L'ostracisme d'aquell Paral·lel

Si estimeu Barcelona i la seva sociologia històrica, si us atrapa el costumisme i la gent que forja cultures pròpies, no podeu deixar d'anar a veure l'exposició 'El Paral·lel 1894-1939' al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. A mi m'ha entusiasmat, et captura l'imaginari i et transporta en una època on la Barcelona neutral de la 1a Guerra Mundial va esclatar gràcies a l'entrada de noves divises i a la seva intensa activitat fabril, sense perdre de vista la seva tendència innata a l'avantguardisme cosmopolita.

Es tracta d'un recorregut sobre la construcció d'aquesta avinguda tan emblemàtica de la ciutat comtal, un submón de pantomima i varietés que concentrava tota mena de bullangueros, artistes, captaires i gent de mala vida en molt poc espai. Vici, molt de vici. 

A la falda de la deixada i perillosa muntanya de Montjuïc, cau de desvalguts i gitanos sense un ral, i enganxada al no menys paupèrrim barri xino (el Districte Vè), s'hi va aixecar una autèntica Ciutat Bordell, on el català i el caló es fonien en un ambient carregat i llòbrec i les millors cupletistes catalanes s'alternaven amb els grans èxits del nostre teatre popular com l'Auca del Sentor Esteve o Baixant de la Font del Gat. Putes, cocaïna a cabassos i trifulques entre els demagogs lerrouxistes i els republicans catalanistes eren el pa de cada dia en aquella avinguda que va arribar a ser tant o més important que el Pigalle parisenc o que la cultura porteña de l'avinguda Julio a Buenos Aires. 

Tot badant per l'esplèndida i ben confeccionada exposició m'hi he imaginat els joves Pujols i Sagarra fent de les seves anant de bordell en bordell intentant copsar alguna anècdota sicalíptica i sòrdida per al seu Papitu, mentre es prenien un cafè a l'España i comentaven l'útima obra mestra del seu amic pintor Nonell. 

Fascinant, de debò. Aneu-hi que no us en penedireu.

Xa legislatura: Emocionant i decisiva

Ressaca. Eufòria. Ahir Catalunya va deixar un missatge precís assegurant que no és gaire entusiasta de líders absoluts ni de messies il·lusionistes. Aquest país, a diferència d'altres territoris avesats al gregarisme, és carn de capelletes i d'una diversitat que a vegades ens destrueix, però també ens reforça el caràcter. 

Ahir el president Mas es va fotre una patacada històrica i amb ell tota l'estratègia que els seus 'brillants' caps de campanya van dissenyar. Al carrer Còrsega cal que facin una cura d'humilitat i entenguin que, si realment es creuen el procés sobiranista, ara és més viu i variat que mai amb un actor nou que reforça el projecte des de l'independentisme més explícit i històric. Aquests procesos han de tenir lideratge, sí, però cal que hi sigui tothom i no es caigui en el sectarisme.

La folgada representació que l'esquerra nacional ha aconseguit al Parlament ho farà possible. Entre tots ho hem de fer tot. I, per això, ara més que mai cal posar tota la carn a la graella per conduir aquest país cap a l'alliberament nacional amb una cura especial a preservar l'estat del benestar. Hi ha d'haver retallades? Per suposat. Però s'ha de tenir la valentia de retallar en altres llocs i no al moll de l'os de la classe mitjana, que és l'única garant de la democràcia i l'antídot eficaç de tot quant pertorbador reaccionari que vingui tan per la dreta com per l'esquerra. I, sobretot, cal que CiU talli en sec tot pacte vergonyant amb el PP per encalçar, ara sí, el procés sobiranista amb el principal partit de l'oposició. Optar per altres opcions seria letal per el procés, i per tant, pel país sencer.

Tres apunts fugaços per il·lustrar aquests resultats de la Xa legislatura al Parlament de Catalunya m'ajudaran a sintetitzar el per què de tot plegat.

