Als amics independentistes.

Deu fer cosa d'un mes que en un altre article meu ja avisava que el món sobiranista no trigaria a autoimposar-se més obstacles per continuar competint sota les mateixes pors i contradiccions de sempre. És un clàssic del nostre caràcter individualista que ens permet, paradoxalment, mantenir viva la flama de la nostra existència com a poble i desenvolupar un teixit econòmic òptim per prosperar. La competència i el risc són vitals per progressar i ser millors, és la clau dels països avançats, no en tingueu cap dubte. Efectivament, ara ens trobem una altra vegada en un desencontre entre els dos sectors principals del sobiranisme que fa trontollar de nou la paciència de la nostra política nacional. Això però, no és dolent per si sol. Abans les batzegades eren entre CiU i PSC, els dos grans que tallaven el bacallà de l'autonomisme; ara, un cop desbancats els socialdemòcrates sucursalistes, el xoc és amb ERC dins un marc polític i social clarament independentista. D'aquí, si tothom té clar l'objectiu final, no en tinc cap dubte que en sortiran coses bones, creixerem i madurarem tots plegats.

El fet que ara estiguem en una cruïlla històrica i poques vegades repetible fa que les passions s'encenguin més de l'habitual. En un moment tan irrespirable com el d'ara amb l'Espanya de sempre al davant, els dos grans partits centrals, CiU i ERC, lògicament discrepen de la tàctica a seguir, i els arguments d'uns i altres fa que els hooligans d'un i altre costat es puguin tirar els plats pel cap. Vegem-los:

CiU diu que una llista de país crea il·lusió i asseguren que aportaria més diputats. També diuen que hem de superar la vella política de partits i avançar en una nova fórmula excepcional i messiànica fruit precisament d'un moment excepcional i únic. Això crearia una visibilitat davant del món indiscutible, estil Alex Salmond. Molt bé.

ERC per la seva banda esgrimeix primerament la poca -o nul·la- confiança que susciten certs sectors de la coalició. Diuen que a cada pantalla que se supera costa Déu i ajuda arrossegar-los. Que la corrupció al carrer Còrsega és un llast insuportable d'assumir tenint en compte els temps que corren. I, sobretot, que tres llistes de país amb un full de ruta pactat farien més feina que una de sola. La qüestió és que mai alguns sectors més esquerranosos votarien una llista amb Mas al capdavant, i al contrari, els altres tampoc en una llista amb els arrauxats d'ERC. El país és així, no cal que us hi emprenyeu. Per últim, els republicans argumenten que el fet de abraçar tot l'espai ideològic a favor del "sí" fa que restis notorietat a l'unionisme i treguis importància al líder (segurament de Podemos) que es convertiria en cap de l'oposició. Això, seria terrible per visualitzar un país majoritàriament unit.

No cal que us digui que hi ha arguments bons i no tan bons a un costat i a l'altre, desconfieu dels que en nom de la veritat sobiranista us vulguin alliçonar, que en són uns quants. I sobretot dels tremendistes, que encara en són més. És indiscutible que ningú sap ara per ara què és el millor per arribar a l'objectiu final, perquè si se sabés no hi hauria discussió possible. Per tant, jo el que demanaria des d'aquesta tribuna és que passi el que passi en aquesta pantalla del joc tothom, absolutament tothom, segueixi endavant. No valdrà començar a destruir i a enrabiar-se com un nen malcriat si el camí no és com un volia. Si algú perd credibilitat, o queda segon en la cursa, que no se'n vagi a casa perquè quedarà retratat i li creixerà el nas.

No cal que us digui que servidor creu que els arguments de l'Oriol Junqueras són millors que els del president, ara seria un error acabar l'article com aquests articulistes avorrits i pocapenes que van de neutrals. Les majories socials són més realitzables a través de la competència i el fair play entre els que s'aixopluguen sota un mateix objectiu comú. Dit això, també anuncio que passi el que passi, s'agafi el camí que s'agafi, jo m'arremangaré per arribar fins al final. Un fet que sincerament m'agradaria escoltar-lo d'alguns convergents si a les properes eleccions el primer partit acaba sent ERC.

