Un dijous de maig. Em llevo com sempre, no
gaire d'hora, cap a quarts de deu del matí, em dutxo i m'arreglo els
cabells com cada dia, no esmorzo gaire o gens, me'n vaig a l'ordinador a
veure què diu el món mentre escolto com xiuxiuegen els opinaires de
RAC1; com sempre, la Galdon diu bajanades i els altres es posen les mans
al cap. Feinejo amb quatre coses i surto al carrer a fer uns encàrrecs,
entre aquests anar a l'hospital a cercar uns resultats (tranquils,
estic bé). Obro la porta del carrer i plaf!!! L'estiu ha arribat al pla
de Barcelona. Sí, sí, tal com ho llegiu, en aquesta part del
planeta, quan ens acostem perillosament al juny comença la caloreta.
Encara que certs individus apocal•líptics ens anunciïn la fi del món
cada dos per tres i estiguem atrapats per la dictadura de la xerrameca
del
populatxo i del debat tediós sobre si fa massa fred o massa calor, i si
ha
plogut més o menys, puc afirmar que a Catalunya, un país que com molt
bé diu el cantant-poeta no sap ploure, al maig insinua la màniga curta
de dia i una rebequeta a la nit. Fiqueu-vos-ho al cap i no patiu més, amb més o
menys aigua i amb més o menys temperatura, fa milers d'anys que tot és
si fa no fa igual, i ho seguirà sent.
Doncs bé, trenco la
cantonada i veig la mateixa patuleia de sempre amb cara de perdedors al Bar Pepe,
una gent que encara que els donéssim un crèdit de 10.000 € (que a ningú
se li acudeixi a donar-los-hi, Déu nos en guard!!), no aixecarien cap,
és així, són així. Hi ha una quota de població absurda que passarà per
la vida sense solta ni volta i sense haver produït res. Arribo a
l'hospital, entro, i després de passar tres finestretes -ja se sap, com
que som molts al món, la burocràcia ha d'existir si no ens atonyinaríem
pels passadissos-, agafo els resultats i, fantàstic!, tot correcte i
enfilo altre cop cap a casa. Em faig el dinar, un plat gustós típicament
mediterrani, crec que encara no som conscients del lloc on vivim i de
la sort que tenim. En Francesc Eiximenis, per no dir en Pujols, segur
que ens ho explicaria si encara fos viu: som territori, clima i sobretot
pura gastronomia. El centre del món.
M'assec, fullejo quatre coses
del diari. Espanya com sempre és i seguirà sent un país subsidiari,
carpetovetònic i testosterònic, tranquils no hi ha res a fer. Sempre els
hauran/haurem de rescatar, sempre seran superbs i mai entendran que la
llibertat és cosa d'adults, per això són incisius, intervencionistes i
totalitaris. Sempre seran un país adolescent de supersticiosos i de
cretins. I estic content perquè malgrat patir-los -i molt!-, i per
moltes guerres i sang revessagada, jo i els meus mai serem com ells,
simplement perquè som diferents. Això em tranquil•litza i em fa feliç.
Agafo la forquilla i em disposo a engolir el suculent aliment, i al cap
de cinc segons em sobresurt sense voler-ho un petit somrís.
El
somrís és fruit d'un record passavolant d'un moment de la nit anterior,
quan un amic meu i jo gaudíem del nostre bar preferit de
cert aire britànic, amb el millor bàrman que es pot demanar i lluny del
soroll empalagós de la vida a la metròpoli. El meu amic, en un moment de
la conversa, m'engalta amb aquella claredat que el caracteritza i que
el fa diferent d'altri: 'Eric, el món funciona'. I jo, que patia pels resultats mèdics, penso que té tota
la raó, que si hem vingut en aquesta vida és perquè alguna cosa ha de
funcionar, i perquè malgrat el Nosaltres que ho empudega tot de
mediocritat, la humanitat ha seguit endavant fent coses meravelloses,
tals com el monestir de Sant Pere de Rodes, Cadaqués, Manhatan, el
desembarcament de Normandia, el gin tònic, el Tickets, el joc d'en
Guardiola, la medicina, la vida i obra de Ramon Llull, el Pop Art, les
escúters, la roba Fred Perry, The Specials, The Beatles, la plaça Major de Vic,
Israel, el jazz, un quadre del Dalí o del Ramon Casas, el modernisme,
La
Punyalada de Marià Vayreda, el telèfon mòbil, internet... Sí, el món
funciona, a vegades, però funciona.