1. L'unionisme, amb 48 escons i amb poc més d'un milió de vots, perd la batalla, però lluny d'enfonsar-se, planta cara i sobreviu inequívocament. Caldrà aprendre a conviure amb ells i suportar les seves amenaces etnicistes i demagògiques. No patiu però, els acabarem guanyant perquè tenim la força de la raó. D'altra banda, és evident que el procés sobiranista no pot aturar-se malgrat la cridòria populista amb què aquesta gentola s'esgargamellarà dia rere dia. Hem de ser forts, i CiU ha de demostrar ara la seva fortalesa més que mai.

2. Per fi, i permeteu-me el plaer personal per haver apostat amb molts articles per això, hem aconseguit situar l'esquerra nacional com a segona força política del país. ERC, després de molts patiments, ha aconseguit el que fa una dècada perseguia. La vella estratègia que va començar a forjar-se a finals dels 90 ha donat els seus resultats, i ara Catalunya disposa d'un centredreta i un centreesquerra nacionals potents per construir un nou estat independent. Avançar cap a la llibertat política i mantenir l'estat del benestar només es pot fer si les dues principals forces tenen la nació al cap. Ara caldrà molta generositat per totes bandes per edificar tot aquest projecte.

3. Si anteriorment ja era possible, ara la consolidació és un fet; Catalunya té majoria sobiranista per plantejar la separació del regne d'Espanya i demanar l'ingrés a la UE, aquesta és una realitat fefaent. Concretament el 55, 21% del Parlament està a favor de convocar un referèndum, amb la qual cosa fa que el procés segueixi endavant sempre que als convergents no els tremolin les cames i apostin, com fins ara, per l'autodeterminació. Malauradament els tifes opinaires habituals dels nostres mitjans de comunicació ja estan fent ressonar les sirenes sociovergents com a possible alternativa. Una alternativa per seguir gestionant la mediocritat i desplaçar la força que sempre ha fet més cangeli a can Godó, l'única força que pot acompanyar a realitzar l'autèntic canvi per aquest país, ERC.

Una menció especial és per la CUP, una nova força que s'estrena al Parlament donant la veu al sector altermundista de la societat, que agradi més o menys, és raonable que tingui representació parlamentària. Millor a dins que a fora, i si a més ho fa de la mà de l'independentisme ferm de la CUP encara és més interessant. Hem de reconèixer l'esforç titànic que han fet i felicitar-los per la merescuda representació que han aconseguit. Ara veurem si les il·lusions es transformen amb propostes pragmàtiques per solucionar els problemes de la gent, i les barricades són en forma de paraula i de respecte. El Parlament no és per assaltar-lo, sinó per fer-lo servir. Desitjo que puguin estar a l'alçada de les circumstàncies, com també ho desitjo per a les altres opcions polítiques.

És l'hora de la política en majúscules, que vol dir menys gasiveries covardes i conservadores, menys revolucions il·luses de referents foscos amb tics intervencionistes i més cura per una societat que té ànsies de llibertat i vol viure en pau sense que la política els compliqui gaire l'existència.

Jo reflexiono ERC

Tota aquesta pantomima del 'dia de reflexió' sorgida d'una Llei tardofranquista i passada ja de voltes, és evident que l'hauríem de suprimir. De fet, n'hauríem d'aprendre més de la nació que va fer abans la revolució que els francesos i va implementar les idees de la democràcia i la llibertat perquè el món se'n pogués beneficiar. A EEUU no hi ha 'dia de reflexió' i la campanya electoral és un exemple de democràcia en el seu sentit més profund del terme. Ben el contrari d'aquí, vaja...

Per això, i per furgar més en la idea de la singularitat d'aquestes eleccions, no puc deixar de recomanar-vos aquest magnífic vídeo fet per Esquerra Republicana de Catalunya. El partit que evidentment jo votaré, per tres raons ben diàfanes: La primera, perquè el vot útil és importantíssim en aquesta contesa electoral, vivim una situació de cruïlla límit i no ens podem permetre el luxe d'optar per les nostres dèries personals simplement perquè amb els meus,  dins la cova s'hi roman més calentet. Cal pensar en global i no en la tribu, i analitzar què pot ser més pràctic i eficàs per aconseguir l'objectiu tan anhelat.