Article publicat al Nació Digital 

Una oportunitat a l'autèntica llibertat

No hi ha règim que manipuli més la classe treballadora que un sistema polític basat en l’autoritarisme. Mai un treballador havia figurat tant en la propaganda de governs feixistes i comunistes, servint de punta de llança i d’orgull d’un país uniforme que se sent superb gràcies a la figura del cabdill omnipresent i salvador. Lluny d’aquesta romàntica visió, però, la realitat de l’obrer nacional en aquests sistemes és la d’un robot condemnat a l’igualitarisme protector de l’estat, sense cap mena d’incentiu empresarial que signifiqui la millora de la seva economia. A fi de comptes, ara que hem celebrat una efemèride que té a veure amb la llibertat, els alemanys que marxaven com ànimes en pena després de la caiguda del mur de Berlín, és evident que ho feien en direcció d’est a oest, i no al contrari. En aquest sentit, ras i curt, són ben significatives les dades que coneixem del 1989 respecte el PIB de l’ex-RDA, que representava només el 31% del de l’Alemanya Occidental.

És fals tot el discurs ple de ressentiment que els vells comunistes fan quan intenten explicar que l’obrer vivia millor sota el règim roig que en l’actual capitalisme, i que la seva situació econòmica era més segura que en una democràcia liberal. La raó és que mai una economia planificada podrà superar en termes econòmics generals a la d’un sistema de mercat lliure. Les xifres no enganyen. A més, l’esclavatge laboral, per molta seguretat que et doni, mai pot ser considerat una forma de progrés humà. La idea de la propietat estatal generalitzada és contrària a la felicitat individual, entenent com a felicitat el guany propi escenificat en la propietat privada. I l’igualitarisme ens porta inevitablement a la injustícia quan resulta que l’excedent que crea col·lectivitat no va a les butxaques dels treballadors que s’hi han deixat la pell treballant, sinó que engreixa directament les arques de l’estat. El pobre en un estat soviètic mai deixarà de ser pobre, mentre que en una democràcia liberal té possibilitats de deixar-ho de ser.

El que és del tot incomprensible, vist tot això, és veure com l”avantguarda’ regeneracionista actual, els polítics que abanderen la indignació i que criden dia sí dia també contra la corrupció, siguin els defensors d’un nou estat superlatiu, amb una administració encara més engreixada i un control democràtic perpetrat pel poder popular, ergo l’estat. És ben bé el món al revés, és en definitiva, per molt que ells ho rebutgin, fer més gran el poder coercitiu de l’oligarquia de torn. Si encara no hem entès que la corrupció és filla de l’estat hipertrofiat, de la concentració de poder en unes mateixes mans, és que encara estem a les beceroles del procés cap a la llibertat veritable. La gent faria bé de començar a pensar que l’estat no pot ser l’etern protector. La mentalitat de la societat, després del crack de la socialdemocràcia, hauria de virar cap a maneres més eficients d’organització que impliquin l’esforç, el risc i, en definitiva, el talent. L’estat és massa important com per abusar-ne i trinxar-lo d’aquesta manera, l’estat ha de servir per ajudar només els més necessitats, assegurar la igualtat d’oportunitats i facilitar-nos la creació de riquesa, no al contrari com ara. La socialdemocràcia ha estat un bon invent per pacificar els països sorgits de la 2a Guerra Mundial i donar benestar a molts ciutadans, però ara l’hem de perfeccionar precisament per mantenir aquest confort. Occident necessita una revolució de més llibertat i transparència, hem de capitanejar un món de contrapoders reals on la lliure competència sigui verdadera, una revolució liberal. Utòpic? Potser sí, però dels cracks en poden sortir noves esperances.

