Tronats i moderns

El Modernisme Aborigen no s'atura, tenim un cap de setmana més, ple de novetats arreu de la nació que segur que faran les delícies dels seguidors del món seixanter més nostrat.

I no puc començar d'una altra manera que anunciant (tal com ho han fet ells) el nou EP de la banda catalana de R'n'B i Garatge per excel·lència, Els Trons:

ELS TRONS - 7&7 (BUT-44)

Mentre preparen el seu esperat LP, Els Trons ens ofereixen de nou un tast del seu so 'Riot On Tuset Street'. Aquesta vegada us presentem quatre versions tronadores que rendeixen tribut als seus herois del Sunset Strip '66 els Love ("7&7 Is"), els Turtles ("Outside Chance"), Byrds ("Feliç sense tu") i els Standells ("Jugues amb mi") - tot i que segurament la portada us farà pensar en un tribut a una altra banda de llegenda! Aquestes cançons són de la mateixa sessió d'enregistrament del segon EP, i com aquell són editades en una tirada limitada de només 500 exemplars que volaran ràpid.

Feu ja la vostra pre-comanda a Butterfly Records per no quedar-vos-en sense! www.butterfly-records.com

Ja podeu escoltar les cançons al facebook de Els Trons i a www.myspace.com/elstrons (si som capaços de fer-lo anar, perquè "vaya telita" els de myspace amb aquests canvis absurds que els dóna per fer cada 10 minuts...)

Cara A

- 7&7 (7&7 Is)

- Res a fer (Outside Chance)

Cara B

- Feliç sense tu (I'll Feel A Whole Lot Better)
- Jugues amb mi (Why Pick On Me?)

EL 8 DE MARÇ DE 2011 A LA VENDA A BUTTERFLY RECORDS

I per fer una mica de ballaruca, demà divendres el nostre conjunt farà parada i fonda Cap i Casal del sud per presentar el nou senzill, que ja no és tan nou. Sí home! Allà on diuen que per acabar de fer la guitza, va la cosa adelantada i un catxondo els hi organitza unes falles pel febrer... Ai quin merder! Concretament serà al bar La Caverna, i per acabar-ho d'adobar, uns quants aborigens anomenats Orxata Sound system, ens ajudaran a trinxar-ho una mica més tot plegat. Ah! I un catxondo de veritat -no l'altre-, el Dr. Octopus dj's ens deleitarà amb una punxada 100% seixantera. Què més voleu?!

Salut i modernor!

Hivern primaveral al món àrab

Ho llançava fa uns dies pel Twitter; és una satisfacció i un gaudi veure com els ciutadants de l'antiga i meravellosa Càrtago es revolten en un tres i no res contra un règim despòtic i dictatorial i el fan fora. La primavera àrab són unes revoltes d'hivern que estan sacsejant un món que necessitava, com l'aire que respira, uns canvis urgents de moral i de justícia social. Veurem, però, si aquestes revoltes protagonitzades bàsicament per joves moderns i occidentalitzats acaben bé, és a dir, es tradueixen en democràcia, llibertat política i universalització dels recursos propis o, per contra, són una oportunitat pels sonats religiosos per augmentar la seva influència -més encara- als països revoltats.

S'ha vessat molta tinta tots aquests dies sobre aquestes revoltes, s'han pogut veure punts de vista o interpretacions que van des del típic escrit que dóna tota la culpa a Occident a l'escrit bonista , que tot ho pinta amb flors i violes i albira la revolució perfecta. La veritat és que l'opinió que a mi em mereix tot això que està passant, rau en una prudència que a vegades no he trobat en algun articulista. D'altra banda, crec que la informació diària que hem rebut aquí Catalunya no ha estat del tot dolenta, sobretot la dels serveis de la televisió nacional catalana.

Partint de la base doncs, que qualsevol canvi ja és una petita victòria en uns països que estan a anys llum dels mínims bàsics de la democràcia, el sentit comú i les llibertats, hem d'entendre que malgrat les revoltes hagin il·lusionat a més d'un, tot pot torçar-se en qualsevol moment, puix en temps de canvis sobtats i de certa anarquia institucional qualsevol malintencionat et pot aixafar la guitarra -aquí en tenim experiència, en això, durant la 3a república catalana per exemple-.

