Religions irreconciliables

Acabar l'any rellegint textos bíblics i lleis i costums talmúdiques, ha estat un pur divertimento que em confirma, una vegada més, les insalvables diferències entre el judaisme i el cristianisme. Sí, una agradable distracció que m'ha permès contraprogramar aquesta pantomima de la fi del món dels Maies -pobres, ells no en tenen la culpa-, molt pròpia de l'estretor mental i la superstició de quatre sonats occidentals místics avorrits de la pròpia vida.

A servidor, que es considera agnòstic i que si creu en alguna cosa és en la Pantologia pujolsiana (que és la barreja i la perfecció de totes les religions amb la ciència i la síntesi del coneixement de la Realitat), sempre li han encuriosit les diferències i les disputes entre aquestes dues confessions religioses. Judaisme i cristianisme, mare i filla. Una, l'original i amb propensions tirant a pedants, l'altra, la seva adolescent rebel que ha acabat sent una dèspota malcriada; sempre desconfiant l'una de l'altra, capbussades en l'eterna disputa sobre el messies. Deixant de banda, però, la narrativa i la poètica dels textos, tot plegat és francament interessant per entendre un xic més la història de la nostra civilització i el tarannà de cadascuna de les comunitats.

Així, doncs, sempre m'ha estat més fàcil comprendre els savis jueus fariseus que desconfiaven d'aquell home seu que descarrilava de la línia oficial hebrea, venerat com un cabdill per una massa autòmata i enlluernada mancada de racionalitat. Sí que de vegades és de vital necessitat trencar amb l'ordre establert i enquilosat d'uns saberuts apoltronats, però per l'intel·lecte crític és més saludable desconfiar del típic salvapàtries i de tota la seva parròquia més fidel. La caterva acaba desvirtuant allò que un bon home -Jesús- predicava i volia per als seus. 'Allunyeu-vos de la massa!' hauria d'haver estat la seva primera llei, i és que entre els savis divins israelites i la massa gregària, en cas de dubte, jo sempre triaria els primers.

Així doncs, jo que sóc ineludiblement de cultura cristiana, el cristianisme amb la seva imatgeria mitològica i el miracle de la fecundació espiritual -un fet que només pot fer enrojolar a tota persona coherent- sempre m'ha costat d'assimilar-lo com a propi. És una religió que m'acostuma a produir rebuig per la seva facilitat per al perdó i a la picaresca que tendeix, de manera inevitable, cap la corruptela moral. Un perill que ha causat innombrables desgràcies i molta ignorància entre els pobres mortals. No m'hi puc sentir còmode i és una llàstima, perquè és agradable creure en alguna cosa i seria reconfortant que la institució que representés la fe fos molt més interessant del que és.

Per tot plegat, m'abelleix fer-vos a ulls un text d'un savi jueu de Girona, Mossé ben Nahman, d'una disputa dialèctica amb representants cristians que van celebrar l'any 1263 a Barcelona amb el rei Jaume I presidint l'acte (els nostres reis, que eren molt intel·ligents, sempre van rodejar-se de jueus). Veureu el pragmatisme i el sentit comú del rabí versus la incomprensió d'uns cristians que, ja enquilosats per la seva propia religió, no van comprendre mai -i fins als nostres dies- que la religió que la precedia no combregués amb les seva imatgeria tètrica i delirant i els seus miracles estranyots.

'Senyor (rei en Jaume), escolteu-me un moment encara. Ni la nostra religió, ni la nostra veritat, ni el nostre dret, no recolzen de manera fonamental en cap messies; vós em sou més profitós que un messies. Vos sou rei i ell també. Vos sou rei dels gentils, ell rei d'Israel, per tal que un messies no és sinó un rei de carn i ossos com vós. Quan reto culte al Creador amb la vostra vènia, en exili, enmig de patiments i servitud, en l'oprobi dels pobles i rebent ultratges sens fi, la meva recompensa és més gran, car faig ofrena a Déu del meu cos, i mereixo molt més de viure al Món que Ve. En canvi, quan hi haurà un rei d'Israel, de la meva pròpia religió, regnant damunt tots els pobles, llavors hauré de seguir per força la llei dels jueus, i la meva no serà tan gran. Però el punt cabdal perquè jueus i cristians controvertim rau en el fet que el que vosaltres sosteniu del dogma de la divinitat és cosa molt aspra. Vós, senyor, sou cristià i fill de cristians, i tota la vida heu sentit el que diuen els clergues, menorets i predicadors, que us han omplert el cap i fins i tot el moll dels ossos d'aquest doctrina, la qual ha arrelat en vós per la força del costum. Tanmateix, el que vosaltres cristians creieu, i que és en principi i fonament de la vostra fe, no és consonant a raó ni la natura ho consent, ni els profetes ho han dit mai. Parlar de miracle no fa tampocmés entenedorel fet que el Creador dels celsi de la terra i de tot el que contenen, entrés al ventre d'una dona jueva, hi cresqués durant nou mesos i nasqués infant petit, i després, que es fes gran, fos lliurat en mans dels seus enemics, jutjat, condemnat a mort i al capdevall fins i tot mort, i que després digueu que viu tornarà al seu lloc primer. Això no ho pot admetre capjueu ni cap altre home. Debades declareu les vostres raons, car és aquí on arrela el nostre desacord'.

