Cadaquesisme

Cadaqués a l'hivern és feréstec, les tonalitats base que t'aombren en tota aquesta estació de l'any, se't claven al cervell i et susciten una atracció cap a la sol·litud i la melanconia. És el blanc del guix de les cases pintoresques, el gris de la pedra i la plata de l'aigua del mar, que fa parella perfecta amb les fulles de les oliveres que amb la tramuntana es belluguen com si fossin bancs de peixets fent pampallugues amb el verd ensopit del revers de la fulla. 

Cadaqués a l'hivern és una illa surreal en terra ferma, és un espectre ubicat a la Península Ibèrica que fa la seva vida d'esquena a aquesta. El Cadaqués de mes de febrer seria el més semblant a la vila marinera d'abans que en Rahola la comuniqués per terra amb la civilització quan només se servia del comerç per embarcació. El Cadaqués buidat et fa despertar la gana només mirant el mar (Josep Pla dixit), perquè la presència del mar rau més aprop ara sense el xivarri de l'estiu, la immensitat del qual, et transporta per un moment a l'originalitat de la costa catalana.

Aquest últim cap de setmana hem fet estada a Cadaqués amb la senyora i el nen per viure la fredor d'aquesta vila en un temps on no és habitual passejar-t'hi. La voluptuositat de l'estiu ja la coneixem, per això ens venia molt de gust gaudir i viure el Cadaqués genuí, lluny de la caterva i de la vesània que ens envolta cada dia. Ara un arròs aquí, ara un passeig pels carrers costeruts del poble, i rematar-ho amb una visita al celler d'en Rafa i la Carmen. En Rafa i Cadaqués van lligats. En Rafa i la Carmen són els propietaris d'un  clàssic restaurant del poble i de les caves Martin Faixó, a Sa Perafita, on s'hi elaboren uns vins de categoria. El vi espumós és excel·lent i el negre 'Cadac' és l'exemple de la qualitat que ara mateix s'estila a l'Empordà. En Rafa és un home expansiu i simpàtic que no et deixa indiferent, un empresari dels d''antes', d'aquells que no rondina per demanar drets perquè ell ja fa els deures com cal per tirar endavant el seu petit imperi. I a fe de Déu que l'està construint amb molt d'esforç i il.lusió. No tingueu cap dubte que aquest país aguanta gràcies a gent com ell i la seva família, treballadors i entusiastes del seu destí. Doneu-me uns quants Rafas i en un moment us construeixo un país pròsper i de qualitat. Plis plas!
 
El 'boper' Miles Davis deia que Nova York era el seu sistema nerviós, jo també penso que la gran Barcelona fa anys que significa la meva medicina indispensable, però Catalunya guarda uns tresors magnífics que, ben conjuminats amb la bona cuina que aquest país ens proporciona, poden arribar a fer que la vida sigui un xic més complaent. Jo un cop l'any des de que vaig néixer, exclamo el 'Cadaqués i res més'.

Reeducar banca i societat

La cosa ve de lluny, com tots i cadascun dels problemes queli cauen a sobre a l'Estat espanyol ara mateix. Talment com el mal estudiant que ho deixa tot per al final, Espanya, després de dècades fent-se el milhomes, ara ha d'afrontar aquesta terrible tempesta perfecta que la compromet en gairebé tots els estaments polítics, socials i simbòlics, amb la veritable incertesa d'acabar finalment partida en mil bocins i, per tant, irreconeixible. Un estudiant pot repetir curs, però un país té el perill de no aixecar cap en moltes generacions. El drama social que signifiquen els desnonaments, certament és un fet que cal corregir amb habilitat i rapidesa, perquè aquesta és la noble funció que hauria de tenir l'administració, solucionar els problemes en comptes de crear-ne. I evidentment, a aquestes alçades del problema, quan tot s'ha embolicat d'aquesta manerota amb irresponsabilitats per part de tothom, no hi ha més remei que fer una moratòria en aquests terribles desnonaments, fins que almenys no es recondueixi la situació. És una qüestió d'urgència humanitària.

