Tot el debat sobre les llistes electorals en unes properes eleccions plebiscitàries que haurien de significar l'inici -i el final- de la desconnexió política entre Catalunya i Espanya, ens demostra una vegada més, com deia Unamuno, que als catalans ens perd l'estètica. Els arguments d'un cantó i de l'altre que s'han posat sobre la taula, ja ho vaig escriure en un altre article, tenen alhora elements positius i negatius per molt que un servidor s'hagi mostrat des d'un principi a favor de les llistes separades. Desconfieu dels que es creuen amb la veritat absoluta. El quid de la qüestió, però, el que realment és insuportable ara mateix, és la irresponsabilitat i el xantatge de no convocar eleccions immediatament sabent que no fent-ho, el xàfec que ens espera si entrem dins del cicle electoral espanyol, serà terrible.
És del tot legítim, fins i tot sa, discrepar i lluitar per una opció concreta, això és política amics, però no és de rebut segrestar els anhels d'un poble i hipotecar la il·lusió de tants milers de catalans i de catalanes que han realitzat les demostracions polítiques més grans de la història europea. Jo no sé si el president Mas acabarà convocant eleccions, penso que sí perquè no té cap altra alternativa creïble, però aquesta ridícula espera per marcar el pols a ERC, posant en valor el seu orgull per a veure quants actes d'amor li demostra en Junqueras, o si directament se li posa de quatre grapes, no ajuda gens.
També és absurd a aquestes alçades posar la banya en la llista unitària quan ja no era unitària des de bon principi, però supera tot el sentit comú quan es demostra dia a dia que hi ha cada vegada més veus discordants. A mi no m'importaria votar una llista encapçalada pel Mas, us ho dic de debò, jo no tinc les fòbies de l'esquerra recargolada que es vendria l'ànima abans de reconèixer una Catalunya independent governada pel centredreta, ja em coneixeu. Però és d'obtusos intentar fer combregar a tot un sector quan aquest no té ganes de fer-ho. Que no ho veieu? Per què obligar a uns que no volen ser obligats? Aquestes coses mai acaben bé, cregueu-me. Què hi voleu fer? Tenim el país que tenim, hòstia! No us hi feu mala sang, convergents, i sigueu més putes que bonics, intenteu guanyar amb les forces que teniu, demostreu que sou millors que els altres i veureu com la competència ens farà guanyar a tots. L'honor es guanya quan hi ha una convicció clara i quan ets valent per tirar endavant el teu projecte malgrat tot. Us sona Israel?
Per això, si el president no acaba convocant les eleccions ens obligarà a pensar que realment hi ha algú dins de Convergència que no vol la independència de Catalunya, perquè si realment la volguessin, no es farien servir excuses de perdedors i xantatges vergonyants. Si vols la independència, fabrica-te-la, collons, i veuràs com acabes triomfant sent el líder de tots.
President, convoqueu, guanyeu, fabriqueu la independència, i deixeu de jugar al gat i a la rata. De moment, ja teniu assegurat el suport d'ERC al Govern per fer el salt més gran de la nostra història. A què espereu, president?
El senyor Junqueras, president d'Esquerra Republicana
de Catalunya, en les seves conferències sovint ens il·lustra amb una
demolidora dada que explica que el Regne d'Espanya té el trist honor de
posseir el rècord mundial i absolut de suspensió de pagaments, és a dir,
de fer crack econòmic. Ara no recordo si en porta 14, 15 o 16
al llarg dels seus últims 500 anys, ja no ve d'aquí. Això no hauria de
sorprendre a ningú que conegués un xic la història d'aquest Estat
governat des de fa segles per una casta d'alts funcionaris ubicats
sempre al mateix lloc, al centre de l'estepa castellana, lluny dels
sempre interessants i bulliciosos ports marítims i també dels aires
renovadors del nord d'Europa. Si Espanya és així és fruit d'una manera
d'entendre l'economia basada en l'espoli i la beneficència, que
automàticament produeix un luxe xaró i efímer, típic de nou ric.
L'extracció a cabassos d'or i plata durant segles de l'imperi espanyol a
Amèrica serviren per finançar unes guerres que sovint perdien i per
enllustrar la metròpoli del quilòmetre zero. I en el mateix sentit, el
finançament de les últimes dècades de progrés espanyol per part
d'Alemanya i de la UE ha servit també per al mateix: crear deute i
bombolles que sempre acaben explotant. És una constant a la història, és
el mateix error continuat al llarg dels segles.
Servidor desconeix amb exactitud quines són les causes d'altres països
que pateixen més o menys els mateixos problemes econòmics d'Espanya en
l'actualitat, però m'ensumo que, com els valors, les misèries també són
universals. Si els països occidentals que han aguantat bé la crisi i
n'han sortit els primers ara poden gaudir de certa estabilitat, és
bàsicament perquè tot ho basen en reduir l'atur, és a dir, a
diversificar sectors i no fer la vida impossible a les empreses. I, si
no, fixeu-vos com fan les coses als EUA, on l'atur és del 6%. A Espanya,
si en un temps concret va haver-hi pocs aturats, va ser perquè
primerament es van endeutar fins a les celles i van optar només per un
sector econòmic. Si no t'endeutes més del compte i ensenyes la teva
població a produir i a innovar, en comptes d'anar regalant trens sense
passatgers i xecs nadó, les coses et sortiran molt millor. Cal demanar
feina i no pa. Aquesta és la gran diferència entre els països
calvinistes i els catòlics, aquest és el gran abisme entre rics i nou
rics, entre responsables i irresponsables barruts.