Text extret del llibre 'Lletres hebrees a la barcelona medieval' d'Eduard Feliu. Muhba textures.

La influència jueva a Barcelona va ser importantíssima fins al dramàtic pogrom de l'any 1391

Ara toca tancar files

Dos anys després de la incertesa inquietant d'un govern fort que es deia dels millors i gestionava gairebé sempre amb la crossa del PP, ara se'ns obre un nou cicle radicalment diferent que afortunadament disposa d'un comú denominador catalanista ben diàfan. Aquesta nova era, per glòria i necessitat del país, es recolza sobre dues potes ben travades: dret a decidir per atènyer un estat propi i cura social evitant retallades innecessàries, sense perdre de vista, això sí, l'estricta i dura realitat de l'Europa de l'austeritat que és, agradi o no, d'on els catalans formem part. Ben diferent seria demanar la integració com a estat associat a la Commonwealth, un fet que servidor celebraria amb gran entusiasme. Això però, ja són figues d'un altre paner...

El pacte per la llibertat rubricat per CiU i ERC posa per fi les bases del trajecte final llargament desitjat, ens dóna el bitllet per salpar definitivament cap a la normalitat nacional que Catalunya cerca des de fa tres segles. Si bé és cert que el procés estarà farcit de febleses i de boicots violents, no és menys cert que el conflicte amb l'Estat espanyol no té marxa enrere, si no és que el principal partit de Catalunya es vulgui immolar públicament abandonant la fermesa que fins ara ha mostrat. Mala peça al teler tenen, doncs, els que per una qüestió de mala fe o per immaduresa política encara malden per condemnar Catalunya a ser la província perpètua d'un estat decadent. I com que el camí fa pujada i serà brutalment tortuós, no puc deixar d'esmentar els que jo considero els tres principals perills que, en major o menor mesura, poden torpedinar el procés natural i democràtic que, amb una responsabilitat poques vegades vista en la política política catalana, el centredreta i el centreesquerra nacionals han engegat aquest més de desembre de l'any 2012.

Primerament, tindrem la trinitat malèfica i recargolada representada per Godó, Duran i Lleida i el seu entorn anomenat la família del pont aeri. És La Vanguardia, el diari gratuït més llegit de Catalunya -ai, perdó! subvencionat- que des del minut zero ha començat a abocar merda al partit polític que ajuda a l'estabilitat i empeny el govern a la consulta. Aquesta trinitat no pot suportar que la cosa agafi nivells seriosos i ja veuen amb preocupació el caràcter que estar agafant el procés.

En segon lloc, no cal que m'allargui denunciant el joc brut i predemocràtic que l'Estat espanyol practica i practicarà d'ara en endavant contra l'estabilitat social a Catalunya. Per això és de vital importància que ningú perdi els nervis ni es descarrili fruit del nerviosisme o la covardia que l'afecte hostil de l'Estat i els seus quintacolumnistes perpetraran per terra, mar i aire.

Finalment, caldrà tenir paciència davant un mal que Catalunya arrossega des de temps immemorials: aquell desordre reaccionari i sense sentit que en nom d'una lluita internacionalista sempre ens ha enfonsat en la misèria política i moral. Cal tenir sentit de país i anàlisi global responsable per estar a l'altura de les circumstàncies actuals. La cruïlla on estem ara es dóna molt poques vegades a la història i seria tristíssim caure en una altre mena de 'maig del 37'. Per això els partits de la cambra catalana que tenen influència i representació en tot el món alternatiu i antisistema han d'empènyer amb assertivitat el govern i no caure en el boicot estètic i redundant a què tant ens tenen acostumats. Crítica sí, però constructiva. L'adhesió al procés que han demostrat fins ara tranquil·litza i demostra que ara per ara són conscients del moment. Veurem com ho entomen les seves parròquies respectives i com resisteixen la pressió que a tots ens cau a sobre. 

