Cinc apunts sobre les consultes.

1. L'estratègia de l'independentisme català (malgrat no tingui una organització social sòlida), de trencar el tabú sobre la qüestió de l'autodeterminació, de fer gimnàstica democràtica i d'expendir-se com una taca d'oli, és imparable i ja no té retorn.

2. Els resultats de participació, malgrat són baixos, ensenyen i apunten clarament que; si això fos un referèndum oficial i vinculant, on totes les despeses són pagades, amb campanya institucional, amb funcionaris treballant-hi, i sense el boicot d'un dels grans partits del país, es poden disparar i esdevenir completament assumibles per a la comunitat internacional i per a nosaltres mateixos, és clar.

3. S'ha de felicitar a tots els voluntaris, sense excepció, per la gran moguda històrica que estan representant. Ara mateix, cap altra movilització ideològica supera a l'independentisme català al principat de Catalunya. Això és un èxit que fa por als adversàris i anti-demòcrates, i impensable fa tant sols 10 anys.

4. Com que l'independentisme català ha mogut fitxa en el tauler de la política catalana (i estatal), i el dau que hem tirat ha sortit un sis. Ara s'ha d'actuar amb molta intel·ligència i no malgastar tanta feina feta. Ara la societat ja estar molt més preparada que abans per fer un salt més gran, i assumir un referèndum oficial promogut per la Generalitat gràcies a la Llei de Consultes Populars recentment aprovada pel govern català. Una llei que, malgrat la negativa sistemàtica que tindrem des de Madrid, significarà un salt potencial notable on podrem escenificar davant del món el xoc de sobiranies absolut, i tant desitjat des de sempre pel moviment d'alliberament nacional català.

5. Així doncs, hem d'estalviar futurs drames i fracassos com els d'alguns pobles i ciutats que ja han fet la consulta. Encara que hi hagi molta il·lusió i ganes, si alguna ciutat no està preparada i/o sociològicament per estratègia no convé, no cal ensenyar totes les cartes i acabar perdent la partida. Esperar al referèndum oficial és el més sensat i estratègicament positiu per acabar bé el joc, total, fa 300 anys que esperem, ja no ve d'aquí...
Ho sento molt, qui tingui incontinència que vagi al lavabo, però, com no tothom pot ser entrenador del Barça, encara que al bar tothom es pensa que ho és, no tothom pot fer d'estratega polític per moltes ganes que tingui per fer el referèndum al seu municipi. S'ha de pensar en global i no en local sobre aquesta qüestió.

Cal votar!

Per Catalunya, per la democràcia i per la dignitat. Cal votar!

El 25 d'abril Girona decideix. from marc planas on Vimeo.

Bona diada, enamorats

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)

L'autonomisme s'acaba

Curiosa tertúlia la d'avui al matí a l'emisora RAC1, on tot un gentleman com en Lluís Foix, lleugerament exaltat, avisava al friqui del Maruenda que ja n'hi havia prou, que si no se'n adonava que el pacte d'Estat de la Transició podria quedar greument tocat, i que el xoc de sobiranies seria seriós si el TC no reconduïa la situació sobre l'Estatut català. El director de La Razón li ha contestat amb veu més plàcida i de superioritat, que no, que exagerava i que els catalans sempre cridàvem igual, però sempre ens quedàvem igual també.

L'intel·lectual i eurodiputat Oriol Junqueras ho anomena sovint en els seus parlaments; L'independentisme català ha guanyat la batalla de la raó, ara només ens falta guanyar la batalla política. I és per aquesta santa raó, que és molt divertit a hores d'ara, veure com tot un regionalista de pedra picada, adverteix a un feixista modern dels perills que causen els abusos constitucionals que exerceixen els seus amics de Madrid. Mentre l'unionista en qüestió li respon que tot quedarà igual (en part gràcies a gent com el senyor Foix, és clar). Els dos, evidentment tenen raó. Un, pobret, sense voler-ho es posiciona cap el sobiranisme, l'altre, es manté inalterable en la seva superioritat opressora. És el que té està en una situació política límit, on l'independentisme català s'hi troba perfectament bé, puix és el culpable de provocar tot això gracies a la força de la raó.

El problema és si els regionalistes com el Foix realment aguantaran el xàfec espanyolista quan sigui l'hora de la veritat, a veure què fan per exemple en Mas, Duran-Lleida & co. Jo de moment no hi confio gaire, i tu?

No puc acabar, fent una mínima referència a l'espectacle vergonyós que van protagonitzar ahir tota la patuleia sociata, eco-sociata i progre tronada per homenatjar el jutge perseguidor i culpable de les tortures físiques que van patir desenes de patriotes catalans l'any 1992. Vergonya cavallers, vergonya!

Reggae en majúscules

Hi ha tres coses bàsicament que diferencien els conjunts músicals entre interessants i no ineressants: La qualitat (bons músics i bona conjunció entre ells), la potència (allò que diem en argot musical, el groove, que camini, que et faci ballar també si cal), i la actitud (que els músics s'ho creguin, tinguin energia i ho treguin tot a l'escenari).

Ahir a la nit a la sala KGB del Cap i Casal principatí, una sala que deixa de desitjar pel què fa a la seva sonoritat, vam tenir altre cop, la sort de veure el que per mi és el millor grup de Reggae (Skinhead Reggae) del món, The Aggrolites. Malgrat hagin patit força canvis en el personal de la banda, aquests californians van tornar a demostrar que tenen en escreix, aquestes tres qualitats que esmentava més amunt.

Des del primer redoble del baterista ja sents la necessitat de bellugar-te, junt amb el subbufer de les línies del baix que t'entren directament per la panxa, i l'energia soulera del cantant i l'organista, fa que quant surten a l'escenari, tens la sensació de rebre un cop de puny a la cara i et quedis estabornit, amb la impossibilitat de desenganxar-te d'ells durant tot el concert.

Ahir a Barcelona, es va poder tornar a sentir el millor Reggae del moment, sense dubte.


The Aggrolites. Dirty & hard Reggae!

Temps difícils per anar a missa

Digueu-me estrany, però avui a la tarda, una tarda de molta ressaca mental, m'he posat un disc de La Trinca, concretament LP Pel Broc Gros, una de les moltes obres mestres que tenen. De sobte, patarrumba! La primera cançó que escolto és la que m'ha inspirat per fer aquest post d'actualitat espaterrant, talment, com tot el que feia La Trinca. Es podria dir també que eren futuristes, no?

El meu col·legi, és d'aquelles moltes cançons que feia La Trinca que t'estalvien d'agafar un llibre d'història perquè te'n fan un repàs pragmàtic i enginyós i d'una manera magistral. La cançó en qüestió té un to nostàlgic, però burleta alhora, i parla del paper de l'església catòlica a la nostra societat, sobretot a l'escola. Un paper que, malgrat el règim polític actual no estigui "lligat" a aquesta, continua traient els seus draps bruts.

Les religions són necessàries per la humanitat, fan que la gent tingui fe i que per tant siguin més feliços; però, com molts invents a la vida, les institucions responsables que tallen el bacallà en les diferents religions s'han corromput i han fet que el qüestió hagi sortit de mare, s'hagi banalitzat, hagi agafat el cantó fosc i hagi acabat esdevenint un retrocés mental i cultural per a moltes societats.

Al món occidental, si parlem en termes generals, està clar que estem en més bones condicions que en d'altres territoris del planeta on encara existeixen règims teocràtics destructius per a l'ésser humà. Ara bé, fruit de l'evolució democràtica i cultural que hem experimentat el primer món hem vist com l'església catòlica no només no evolucionava al mateix ritme social, sinó que ha tret a la llum (reitero, això només ha estat possible, gràcies a la nostra democràcia), les misèries més miserables, ja sabudes per tothom, que un ésser humà pugui exercir.

Sé que és una acusació dura, però considero que estan per dessota de les mentalitats malaltes dels règims totalitaris (aquests ho fan per un ideal polític almenys). No hi ha cosa més roïn al món que fer absolutament el contrari del que prediques, i a sobre presentar-te davant la humanitat com a far i guia espiritual. És a dir, contra el sexe fora del matrimoni i contra els homosexuals, però alhora toca-nens. Quins collons!!!!

Sé també que tot això algú m'ho podria rebatre, dient que faig demagògia perquè no tinc en compte la feina impagable que fan molts capellans al tercer món i a casa nostra també, i és cert, en sóc conscient i ho respecto de cap a peus, però ho sento molt, aquesta farsa ja no pot durar més i això algú ho ha d'acabar. Ho van intentar els càtars i els van cremar vius, voleu dir que ara no es podria canviar tota aquella patuleia de Roma i inventar una cosa nova?! Mon pare ja em va ensenyar de petit que amb els capellans i la gent de missa no m'hi fes gaire, i el gran Francesc Pujols ja va vaticinar que un cop es finalitzés la Sagrada Família de Gaudí (la catedral de la Religió científica catalana) seria la fi de les religions monoteïstes. Arribarà mai aquest dia?

Siusplau, escolteu-la, és molt gran!

Cap a Lleida a fer el MODern!

Tenim l'honor i el plaer de presentar-vos el cartell del 1r Aplec Modernista del Segrià. Se celebrarà els dies 16 i 17 d'abril a la capital de la Terra Ferma.
*Divendres 16 començarà tot plegat amb la presentació del llibre d'aventures "Pista Lliure"(Pagès Editors) de l'Albert Gil, a partir de les set de la tarda al Pub Antares (carrer Ballester, 15). En acabat l'incomparable Pardal Roquer ens oferirà un recital memorable.
Exactament a les 23.55 s'iniciarà la sessió de ball terrícola seixanter amb els Selectors Badabadoc, bona gent, no patiu, a Les Forques 1642 (carrer Alfred Perenya, 71).
*Dissabte 17, podreu gaudir de l'Escuterada Secadèlica entre pereres llimoneres. Ens trobarem a Lo Marraco, el de la Lambretta!, a la plaça Sant Joan a les onze del matí. Evidentment, fotrem un dinarot de ca l'ample.
I justament a les 23.55 encetarem la Vetllada Modernista a La Boîte (carrer riu Éssera, 19) amb els Cool Frog, power-pop des de Cerdanyola del Vallès i amb els pedés Albert Gil (Bip-bip records, BCN) i Jauminsky Experience (Wah-wah, Lleida).
Vaja tot un luxe!
Tot plegat organitzat per servidors i amb la inestimable col·laboració de l'Antares, les Forques, la Boîte i el Vespa Club Lleida. Si en voleu saber res més, o per exemple incriure-us a l'Escuterada, podeu escriure a jordirexach@gmail.com

Salut i modernor!

*Post robat del Bloc ModernismeAborigen

Visca la República Catalana (poema visual)

L'última batalla està servida. Referèndum!

Ho sap tothom i és profecia. Rondinar i no aportar res amb cara i ulls i intel·ligència és l'esport nacional a Catalunya.
ERC ha fet una aposta i una estratègia que costarà de veure'n els resultats, malgrat mica en mica es comencin a veure brots verds, però que inevitablement deixarà el país canviat i encarat cap a l'alliberament nacional.
Mica en mica s'omple la pica, i es comença a palpar ja com molta gent que s'ha dedicat sistemàticament a rondinar, criticar i trinxar ERC durant els últims anys, ara, gràcies a una llei inimaginable feia tan sols 10 anys, es podran dedicar a organitzar un referèndum oficial amb tots els seus ets i uts.
Avui (i ahir i demà) em sento orgullós de militar en aquest partit que per un cantó, estar aconseguint cosir el país (justícia social i alliberament nacional, les dues Catalunyes), i per l'altre, estar fent canviar la mentalitat del poble català a mida d'anar guanyant batalles (dèficit fiscal, dret a decidir...), i és per això que avui faré una cosa excepcional, obsequiar-vos amb un article d'una altra persona. L'interessant i important article de Joan Puigcercós d'avui al diari Avui.

UN REFERÈNDUM PER SUPERAR L'AUTONOMISME.

Si el Tribunal Constitucional sentencia l’Estatut haurem arribat al final d’un camí. Seria el certificat de defunció de la via estatutària emès pel TC, l’òrgan jurisdiccional de l’Estat que havia de fer de jutge de pau entre les institucions de l’Estat. Però que en comptes de conciliar, ha acabat fent de tribunal inquisidor. No és ja que no hi hagi espai en el marc juridicopolític espanyol per a l’Estatut del Parlament del 30 de setembre, és que tampoc no n’hi ha per a un Estatut esmenat a la Moncloa, votat per les Corts i aprovat en referèndum per la població catalana, l’únic subjecte dipositari de sobirania. Però bé és sabut que quan es tanca una porta se n’obren d’altres.

Esquerra ha marcat l’agenda política del país des de fa més de 20 anys: el dèficit fiscal i la consegüent reivindicació d’un sistema de finançament just, la publicació de les balances fiscals o la mateixa reforma de l’Estatut d’autonomia, com a colofó d’un cicle polític. L’esquerra nacional, l’esquerra independentista, ha estat el motor que ha fet possible un canvi de paradigma al nostre país. L’actual conjuntura avala un pas endavant i exigeix l’ambició o determinació necessàries per fixar el full de ruta. Per aquesta raó, Esquerra proposa actualitzar l’agenda política del país amb un nou objectiu a l’horitzó: l’exercici del dret a decidir.

En aquests darrers anys el país ha canviat molt més del que alguns preveien i el temps ens ha acabat donant la raó. I si el país ha canviat, és lògic que l’agenda política s’adapti als nous temps. Un cop aprovada la llei de consultes populars per referèndum al Parlament de Catalunya el passat 10 de març, s’obre la porta a iniciar els tràmits per a l’organització d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Un referèndum que, entre d’altres opcions, pregunti als catalans i les catalanes si estan d’acord que el govern promogui els canvis legals necessaris perquè Catalunya esdevingui un Estat independent en el marc de la Unió Europea. Una consulta com aquesta, retornaria la confiança de la ciutadania amb el país i les seves institucions.

Per aquest motiu Esquerra treballa ja a favor d’una consulta sobre el futur de Catalunya com el primer dels seus compromisos per al proper cicle. Aquesta és la nova fita que Esquerra posa a l’agenda política de Catalunya i el primer emplaçament per pactar un nou govern. Que ningú s’equivoqui, cal que tothom conegui el valor del seu vot a les properes eleccions al Parlament de Catalunya: Esquerra només estarà en un futur govern si es compromet amb la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya. Aquest és el meu compromís com a candidat i aquesta serà la primera de les condicions que Esquerra posarà sobre la taula.

Ara bé, ni dreceres, ni improvisacions, ni presses intempestives. El que estem plantejant és massa seriós per precipitar-nos o no impulsar el procés amb tot el rigor i la pedagogia que demana. Hi ha independentistes que, de bona fe, voldrien que iniciéssim la tramitació de la consulta al més aviat possible, sense saber que estarien fent el joc als que volen que ens estavellem, que d’alguna manera el procés fracassi abans de posar-se en marxa.

Tampoc no val suplantar la legitimitat del Parlament mitjançant iniciatives d’urgència històrica que no comptessin amb les complicitats d’una majoria social. La celebració d’un referèndum sobre el futur de Catalunya en aplicació de la llei de consultes no substitueix la sobirania del Parlament, sinó que la complementa. Ara, per primer cop, disposem d’una eina vàlida que cal saber utilitzar amb astúcia per preparar bé la consulta, amb el temps i el rigor necessaris, com han fet a Escòcia.

