La modernor infantil passa per La Bressola

Teniu canalla? Doncs jo no m'ho pensaria dos cops alhora d'apretar el 'play' i escoltar les musiquetes del disc 1,2,3... pica La Bressola. Aquí us presento el que seria el cançoner infantil de la nova era, el modern, l'actual i lluny de tota quanta fotesa hippie-rural que tanta frivolitat ha marcat als nostres infants. Deixeu-vos de cançonetes ridícules i aneu a cercar aquest cd editat per La Bressola, no us en penedireu!

I si no teniu canalla també val la pena tenir-lo, perquè els ritmes que conté aquest cd serveixen tant per a grans com per a petits, aquesta és la grandesa d'aquest treball.

"El projecte és la producció i edició d'un CD que té la direcció musical d'en Marc Serrats (Xerramequ Tiquismiquis), amb la col.laboració d'en Marc Grau, i compta amb la participació dels nins i nines de les escoles de La Bressola ubicades a les comarques catalanes més septentrionals, i la col·laboració de diversos músics i cantants d'arreu dels Països Catalans."

LA BRESSOLA
ELS AMICS DE LA BRESSOLA

El principi del final

Ahir el Parlament de Catalunya va tornar a viure un d'aquells dies que se'n diuen històrics. Sí, sense cap mena de dubte. Tanmateix, fa una mica de basarda veure també que durant les últimes dècades ja n'hem viscut uns quants d'aquests, i la cosa, si fa no fa ha continuat igual. És evident però, que aquest cop el moment històric té una singularitat molt potent que va més enllà d'una simple declaració més. No només pel context que ara vivim, després de la feinada que molta gent portem fent almenys des de la primera gran manifestació independentista l'any 2006, sinó que ara, amb una majoria ben folgada de 85 diputats que doblen els de l'opció negativa, el Parlament ha manifestat diàfanament que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà, que vol dir que, per primer cop en 300 anys, està per sobre de tota legalitat imposada. El segon punt clau que en podem extreure d'aquesta declaració, és que s'inicia un procés polític que, amb una legalitat o altra, sigui espanyola o no, desembocarà cap a un nou estatus polític per a Catalunya. Aquests dos punts tenen prou potència com per complicar possibles temptacions de fer marxa enrere. Hem rescalfat tan la situació que ara veurem qui és el valent que gosa refredar-la.

Ahir, malgrat algunes abstencions estètiques de to adolescent i el lamentable paperot de nen malcriat que porta fent els últims el líder d'Unió, la majoria dels ciutadants de Catalunya mitjançant els seus legítims representants, vam posar el comptador a zero per inciciar la jugada final d'aquest feixuc conflicte que compta ja amb massa patiment sobre les esquenes de moltes generacions de catalanes i catalans. Per això avui estic satisfet i orgullós de la responsabilitat de país que cadascun dels 85 diputats han mostrat davant del poble de Catalunya i del món, per mantenir viu i en forma el plet històric amb el regne d'Espanya. CiU, ERC, ICV, CUP i el 25% dels diputats del PSC tenen a les seves mans la il·lusió de tot un poble que va de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó (perquè Catalunya és el far enlluernador i sense la seva llibertat, la resta és fer volar coloms), per catapultar-lo cap a la normalitat nacional, simplement perquè la gent d'aquest país ja no aguanta més la misèria que Espanya provoca a les seves butxaques. Perquè és l'economia, i només l'economia que fa moure muntanyes en tots els conflictes polítics i socials de la història de la humanitat, per això sí o sí, ara hi haurà un canvi. Es tracta doncs d'aprofitar-lo.

Sí Navarro, sí, perquè la nostra lluita és social i no ho pot ser d'una altra manera. És social perquè les estructures d'estat són per millorar la vida de la gent i no per anar a venerar la Moreneta com tu et penses. És amb el menjar de la gent amb el què ens enfrontem, una gent que tu ja has decidit renunciar a ajudar-la. El PSC ahir va morir i va decidit fer-se l'harakiri. Ara, no sense que les despulles d'en Campalans es remoguin de tristesa, el PSC ha passat al bàndol unionista, amb la desgràcia, que hauran de competir amb uns altres que porten l'autenticitat de la marca unionista marcada a la pell. PSC RIP, en pau descansi.