 A tothom que viu a Catalunya sigui tant d'un bàndol com d'un altre, els recordaria això que Joan Sales va dir un dia: 'Als qui ens pregunten ¿és que oblideu que vivim una revolució? els responem ¿és que oblideu que vivim a Catalunya? ¡Prou experiments exòtics que arruïnen el país! Volem, sí, una revolució; però una revolució a la catalana. ¡Catalunya per damunt de tot!'

El centredreta i el centreesquerra nacionals rubricant el pacte per la llibertat

Article publicat al nacióDigital.cat

Un anunci que ho diu tot

M'he topat amb un anunci que m'ha resultat un xic enguniós tot i reconèixer que la producció no és del tot dolenta. De fet, el que transmet aquesta coneguda marca alimentària espanyola m'ha obligat a escriure aquest text per treure'm de sobre la 'crisi' que l'espot en qüestió ha afligit sobre mi. Una mena d'estat mig depriment que et recorda coses i fets despreciables de la vida mateixa. Aquella estranya sensació depressiva que et fa pensar que tot decau. Pura antigalla que put a resclosit, banyada amb or fals que es torna verdet, abandonada en qualsevol racó llòbrec d'una metròpoli postsoviètica. Fred, molt fred i pa sec.

Quanta misèria mental en aquest relat publicitari provincià, mare meva. T'omple de pena veure la decadència d'aquest país rabiosament bluf que presenten i que sempre ha estat la riota de tothom. País de cabres i de funcionaris, que diria aquell. Quanta grisor en una societat que sempre ha restat subsidiària, quanta mentida de tota una administració que és campiona mundial en suspensió de pagaments de la història. La seva paradoxa sublim és haver estat el país precursor en el pensament econòmic modern al s .XVI -amb la seva escola arbitrista salmantina- fruit d'haver trencat reiteradament la caixa a causa de la mala gestió econòmica que la corona castellana practicava amb els metalls preciosos que li arribaven del nou continent. Líders conjunturals en el pensament per tanta corrupció i misèria que produïen, un resum perfecte del que són i representen.

Si França és l'ensarronada total, Espanya és l'ensarronada total i decadent. Són en definitiva, i tal com palpo en aquest anunci, la buidor intel·lectual que representa un pallasso postguèrric en blanc i negre i també aquella mena de festota castissa que s'organitza al voltant del Palau de Congressos de Madrid cada 22 de desembre, quan es dona cita aquell funest esdeveniment de 'El sorteo extraordinario de Navidad'. Tot un espectacle supersticiós que transpua penúria i que ha marcat el tarannà de tantes generacions d'espanyols. L'esperança és una butlleta, la il·lusió és el joc. Sort vs emprenedoria. Miracle vs tenacitat. Un país per oblidar ben aviat...

Bon Nadal a tothom.

AQUÍ TENIU L'ANUNCI

Personatges inquietants durant la celebració del sorteig

Hadijatou j'acusse, depèn de tu.

Una amiga meva m'ha demanat si podria donar a conèixer aquest interessant projecte. Servidor, que es deu als amics i amigues, perquè aquesta voluntat és una obligació moral que ens enforteix l'esperit i ens fa millor persones, no s'ho ha pensat ni un minut. Perquè és important informar i denunciar injustícies que com a éssers humans no ens podem permetre. Perquè encara hi ha vergonyes que ens transporten als confins més terribles -encara- de la humanitat. La gent d'Occident com nosaltres, que tenim la sort de viure certa pau espiritual amb el sentit crític com a bé més preuat, puix hem forjat i passat totes les revolucions morals i socials possibles, hem de procurar ajudar perquè aquestes tenebres de bàrbars sense escrúpols avui en dia no succeeixin. Aquí teniu el que aquesta bona amiga m'ha enviat, i siusplau, feu-ho conèixer si podeu:

'És (de fet, serà) un documental que explica una història molt bèstia: la de l'esclavatge al S. XXI.
Sí, encara hi ha esclaus avui en dia i aquest documental vol explicar la història de Hadijatou Mani, la primera esclava que va denunciar al govern del seu país per permetre que ella fós esclava, i la primera que va guanyar. Des d'aleshores lluita perquè els seus fills tornin amb ella, perquè segueixen vivint amb el seu antic amo (que alhora és el pare de les criatures, perquè ella també era esclava sexual...). La seva història va servir perquè d'altres dones esclaves poguéssim alliberar-se. I ha de seguir servint per això. Per l'alliberament dels esclaus africans, i dels seus fills.