També és cert que les crítiques a Occident, com sempre, són poc objectives i de vegades intencionades. Tenen raó els que diuen que hi ha hagut hipocresia respecte d'aquests règims, tot i que en algun cas aquesta hipocresia servia per mantenir a ratlla els feixistes religiosos; tan cert que si algun estat occidental hagués intentat interferir en la vida pròpia d'aquests països, la progressia tronada d'Europa hagués posat el crit al cel: qui és més hipòcrita, doncs?

On no tinc dubtes, però, és que qualsevol pas, per petit que sigui, és vital per somoure la moral d'aquests països tan rics en humanitat i cultura i tan importants per a l'estabilitat mundial. Penseu que a nosaltres, fruit de la tímida i falsa transició que ens va tocar viure, ens ha costat gairebé 30 anys poder parlar amb aquesta vehemència i seguretat de la independència de Catalunya. Els canvis són lents, però s'esdevenen. Ara, Tunísia, Egípte, Algèria, el Iemen, Bahrain, Síria, el Líban, el Marroc, Iran, uns amb més força que d'altres, però tots amb un comú denominador: fer un pas cap al sentit comú, cap al Renaixement que Europa ja va començar a fer el segle XV, cap a un nivell de vida superior i més repartit, on el capital corri i els mercats siguin dinàmics.

Tornem al carrer! (per TVC)

Com molts de vosaltres ja sabeu, el passat dijous 17 es van tancar els repetidors de TVC arreu del País Valencià a causa de l'alt cost de les multes que en Francisco Camps va imposar a ACPV, sent aquestes de 120.000 euros al mes.

Per aquesta injúria contra la llibertat d'expressió i el seu pla de divisió del poble català, hem d'eixir tots al carrer per manifestar-nos contra aquest nou atemptat del PP valencià. Sense oblidar-nos de la corrupció que diàriament practiquen.

AVUI, 21 DE FEBRER, US ESPEREM A TOTS I TOTES AL ENCREUAMENT ENTRE EL CARRER VALÈNCIA I PASSEIG DE GRÀCIA (BARCELONA).

"NO PODRAN RES DAVANT D'UN POBLE UNIT, ALEGRE I COMBATIU" VICENT ANDRÉS ESTELLÉS.

Per favor, feu-ne màxima difusió!
STOP A L'ESPANYOLISME!

El Torrisme

Torrisme és il·lustració, torrisme és saber fer, torrisme és gaudir, torrisme és estètica, torrisme és tertúlia a l'Ateneu, torrisme és gastronomia... En definitiva, torrisme és una filosofia de vida que et marca una manera de ser i de fer. I us preguntareu què coi és realment això del torrisme, doncs bé, ho explicarem.

Torrisme és un neologisme provinent de l'univers pujolsià -Francesc Pujols i Morgades- que neix de la paraula torre, és a dir, gaudir i viure principalment en una torre. Tot i això, per als amants del torrisme, la definició pot anar més enllà d'aquesta condició. La clau de volta doncs, seria més aviat viure i veure passar la vida de la millor manera possible, d'una manera temperada, elegant, i per suposat amb comoditat. La traducció a l'estàndard mundial no deixa de ser el 'bon vivant', una persona que sap viure de la vida i que també s'interessa a bastament per la cultura en general a més de ser un curiós de mena. 

Un british al Tirsa amb bons amics, un arròs a la cabra de Mar a la Fonda Felip de Selva de Mar o una exquisidesa a l'Espai Kru de Barcelona. I per què no també un vermut en una bodega barcelonina, un passeig per algun racó de l'Empordà o un tast de vins al Celler de Can Roca. Vosaltres mateixos...

Us transcric la definició que el mateix Pujols explicava en el llibre Francesc Pujols Per Ell Mateix escrit pel seu deixeble, Artur Bladé. Esmentant a un amic polític seu que es deia Callén, diu el següent: [...] Ja de gran, el seu ideal era la -vida del torrista-, com ell deia, consistent a llevar-se a les dues de la tarda, dinar, jugar el tresillo, donar un tomb per la Rambla, sopar, retornar al cafè, parlar amb els amics, gastar alguna broma, ressopar i anar adormir a punta de dia; i el més bonic és que aquest programa va realitzar-lo en companyia de la senyora francesa, que amb els anys havia perdut bona part de les seves exigències i, com els savis, s'acontentava de poc. La torre, ja que l'ideal exigia una torre, Callén va fer-se-la a la Conreria, lloc deliciós.