Corrupció a la baixa

Ho anuncio a bombo i platerets: aquest és el moment de la història amb menys corrupció a la política. Espereu, ho tornaré a dir per si algú pensa que està somniant: aquest és el moment de la història amb menys corrupció a la política. El perquè d'aquesta contundent sentència és tan senzill com repassar una mica la història social del món, per no centrar-nos tan sols amb la de l'Estat espanyol, que ja en tindríem ben bé prou. Ja se sap que els vents que corren ara, on tot quant 'populatxo' crida contra tota la classe política, donen la sensació que estiguem vivint la fi dels temps, però reitero, és tan senzill com entendre que amb més democràcia, precisament més casos de corrupció surten a la llum, i com menys democràcia, més foscor i joc brut a cada cantonada, ergo, automàticament, tenint en compte els centenars de milers de càrrecs públics que tenim (que s'haurien de reduir, això sí) fa que patim menys corrupció que en altres moments de la història. Au!

La percepció d'arxi corrupció que vivim ara és la conseqüència directa de tenir un cert nivell de democràcia, que vol dir, més qualitat i control de la justícia. La comparació és molt fàcil de fer i de veure si ens fem algunes preguntes. On hi havia més corrupció, a la Barcelona grisa del Porcioles o a l'actual? On hi ha més tràfic polític i moral, en una dictadura com per exemple la de la URSS o en un sistema liberal i democràtic, amb totes les imperfeccions que aquest pugui tenir? Entenc que la simplicitat del discurs moral que ens toca viure fa pensar que la corrupció és una plaga que ens ofèn a cada pas, però si reflexioneu en termes generals veureu que la clau de tot plegat és el nivell de democràcia que, d'altra banda, podríem convenir que a Espanya és bastant escassa.

Si bé és cert que en certs sectors el sistema el tenim col·lapsat, i seria urgent fer-hi net, tampoc hem d'abaixar la guàrdia davant de tant hiperventilat apocalíptic trencador de tot el sistema establert, un sistema que precisament ens permet detectar i perseguir els malfactors. Que és una vergonya el tracte de favor i la lentitud que la lamentable justícia espanyola practica, és evident. Que hem d'acabar amb les sinistres subvencions als partits polítics i sindicats, sanejar-los i fer exàmens de qualitat per evitar mediocres i aprofitats, no en tinc cap dubte. Ei, i això també en el periodisme i en tants altres llocs, eh?

Desentendre't, però, de l'evolució que hem fet com a societat és simplement ser un populista degenerat. És una sort el que ens ha tocat viure durant aquests últims 30 anys podent denunciar i imputar a tants Filesas, Noos, Pretòries,.... Déu nos en guard que un dia el populista de torn toqués un bri de poder perquè cauria en el mateix clot, o pitjor encara. Perquè, digueu-me, jo haig de fer confiança a un eixelebrat que es desgargamella contra tota l'existència coneguda, però que a la cua del supermercat es cola? O intenta, amb picaresca, ensarronar a l'hisenda pública? O es passa un semàfor en vermell i atropella una parella feliç i es fuga? Massa sonat 'suelto' que crida, però que és incapaç de construir alternatives amb cara i ulls.

Saber és millor que ometre, per tant, mentre poguem saber i denunciar, més gent s'ho pensarà alhora de delinquir.  

Política adolescent, encara...

Sí, talment com amb un adolescent, caldrà molta generositat i paciència. Catalunya és una societat complexa que requereix donar mil voltes a un sol tema per arribar a algun lloc, si és que finalment s'hi arriba. També és cert que en un sol cop de geni podem enviar-ho tot a can pistraus com també hem demostrat mantes vegades. I és que aquella màxima d'en Pujols que diu que 'els catalans no sabem manar ni obeir' és una veritat com un temple que ens persegueix en cada episodi de la nostra història.

