificar la caiguda d'un somni, no ho podem permetre perquè ens hi va un altre cop el futur dels nostres fills. Cal que hi aboquem molts esforços per reconduir nacionalment una ciutat on el règim socialcomunista de toc sucursalista fa dècades que governa controlant tots i cadascun dels racons de vida de la ciutat. Una ciutat on, per exemple, ERC (segon partit del país) no hi té cap regidor i, per contra, el partit d'aquell friqui racista de Vic n'hi té dos. És la ciutat de Celestino Corbacho i de Núria Marin, califes del PSOE a Catalunya, polítics que ja han anunciat el seu refús a una consulta democràtica organitzada pel govern català sobre el futur polític del país. Aquesta és la mena de gent que ha tallat el bacallà a l'Hospitalet durant dècades, és aquest tipus de persones qui tenim al davant que són capaces de boicotejar una votació democràtica organitzada per un govern legítim sortit de les urnes.


Senyora Núria Marín, com a ciutadà de l'Hospitalet li vull preguntar què farà el proper 9 de novembre. Tancarà els col·legis electorals? Enviarà a la Guàrdia Urbana per impedir que la gent voti formalment? Treballarà incansablement durant aquests mesos que ens separen de la consulta, conjuntament amb la senyora María Llanos de Luna, per fomentar la por a la població sobre els efectes de fer una consulta política? Senyora Marín, vostè vol ser recordada com una alcaldessa democràtica que està al costat d'un poble que majoritàriament anhela la llibertat, fidel al país que l'ha vist nèixer, o prefereix ser recordada com aquell alcalde tronat primoriverista de la Unión Patriótica, Tomás Giménez Bernabé? Que, per cert, per a més glòria del PSC i ICV-EUiA, encara té dedicada a la ciutat l'avinguda que s'autoatorgà.


L'Hospitalet, com a exemple més fefaent de gran ciutat metropolitana, és la peça que ens farà guanyar el futur com a país normal i adult. És la roca que entre tots hem de moure per aplanar el camí de la llibertat, és la ciutat de la bona gent que simplement vol treballar i viure en pau, lluny de baralles identitàries llençades i promogudes pels professionals del populisme barat i del lerrouxisme ancestral que transpuen certs polítics unionistes que imperen a la ciutat i inculquen la divisió social a la ment dels seus conciutadans.

Article publicat al Nació Digital

L'escut de l'Hospitalet del Llobregat