No ens hem de precipitar. Però tampoc restar immòbils, ans al contrari. Un cop celebrada la propera onada de consultes del 25 d’abril serà el moment de posar fil a l’agulla. Pas a pas, sumant complicitats, preparant el terreny amb la voluntat d’aconseguir el màxim consens possible, acumulant prou forces per avançar. Les properes setmanes han de ser claus per configurar un equip promotor per a l’exercici del dret a decidir, format per una pluralitat d’agents socials, polítics i econòmics, així com les entitats locals organitzadores de consultes per la independència, que es comprometin a treballar per la celebració d’un referèndum per la sobirania quan finalitzi el procés de consultes ciutadanes i s’hagin realitzat les properes convocatòries electorals autonòmiques i municipals. L’exemplar procés de les consultes municipals no pot ser un foc d’encenalls, sinó que ha de ser un exemple de democràcia participativa, de civisme, el preludi d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya en què tots els que creiem en la democràcia, tots, estem convidats a participar.

Posar data a la democràcia exercint el dret a decidir, aquesta és la nova fita que l’independentisme posa a l’agenda política del país.

Joan Puigcercós. President d’Esquerra Republicana de Catalunya i candidat a la presidència de la Generalitat

La família més passada de voltes

Fa temps que volia fer quatre ratlles sobre la sèrie de dibuixos animats Family Guy, una sèrie creada per un tal Seth MacFarlane. Aquest paio nord-americà, evidentment, que no arriba a la quarantena, ha creat un univers televisiu d'autocrítica social humana mai vist, almenys per a mi, fins al moment.

Tots tenim al cap els The Simpsons, la primera i esplèndida sèrie que va revolucionar els dibuixos per adults, un guió que sorprenia per la seva ironia i perquè treia a la llum les misèries més llastimoses de la societat blanca nord-americana. Realment va ser i és una gran sèrie, malgrat que de vegades s'hagi decantat per donar massa protagonisme als personatges infantils, cosa que ha fet que inevitablement, i malauradament, la sèrie es convertís en un fenomen de masses i, per tant edulcorat, segurament per la pròpia massa, i sobretot a causa del seu excessiu marxandatge.

Un pare perdedor i talòs, una mare normal però soferta pel simple i actual fet d'aguantar el seu home, un fill absolutament ase, una filla incompresa i un xic friqui i, el millor de tot, un nadó intel·ligent però malvat, i un gos intel·lectual però de baixa estofa. Family Guy a mi m'ha superat, és més, moltes vegades ha superat la meva idea del políticament incorrecte i de la provocació, la qual cosa li agraeixo de tot cor. Això vol dir que per a mi aquesta sèrie ara per ara és superior a tot el que s'ha fet.

Family Guy és crítica extrema, enginy infinit, té un bon traç artístic, políticament, ja ho he dit, és incorrectíssim, l'humor és negre i cítric, també tira de l'absurd, contínuament aplica un surrealisme que recorda els mítics The Young Ones anglesos, és bogeria total i actualitat extrema. Practica una denúncia als WASP (White Anglo Saxon Protestant) i al conservadorisme yankee, però amb una burla i una autocrítica a les febleses de l'esquerra clàssica i pija, tant com també a les misèries socials i humanes. I és precisament per això que aquesta sèrie és gran i absolutament lliure i moderna, talment com, malgrat les seves merdes, el seu país.

Només una pregunta. Us podeu imaginar una sèrie així en algun país on, en termes generals, encara no se separa la religió de la política? Senyal que en aquest cas hi ha salut democràtica. Talment com que, si hi ha ossos al Pirineu, és senyal d'un medi ambient correcte.

SFN

Un grup eclèctic, un grup rar, un grup que gairebé mai toca, un grup difícil de trobar a l'stablishment musical del país.
Safanòria demà tocarem a partir de les vuit del vespre a Caldes de Malavella (La Selva) al Passeig Recolons. Si no teniu res a fer, és recomanable de veure en directe aquest estrany quartet musical, no sabem quan tornarem a pujar dalt d'un escenari.