Ja ho veieu, una mica d'aquí i una mica d'allà, el torrisme és heterodox i sobretot fuig de la massa, aquesta és la filosofia que ens fa feliços malgrat la incomprensió i el mal gust que ens rodeja. Perquè ja ho va dir Plató: "si els homes, en comptes de ser, per regla general, pobres i rucs, fossin rics i savis no hi hauria problema". (Pujols dixit).

Homenatge a dos grans patriotes

Santi Santamaria. Català universal i gran cuiner


Jordi Barre. Històric i incansable cantant nord català, introductor de la Nova Cançó a les comarques septentrionals.

No està tot perdut

Em bé molt de gust informar-vos de dues realitats culturals que es donen ara mateix al nostre país. Crec que si un dia arribem a tenir-ho tot pagat, serà per haver aportat la Veritat i la pau al món, talment com profetitzava el Mestre de la Torre de les Hores, i sobretot per ser una nació persistent en la supervivència cultural, malgrat haver patit dos genocidis en tant sols 300 anys. Aquí ens enportem la medalla d'or, sense dubte.

Primer de tot , i ja feia dies que ho tenia al pap, vull fer esment d'una iniciativa majestuosa que deu fer cosa de mig any que ja funciona. Es tracta de Viasona, la gran enciclopedia de la música en català a internet. Sí, sí, tal i com ho llegiu i tal com raja, resulta que hi ha uns malalts que agafant el llegat d'en Coromines, l'Amades o l'Alcover Moll, es dediquen a ficar dins aquesta pàgina, absolutament tota la música cantada en català. El dilema que hauran de resoldre però, és què faran amb la música instrumental que està pensada i feta des dels PPCC, puix la música no té pàtria, però si certes visions alhora de crear-la. En tot cas, no puc fer res més que treure'm el barret davant d'aquesta iniciativa.

L'altra ocurrència, la manllevo directament del Facebook. Crec que és interessant i molt important sentir-nos orgullosos d'aquest acte i felicitar efusivament als que ho fan possible. Molt bé!

El proper dijous 17 de febrer, a les 19 hores, us convidem a la presentació del nou volum del CD-llibre Terra i cultura - III Premi Miquel Martí i Pol, editat per Cossetània i Grup Enderrock, que tindrà lloc a la sala Horiginal de Barcelona. El premi Miquel Martí i Pol, patrocinat pel Celler Vall-Llach i dotat amb 5.000 euros i una obra de l'escultor Josep Bofill, s'atorga anualment a la millor poesia musicada en català i vol re...conèixer el talent dels cantautors i músics en la seva aproximació a la poesia catalana.

La selecció s'ha realitzat entre les prop de tres-centes musicacions de poemes en català editades de l'11 de setembre de 2009 i l'11 de setembre de 2010, a més d’una cinquantena de peces inèdites enviades al Celler.

El llibre-CD s'enviarà a tots els Centres d’Educació Secundària de Catalunya, com a eina educativa i lúdica, i forma part d'un projecte global per promocionar la música i poesia a les escoles. El llibre –elaborat per Helena Morén Alegret i Joaquim Vilarnau– inclou una biografia dels poetes (amb una ressenya dels textos musicats) i dels intèrprets que els han adaptat, a més d’una anàlisi de cada poema com a guia per a professors i alumnes.

Amb la revista Enderrock de febrer se'n distribueix a més una edició especial que inclou el CD, amb la selecció d’una vintena de cançons realitzada per Lluís Llach.

L'acte estarà presentat per Lluís Llach, i comptarà amb la presència dels editors del CD-llibre, Grup Enderrock i Cossetània Edicions; els representants del Celler Vall-Llach i de la Fundació Miquel Martí i Pol, Emili Teixidor i Montserrat Sans; a més de representants del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya i de la Institució de les Lletres Catalanes que donen suport a la iniciativa.

A més, aquesta iniciativa també té el suport del festival BarnaSants –que coprodueix amb el festival Acústica, el MMVV i el Grup Enderrock l’espectacle Terra i Cultura (27 de març, Auditori Barradas de l’Hospitalet)– i de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

Cardedeu/Castelló d'Empúries

Doncs res, ja hi tornem a ser, ja tenim un altre cap de setmana ple de música i de diversió modernista.

Tot ben senzill i ben alegre, ens trobareu avui amb El Belda i el Conjunt Badabadoc a Cardadeu dins la Festa del 5è Aniversari del Tarambana, un acollidor cafè cultural que dona molta vida en aquest poble vallesà. Hi haurà un bon sopar, premis i més sorpreses. Nosaltres començarem cap allà a quarts de dotze. Vindreu?