La segona, perquè Catalunya no es pot permetre tenir una cap de l'oposició tan lamentable i infinitament barroera com la lloca Sánchez-Camacho, la imatge que donaríem al món no seria la d'un país decidit a emprendre el viatge cap a llibertat, sinó cap a la discòrdia i el tumult. Uns termes on el PP s'hi sent com peix a l'aigua, i que farà els possibles per provocar-los si aconsegueix ser segona força. 

I en tercer lloc, perquè no podem deixar que CiU afronti amb sol·litud i amb el poder absolut aquest majestuós conflicte amb l'Estat. Són massa negociacions tèrboles, compromisos foscos i traïcions d'ultimíssima hora que la coalició, fins fa quatre dies regionalista i ara sobiranista, ens ha acostumat durant els últims 30 anys. ERC és l'únic partit seriós i amb possibilitats reals per acompanyar el President Mas a bon port. Aquesta és la realitat, la resta són fàbules i il·lusions il·luses que normalment no van enlloc, si no és per enfortir l'ego o la pròpia  parròquia.

Aquest 25N, Jo ERC.

Junqueras o Camacho

En una societat on els valors han caigut, el bonisme ha trencat l'ordre i el respecte a la jerarquia i certs mots s'han manipulat fins a fer-los irreconeixibles, és conseqüent que certs dirigents polítics funestos es dediquin a tergiversar conceptes permetent-se el luxe de dir bestieses de flaire etnicista. Vociferen amenaces fora de lloc per atemorir una societat adulta i pacífica que, malauradament, s'allunya cada vegada més de la política en majúscules i cau -en certa mesura- en propostes populistes d'un tarannà preocupant. El reguitzell de bajanades que els dirigents socialistes i populars han llençat aquests dies de campanya no difereixen gens, almenys en el fons, de les vomitades irracionals i malaltisses que tan bé caracteritzaven els aguerrits cabdills i polítics espanyols de tot segle XX.

Aquest, doncs, és el panorama que ara mateix tenim sobre la taula a quatre dies de les eleccions més importants dels últims 30 anys a Catalunya. Tots aquest politicots de mala fe que s'han passejat per les nostres viles i ciutats sense un bri de vergonya fent anar a cor que vols insults i falsedats fan un mal favor a la política. La seva bruta irresponsabilitat no hauria de quedar en va; per això, en honor a la democràcia i a la intel·ligència, més que mai cal una resposta brutal per enfonsar-los en les seves mentides.

El món ens mira amb lupa com no ho feia des de la Guerra de Successió i, posteriorment, la Guerra Civil. Tenim un panorama de caixa o faixa, de cara o creu, amb un president i candidat de CiU que ha fet una gran aposta que es podria qualificar, sense cap mena de dubte, com el desafiament sobiranista més significatiu des del president Macià. Per tot això, per sobre d'aspiracions egòlatres i revolucions personalitzades que des d'algun sector minoritari de l'independentisme se'ns presenten, seria de vital importància mostrar-nos davant del món amb un president ratificat pel poble però acompanyat per un cap de l'oposició diàfanament independentista. Aquest és el triomf, aquesta seria la victòria que faria tremolar l'Estat espanyol. Contrariament, us podeu imaginar la lloca Sánchez Camacho amb la seva pèsima xerrameca gaudint dels avantatges mediàtics i d'estatus que ser cap de l'oposició li proporcionaria? Farem que l'unionisme es converteixi -com fins ara- en un actor de primera en plena voràgine independentista?

Camacho o Junqueras, Junqueras o Camacho. L'esquerra nacional independentista o l'unionisme arcaic de les 'casas regionales '. Aquesta és la batalla més important que ara se serveix al tauler electoral, més enllà d'una majoria absoluta de CiU que significaria indubtablement un retorn a les negociacions més fosques i deslleials amb Madrid. Pels seus fets els coneixem, per això el president Mas amb en Duran i Lleida bufant-li el clatell necessiten una garantia ferma que supervisi la seva acció i evitar una possible marxa enrere que seria catastròfica per l'estat d'ànim de tot un país sencer.

El vot aquest cop més que mai, no pot ser estomacal per beneficiar la dèria personal, és necessari que sigui un vot útil i intel·ligent per afavorir la col·lectivitat i fer possible el somni.