Aquests dies hem vist com, lícitament, els partits que han decidit agafar les regnes del país i que, no ho oblidem, fan majoria absoluta al Parlament, han presentat un document que comptat i debatut demana per al poble de Catalunya més democràcia, autodeterminació i un objectiu ben diàfan que és el de l'estat propi, és a dir, la majoria d'edat. Tothom amb dos dits de front podria entendre que després de dècades d'intents feixucs de convivència amb l'Estat espanyol, la cosa ja no dóna per a res més i l'única sortida que ells ens ofrenen és el divorci. Tothom? No. Per contra, hem d'admetre que fruit d'aquesta complexitat anàrquica ancestral i la tendència malaltissa que tenim els catalans d'enlluernar-nos per opcions forasteres, encara hi hagi sectors -cada vegada més minoritaris- que romanguin amb la idea absurda i il·lusa d'un possible pacte de convivència amb l'Estat. Tenint en compte això, doncs, és evident que per la nostra part no ens queda més remei que fer de tutors d'aquests conciutadans per abraçar-los i convidar-los al nostre camí democràtic de llibertat i justícia. L'objectiu és teixir majories socials i desactivar el boicot antidemocràtic que aquests sectors podrien exercir a la consulta si es senten desplaçades pel procés que estem construint. Això és desesperant, però no hi ha volta de full, és així. Ensenyar a menjar amb coberts fatiga, però és important per a l'educació general.

Doncs bé, la rabieta i posterior pinya que han fet ICV, UDC i el PSC (amb els opinaires habituals) per desacreditar el document des del minut zero, que de fet era un esborrany, no fa res més que refermar-nos en aquest treball cansat que hem de practicar per intentar englobar-los dins del procés, encara que després, algú es despengi amb la consegüent rabieta de pati d'escola. Que Navarro i Duran es comportin habitualment així amb la qüestió nacional, no només és normal sinó que forma part de la feina que tenen assignada com a homes de l'Estat a Catalunya, però esclar, i el bo de l'Herrera? Com ha tingut estómac de fer pinya amb aquests dos? La gran virtut que aquest procés ens està mostrant és que fa sortir els dimonis de cadascuna de les opcions polítiques que fins ara vivien al país de les meravelles autonomista, per això cada vegada que ens apropem més a l'objectiu final veureu com certs personatges polítics pateixen transformacions camaleòniques o bé embogeixen com autèntics folls de frenopàtic.

Si bé és ben cert que Iniciativa per Catalunya està a favor del dret d'autodeterminació, també ho és que li fa certa urticària la independència. Faria bé, doncs, d'entendre que les ambigüitats s'han acabat, i que tot aquest ‘xou’ l'estem muntant per arribar inequívocament a la majoria d'edat, que no és cap altra cosa que constituir-nos en un estat independent, tan dependent d'Europa i del món com qualsevol altre estat. Ho hauria d'entendre si no vol que en quatre dies -la política vola en aquests temps- la CUP li faci el sorpasso després de la responsabilitat de país que, de moment, ells sí que demostren.

Com expressava al principi, caldrà tenir una paciència colossal per aconseguir una certa unitat nacional i arribar a bon port sense perdre bous i esquelles; caldrà generositat per acollir els sectors que, com els alumnes endarrerits, encara els costa seguir els signes dels temps. Malgrat tot això, però, hi haurà un moment de trencament amb els que ja no vulguin seguir i no caldrà fer cap drama, senzillament perquè el tren de la vida només hi pugen els que fan l'esforç d'enfilar-s'hi. Per això celebrem i desitgem que el pes del procés el portin els sobiranistes i que treballin per sumar i arrossegar a tothom que vulgui cap al concepte vital i total que qualsevol procés d'independència necessita: que el subjecte polític no sigui l'Estat, sinó Catalunya. Aquesta és la mare dels ous, la pedra filosofal del per què de tot plegat del conflicte entre Catalunya i Espanya des de temps immemorials. Quan un poble entén i practica que qui decideix per sobre de tot i de tothom només és territori que ell mateix abasta, el procés es converteix en imparable.

Que ningú es faci trampes al solitari, l'objectiu és l'estat propi

Consulta sí, però seriosa

Sembla que finalment podem començar a albirar el que hauria de ser la partida final d'un llarg i feixuc conflicte de legitimitats que té el seu punt d'arrencada en el malaurat tractat d'Utrech, del qual, per cert, enguany en celebrem els 300 anys. La societat catalana va deixar un resultat electoral inequívoc el passat novembre, endreçant d'una vegada per totes el panorama polític de partits i deixant-lo en solfa just per a un procés sobiranista en majúscules.

Després de 40 anys de foscor nacionalcatòlica espanyola, n'han calgut 30 més de farsa autonòmica farcida d'episodis polítics diversos amb més o menys encert, per arribar finalment a un escenari més esclaridor on el cara o creu tan desitjat per l'independentisme sembla ja pràcticament consolidat. Ha estat vital i necessària també una travessia pel desert amb la consegüent descoberta de la sopa d'all del principal partit del país i la prèvia immolació de l'esquerra nacional, després d'haver situat l'enganyós federalisme ibèric davant del mirall per fer-lo explotar. En definitiva, doncs, tot i els entrebancs d'algunes dives hiperventilades que anunciaven la bonanova al més pur estil xarlatà, la societat catalana ha posat -més o menys- les coses al seu lloc. Tenim un centredreta i un centreesquerra sobiranistes, en primer i segon lloc al Parlament, treballant sense més vacil.lacions per la construcció i la constitució d'un estat propi per a Catalunya. Ha costat, però ja hi som. Celebrem-m'ho, doncs.

Aquest magne treball per realitzar, que no tinc cap dubte que els responsables de CiU i d'ERC bastiran amb la màxima seriositat i destresa, convidant a experts i a tothom que hi vulgui participar (partits, entitats...), té com a objectiu primer organitzar una consulta pel futur polític de Catalunya. Doncs bé, sobre això m'agradaria llençar la idea d'intentar no sacralitzar aquesta consulta en si mateixa i no fer-la una qüestió de vida o mort. Penso que la petició per camins legals espanyols d'aquesta consulta hauria de servir com a mer instrument tàctic. M'explicaré. Tal com va passar amb el -per sort- fracassat pacte fiscal, el rebuig antidemocràtic de l'Estat a la consulta hauria de ser el revulsiu total i definitiu per conscienciar els catalans de la necessitat urgent del trencament amb Espanya i emprendre unilateralment la declaració d'independència des del Parlament, i en tot cas, ara sí, fer la consulta ja dins d'una nova legalitat catalana.

El que vull venir a dir, és que s'hauria d'evitar de totes totes fer des del Govern una consulta com les que van iniciar-se a Arenys de Munt on l'espectacle de l'estelada i el festival de la gralla siguin el comú denominador. Perquè el món ens cregui, cal fer una consulta on els partidaris del SÍ i els del NO juguin el mateix partit i la participació sigui com a mínim del 55%. No ens podem permetre el luxe de les improvisacions del 1931 ni posar la banya a fer una consulta d'autoconsum, Espanya ho tindria massa fàcil per desacreditar-nos fent servir l'argument que la consulta de costellada res té a veure amb el referèndum escocès on la legalitat és punt de partida. I, evidentment, la conseqüència seria que la població no es prendria seriosament el plebicit.


Comptat i debatut, prefereixo més un intent de consulta prohibida amb el consegüent escandol internacional que una consulta amb una concentració d'estelades com a escenografia a cada col·legi electoral. O, per dir-ho d'una altra manera, és preferible una proclamació unilateral amb la seguretat de tenir una majoria sòlida i cohesionada de la població fent pinya amb el Parlament català i que, després, es pugui celebrar un referèndum amb tots els ets i uts amb una legalitat nova dins l'empara internacional.

