ERC, l'esquerra singular

El proper 25 de juliol Esquerra Republicana de Catalunya farà el seu 27è Congrés Nacional a Barcelona dins d'una normalitat i una sensació de pau que ja hauria agradat als militants d'aquest octogenari partit en altres moments de la seva història. Sense cap dubte, aquest congrés servirà per endegar i llimar la maquinària davant del repte mastodòntic que es planteja la societat catalana aquesta propera tardor. Necessitem un partit fort, il·lusionat i amb les piles carregades per suportar la càrrega política que ens espera. 

La importància d'ERC dins la política catalana es fonamenta en ser la frontissa que arrossega els extrems cap a l'entesa sobiranista, és el partit que fa frontera en els pols ideològics de l'independentisme, i això requereix un equilibri budista a vegades costós i mal interpretat. Són els camàlics de la història que han empès el país cap a la contradicció autonomista i els que han practicat amb totes les conseqüències la prova del cotó definitiva al federalisme. Esquerra és vital per a la llibertat de Catalunya, és un dels puntals del país i, pel bé de tothom, cal que estigui en màxima forma.

Dites totes aquestes obvietats d'ERC sobre la seva condició de partit independentista, m'agradaria aportar una petita reflexió sobre la proposta ideològica que el partit posarà sobre la taula en la ponència política d'aquest congrés nacional. Sembla que la direcció s'ha proposat expandir-se als sectors més mainstream de la política actual, vist que és precisament per aquest flanc on ERC pateix més. L'esquerra alternativa ha fet forat en aquestes eleccions municipals, entre altres coses perquè la societat catalana en moments convulsos té una tendència a la flamarada, al ressentiment de classe, en fruir de les desgràcies d'altri i a la queixa crònica. De fet, ERC sempre patirà d'aquest mal social (si és que es pot dir mal el voler relligar la qüestió nacional i la social), que els porta a l'endèmica dicotomia Macià/Companys, un embolcall que els ha acompanyat en tota la seva història. Per això, segons com bufen els vents ERC guanya o perd més pel flanc Macià o pel flanc Companys. C'est la vie. 

En qualsevol cas, partint de la base que ERC és una de les esquerres més singulars de tradició no marxista d'Europa, penso que per fer forat en aquests sectors no cal intentar assemblar-s'hi o ser-ne una còpia incompleta, cal més enginy i pragmatisme que la simple retòrica moralista marxistitzant. És evident que a ERC li és difícil competir amb tota l'amalgama de l'esquerra alternativa que ara mateix hi ha a Catalunya, no hi ha pràcticament nínxol de mercat, per això caldria aportar un nou valor que aquestes esquerres precisament són incapaces de tenir, per la seva vessant tan intervencionista i a voltes conservadora. ERC, com els Democrats 66 holandesos, té un component liberal que explota poc i que, utilitzat amb intel·ligència, li aportaria una frescor poc habitual en partits que representen la centralitat del país. Perquè el liberalisme clàssic dóna al mateix temps les idees de cooperació, de llibertat i de radicalitat democràtica, que en un partit com ERC li va com l'anell al dit.

El liberalisme, malgrat la profunda desinformació i el garbuix que pateix la societat sobre aquesta opció, no només pot tenir punts de trobada amb l'esquerra alternativa, sinó que en el fons la majoria de les vegades l'avança per l'esquerra. I és aquí on hi ha joc. Que ERC no es cansi de parlar sobre la regeneració democràtica i contra la corrupció és vital per mostrar-se com a partit modern, però si fica la banya amb més intensitat i convicció en temes com la legalització de les drogues, de la prostitució, les llistes obertes, contra el poder de les grans empreses monopolístiques o la lliure circulació de persones i de béns, també ajudaria a rejovenir el partit. I si, a més a més, explica de manera intel·ligible i planera el concepte danès de la flexiseguretat i aposta per una baixada d'impostos demostrant que amb el que produïm a Catalunya, si fóssim independents ja tindríem garantits els serveis socials mínims, segur que captaria millor nous votants desencisats amb a la classe política. L'accent liberal conduït cap a la llibertat individual dels de baix contra la casta de dalt pot rendir molt bé en un partit que vol més suport popular. 