Espanya i per extensió els països mediterranis no tenen
un problema econòmic concret, tenen un problema estructural i moral.
L'Estat espanyol està en escac i gairebé mat perquè té més d'un 20%
d'atur, un 20% d'economia submergida, un frau fiscal enorme, un 100% del
deute sobre el PIB i amb una part del seu territori a punt de
separar-se que és el que li aporta el 20% del seu PIB. Bonic el
panorama, oi? El més desastrós de tot, però, és que els nous messies que
sobrevolen la política hispànica són els que, a diferència dels països
que se'n surten, amenacen d'implementar més regulacions i més control
estatal. I seguimos para bingo!
El nou estat català, que per començar hauria de tenir
una Constitució ben escueta per anar modulant les lleis de forma
empírica, hauria de ser molt flexible i basar-se en tres troncs que
ramifiquin en el laberint de la complexitat social. El primer és
l'educació per crear alumnes crítics i emprenedors; el talent és el que
ens farà lliures. El segon, a retornar la confiança i l'economia a la
gent per treure pes a l'administració pública i evitar així tanta
corrupció; menys regulació, més cooperació lliure, i per tant, més
responsabilitat individual. I el tercer, en aprofitar la marca Barcelona
per crear un node econòmic i cultural potent dins el marc d'un nou món
on les ciutats acabaran manant més que els estats. Barcelona és el nervi
del país i ha de ser la capital de la catalanitat universalista, perquè
és d'aquesta manera com es fabrica un sistema de valors diferent que
pot competir en condicions amb les altres grans ciutats del planeta.
Només així ens en sortirem, només així superarem vells esquemes, i només
així el món ens valorarà.
Article publicat al Nació Digital
Francesc Pujols en aquest fragment del llibre, Història de l'Hegemonia Catalana en la Política Espanyola Vol.1, de l'any 1927, ens parla del caràcter liberal i llibertari de la societat catalana. La defensa de les constitucions pròpies ha estat el leitmotiv constant en tota la nostra història. I aquest fet ens fa inevitablement un poble de progrés, sigui conservador o no, que posa les lleis per sobre de les corones reials. És a dir, la legitimitat per sobre del poder absolut.
Pujols parla de l'època de les bullangues del s. XIX al Cap i Casal, i diu això:
"Així com a tots els punts d'Espanya -diu Balmes- les classes baixes de la societat s'havien abstingut de la política i s'havien demostrat simpatitzants amb la causa de la monarquia absoluta, representada pel pretendent Don Carles, a la nostra Barcelona les classes baixes s'havien interessat de seguida per les idees lliberals dels constitucionals catalans, constituïts per les classes riques i la classe intel·lectual, coincidint d'aquesta manera obrers i artesans, intel·lectuals i propietaris, pobres i rics, en la comunió política de la reforma o la revolució.
Enlloc més d'Espanya existeix, ultra les classes inferiors, aquesta multitud d'artesans que, al·lucinats igualment pels ideals revolucionaris, afavorien més o menys directament la propagació o els efectes de ço que amb el temps els havia de costar tantes pèrdues, tant malestar i tants sobresalts".
D'aquí resulta -diu el nostre filòsof del mètode de la ciència universal catalana- que la fracció del partit lliberal que es va proposar resistir el torrent devastador, enlloc de ser esguardat com mereixia, ço és, com un conjunt d'homes que, amb el desengany del passat i la por de l'esdevenidor, havien sentit la necessitat de modificar llurs opinions i de temperar llur conducta, va ser considerada com una reunió d'aristòcrates traïdors a la causa, que abans havien abraçat i defensat, enemics del poble, hostils a tota reforma i que només havien intentat contribuir als primers disturbis per tal de satisfer designis particulars, abandonant de seguida als atzars de la sort el gran nombre de ciutadans que s'havien comprès al darrera d'ells".
Difícilment es podria explicar d'una manera més clara, harmoniosa i viva, que manifestés tant l'entranya de l'època, el punt divergent d'aquestes dues ales de la política catalana, de quan la nostra terra obre les ales per tal d'emprendre la volada hegemònica damunt d'Espanya, de les quals la primera ala o ala dreta, guardant i mantenint calenta tota la tradició dels principis lliberals de les Constitucions de Catalunya, manté igualment els principis d'ordre i conservació que han caracteritzat sempre el poble català, que és dels més lliberals i més conservadors de la terra, i la segona ala, o ala esquerra, exagerant aquests principis eterns de l'edat mitjana, cau en els moviments desviats i desacompassats que desharmonitzen els principis lliberals, arribant igualment a produir el poble més rabiosament anarquista de la terra, com demostra el fet desgraciadament esclatant de la quantitat de bombes anarquistes esclatades a Barcelona, que és incomparablement superior al nombre de les altres esclatades en altres ciutats del món, fins al punt que, com tindrem ocasió de veure i de comentar en aquesta història, la capital de Catalunya va arribar a ser coneguda pertot amb el títol de la 'ciutat de les bombes.
I així es van anar formant i teixint els dos partits contraris procedents del mateix amor a la Constitució, dels quals, si el partit conservador lliberal omple els capítols de la història d'aquest hegemonia, el partit anarquista català no solament omplirà un dels capítols més importants d'aquesta mateixa història que ara oferim al públic, sinó que, hegemònicament parlant, el podem presentar fins a cert punt com a autor del que en termes tècnics de ciència històrica hom podria anomenar l'hegemonia criminal catalana.