I demà dissabte, la secta Modernista Aborigen ampliem territori i ens desplacem fins al l'Alt Empordà, concretament a Castelló d'Empúries, al bar Som X. Allà treurem la nostra vena més moderna i presenterem noves cançons de l'estil. Després, als plats, el Pd Marc Argenter -guitarrista del Trons- ens deleitarà amb una magnífica punxada de R'n'B, Garatge, Soul i Ie-ie. Hi sereu totes i tots benvinguts!

Quin país!

Curiós el que va passar ahir en aquest dissortat, però resistent país. El matí ens llevàvem amb la Llei de Proclamació de la Independència, una llei que passava sorprenentment el seu primer tràmit, el de la Mesa del Parlament, escenificant així les dues faccions globals que tenim al país, la facció catalana i democràtica, i la facció espanyola i totalitària. Així doncs, d'aquí a dos mesos aproximadament, el país podrà gaudir d'un debat amb tots els seus ets i uts sobre la possibilitat i el full de ruta cap a la independència, és a dir, que el debat sortirà del bar i de les llars per fer-lo al Parlament i per extensió a tots els mitjans. Felicitats sinceres als que ho heu fet possible, l'estètica és molt important, i el sol fet de poder retratar a uns quants diputats i partits polítics ja és important.

Alerta però, d'històric tal com ho va qualificar el diputat de SI Toni Strubell, no en té absolutament res, puix aquest fet ja s'ha repetit tres cops en la història moderna del Parlament: el 1989, 1998 i 2010. El d'ara és un pas més per portar el debat a la palestra, únicament i simplement això. Positiu? Sí. Eficàs? Pse... La diferència amb l'últim cop, per exemple, és que l'any passat van ser 21 diputats a favor i ara en seran 14. El fet és que, fins que no hi hagi 68 diputats disposats a votar per la independència, tot serà foc d'encenalls amb tota la bona voluntat món. Ara n'hi ha 58 de partidaris, dels quals 44 estan segrestats pels seus respectius partits. Per tant, cal seguir creant majoria i fer política en majúscules, fer polítiques socials pel benestar de la gent, perquè l'atractiu i el suport a la independència només vindrà per aquí, malgrat uns quants cridaners encara no ho vegin així. D'altra banda també caldrà treure la por als votants independentistes que ara han votat seguretat i pluja fina.

Per la tarda, el Twitter bullia per dues causes diferents, i no era precisament per aquesta llei. Resulta que en Quim Monzó es va dedicar a colapsar-lo a base de repiular a tothom, un divertimento amb tons subversius i surrealistes, que un servidor va xalar de valent. Ara ell s'ha donat de baixa, boníssim! Esperarem doncs el seu article dedicat a aquesta anècdota.

L'altre fet, va ser la bojeria que es va desfermar amb el garrotweet, el Garrotin versió 2.0. Un invent d'en Roc Casagran de Sabadell, que de seguida va fer les delícies de centenars de catalanes i catalans versant amb improvització a la xarxa: En Titot, els EBO's, Xavi Sàrrias, Josep Huguet, Josep Bargalló, Raül Romeva, Feliu Ventura, Roger Palà, Quim Soler, CGT de Manresa... van fer que aquesta aplicació entrés al top ten de l'estat espanyol del Twitter, quasi res... Quin país!!!

La normalitat, és a dir, Els Amics.

Els i les que entreu sovint en aquest Bloc, sabreu que mai, o gairebé mai hi faig ressenyes de concerts. No sóc crític musical ni ho vull ser, bàsicament perquè la meva condició de músic em fa impossible plasmar una crítica pel gran públic que sigui objectiva i entenedora per aquest mateix. Jo quan parlo exclusivament de música ho faig en uns altres codis.

El que va passar ahir al Palau de la Música Catalana però, ultrapassa aquests codis musicals i la crítica que puc realitzar ràpidament es transforma i esdevé una vivència històrica amb dimensions de fenomen. Els Amics de les Arts van fer història ahir, sí, sense dubte. El concert d'ahir, serà d'aquells que formen part del record col·lectiu musical del país, d'aquells que si un vol fer un resum històric de la música nostrada almenys l'haurà de citar, i lluny de ser el més important -per sort ja n'hi ha molts d'importants-, el que fa és continuar i allargassar el fil roig de la nostra cultura.