Ja sé que ERC opta per tot això i més, simplement es tracta de comunicar-ho de diferent manera, amb radicalitat i sense por, tal com algunes d'aquestes altres esquerres fan. Explicar-ho amb radicalitat, en el sentit etimològic del terme, i amb un estil directe és quan, en definitiva, arriba als segments més abstencionistes i alternatius de la societat. Perquè un dels problemes que pateix Esquerra és que com a partit central tendeix a un equilibri verbal molt polític que acaba caient en el tic del políticament correcte. Entenc que sigui així, perquè com a partit gran té molt més a perdre que a guanyar tal com estan les coses ara, però si realment vol acostar-se als nous corrents políticoestètics, cal tenir una estètica menys tècnica i més directa en el llenguatge, sense temor i amb seguretat. Crec que els nous temps així ho demanen.

La bandera espanyola

Estem molt, massa acostumats a discutir sobre obvietats i de temes que acaben transformant-se en autèntiques foteses. No cal dir que la premsa en aquest cas hi té un paper del tot protagonista, per no dir-ne ben galdós. Un dels últims casos que ens defineix amb aquest caràcter insatisfet i inacabat que tenim, ha estat el de la gran bandera espanyola institucional que va aparèixer en el míting de presentació del candidat del PSOE, Pedro Sánchez. No em cauran els anells si us dic que estic completament d'acord amb les posteriors declaracions que l'Albert Rivera de C's i l'Esperanza Aguirre del PP han fet respecte aquesta qüestió. El garriguenc va dir que no entenia per què d'això se'n feia notícia en un estat de dret i homologat internacionalment, i la madrilenya exclamava que ja era hora que l'esquerra espanyola reivindiqués la bandera nacional. 

I és que un estat no viurà mai en pau i en harmonia fins que no solucioni el seu problema territorial que afecta inevitablement la relació amb llurs símbols propis. Espanya és un drama, això no ho descobrirem ara, i ho és perquè hi ha molta gent que ha viscut i viu encara de la ferida identitària. Hi ha autèntics malèvols que s'han lucrat de les baixes passions que arrossega aquest tema sense voler solucionar-lo de veritat. No pot ser que l'esquerra espanyola, després de gairebé 40 anys de democràcia encara li costi abrandar la rojaigualda, i penso que el gest del líder socialista és molt important per esclarir moltes coses. 

Perquè les coses si no són diàfanes s'acaben podrint, talment com l'estafa de l'Espanya autonòmica que ja està en la seva recta final. Espanya és autoritària i no suporta dobles identitats, Espanya serà unida o no serà mai, aquesta màxima l'hauria d'entendre tothom que vulgui dedicar-se a la política estatal, igual que així ho entenen tots els candidats que es presenten a la Casa Blanca quan onegen la bandera de les barres i estrelles. Només els Icetas, els Durans, els Pujols, els Herreras i tants d'altres il·lusos provinciants no han entès de què anava tot això, i és precisament per aquesta gent que Catalunya i Espanya tenen un mal viure insuportable. Per aquesta colla de federalistes que s'han passat la vida predicant una mentida i que amb la seva covardia s'han deixat fer un dels espolis econòmics i morals més brutals del món occidental. Som el lloc on la tara ha pogut fruir gràcies aquesta doble personalitat que fa segles que dura. En definitiva, per culpa d'aquesta mania d'esperar algun gest de la metròpoli, per culpa d'una falsa il·lusió, per culpa d'uns adolescents polítics que no han tingut la valentia d'anar pel món sols i en dignitat. Per culpa de no entendre què significa la bandera espanyola hem arribat on hem arribat. 

Article publicat al Matí Digital.

La purificació de CiU

Semblava impossible però ho anunciava dos dies abans de l'explosió el nou maulet de la moderació tertuliana, José Antich. CDC i UDC trenquen -almenys momentàniament- una relació de 37 anys d'història. Uau! Segurament l'invent autonòmic d'interessos econòmics i polítics més ben muntat des de la segona restauració borbònica a Espanya. No negaré que els incrèduls amb aquest fet estem perplexos i francament sorpresos, i és que no és per menys que una federació tan santificada com aquesta també hagi passat pel sedàs de l'independentisme. Realment causa impressió, i no podem negar que per tot plegat estem d'enhorabona, les coses ara mateix estan passant de l'anècdota a la categoria amb una velocitat trepidant. Celebrem-ho doncs.