Per tot plegat, el drama brolla fruit d'una conjunció maldestra de diferents actius. Els bancs, lluny de fer un servei a la societat i enduts per la bogeria especulativa, van fer el merda enganyant a pobres ignorants i abusant de la bona fe dels seus clients. Que ja és dir! Molta gent, enduta per l'embafament fals que es respirava arreu, va creure's que la vida era fàcil i estupenda i amb un acte d'immaduresa i irresponsabilitat es va deixar anar a cor que vols. I l'Estat espanyol, amb aquella xuleria que el caracteritza, en comptes de promocionar un veritable parc d'habitatge social o el lloguer com han fet molts països del nord d'Europa, va instar la població a comprar pisos pels descosits. I, esclar, el festival de la hipoteca va aflorar amb la facilitat típica d'una societat de moral llatina com la nostra, que enduta pel diner fàcil va jugar al 'visca la pepa!' en estat pur.

Total, sabent com som i com hem acabat, el que caldria immediatament és que l'estat intervingués (he dit intervingués? Que Déu em perdoni!) posant un topall en l'endeutament de tothom perquè els bancs no puguin tornar a passar-se de llestos i, de retruc, tancant el cercle viciós, inhibir la població que pogués tenir impulsos forasenyats. Sí, intervenció mal que em pesi, perquè és només amb una intervenció conjuntural sobre una població on la picaresca significa el bon dia de cada dia, que és quan les coses poden equilibrar-se en aquestes latituds. 

Hem d'evitar, doncs els desnonaments com sigui, perquè la casa, el cau d'un mateix és la vida, i quan es perd això es perd la dignitat d'una societat. Però d'altra banda, la irresponsabilitat s'ha de pagar, sí, perquè la propietat privada també és un dels principals bens més preuats de tota democràcia adulta. Per això cal que posem tota la carn a la graella perquè aquesta irresponsabilitat no sigui provocada i conseqüència d'enganys, abusos i vicis especulatius, retornant d'aquesta manera tota la responsabilitat lliure a l'individu. Si la cagues que no sigui perquè t'ho hem posat fàcil.


Article publicat al NacióDigital.cat

La misèria que ens atrapa

Només quan et refregues amb la merda acabes oferint mala qualitat. Només quan la queixa i el victimisme formen part del teu modus vivendi és quan tot decau, i és quan ets eternament subsidiari i et sents satisfet perquè sobrevius gràcies el dòmund, que acabes creant una societat esquifida plena de complexos i d'un provincianisme de pub demodé. 

La condició d'espanyols que els catalans arrosseguem desde fa segles ens ha convertit en això mateix tot i l'epifania sobiranista que ara es revela sobre alguns 'vells' autonomistes. Però calma, aquest no és un article més sobre els nostres dimonis, aquest és un escrit que vol furgar en el fons de tota aquesta calamitat que acabo de descriure més amunt. Perquè totes aquestes sentències que he deixat anar a cor que vols al principi, també i bàsicament són aplicables a Espanya, a l'Espanya castellana per ser més concisos. És allí, a la meseta desvalguda i terra d'inquisidors, on rauen tots els despropòsits que han acabat contaminant a mig món, un model econòmic i social arcaic, i des de fa 200 anys malcopiat dels francesos, que ha evidenciat les dues grans concepcions morals completament contraposades que es coneixen almenys en el món occidental: el model hispà i el model anglosaxó.

Només així s'explica per què -amb la que està caient- Espanya manté la vergonya del PER i aquesta estructura provincial d'alimentaboques. Tampoc s'explica per què hi ha tants quilòmetres de vies d'alta velocitat amb tants pocs passatgers, o per què és el país amb el rècord mundial en suspensió de pagaments mentre juga a ser el nou ric a cada època de la història, conquerint territoris i creant bombolles econòmiques que els aboquen sempre al fracàs més absolut. L'enigmàtica felicitat que ha transmès el govern de Rajoy quan ha sabut que gràcies a l'altíssima taxa de desocupats que té l'Estat espanyol podran mantenir les ajudes que la UE concedeix, que és com dir que continuaran robant als països del nord d'Europa, explica el per què de tot plegat de la seva trista existència com a col·lectiu social. Són un país de funcionaris i cabrers que han volgut restar sempre a primera divisió sense tenir en compte la seva malaltissa tendència a l'onanisme que els allunya de tota civilització.

Francesc Pujols fa una comparativa brillant en el seu imprescindible llibre Història de l'hegemonia catalana en la política espanyola -volum primer- respecte la manera de ser d'uns i d'altres, que ens serveix alhora per entendre'ls i entendre'ns a nosaltres també. Diu així:

[...] Només cal llegir la història de la Catalunya medieval, que és la nostra història pròpiament dita,  quan Catalunya constituïa una nació independent, nua i deslliurada de totes les invasions, i hom veurà de seguida que la nostra història política és la història de la creació i formació del sistema constitucional modern, de la mateixa manera que, com nosaltres vam demostrar, és la història de la creació i formació de la ciència universal a l'edat mitjana. Amb la sola diferència accidental que, si aquesta ciència es forma i constitueix pel geni d'un sol home, que va ser Ramon Llull, que al segle XIII encarna el geni del poble català, la Constitució política s'elabora i forma pel geni del mateix poble, organitzant-la lentament en les lluites, competències, avinences i pactes establerts entre el rei i el poble, o sia entre el principi d'autoritat i el principi de llibertat, que coexisteixen en l'organisme social, i l'aliança dels quals constitueix el secret del nostre concepte català del dret polític.

[...] Si els castellans en el principi d'autoritat, només hi veuen que el domini, els catalans en el principi d'autoritat hi veiem la garantia de la llibertat, perquè si a Castella el rei suprimia la llibertat, a Catalunya la garantia. I si allí, entre els castellans, no hi havia llibertat perquè hi havia rei, aquí, entre nosaltres, hi havia rei perquè hi havia llibertat. Perquè si a Castella la llibertat era la necessitat de l'autoritat, aquí l'autoritat era una necessitat de la llibertat.

Bona nit i tapa't.

Pandereta country

Indignats contra l'Estat

Que els catalans tenim motius suficients per estar indignats amb tot i més, ho justifica pel cap baix el llast que des de fa més de 400 anys aguantem en forma de fòbia cultural i ofec econòmic reiterat; després de sobreviure a dos genocidis, no podria ser d'una altra manera. Nosaltres som campions en indignació i ningú ens pot venir a donar lliçons de responsabilitat i compromís. Hem construït grans empreses i infraestructures sempre a la intempèrie i amb un estat ruïnós i superb en contra. Per això segurament s'explica aquest caràcter indomable, liberal i antiestat que tant ens marca com col·lectiu singular, que reconvertit i explicat d'una altra manera no deixa de ser també un poble rondinaire, emprenedor i lliure d'esperit, que al mateix temps pot esdevenir desbocat, treballador i desorganitzat, tot plegat al mateix temps. Suposo que aquests marcs diòptrics triangulars explicarien la nostra supervivència com a nació i alhora la malaurada i llastimosa pertinença encara a un Estat, conegut històricament arreu del món, per ser la nul·litat total i absoluta.

L'estat espanyol és el responsable directe de l'embrutiment moral que vivim, sí, no en tingueu cap dubte, és l'estat espanyol, perquè totes les males pràctiques que sorgeixen de Catalunya no poden sinó ser fruit de tants i tants anys de formar part de les estructures viciades i ruïnoses que aquest estat maldestre ens ha aplicat des de fa molt temps. Ho tenim incrustat al cos i a la ment com un virus corrosiu que ens impedeix beure d'altres fonts per intentar canviar estructuralment com a societat. El que es tracta, doncs, amb la urgència com si d'un malalt terminal es tractés, és extreure'ns aquest virus per recomençar-ho tot de nou. I quan dic tot de nou, em refereixo a la base de tota societat organitzada, que no és cap altra que redefinir la relació de l'individu amb l'administració novençana que sorgeixi.

La indignació a partir d'ara mateix hauria de convertir-se en una allau de grans dimensions que creés una atmosfera irrespirable amb l'objectiu ferm de trencar l'establishment espanyol. Hem de direccionar bé les protestes, reforçar els motius a base d'argumentari empíric i sòlid i donar respostes plausibles i constructives per conduir-nos a la victòria. Hem de paralitzar el país amb ràbia positiva i passar a l'acció, guanyar el carrer i sortir a protestar amb vehemència davant de cadascún dels ens que l'estat manté a casa nostra, que són els principals obstacles de la nostra decadència. Ho hem de posar a la pràctica també per acabar d'una vegada per totes amb aquest descontrol i aquesta falta de coneixement que certa indignació estúpida, gregària i adolescent, capitanejada per autèntics populistes hispanocèntrics, es practica a les nostres places i carrers. Cauríem al mateix pou!

És de cabdal importància, doncs, que les forces vives sense hipoteques del país elaborin un programa d'insubmissió pacífic contra l'Estat per fomentar el trencament definitiu amb aquest llast que ens condueix a la ruïna econòmica i moral. La força del carrer serà vital per empènyer el nostre Parlament al divorci definitiu amb Espanya i bastir un nou ordre transparent i democràtic de la millor escola racional i liberal nordeuropea, on els catalans tan ens hi emmirallàvem i practicàvem en glorioses èpoques passades.

Catalunya aquest cop no pot errar el tret, no s'hi val a jugar a ser el quintacolumnista de torn contaposant retallades i emancipació nacional, no s'hi val a cridar contra el petit i empassar-se el monstre fàl·lic. Ja n'hi ha prou d'exhibir-se com el més revolucionari anant a rebentar el que posseeix lleis paupèrrimes per autolegislar-se i salvar indirectament el botxí que provoca aquesta lamentable situació. Sí, a Catalunya hi ha corruptes i els hem d'empaitar fins al final, perquè empaitant aquests miserables també empaitem la vella manera de fer provinciana que ha esquarterat el nostre país i ha delmat el nostre esperit. Per tot això, hem de convidar i guiar a la població a trencar amb les velles formes que no és cap altra cosa que trencar amb el vell estat jacobí espanyol. Agafeu olles, cassoles i xiulets i no pareu fins que rebentem l'Estat, Catalunya necessita fer-se gran per, si cal, tenir dret a equivocar-se lliurement.

Trenquem tots els plats i comprem vaixella nova

Com desmentallar el sobiranisme català

Sempre s'ha dit que els espanyols ens tenen presa la mida, una teoria que sense cap mena de dubte ha fet fortuna per la realitat dels fets. A diferència dels bascos, que sempre els han considerat com un mal 'de casa', una desviació de la seva pròpia anatomia, els catalans, que som l'autèntic contrapoder de la Peninsula Ibèrica,  hem sigut un col·lectiu que, havent perdut totes les guerres a base de sang i foc, hem acabat reconduint les nostres ànsies de llibertat a una qüestió de confiança forçosa amb la metròpoli del regne. És allò tan miserable de 'millor un plat de llenties que un altre genocidi', no fos cas que ho perdéssim tot una altra vegada i haguéssim de tornar a començar. I amb això hem anat fent amb el 'qui dia passa any empeny' de derrota en derrota, construint una realitat paral·lela amb industria i comerç i patint uns problemes identitaris per ser estudiats a la millor escola de psiquiatria. La imatge de l'empresari català a la pel·lícula 'La escopeta nacional' de Berlanga és l'exemple més fefaent d'un país que ha decidit continuar mantenint la bèstia mesetària abans de veure-la desbocada un altre cop. Una bèstia necessitada constantment d'una mamella per subsistir per la seva incapacitat innata de mantenir-se ella sola.

Doncs bé, Espanya té ara una altra oportunitat d'or per per fer-nos el vestit a mida, per desmuntar l'enèsim desafiament que Catalunya li presenta. Un plet que si ara és molt diferent d'altres conjuntures històriques, pel fet que Espanya ja no pot fardar de l'amenaça militar i perquè el mercat és internacional, no difereix en el fons per la capacitat d'engendrar por, mitjançant el xantatge, en una societat ja delmada i desgastada com la catalana. El senyor Mariano Rajoy té a les seves mans una via fàcil i ràpida per desmuntar l'independentisme transversal que ara mateix s'escampa per tot Catalunya. Si demà mateix el president de l'Estat sortís amb tota la pompa, i per sorpresa, amb una roda de premsa anunciant la voluntat d'una trobada d'alt nivell amb el president Mas per abordar l'agenda catalana, almenys, i com a mínim, n'hi hauria més d'un que d'urgència correria de pet al lavabo. Amb rostre amable i una solemnitat flegmàtica, si el president espanyol volgués aturar aquesta onada hauria d'anar desgranant aquests quatre punts:

1. Anunciar que l'executiu espanyol enviarà una carta al president de la Generalitat on s'expliciti la voluntat sincera i transparent d'obrir-hi diàleg en menys d'un mes per tractar els temes més candents.

2. Ferma determinació per abordar el 'pacte fiscal' sense concretar terminis, però assegurant la bilateralitat Estat-Generalitat.

3. Cessar els atacs a la immersió lingüística emparant-se amb els pactes de la Transició i cenyint-se a l'Estatut, que és en definitiva una llei espanyola.

4. Comprometre's a enterrar definitivament el projecte del corredor central i empènyer amb invariable decisió el projecte del corredor mediterrani, a més de negociar un millor tracte per a les infraestructures a Catalunya.

Fixeu-vos que aquests mers quatre punts no comprometrien en res la integritat territorial espanyola. Termes com 'voluntat', 'serenitat' i 'negociació' serien claus per imposar una moratòria en el procés sobiranista fent que el govern de Madrid, avançant-se astutament a la partida, guanyés un temps preciós per desgastar i laminar la maquinària sobiranista. Aquest cop d'efecte seria sense cap mena de dubte una bomba de rellotgeria per a una bona part del sobiranisme català, i molt especialment pel novell independentisme de bandereta, acostumat durant molts anys al pactisme i al mal que no vol soroll. Per no dir que fulminaria per complet els possibles suports de l'empresariat català.

Per tot plegat, però, i per sort nostra, els partits polítics espanyols i els seus dirigents tenen un problema que no té remei. Per desgràcia seva (o no) es deuen als seus votants i opinadors, que no volen sentir a parlar de qualsevol enteniment amb Catalunya. Significaria una traició de dimensions mastodòntiques. Durant la transició ja en vam tenir un bon exemple quan l'UCD de Suárez propugnava un Estat de quatre nacions, i tothom, amb el PSOE andalús al capdavant, va posar el crit al cel avortant definitivament la 'solució' a quatre i imposant la LOAPA. Ara se sap que també hi ha un sector pragmàtic de la dreta espanyola, amb la patronal Foment al capdavant, que apostaria per un acord prou generós com per deixar satisfeta la gallina dels ous d'or catalana i tancar, almenys per unes quantes dècades més, el problema catalan. Ho podran fer?


Tanmateix, per tirar per terra el procés, sempre ens quedarà fer marxa enrere nosaltres mateixos i/o sepultar-nos en mútiples baralles de taverna i casos de corrupció, que és una bona fórmula per empastifar de merda i desafecció tot el procés que amb tanta il·lusió s'ha engegat.

Tindrem confiança i posarem un ciri a la Moreneta perquè la tempestra perfecta es manifesti, i desitjarem que tot això que acabo d'escriure no es faci realitat, d'acord?

Article publicat al NacióDigital.cat

El president espanyol té a les seves mans impedir la trencadissa d'Espanya