El preludi electoral

Tothom sap que aquestes eleccions són ben especials, tenen la virtut i el rang de ser decisòries per al futur polític immediat del nostre país. Són una veritable cruïlla que posarà les bases fins ara més sòlides per construir el futur estat català. El proper dia 25 serà la primera volta d'un procés que en tindrà sí o sí una de segona -el llistó és massa alt com per fer marxa enrere- en forma de referèndum o consulta de caràcter polític vinculant. Tant li fa.

Els nervis són a flor de pell i el panorama és emocionant per tota persona amb un mínim sentit de la curiositat i preocupació per la col·lectivitat. Aquests dies podem veure com els partits polítics s'esforcen per mantenir la seva parròquia i no perdre el tren en aquesta nova era que ja s'albira a Catalunya. Bé, menys el PSC que dia a dia, sorprenentment, fa esforços per perdre tota la dignitat humana i política. Així els veig doncs, a 13 dies de la contesa:

Primerament tenim el suflé independentista que fa 2 anys s'havia de menjar el món i, que després de basar la seva acció política en l'espectacle i la mesquinesa permanent, veu com el seu projecte té el perill real de perdre's en l'oblit dels temps sense un cap de llista que els va permetre aconseguir tal gesta el 2010. Basant la seva campanya amb la bilis i la desqualificació constant contra el sobiranisme d'altres partits, fa que la seva cova ja no els hi compri el peix i es deixin enlluernar per l'opa sobiranista del president o el vot útil independentista que té possibilitats de fer un bon paper a la cambra catalana. Els hi albiro dos anys de vida més fins que acabin com tots els altres partits nascuts d'una escissió i la rabieta.

A l'altra cara de la moneda, hi tenim un altre partit independentista, amb un component ideològic molt superior a l'esmentat abans, que s'hi presenta per primer cop i amb algunes possibilitats de sortir. Tenen el do de la novetat malgrat patir d'un comportament massa allunyat de la real politik i un target de gent massa acotat. Tenir representació seria una victòria pel seu projecte encara que el carro nacional vagi per camins diferents dels seus. És allò de la revolució personalitzada... Veurem, però, com aguanten les seves bases si assoleixen representació al Parlament jugant amb el sistema que ells desitgen destruir.

La coalició del president ho té tot a favor, ha sabut com mai i com ningú llegir els fets actuals i enfoca, malgrat tenir el desgast del govern, una victòria comodíssima. Tenen dos handicaps, però: la desconfiança que encara genera el seu ADN regionalista i l'amic de la metròpoli mesetària, l'incansable federalista Duran i Lleida, que no reposa ni un segon amb el seu afany desestabilitzador a l'independentisme dia sí dia també.

L'unionisme està més dividit que mai entre uns que caminen rumb al cementiri i els que han emprès la política de la por amb uns nivells d'irresponsabilitat que ratllen la il·legalitat. Mentrestant, el partit de la demagògia s'inflarà de vots a compte dels dos anteriors. Tot plegat, però, fa que entre tots puguin arribar a patir una de les derrotes més sonades des de la dictadura franquista. Celebrem-ho!

Finalment, els partits de l'esquerra nacional, amb un creixement prou significatiu del partit degà de la política catalana i un de més moderat pels excomunistes, desitgen que la figura messiànica del president no aconsegueixi la majoria absoluta per no quedar fora del tauler joc. La veritat és que no hi ha una forma més democràtica, segura i vigorosa que una majoria de 100 diputats de diverses sensibilitats per escriure el capítol més gloriós del nostre país des de l'any 1931 fent un nou govern constituent. No hi ha una imatge més potent per ensenyar al món democràtic, que la d'un president i un cap de la oposició sobiranistes entregats a edificar un nou estat de dret dins el concert de les nacions del món. Deixar a un únic partit la titànica feina de construir la república catalana independent és més temerari que pensar que a Espanya hi ha algun federalista. I el que és més tètric encara, seria lamentable veure com el cap de l'oposició és ni més ni menys que una lloca arrogant i irresponsable que escampa mentides constantment fent creure a la gent senzilla que en una Catalunya independent els cognoms es canviarien, per posar només un exemple de la seva bogeria i demagògia etnicista.