La primera part del documental dirigit per Rosa Cornet i Lala Gomà (el seu alliberament) ja es va gravar, i ara es vol anar a Níger per assistir al judici dels seus fills i acabar el documental. Per això avui hem començat una campanya de crowfunding. Caldrà molta força perquè calen 50.000 euros per acabar amb aquesta història...

La història de la Hadijatou ha d'arribar a tothom, perquè aquest documental només s'acabarà amb l'ajuda de tothom.

Aquí van els enllaços:
https://www.facebook.com/hadijatoujaccuse
www.twitter.com/hadijatoucat o www.twitter.com/hadijatoues
www.hadijatou.org 

I el més important: http://www.sponsume.com/project/hadijatou-jaccuse (és la web on hem engegat avui fa poca estona la campanya de crowfunding per acabar el documental).

També hi ha un tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=mKhlDP9hWN4

CiU i ERC, el país a les vostres mans

Hi ha nervis al terreny de joc. Comencen a aflorar articles de la fauna opinaire habitual suscitant aquell flaire de suspense, que finalment, l'única cosa que aconsegueixen és fer rondinar a l'arquetip de l'antipolític típic -també habitual i malauradament molt nombrós- perquè enceti el seu festival de tir al blanc al polític. Si bé és cert que alguns servidors públics són en bona part els responsables de l'actual misèria mental que pateix aquesta societat, no podem oblidar també, que l'esport nacional d'aquest dissortat país consisteix a ser el saberut de torn de barra de bar. Mala peça al teler entre uns i altres...

El pacte que ha de sorgir sí o sí per tirar endavant aquest país que resta al límit de la decadència absoluta, i que per fi poden forjar el centredreta i el centreesquerra clarament nacionals, aconsegueix deixar garratibats els tendons a dos sectors ben definits del nostre bestiari social. Per un cantó hi tenim les tifes habituals, defensores acèrrimes de la sociovergència que ja han començat a abocar merda contra el partit -no en tingueu cap dubte- que provoca més paüra a les famílies del pont aeri i al mateix estat espanyol, ERC. I per l'altre, l'independentisme de Viagra que veu traïdors a cada cantonada, ja des del minut zero comença a posar el crit el cel demanant que els polítics es retirin i deixin pas a la societat civil. Només us dic una cosa; 'mama por' quan la massa amb una bandera i a cop de crit vol resoldre un conflicte, el més normal és que tot plegat acabi com el rosari de l'aurora...

Primer de tot, doncs, cal tranquil·litat i deixar marge als negociadors, que n'estic segur que són coneixedors de la responsabilitat i de la transcendència política que els cau a sobre. Ara més que mai és l'hora de la política amb majúscules, que barrejada amb un lideratge ferm i acompanyat, això sí, per una ciutadania conscient del moment, ens ha de portar a bon port. 

Ara per fi ja gaudim de la que anomeno 'tempesta perfecta', una situació límit que arriba amb els ingredients necessaris com perquè l'autonomisme no pugui tornar a fer més el paperina tal com l'ha fet fins ara. Ho hem provat tot, hem donat oportunitats d'or com perquè el regne d'Espanya fos un territori democràtic i de convivència. També hem esgotat fins a l'última gota la nostra paciència. Res de res... Per això ara, i gràcies els últims resultats electorals, ni CiU ni el PSC podran continuar vivint de la província i ja no els queda cap més remei que fer cas al seny, és a dir a l'independentisme, per resoldre d'una vegada per totes aquest mal viure.

CiU, el partit guanyador, té a les seves mans portar el país cap a la recuperació de l'estat del benestar i la llibertat política tan anhelada, dos fets inseparables i que 'curiosament' ERC també vol amb totes les forces del món. (Ostres!! Quina coincidència, no?!). Per això, cal que estiguem amatents perquè si CiU marraneja i no accepta aquests dos camins racionals i necessaris que ERC els presenta i acaba pactant amb el PSC i/o amb el PP, per tot allò de l'efecte 'cagarrines', l'engany i l'estafa seran tan immensos que a les properes eleccions ERC estaria en condicions de disputar-li el primer lloc a CiU. En canvi, cal que estiguem serens i relaxats si CiU es posa, tal-com-ha-fet-fins-ara, a l'alçada de les circumstàncies nacionals i socials. Tot hauria d'anar sobre rodes llavors. 