Aniré al gra, el ja històric 's'ha acabat' d'en Josep Rull d'ahir, significa bàsicament quatre desencadenants que posen emoció i sobretot valor a la data del 27S. Primer. El caràcter geniüt i a voltes autoritari del líder d'Unió, ha fet que el seu partit acabi saltant pels aires. A ningú se li escapa que molts militants d'Unió, fins i tot els que l'han seguit fins al darrer moment, estaven farts i allunyats d'un polític que s'ha convertit amb el més furiós i antipàtic de la política catalana. Duran i Lleida ha volgut acabar amb el llegat de Carrasco i Formiguera, tot i que, encara haurem d'esperar si un possible congrés extraordinari de la formació l'acaba matant del tot, o el fa ressorgir. Si els independentistes del partit guanyessin, fins i tot la federació amb Convergència podria tornar a ser una realitat. Tant de bo. Segon. L'àmbit del catalanisme conservador amb tocs liberals queda completament orfe sobretot després que CDC es definís com a socialdemòcrata. Aquest gran error de definició dels convergents serà un dels flancs per on el Procés patirà més, perquè des del meu punt de vista, és responsabilitat i feina dels convergents que deixin els complexos a una banda, i es presentin d'una vegada com el gran partit del centredreta català. Necessitem una dreta nacional de veritat, hòstia!

Tercer. Una vegada més, queda diàfan l'argument de les llistes separades. Ara més que mai cal que la maximització del vot sobiranista abasti totes les capes ideològiques del país, i això, malgrat la ceguesa infinita del hiperventilat de torn, passa perquè CDC, ERC i la CUP es reforcin més que mai fent tres grans llistes que representin la pluralitat i complexitat del país, que ja és prou recargolada per si sola. I quart. Cal felicitar amb sinceritat tant a CDC com de UDC per la valentia de mantenir la seva postura i clarificar d'una vegada per totes el panorama polític. No és gens fàcil digerir i lidiar processos com aquests, són molt dolorosos i cal el respecte que es mereixen. Però tots sabem que mancava aquest esclat per purificar les posicions, perquè és només d'aquesta manera que podem anar a un 27S clarament plebiscitari. Diria fins i tot que és aquest quart desencadenant el més important de tots i el que els independentistes necessitàvem. Ara sí, som-hi tots units des de la singularitat de cadascú, perquè ja no hi ha volta enrere.

La llibertat de vacunar-se

Arran dels últims casos de contagi de diftèria en nou nens de la Garrotxa, el debat sobre la vacunació s'ha disparat virulentament talment com si d'un partit de futbol entre els dos màxims rivals es tractés. Es veu que això de les vacunes també remou baixes passions, cosa que no m'estranya tractant-se de la salut i seguretat preventiva personal i col·lectiva. El fet és que, com és lògic, la majoria dels metges més ben reputats han defensat a capa i espasa la necessitat i l'obligatorietat de vacunar els nostres infants, i, com no podia ser d'una altra manera, també han sortit pels diferents mitjans de comunicació gent del col·lectiu que els periodistes anomenen anti-vacunes. Crec que és injust, i trencaré una petita llança a favor d'aquest col·lectiu, acusar-los d'estar en contra la vacunació quan han reiterat una i altra vegada que ells no rebutgen totes les vacunes, sinó, segons ells, la mala planificació dels governs amb una suposada connexió amb les grans farmacèutiques sobre la calendarització de les vacunes. No es pot obligar a ningú a vacunar-se si els virus que ens pot afectar no té una repercussió contagiosa, aquest és un principi de llibertat individual que crec que s'hauria de respectar. I al contrari, si el contagi és real, l'obligatorietat és absoluta, aquí no hi ha discussió possible.

Ara bé, què hi ha al darrere d'aquests col·lectius en aparença llibertaris, quin és el seu defecte, i per on flaquegen? Doncs com sempre pel mateix lloc. Són la mateixa farsa antisistema que veuen complots per a tot arreu, que tendeixen a l'autoodi occidental i que més enllà de defensar la llibertat individual, acaben sent un destorb pel mateix estat del benestar que ells en diuen ser els grans defensors. Perquè a veure, esclar, suposo que si una persona cau malalta perquè ella mateixa ha decidit lliurement no vacunar-se, aquests defensors de la llibertat de decisió individual entendran que aquesta persona es pagui la vacunació de la seva butxaca, oi? I que per descomptat no trepitgi la sanitat pública, oi? Em sembla que és evident que la monja Forcades per res del món defensaria un model generalitzat de mútues privades, però en canvi sí que la gent pugui saltar-se el sistema quan li plagui. Escolti, això no és seriós, d'això se'n diu ser un barrut, perquè la responsabilitat individual s'ha de portar fins les últimes conseqüències si no és que, el que realment es pretengui és fer una revolució profundament conservadora, que és aquella que primer proclames als quatres vents tota quanta retòrica antisistema -amb un iphone a la mà, però després, ai las! corres cap al papa Estat que et solucioni la vida si alguna cosa et va malament.

President, amb credibilitat guanyarà

'El món s'allibera amb la nostra llibertat, s'enriqueix amb la nostra riquesa i s'engrandeix amb la nostra grandesa'. Aquesta és una de les cèlebres frases de Theodor Herzl, el teòric del sionisme, que ens recorda als catalans quin hauria de ser el nostre deure com a persones humanes si és que encara ens queda una mica de dignitat. Això em fa pensar en el pas decidit, sembla que ara sí, que el president Mas està disposat a fer. Potser no sabrem mai si aquest propòsit és forçat per les circumstàncies o per plena convicció cansat ja de tanta esperança perduda en una Espanya amiga i respectuosa. Que el senyor Mas decideixi posar la directa emplaçant el seu partit a optar sí o sí per la independència, és sens dubte la millor notícia que aquest dissortat poble podia esperar. El problema, però, és que aquesta decisió arribi tard i quasi obligat pel context just després de tants malencerts. Convergència ha hagut de superar molts tics acomodaticis i una complicitat absoluta amb l'estat que li ha acabat passant una factura molt cara. Tothom recull el què sembra. Tanmateix, sempre he dit i defensat, i quan dic sempre vull dir des dels anys de la pitjor CiU, que no hi haurà independència sense Convergència, perquè ells són una part importantíssima del país i construir societats i països sense una part del pastís és cosa de reaccionaris i malfactors.

El món és dels valents i no està fet per a coloms estarrufats o per a mòmies encarcarades; si vols una cosa te l'has de construir sense esperar res dels altres i, tal com diem els liberals, el risc és el tremp de la vida. El senyor Mas i tota la seva claca s'han passat mesos inventant-se una guerra que des del principi sabien que no acabaria bé, bàsicament perquè si l'altre no vol és absurd continuar esberlant-te el cap contra una paret. El debat de la llista única era per a perdedors, i una arma llancívola diària contra ERC. Era l'excusa perfecta per carregar-se el procés i els contrapoders que l'aguanten donant les culpes als altres. Mesos amb aquesta cantarella, quina creu! El país no és Convergència, el país és complex i profundament recargolat, i pensar que un messies guiarà tot un poble d'àcrates com el nostre és de principiants il·luminats. Finalment, però, el president ha entès que l'única manera de guanyar és ser creïble amb un mateix i amb els seus, sense subterfugis ni segones intencions. És amb lideratges forts que es guanyen les batalles, recórrer contantment a la queixa de pidolaire només et porta al fracàs. La llista te la fas amb el que tens i amb els millors que puguis convèncer. Punt. I després preocupa't de guanyar, de portar aquest poble a la llibertat i veuràs com ERC estarà allà on faci falta per recolzar-te. (Un fet que ha de ser recíproc si la victòria és per als republicans, esclar).

President, me'n alegro molt que construeixi una gran llista amb els millors i sense condicions, de debò, ara sí que la credibilitat li augmentarà sense que ni se n'adoni, ja ho veurà. Igualment seré molt feliç que l'Oriol Junqueras aconsegueixi una llista espatarrant de la socialdemocràcia catalana, i fins i tot tiraré coets si la CUP aconsegueix la millor llista de l'esquerra alternativa. Així guanyarem, així passarem de sobres els 68 diputats, i tots plegats sense possibilitat de retorn haurem de construir un nou estat independent. Perquè en aquestes situacions, per molt que ho desitgis, la marxa enrere ja és una fantasia.

El món ens espera i només ens voldrà si cadascú de nosaltres som creïbles.