Catalunya ara té una oportunitat d’or per fer aquest salt cap aquí i deixar enrere tot aquest llast atàvic. La societat catalana és una societat que sempre s’ha basat en les relacions de mercat per sobre -o per sota- de l’estat. L’amic Ramon Riera, sempre brillant, ens va dir que els primers interessats a marxar d’Espanya haurien de ser els liberals i tot el centredreta català, per la senzilla raó d’haver de triar entre quedar-nos en una Espanya que cau i propera a l’esclat de noves formes de govern ultra estatistes, o una Catalunya pròspera, menys reguladora i productiva. O dit en mode barra de bar: O l’Espanya bolivariana o la Catalunya liberal.

Catalunya no té cabuda en una Espanya eternament socialista i subsidiària. A Espanya es rescaten els bancs dels amics, es vulnera la competència amb decisions des d’un “palco” esportiu, la separació de poders fa riure i se suporta uns subsidis vergonyants a regions condemnades eternament a viure de la subvenció i, per tant, de la misèria. Tot això ho han mantingut tot els governs espanyols, i sobretot els que es fan dir liberals, imagineu-vos quan pugin els del poder popular. No hi ha hagut a Espanya més capitalisme soviètic des del final del franquisme que el de l’Aznar i Rajoy. El PP és el partit que ha engreixat més la casta de l’alt funcionariat mesetari i és precisament el que es declara el partit de la llibertat. El PP liberals? No em facis riure!

Article publicat al Liberal.cat

Estàtua de la llibertat -doble- a Cadaqués.

Ahir i demà (tres pensaments).

1. Els independentistes catalans hem tornat a demostrar que som, ara per ara, el moviment polític més consistent i més quantitatiu que hi ha a Catalunya i segurament a tota Europa. Som els campions de les mobilitzacions cíviques i constants. La revolució a la catalana és un nou concepte que pot arribar a canviar estructures mentals al continent, i aquest valor és més potent del que ens pensem.

2. Qualsevol que vulgui comparar la consulta d'ahir amb qualsevol altra contesa electoral, no només fa trampa, sinó que denota una pèssima elaboració d'anàlisi política. Està estudiat que, alhora de repercutir en la participació, optar per un col·legi electoral al costat de casa o tenir-lo més allunyat fa variar notablement aquesta participació. Si amb tot això hi sumes les traves legalistes que hem tingut, les amenaces i les pors que ens han inculcat, és impossible fer una comparació normal. La participació d'ahir és molt grossa, i és un coixí sòlid per especular i conduir una societat cap un projecte polític d'alliberament nacional. A vegades s'ha fet molt més amb menys suports. Només cal fermesa política i conviccions clares. 

3. A partir d'ara, no s'entendria furgar més en una negociació estèril i tediosa amb Espanya. Amb l'estat s'hi va a negociar exercint d'estat. No em pregunteu quina és la millor manera per fer-ho, però és evident que tots els partits sobiranistes s'han de posar d'acord amb un punt de mínims que signifiqui encetar unes negociacions amb Madrid, si prèviament s'ha anunciat al món la intenció de crear un estat independent per ratificar-lo amb un referèndum legal unilateral. I tot això, conjuntament amb la creació sense més dilacions de la hisenda catalana. Fora d'aquí, seria tornar enrere i enganyar el 9N. 

President, tingui seny.

Desfer-nos d'una cosa morta

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.

Avui tenia ganes de penjar aquest sublim fragment de text, que l'excels poeta Joan Maragall va escriure el 1895. Com podeu observar la cosa no ha variat ni un mil·límetre, i és per aquesta raó que sempre he pensat que el problema no és tan d'ells sinó nostre. S'ha de ser molt talòs per enganxar-te duran tants anys a un zombi, cert, però en tot cas, no deixa de ser una veritat com un temple que finalment, Espanya significa i és misèria mental, política i econòmica. Així doncs, seguirem morts o volarem lliures? Això, demà mateix ho hem de començar a construir de veritat i anunciar la nostra voluntat de ser independents a Espanya i al món. President Mas, no sigui irresponsable, tingui seny, i comenci a exercir d'home d'estat. Avui el poble t'ho deixarà en safata.

Bon diada.

Avui també votaré per tu.