Voteu a consciència, voteu amb intel·ligència.



 

Un Verkami per a Joan Sales

En aquest bloc de manifestes provocacions, vomitades il·lustrades i reflexions sinceres, a vegades també hi ha lloc per a projectes interessants. Però interessants de debò, eh? En aquesta ocasió, no podia deixar d'informar-vos de la creació d'aquest Verkami per a un documental que ens proposa la prodctora Daltabaix sobre un dels grans de casa nostra, en Joan Sales. Un dels grans, i com acostuma a ser habitual en aquest país de memoria esquifida, un altre dels oblidats. 

Així ho expliquen: Aquest és un documental sobre un dels testimonis més veritables de la història de Catalunya: Joan Sales. La seva vida, obra, i tasca literària són una visió encara desconeguda i incòmoda, de la Guerra Civil, del franquisme, de la cultura, de la literatura, en definitiva, de Catalunya.

La bona gent de la productora Daltabaix, que al mateix temps és la gent bona que tenim a Catalunya, necessiten el nostre recolzament, no només perquè s'ho mereixen, sinó perquè segurament que en el futur ens podran obsequiar amb més productes interessants i que aquest país es mereix com l'aire que respira.

 Aquí teniu l'enllaç

Joan Sales

La progresia conservadora, un oxímoron possible

Segurament costaria molt de trobar l'existència a la península Ibèrica d'un espècimen més cínic, pedant i fals que el 'progre' espanyol i, per extensió, la seva il·lusa variant catalana. Per dir-ho d'una altra manera més ardida, és infinitament més honorable i sencera la dreta espanyola, per molt prepolítica i cavernària que sigui, que tot quant 'intel·lectual' esquerranós que presumeix de ser ciutadà del món deixant entrellucar directament o indirectament que, pels catalans, el món passa sí o sí per la pell de brau. 

Els espanyols i tota la seva descendència hispana tenen un problema endèmic i ancestral que els persegueix en tot el que toquen i fan: mai no podran desempallegar-se de la pàtina superba i obtusa que els impedeix d'entendre, i ni pensar d'aplicar-ho, el concepte de la democràcia liberal, en tots els sentits del terme 'liberal'. Pedro J., per exemple, que és en teoria el paradigma del liberal espanyol, mai no podrà esdevenir-ne a la pràctica perquè té odi a la llibertat i al dret a decidir dels catalans. És un odi endèmic, talment com el de la resta del món als jueus. Per això tant l'esquerra com la dreta hispana, que són una còpia barata de l'esperit més funest de la revolució francesa -ells, almenys, tenien la il·lustració-, restaran sempre lluny dels trets ètics que defineixen Occident, de la llibertat. Mentre uns comerciàvem amb Anglaterra i Holanda els altres es dedicaven a estendre la Inquisició.

Un exemple paradigmàtic és Gibraltar. Algun d'aquests intel·lectuals s'han preguntat mai per què Gibraltar no es vol federar amb el regne d'Espanya? Que un trocet insignificant de terra amb una roca plena de mones romangui encara sota sobirania britànica ens demostra fins a quin punt un model pot arribar a ser tan admirat i quin altre tan despreciable. Els llanitos, per molt andalusos que siguin, no retornaran mai a la sobirania espanyola per una lògica evident. Això s'ho han arribat a plantejar en profunditat aquests unionistes recargolats que es disfressen de federalistes?

Doncs bé, tota aquesta collota, històrics amiguets dels socialistes i ecosocialistes catalans -no ho oblidéssim pas-, aquesta mena d'artistots de la subvenció, companys de lluita contra totes les injustícies del món, la gauche divine xulesca... només representen una cara de la trista imatge de la decadència espanyola, de la gasiveria profunda de mentalitat castissa d'un país subsidiari que mai ha creat res i sempre ha imposat. 'Que inventen ellos!', cridaven... Aquesta és la desgràcia d'aquesta genteta que es pensa que el món comença als Pirineus i acaba a Tarifa, i que tracta els que volen moure's fora d'aquests límits d'insolidaris i excloents. El món evoluciona, ells no. El món demana a crits federar-se, però ells encara s'enclaven amb la sacrosanta federació d'Ibèria. No han entès res, o simplement són males persones. Alguns d'ells són federalistes de tall comunistoide que es manifesten per totes les causes menys per la catalana amb la bandera espanyola tricolor que, com la bicolor, representa el mateix atroç jacobinisme cap a un poble que vol viure en pau i amb majoria d'edat. On ereu quan el Tribunal Constitucional va clausurar la voluntat de tot un poble? Maleïts farsants, venedors de mentides, hipòcrites. Quin fàstic!