El més pesat de tot plegat serà aguantar les tedioses crítiques de l'esquerra oportunista i ortodoxa torpedinant qualsevol pacte que sorgeixi per treure Catalunya d'aquest cul de sac. No hi ha desig més gran doncs, com que la responsabilitat s'apoderi de tots plegats en aquest moments tan decisius.

#MasJunqueras

Dos anys absurds

Qui s'ho esperava tot això, Déu me'n guard! Qui ho hagués dit, mare meva! Quin canvi tan inesperat i radicalment diferent del 2010, eh?! Bé, per fi Catalunya després d'aquestes eleccions amb una notable participació es recol·loca i escenifica amb més cura la idiosincràsia de la nostra societat.

Dos anys luctuosos passats amb molta pena i poca glòria han estat la penyora que hem pagat, però. Dos anys per oblidar que brillaran per la seva absència en els llibres d'història. Ni tan sols una trista ressenya, n'estic segur. Dos anys de merda perdent el temps fent-nos creure que hi havia un govern fort i dels "millors" suportat dia a dia per l'arrogància d'un PP que, tot xiroi, ocupava la centralitat de la política catalana. "És per gestionar la crisi", ens deien... Dos anys ridículs aguantant una lloca cridanera que s'inflava com un globus i una tribu independentista que es pensava ser al zènit mentre donava lliçons de puritanisme independentista a tothom. En definitiva i per desgràcia de tots, dos tristos i grisos anys d'una pompa falsa i escueta de tot quant fatxenda que es passejava pel país amb satisfacció castissa feta fonedissa en tan sols una nit. Ara ja no podran bordar com abans. Caput, c'est fini...

Malgrat viure en una situació límit amb una ciutadania desgastada que demana a crits una solució a l'injust tracte polític i econòmic que rebem de l'Estat espanyol, un vot vehement antitripartit sortit més de l'estómac que del cap va permetre que CiU obtingués el 2010 una folgada, diria que sobredimensionada, "majoria" per omplir d'il·lusió el cor dels catalans i emmenar el país cap a la recuperació en tots els sentits. El camí era/és tortuós i ells van preferir fer-lo amb uns socis molt perillosos per gestionar la boira del mentrestant. Evidentment, això feia albirar un final desastrós i el malson, per sort, ha durat ben poquet.

La gent, ara sí, ha votat en clau sobiranista i per una reestructuració de les polítiques socials, és a dir, ha portat el país allà on havia de ser fa dos anys. Alguns ja ho vam escriure llavors que calia aquest escenari actual, però la bogeria i el càstig diví que es va voler imposar a una ERC desgastada perquè passés penitència ho van impedir. Un que és pragmàtic i no creu en aquestes estranyes pràctiques supersticioses del càstig i el perdó, ja defensava el 2010 que calia una centredreta i un centreesquerra nacionals i sobiranistes al bell mig de la política del país, junts i forts, per encetar el camí definitiu cap a l'estat propi. Doncs bé, finalment després d'expectar dos anys estúpids i absurds, ja l'hem posat en solfa. Alabat sia Déu i benvingut sigui aquest nou escenari.

El president Mas i l'Oriol Junqueras han de fer possible Itaca, és de necessitat extrema i no hi ha alternativa possible. Han de fer com el poble escollit que tira pel dret sense pors ni dubtes. El president i el cap de l'oposició -per fi tots dos sobiranistes- poden anar a l'una i seria positiu que tothom els concedís un marge de confiança. Ha arribat l'hora de la política amb majúscules i res seria més decebedor i lamentable que entre tots plegats tornéssim a espatllar-ho. Evitem siusplau debats alliçonadors de taverna on el més cridaner és millor entrenador que en Guardiola. El pacte CiU-ERC, sigui des de dins o des de fora -és l'estabilitat, estúpids!- és el resultat de 30 anys d'intents embrollats per consolidar majories socials en favor d'un major grau d'autonomia per al nostre país. Calien totes aquestes estratègies per fer créixer aquestes majories? Claríssimament, sí. Calia esperar tants anys? Potser no. Però en tot cas, ja som al cap del carrer, i ara més que mai cal seriositat, generositat i sobretot molta confiança en els dos líders que estan cridats a portar Catalunya al concert de les nacions lliures. Som-hi!

Article publicat al NacióDigital.com

Dos anys de pa sucat amb oli