Article publicat al periòdic El 9 Nou d'Osona i el Ripollès (11-1-13)

El Parlament de Catalunya

Un llast insofrible

No pot ser. No pot ser el que està succeint en aquest país. Encara ara me'n faig creus de la nostra existència com a poble, i cada dia descobreixo més el per què de la nostra desgràcia endèmica. No pot ser ni es pot permetre el que va passar ahir a l'Audiència de Barcelona amb el cas Pallerols, perquè tal i com han denunciat els dirigents d'ERC 'en casos de malversació de fons públics, en lloc d'acords amb la fiscalia, hi hauria d'haver sentències judicials'. No pot ser que aquest politicot que s'ha passat la vida demanant un ministeri a Madrid, mentre ha posat totes les traves possibles als anhels de llibertat del seu propi poble, quedi immune després d'aquest escàndol que afecta al seu partit. No pot ser que en aquest país es desnonin a persones humanes o es salvin bancs que han actuat de manera perversa amb els seus clients i no es castiguin moralment a corruptes per malversar fons públics.

Societat catòlica vs societat protestant, aquest és el nostre drama, el drama d'un país que amb el seu característic seny ordenador noucentista volia ser l'Holanda del Mediterrani, però tres segles subjugats per uns professionals de la pocatraça, hem acabat mentalment sent com ells. O potser és que també ja ho som una mica així? Som una societat campiona en el perdó vergonyant i la picaresca, experts en fer bombolles i inflar el sector públic, som uns deixats que hem destrossat les costes marítimes per portar a perdedors del nord perquè rebentin de sangria mentre fan turisme de baixa estofa. Som així o ens hi hem fet? Volem ser un país civilitzat i equilibrat del Mediterrani, o fer les coses a trompicons i aixecar una barricada en cada dilema que se'ns presenta? En tot cas, fins que no marxem d'aquest tuguri de mal viure anomenat Espanya, no tindrem, almenys, l'oportunitat d'endreçar tota aquesta porqueria i demostrar la nostra singularitat ja sense excuses. Mentrestant, que Déu perdoni aquesta gentola que juga amb la dignitat d'un país i els seus representants polítics, perquè jo no ho puc fer. Quin fàstic que em fan!

Talla't la cua almenys, Pallerols! Quina engúnia!

La València moderna

No podia començar l'any en aquest bloc sense fer referència a la modernor que la gent del sud ens prepara per el proper dissabte 12 de gener. La capital del Túria albergarà el 1er Aplec Modernista de l'Horta Nord. Bona gent, bona música i elegància valenciana per començar l'any.

Així ens ho expliquen ells:

" Encetem 2013 amb molt bon peu, i es que el pròxim dissabte 12 de gener celebrarem el “I Aplec Modernista de l’Horta Nord”. Volem que siga un punt de trobada més, sumant-se amb modèstia però amb moltíssima il.lusió als diferents llocs on es venen desenvolupant aquestes trobades. Un punt de confluència d’inquietuds culturals en general, obert i no excloent on tenint com a nucli vertebrador l’anomenat “modernisme aborigen”, és a dir aquell més arrelat a la nostra cultura, té com objectiu donar cabuda a diferents propostes ja siguen de caràcter musical, literari i per que no també, gastronòmic. I és que en definitiva es tracta de gaudir d’una jornada de germanor i passar-ho d’alló més bé amb els amics d’ací i els vinguts des de diferents llocs de la nostra terra, ja siga al voltant d’una taula amb unes birretes o ballant i sentint uns discos.
Per descomptat esteu convidades i convidats als diferents actes que hi ha programats i a més a participar activament d’ací al dia dotze amb qualsevol tipus de proposta o idea per tal que la festa siga plena. Un abraç molt fort i vos esperem".