Alguns dels singants del manifest progressista-unionista

La cova

Sempre m'han fascinat els salvadors de la pàtria que amb una pèssima anàlisi del context general –bé, també hi ha casos de bogeria i de patiments existencials- normalment acaben aconseguint, la majoria de les vegades, el contrari del que persegueixen.

És normal que un mateix necessiti explotar i dir-hi la seva de tant en tant, com també sentir-se de vegades lluny del pensament general. Un servidor, si hagués d'implementar el seu ideari més profund, fa temps que hauria anat a viure en una illa solitària, on l'ego i les formes serien d'una perfecció absoluta. El partit que jo voto sempre no és ni de bon tros el que em cuida les meves dèries ideològiques, encara que en un tant per cent elevat el consideri la meva bandositat més propera. Sí que sóc però absolutament conscient que per aconseguir consensos generals, fites importants com a col·lectivitat, perquè jo visc en una col·lectivitat molt complexa que es diu Catalunya/Europa/món, cal que els propis plantejaments es modulin i, sobretot, baixin a la realitat social. Com deia Pujols, els catalans som fills de l'observació i del reconeixement de l'empirisme.

Per tot plegat, el que vull dir és que em tenen perplex els pontificadors puristes que en nom de la seva veritat l'única cosa que aconsegueixen simplement és engruixir la seva pròpia cova mentre a fora, el pas del temps segueix irresistiblement i irremeiablement. La cova, l'única cosa que fa, és escalfar el seu patètic argument del “tots contra mi” fent que el tren de la realitat i la victòria passi per davant dels seus nassos. Mentrestant ells remuguen i la societat segueix sobrevivint cercant els espais més còmodes possibles, evitant fórmules ortodoxes populistes on qui crida més, és el més ben valorat. Veurem quin suport tenen certs partits suflé en aquestes properes eleccions...

En tots els extrems ideològics i també en els sentiments més essencialistes és quan el gregarisme esdevé doctrina imprescindible. Amb el tema de la llengua catalana per exemple, també ho hem vist últimament. Els sentiments més profunds s'incrementen i fan perdre qualsevol anàlisi sociològica. La proposta de l'Oriol Junqueras en què manifestava que el català seria la llengua pròpia i d'ús preferencial a tots els àmbits socials del país i que el castellà, conjuntament amb l'aranès, mantindrien una especificitat lògica de cooficialitat (sempre amb un rang inferior que el català a tot el territori), va exacerbar la tribu, impossibilitant una lectura entre línies serena i pregona del text del dirigent d'Esquerra. No entendre que el castellà sí o sí formarà part considerable de la societat catalana, encara que en una posició diferent, és simplement ser un curt de mires. Si no s'entén la realitat, pots acabar perdent bous i esquelles.

La cova, refugi d'inadaptats i d'estranys , és la metàfora del rondinaire asocial que considera un error qualsevol consens general. La victòria acaba sent un objectiu massa llunyà i poc a l'abast per aquests individus hiperventilats. Ni els que es pensen que la Catalunya actual és la monolingüe com la de fa 100 anys, ni els que volen imposar una ideologia concreta en nom de la revolució social i del poble veuran realitzats els seus somnis i fracassaran una vegada i una altra precisament perquè aquest poble que diuen que defensen no només no els fa cas, sinó que s'allunya tant com pot de la bogeria reaccionària infantiloide que confon la raó amb l'estómac; i el pragmatisme col·lectiu amb el somni personal. Crear un estat modern de dret no és cosa per a sectes i com que jo vull guanyar me n'allunyaré tant com sigui possible.

Article publicat al NacióDigital.com