El fet que ara estiguem en una cruïlla històrica i poques vegades repetible fa que les passions s'encenguin més de l'habitual. En un moment tan irrespirable com el d'ara amb l'Espanya de sempre al davant, els dos grans partits centrals, CiU i ERC, lògicament discrepen de la tàctica a seguir, i els arguments d'uns i altres fa que els hooligans d'un i altre costat es puguin tirar els plats pel cap. Vegem-los:
CiU diu que una llista de país crea il·lusió i asseguren que aportaria més diputats. També diuen que hem de superar la vella política de partits i avançar en una nova fórmula excepcional i messiànica fruit precisament d'un moment excepcional i únic. Això crearia una visibilitat davant del món indiscutible, estil Alex Salmond. Molt bé.
ERC per la seva banda esgrimeix primerament la poca -o nul·la- confiança que susciten certs sectors de la coalició. Diuen que a cada pantalla que se supera costa Déu i ajuda arrossegar-los. Que la corrupció al carrer Còrsega és un llast insuportable d'assumir tenint en compte els temps que corren. I, sobretot, que tres llistes de país amb un full de ruta pactat farien més feina que una de sola. La qüestió és que mai alguns sectors més esquerranosos votarien una llista amb Mas al capdavant, i al contrari, els altres tampoc en una llista amb els arrauxats d'ERC. El país és així, no cal que us hi emprenyeu. Per últim, els republicans argumenten que el fet de abraçar tot l'espai ideològic a favor del "sí" fa que restis notorietat a l'unionisme i treguis importància al líder (segurament de Podemos) que es convertiria en cap de l'oposició. Això, seria terrible per visualitzar un país majoritàriament unit.
No cal que us digui que hi ha arguments bons i no tan bons a un costat i a l'altre, desconfieu dels que en nom de la veritat sobiranista us vulguin alliçonar, que en són uns quants. I sobretot dels tremendistes, que encara en són més. És indiscutible que ningú sap ara per ara què és el millor per arribar a l'objectiu final, perquè si se sabés no hi hauria discussió possible. Per tant, jo el que demanaria des d'aquesta tribuna és que passi el que passi en aquesta pantalla del joc tothom, absolutament tothom, segueixi endavant. No valdrà començar a destruir i a enrabiar-se com un nen malcriat si el camí no és com un volia. Si algú perd credibilitat, o queda segon en la cursa, que no se'n vagi a casa perquè quedarà retratat i li creixerà el nas.
No cal que us digui que servidor creu que els arguments de l'Oriol Junqueras són millors que els del president, ara seria un error acabar l'article com aquests articulistes avorrits i pocapenes que van de neutrals. Les majories socials són més realitzables a través de la competència i el fair play entre els que s'aixopluguen sota un mateix objectiu comú. Dit això, també anuncio que passi el que passi, s'agafi el camí que s'agafi, jo m'arremangaré per arribar fins al final. Un fet que sincerament m'agradaria escoltar-lo d'alguns convergents si a les properes eleccions el primer partit acaba sent ERC.
Article publicat al Nació Digital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada