Espanya ho pagarà molt car

En la història de la humanitat mai s'ha vist un poble tan refotudament obtús com el castellà i/o espanyol. És com el babau de la classe al qual sempre el deixen anar amb els espavilats del curs per llàstima. És com aquella mena de gent despreciable plena de supèrbia que es passegen per la vida com autèntics nou rics. És fascinant veure, per exemple, com mai s'han sentit avergonyits ni n'han tret aprenentatge de conservar el rècord mundial de suspensió de pagaments de tota la història de la humanitat, mentre nosaltres restem atònits veient com continuen malgastant a cor que vols i  reclamant solidaritat a tothom. Van arribar-se a polir tot l'or i la plata que robaven a Amèrica durant segles, i també tots els ajuts que en l'era actual cada any els hi arriben des d'Alemanya i dels Països Catalans. Realment extraordinari. Tampoc s'han esquinçat les vestidures per no condemnar una dictadura feixista que té el trist honor d'haver estat el primer règim a fer bombardejar la població civil en un conflicte bèl·lic i assassinar a un president elegit a les urnes, i encara ara oposar-se a l'anul·lació automàtica del judici. Ells fan com si res també, després d'haver creat un grup armat en democràcia amb 30 assassinats a l'esquena i haver estat amonestats pel tribunal d'Estrasburg per les tortures a militants independentistes catalans.

Espanya és així, un país de funcionaris i de cabrers amb una cort al mig d'una estepa que va inventar-se el tribunal més tètric de la història, la Inquisició, per repartir la seva moral arreu del món, mentre la societat europea evolucionava pels camins de les ciències i les humanitats. El seu sistema socioeconòmic, governin les dretes o les esquerres, sempre ratlla el filocomunisme amb una intervenció estatal que condemna una societat a treballar dins el monopoli empresarial de l'estat. Fa poc ha sortit una estudi fet per l'institut Elcano que certifica la lamentable imatge que els espanyols tenen al món: els països occidentals veuen Espanya com un país encara endarrerit, massa religiós i econòmicament despreocupat i insegur. Fins i tot una de les autores d'aquest informe, María Moran, es pregunta si la vigorosa icona del brau ajuda a la bona imatge de la Marca Espanya.

Tot plegat ve a compte de l'enèsim ridícul que el govern espanyol ha tornat a fer, aquest cop respecte de l'acceptació de Kosovo com a estat independent quan la mateixa Sèrbia ja ha acceptat l'històric acord per normalitzar relacions amb el país neoalbanès. Però escolti, què collons és això? Què redimonis teniu al cap? Un cop més, el tic aïllacionista que ells poseeixen i que per més vergonya, se'n vanaglòrien sense que els caiguin els anells, fa estralls en les mentalitats avançades i ponderades del món civilitzat. Un posicionament que ha tornat a fer pujar els colors a la UE, una conducta esperpèntica que no amaga el rerefons de la qüestió catalana i la manera predemocràtica que ells tenen d'afrontar-la. Són més papistes que el Papa, més serbis que Sèrbia. Per això, n'estic segur, més d'hora que tard pagaran car la seva mala i repugnant obra històrica i cauran en la més absoluta desconsideració, per no dir descomposició. Si és que ja no hi han caigut...

Toca revolució en aquest tricentenari

Avui que el cel sembla conjurar-se per plorar la mort dels patriotes germans Badia a mans dels qui odiaven Catalunya, és una bona ocasió per penjar aquest humil però explícit, i sobretot íntegre vídeo que la comissió organitzadora del Tricentenari ha realitzat. Un dels tres que hi ha. Aquest passat divendres al Palau de la Generalitat de Catalunya van fer l'acte d'obertura dels actes commemoratius, amb una sòlida i formal posada en escena. Val a dir que el President féu un encertat i valent discurs on va demanar el record a tots els que han donat la vida per aquest país per seguir el seu exemple. Perquè aquesta commemoració ha de servir per ensenyar i estimar la història en un país desolat massa anys per l'autoodi, però sobretot per entendre que sense la llibertat no podrem ser mai una societat adulta i ni molt menys culta, per això hem de treballar incansablement i assolir allò que aquells patriotes del segle XVIII volien i desitjaven. Ningú pot estar-ne al marge, perquè això és i serà una autèntica revolució, la revolució catalana. Perquè sense la llibertat que aquesta revolució cívica aportarà, no hi pot haver regeneració democràtica ni progrés, ni benestar. Per què la faríem aquesta revolució si no fos per això, doncs?!

Esclar que només els pèrfids i miserables com l'Enric Millo i el Pere Navarro i els seus seguidors poden rondinar i oposar-se a aquest record col·lectiu, perquè ells, tinguem-ho ben present sempre i a tota hora, són els representants directes o indirectes dels que van entrar per Almansa a sang i foc; són els Berwick, els Pòpuli, els Patiño, els regiments de dragons que arrasaven viles i pobles cremant-ho tot, representen l'antiprogrés i l'endarreriment democràtic que va significar el nou absolutisme centralista francès. Tal com ara representa la misèria de l'estat atonòmic espanyol, petit, esquifit i ruinós. Quin fàstic!




Un fragment del vídeo en paraules d'en Salvador Cardús: 'El mal que vingué d’Almansa no ha pogut mai esborrar la memòria de la nació ni la voluntat de recuperar-la, reivindiquem, per això, l’esperit de tots aquells que van lluitar i plantar cara a l’adversari'.

L'assassinat dels Badia per JM Planes

El crim d’ahir (article de Josep Maria Planes a “La Publicitat”, 29-4-1936)

A la vetlla del traspàs dels serveis d'Ordre Públic a la Generalitat, l'assassinat de Miquel i Josep Badia agafa tot l'aire d'un tràgic advertiment. És inútil que, per covardia o per una tendència a la confusió peculiar en certs temperaments, es tracti d'atribuir el crim d'ahir a la tarda a complots funambulescos o a subtils combinacions d'estratègia política. En la consciència de tothom, de tothom que tingui el cap clar i una visió coherent de les coses, estan gravats els noms dels culpables d'aquest fet abominable. I en dir els culpables, no ens referim pas als executors materials del crim, sinó al nucli, a l'organització, a la mentalitat que l'han fet possible.

No creiem en maquiavelismes. El més natural és que els germans Badia hagin caigut víctimes de les bales dels professionals del pistolerisme que ja en altres ocasions havien provat de suprimir-los, dels que els han perseguit, fet parades i anunciat cent vegades l'acte de venjança que s'acaba de produir. Mentre no se'ns demostri el contrari, hem de creure que a Miquel Badia l'han assassinat els que, des de fa dos anys, en públic i en privat, l'amenaçaven de mort.

Davant les despulles sagnants dels germans Badia, només se m'acut una cosa: veig dos homes que han caigut víctimes de la seva acció de policies en defensa de l'ordre públic a Catalunya. Recordo perfectament que quan Badia, amb els procediments que va considerar necessaris, i que ara no vull jutjar, va acarar-se amb el món de gàngsters i atracadors que s'havien fet amos de la ciutat, tota l'opinió de Barcelona, sense distincions polítiques, tingué la sensació de sentir-se protegida, i el nom del cap de policia que diàriament es jugava la vida per combatre la púrria dels lladres i assassins era pronunciat amb respecte i admiració. Val la pena que els catalans no ho oblidin: Badia no ha estat mort per cap dels errors polítics que hagi pogut cometre. Badia ha estat mort perquè en nom del Catalanisme i per servir el Catalanisme va plantar cara al focus criminal que des de sempre, davant la indiferència dels Governs espanyols, havia infectat la vida del nostre país.

Cal no enganyar-se: aquest focus criminal no ha desaparegut, és ben viu encara. Es diferencia dels problemes d'quest aspecte que existeixen a tot el món en el fet que aquí les associacions de terroristes tenen l'originalitat de posseir òrgans en la premsa, de celebrar congressos i mítings amb permís de l'autoritat, de controlar vastos moviments de classe i de pactar i de discutir amb  els representats del Govern. I bé: això s'ha d'acabar. Està en joc la dignitat de la Catalunya autònoma. Si posem els feixistes fora de la llei, ¿com no hem de posar-hi aquest grup de criminals que des de fa tants anys no té altra missió que treballar per la destrucció i la ruïna de la nostra pàtria?

Article del periodista Josep Maria Planes a "La Publicitat, publicat l'endemà de l'assassinat dels germans Badia, 29 d'abril del 1936. Josep Maria Planes també fou assassinat per pistolers de la FAI aquell mateix any 1936.

Cal tenir present que l'autor dels fets, un tal Justo Bueno Pérez, assassí també del mateix periodista Planes i d'altres pobres mortals, va ser detingut a Barcelona l'any 1941 quan ell gaudia de la condició de 'vencedor' com a bon anticatalanista que era, i treballava tranquil·lament amb el beneplàcit del nou règim a La Maquinista de Barcelona. El malastruc quinqui FAIlangista d'origen aragonès, un dia tot passejant per les Rambles va topar-se amb un policia professional que havia estat a les ordres del Miquel Badia i que ara continuava exercint la professió sota la dictadura. La seva admiració que encara guardava cap al 'Capità Collons' era tal, que no va dubtar agafar l'assassí i interrogar-lo fins que va aconseguir que el jutgessin i el condemnessin a dos anys de presó i a mort finalment. La paradoxa és que aquest malnascut que odiava Catalunya i la llibertat, va ser afusellat al Camp de la Bota el 10 de febrer de l'any 1944 juntament amb un altre militant d'Estat Català.

El patiment de CiU

Tinc la franca sensació que Convergència i Unió encara no és conscient que estem en guerra, no capissen que qualsevol relliscada és munició per a l'enemic, no han interioritzat que l'autonomisme ha petat pels aires i que el que està en joc és la supervivència d'una nació. Crec que encara viuen en estat de xoc pel fet que aquella Catalunya domesticada i tòtila que ells gestionaven com si fos el seu colmado s'ha fet fonedissa. Esclar que no podem oblidar que el que és veritablement sorprenent, fins ara, és aquest celebrat gir sobiranista seu. Un reacció intel·ligent, que a diferència dels errants socialistes catalans, ells sí han efectuat col·locant-se al centre del debat polític a Catalunya. Un fet certament inesperat venint d'on venen, però que sempre he considerat com a encertat i essencial per a procés d'alliberament nacional.

Dit això, no descobrirem la sopa d'all si dic que a can convergent hi ha nervis i sobretot vertigen. El procés que el president Mas ha encetat amb l'ajuda del principal partit a l'oposició està fent que l'establishment autonomista, una espècie carronyera i acomodatícia, comenci a patir seriosament de mal d'estómac. Mai el 'pont aeri' i els gossets de Godó (per cert, m'han dit que el fill del Javier ja comença a torçar el coll també), havien estat tan incòmodes com fins ara i havien notat com tot el seu món té el perill real de desaparèixer. I no és per menys, perquè la voluntat fins ara del president Mas és inalterable malgrat algunes reaccions d'algun conseller, més pròpies de l'infantilisme polític que d'un alt càrrec del Govern. No podem criticar cert independetisme de taverna i alhora mostrar aquest lamentable joc de declaracions i contradeclaracions entre càrrecs de confiança i del mateix partit. Que el president Mas hagi de sortir a posar ordre entre els seus demostra fins a quin punt l'estratègia política d'alguns és de pati d'escola. Patètic.

I és que el que realment preocupa de forma desesperant a certs sectors de la coalició governant és el dificilíssim paper que a partir d'ara li tocarà fer a CiU. Ara mateix a Còrsega, em comentava un amic meu que l'altre dia passejava per allí, hi ha més cares llargues que una altra cosa. Paradoxal, no? El per què és que hi ha gent que assegura que si CiU vol tornar a la majoria ha de desfer el gir sobiranista i abraçar de nou l'autonomisme via PSC o PP. El pacte fiscal i blablabla... N'hi ha, però, que estan convençuts que la centralitat política ja s'ha instal·lat en el sobiranisme i que comptat i debatut la cosa no té marxa enrere. Jo, d'això, n'estic completament segur. Ara bé, el drama és que tant en una sortida com en l'altra, CiU té mala peça al teler, i aquí és on rau la preocupació de la federació. Si es tira de cap a la piscina sobiranista, perd en compta-gotes suports cap a ERC, per tot allò que la gent acaba votant la marca sobiranista autèntica. Però si retrocedeix cap a l'autonomisme, el frau seria tan majestuós que els republicans també acabarien recollint més suport, justament el que ells perdrien. I és en aquesta dramàtica dicotomia d'on surt tanta desconfiança i tant d'odi contra ERC d'alguna gent seva, com per exemple el que cada dia vomita aquell home tan fosc i enguniós anomenat Agustí Colomines.

Jo només hi veig una solució, a Convergència i Unió, no sense patiments, riscos i desercions covardes, que és la d'erigir-se com el partit capdavanter de la nova república catalana, per, un cop estigui constituida, refer-se, llepar-se les ferides de guerra i resorgir de nou reagrupant tot el centredreta català. Perquè Catalunya el necessita, perquè els països normals necessiten un centredreta i un centreesquerra democràtics potents per defensar-se de tota la flamarada populista de tics reaccionaris. Aquesta és la gran aventura que CiU té davant dels nassos i que ha de saber gestionar amb intel·ligència, un camí que si el traça bé en sortirà reforçada, perquè la gent -mediocres inclosos- només volen anar amb el que guanya, mai amb el que perd, una conseqüència que els dirigents de CiU haurien de gravar-se al cervell.

L'esquerra ha de ser liberal

Crec sincerament que moltes esquerres la vella Europa són en un carreró sense sortida pel seu desastrós mal ús del terme i la tergiversació que des de la revolució francesa se n'ha fet. Aquesta farsa a la francesa que tot ho empudega... (perdó pel rodolí que diria la Moliner). Els catalans, abans de l'atroç revolució, ja sabíem que les relacions socials de progrés es discernien a l'anglosaxona (o a la catalana, valgui la redundància); superació de la representació estamental per avançar cap a una societat més lliure i democràtica, petites i mitjanes empreses com a coixí econòmic i social, superació d'aranzels per a l'exportació, i un contracte constitucionalista amb la corona que anava de baix a dalt, i no a l'inrevés com en altres territoris. I tot això malgrat ser un país mediterrani de tradició catòlica, envoltat d'irresponsables bel·licistes de mentalitat totalitària. M'agradaria pensar que aquest refiló mental roman encara en el nostre ADN, però 300 anys sota l'ocupació espanyola i francesa han estat letals fent-nos perdre completament el nord ideològic. Mai millor dit.

Els liberals a l'anglosaxona i/o a la catalana i, per tant progressistes, refusen les estructures arcaiques i moralment conservadores, i recelen del paternalisme que l'estat sempre exerceix a l'home. Estem d'acord. Catalunya, ha estat territori abonat al pensament liberal amb grans prohoms que, des del racionalisme republicà, ens han il·lustrat en l'humanisme i l'alliberament individual, malgrat la tendència innata que tenim a la picaresca i a la flamarada, una condició que ha fet veritables estralls al nostre país. Aquests dies, arrant de la mort de la Dama de Ferro, han sorgit incomptables debats sobre el seu llegat i com ens ha acabat influint, com també el paper que el liberalisme ha tingut i està exercint al món. Fent gala d'aquesta nostra brandada però, no cal dir que les barrabassades i la desorientació ideològica que en aquestes latituds el liberalisme desperta, ha fet que el debat s'hagi contaminat des del principi. Confondre el capitalisme de monopoli actual amb el liberalisme és, per exemple, l'error més freqüent que hem de suportar de diversos xarlatants post-revolucionaris.

Em ve molt de gust transcriure dos fragments de dos articulistes de referència per il·lustrar tot això que dic: 'lo que el Estado deje de hacer por ti lo vas a tener que aprender a hacer tú, y aunque al principio esto te cause angustia, tus hijos crecerán ya con este aprendizaje incorporado y serán menos dependientes de la limosna colectiva y, por lo tanto, más creativos y más libres' (Salvador Sostres). I aquest: '(Thatcher) pensava que els impostos baixos eren convenients per raons morals (més llibertat d’acció per a les persones) i per raons econòmiques (paradoxalment afavorien una més gran recaptació tributària i més creació de riquesa). La dignitat humana consistia en la independència i l’autodeterminació de les persones'. (Francesc Sanuy).

Bé, llegit això, jo cada matí em pregunto per què l'esquerra ha deixat escapar aquests fonamentals eixos morals i ideològics, i per què molta gent del meu voltant això ho considera ser de dretes. Sincerament, se'm fa difícil d'entendre per què els debats estan tan influenciats per idees i estètiques xarones de territoris llunyans que res tenen a veure amb la nostra idiosincràsia. Cada racó de món té les seves especificitats i aquest és un principi que molta gent no preveu.

Què és ser més d'esquerres avui a l'Europa il·lustrada, intervenir amb paternalisme creant una massa enxaiada, o donar llibertat a l'individu perquè competeixi, i per tant, progressi? De veritat, penso que s'haurien de reformular els punts de partida de l'esquerra europea per reinventar-la de nou, perquè no perdi els fonaments de la llibertat en l'home, i allunyar-la de tot quant totalitarisme popular per apropar-la als seus origens llibertaris i racionalistes. Protegir els més desafavorits perquè progressin lliurement sense traves, hauria de ser el punt de partida de les esquerres.

El liberalisme, com a idea cadenciosa, i per tan no ortodoxa, pot virar cap a posicions certament conservadores, l'ésser humà és erroni per naturalesa, i és molt fàcil caure en la usura i la insolidaritat. Però també és la fómula que pot aportar més beneficis i felicitat a l'individu, sense traves morals, prioritzant l'educació com a única solució perquè l'home pugui decidir el seu destí lliurement acceptant totes les seves conseqüències. Un servidor, pensa que per viure en una col·lectivitat humana el millor invent ha estat el social liberalisme, o liberalisme progressista, perquè penso que l'estat només ha de tenir un paper en la defensa i la justícia dels seus conciutadants, com també garantir la igualtat d'oportunitats, assegurant però el desenvolupament individual sense interferir en la presa de decisió personal. Res més. Perquè per molt idíl·lic que pugui semblar no tenir estat, sense aquest, això seria una caceria de llops, un fet que hem de tenir molt present. 

Partint doncs de la premisa que l'estat hi ha de ser però amb la seva mínima i justa mesura, evitant monopolis i assegurant l'ascensor social sense posar traves a la creació de riquesa individual, i per tant col·lectiva, l'esquerra europea, potinejada i clausurada en els vells esquemes estatistes, hauria d'abanderar aquests postulats si no vol morir rodejada de populistes apocalíptics enlluernats per països de dubtosa democràcia. Qui ho farà si no l'esquerra europea? És el seu deure en favor de l'avantguarda ideològica mundial.

 

Leonard Trelawny Hobhouse (1864-1929). Polític britànic i principal teoritzador del liberalisme progressista.

Pressupostos amb condicions definitives

El terrassenc Josep Rull afirmava fa dies que "sense pressupostos no hi ha govern, i sense govern no hi ha procés". Aquesta era la resposta a unes vehements afirmacions que el vicentí Oriol Junqueras havia fet un dia abans advertint que aquests propers pressupostos són inassumibles si tenim un límit de dèficit de l'1,5%, és a dir, si hem de retallar més de 3.000 milions d'euros en serveis per a una ciutadania ja enfonsada i escanyada com la catalana. Haig de reconèixer que els dos polítics, sobiranistes de pedra picada, tenen raó, per desgràcia de tots. Tenen raó perquè la situació actual ja ha superat el límit racional amb escasses possibilitats reals de fer política amb majúscules. El país és ingestionable per manca de recursos i això ho espatlla tot, tot vol dir tot, un fet que la oposició irresponsable hauria d'entendre i compartir. Catalunya ja no és ni tan sols una regió amb certa llibertat per gestionar la seva barraca, ara i des de fa uns anys ha passat a tenir el rang de colònia en procés de revolta. Per això és impossible mantenir un diàleg polític serè i raonable i per això els dos tenen raó. Sense pressupostos la inestabilitat política entraria en un terreny perillós i enigmàtic, però amb aquests pressupostos la societat s'enfonsa. Heus aquí el magnífic escenari que se'ns presenta.

Ningú té la vareta màgica de com es resoldrà tot això, és qüestió de dies segurament, però els nostres polítics que ara tenen la responsabilitat de fer eixir el país de l'infern autonomista espanyol, no parlo de les petiteses demagogues que tenim a la oposició, parlo dels líders que ara mateix tenen el país a les seves mans, han de saber que tot el que facin ara, cada milímetre de política que exerceixin, pot ser letal o definitiva per als 7 milions de catalans (sense comptar els 4 restants de la nació completa que, indirectament, els repercutirà moralment), que sobreviuen en els últims temps d'aquest sistema autonòmic igualitarista, i per tant corrosiu, sorgit fa 35 anys. Sense pressupostos, doncs, el país s'encalla i s'enfonsa en una voràgine de caos social i polític, per no dir que la confluència dels dos grans partits del país, l'esquerra i la dreta nacional, s'esberlaria, amb la qual cosa donaria entrada i significació a tot quant populista desestabilitzador. Però, aprovant els pressupostos de la mort, el patiment de la població pot acabar sent mortífer. Que Déu ens agafi confestats.

El meu parer és que per salvaguardar aquest govern que ha adquirit el compromís de fer la consulta, i que tantes dècades ha costat d'aconseguir, és de vital necessitat que aquests pressupostos de guerra s'aprovin; ara bé, la contrapartida ha de ser diàfana i definitiva. Els condicionants que n'han de sortir són bàsicament tres: la data del referèndum -qui diu data diu temporalitat acotadíssima- amb la pregunta sobre la taula, el pla B en cas de no celebració de la consulta i l'acceleració de les estructures d'estat per curar-nos en salut. I tot això no cal que ho facin públic si no volen, ja se sap que estem rodejats de quintacolumnistes, però sí que la població hauria de tenir la certesa que el govern ha posat definitivament la directa, bàsicament perquè amb aquests pressupostos aprovats l'esclat estarà a la cantonada. 

Alguns diuen que la solució en cas d'atzucac seria fer eleccions plebiscitàries, però jo em pregunto per què si ja tenim majoria sobiranista al Parlament?! Seria de tòtils, no creieu? CiU ja no pot dilatar més la puta i la Ramoneta, the broquil is over, s'han acabat els temps de les demores, la línia vermella està ja ben col·locadeta i tothom s'ha de situar en un bàndol o a l'altre, ens hi va el país sencer. CiU tindrà el suport d'ERC si aposta per la llibertat i el progrés, però els republicans deixaran caure el govern -amb el caos corresponent- si CiU tria l'opció miserable del pont aeri, del Grup Godó i del federalisme freak del PSC. Que comenci el ball de bastons.

Article publicat al setmanari El 9 Nou (Osona-Ripollès). 

Mas-Colell, conseller d'economia

La història potser no es repeteix

Era un dia fred de novembre del 1975 quan aquell dictador rodanxó del qual ningú en donava ni cinc a començaments de la Guerra Civil, havia deixat el destí de l'Estat, no sense prèviament haver-ho lligat fins a l'últim detall, en mans altre cop de la família que portava regnant Espanya des del 1700. Joan Carles I, descendent d'aquell genocida nascut a Versalles, encetava un nou règim dit democràtic ple d'incerteses i amb notables turbulències. El búnker nacionalcatòlic, encara en plenes capacitats, retrunyia amb força; la massa socialista i comunista, ingènua tota ella, creia en un retorn il·lusionador a la vella república del 31 malgrat acabar empassant-se tota la farsa de la monarquia constitucional; els separatismes perifèrics, minoritaris i molt influenciats encara per les lluites i revoltes armades d'arreu, empunyaven la pistola tot albirant una resposta social massiva; i, concretament a Catalunya, naixia una nova força autonomista que ocuparia fins al dia d'avui tot l'espai central que la històrica ERC havia obtingut 40 anys abans. Una federació amb un líder indiscutible penedit públicament als seus 80 anys del seu error estratègic, que va iniciar la seva gestió de la Catalunya provincial amb encerts manifestos, però també amb abaixades de pantalons antològiques. 

Aquest era el panorama en una societat feta a pedaços, la qual, després d'anys i panys de tenebra feixista era receptora innocent de tota classe d'esperances i promeses ensucrades per fer un país de tots i per a tots. Tot això ja ho sabem, molt bé. El fet és que arran de les últimes declaracions del portaveu parlamentari del PSOE andalús reproduint el mateix xantatge que el pervers socialisme del sud peninsular va fer en el seu moment durant la Transició, m'ha provocat un estrany escruiximent de cos preveient de nou el dia de la marmota 40 anys després. Certament, quan la 'modernitzada' dreta espanyola del Suárez semblava que per realisme palès admetia l'Espanya de les tres velocitats, el caciquisme roig andalús va aixecar l'atroç bandera de l'igualitarisme per demanar el cafè a 17 tasses. I així, demostrant un cop més l'eterna equivocació del socialisme, l'Estat espanyol finalment ha arribat a la inviabilitat econòmica i a la fallida total i absoluta. Dona ales a la fàbrica que et dona de menjar i te n'acabaràs sortint, un teoria empírica que tothom coneix, però impossible de fer entendre a aquesta gent...

El que vull dir és que si bé és cert que l'Estat tornarà a treure les mateixes argúcies perquè sap que el nacionalisme català és més fràgil que la noia de porcellana del Pau Riba, també és inequívoc que la conjuntura no és la mateixa ni de bon tros, tan diferent, que aquest cop la tempesta perfecta pot esdevenir letal per a la integritat territorial d'Espanya. Tinc un amic admirat i estimat que sempre em diu que això acabarà malament perquè tot plegat es repetirà com l'all. Jo, que intento ser realista i sempre m'he allunyat de la catalanor fàcil i hiperventilada, li replico que no només hi ha diferències generacionals respecte d'aquells càndids anys vuitanta, sinó que el fet més essencial després de 40 anys de democràcia és que el mercat ja no és tancat (espanyol), sinó lliure, i l'efecte que això produeix en les ments actuals, sobretot les de les més novençanes generacions, fa que no tingui cap sentit romandre dins d'unes estructures d'un Estat pèrfid i miserable. La por s'ha fet fonedissa, game over. Ells, un cop desencaixats pel nostre procés, potser ens brindaran el que mai ens han ofert, però a aquestes alçades de la comèdia la societat catalana ja està trencada i la seva parròquia no permetrà, per una simple qüestió de supervivència, que Madrid complagui Catalunya. Aquesta és la jugada mortífera, l'escac i mat, el trencament definitiu: O mors tu, o moren ells... o ens en sortim tots cadascú per la seva banda. És veritat que hi haurà qui intenti negociar a la baixa, qui s'esmerci a fer veure que encara no en som prou o no estem preparats; i pot no estar del tot equivocat, però sortosament el procés és irreversible i res quedarà igual que ara. Les tornes han canviat, la societat passarà per sobre de líders si cal, perquè va entenent que les molles ja no alimenten, perquè ara el seny rau en l'estat propi, i la radicalitat sense sortida viu en l'unionisme i/o federalisme. 

Altrament, si aquest cop, sense l'endèmica hostilitat bèl·lica que els catalans hem suportat, la història es repeteix, admetré que Catalunya no es mereix estar al concert de les nacions lliures i adultes i serà millor que anem pensant a ser una regió de tercera divisió a l'estil de la dissortada i malaguanyada Occitània. En definitiva, tothom tindrà el que es mereix.

L'igualitarista Francisco Álvarez de la Chica (PSOE)

Article publicat al NacióDigital.cat