Els Amics, un grup d'amics que fan cançons Pop, a voltes electrònic i a voltes a seques, dominen l'escenari d'una manera sorprenent, la seva dialèctica sorneguera constant et recorda a La Trinca, això sí, amb neutralitat i amb una blancor que els aparta del trio de Canet. L'enginy, la qualitat musical i les melodies enganxoses hi sobresurten també, tot plegat, revestit amb un cert deix naïf, fa que aquest fenomen sigui del tot recomenable i saludable per a la música pensada i cantada en la nostra llengua.

Coincidint de ple amb l'Anna i el Joan, els meus companys de seient al concert, ho vam comentar de retorn cap a casa tot caminant per agafar el metro; Va ser tot un plaer i un descans veure un Palau ple a vessar, embogit desacomplexadament amb un concert de música en català sense ni una bandera ni amb càntics soferts i amb negativitat. Fets com el d'ahir fa que encara existim, n'estic convençut, és precisament la normalitat que a mi em fa embogir, i segurament l'única via per guanyar i viure sent feliços en aquest dissortat país.

Felicitats Amics un cop més, i gràcies!

Música, scooters i bona teca

Bon dia!
Dissabte rodó el d'avui, per la colleta del Fred Perry. Sí home! per la gent que es desviu per les scooters, l'elegància i la música negra. Aquí teniu el que pot donar de si aquest dissabte assolellat al pla de Barcelona:

La ja clàssica scooter calçotada de la ciutat comtal. Una altra bona ocasió per fer el fatxenda pels carrers de Barcelona.Una sorprenent festa Soul al CSO Can Vies de Sants. Sí, sí, ho esteu llegint bé, una festa organitzada per Tiempos Modernos i la CNT, en solidaritat als treballadors del Servei 061. Alguna cosa està canviant en aquest món? No crec, però haig de felicitar sincerament als organitzadors per aquest canvi estètic alhora de reivindicar les seves històries. Bravo!Festa dels Reggae Brètols, bona gent, a La Resistència d'Hospitalet del Llobregat. Skinhead Reggae per la vena.


I per si algú vol fer una mica el hippie, nosaltres els Badabadoc, tocarem a partir de les onze de la nit a la festa de la candelera de Molins de Rei.

Apa, no us podreu queixar, no?!

Heterodox

El passat dijous dia 27 de gener a tres quarts menys cinc de deu del matí, dins del meu cotxe i escoltant la ràdio, vaig resoldre definitivament un dilema socioideològic -qui diu resoldre diu tancar o descansar- que m'ha acompanyat durant molts i molts anys. El resultat va ser que, vaig descobrir definitivament que en aquesta qüestió de qüestions i davant de cada problema que crea la societat, em considero una persona multipolar. Ara pensareu que sóc una mica ruc i que aquest és un fet que li passa a tothom que té la capacitat de pensar una mica. Doncs no, jo penso que acceptar que un ve d'una tradició ideològica i social, però que fruit de l'estudi de la realitat natural i humana (sistema filosòfic genuïnament català) , els pensaments d'aquest poden modular depenent del context, de l'espai i el temps on transcorren els fets i les coses, és el que precisament a la societat li costa més.

És a dir, i per fer-ho fàcil, qui tota la vida i en tot moment -i n'hi ha molts d'aquests al món- es presenta i es defineix ortodoxament com un il·lús esquerranós, un tronat creient d'un sol Déu, o un insolidari i ranci conservador, segurament tindrà problemes existencials i sempre navegarà dins un pou de tristor i complexes, puix no entendrà que la realitat sempre s'imposa a la raó. Per contra, qui cregui que el jo com a individu lliure, pot estar a les antípodes de certs consensos socials, però accepta sense problemes i creu que l'equilibri comporta que hi hagi drets universals bàsics, sempre hi quant aquests es puguin modular davant de nous contextos i noves exigències socials, serà una persona que viurà un xic més feliç. Crec que arribar aquí costa molt, sobretot si ets una persona interessada pel fòrum social, altrament dit política.

Per fi puc odiar i estimar la societat alhora i pensar d'una manera o d'una altra -dins uns cànons peestablerts per mi- sense remordiments ni problemes de mala conciència. L'immobilisme d'un cantó i de l'altre massa vegades ratlla el sense sentit i el friquisme i fa perdre els papers a més d'un.