dimarts, 26 d’abril del 2011

Honor i glòria als Badia!

Enguany hi ha un important homenatge als patriotes Badia, un fet de justícia per a la memòria històrica del nostre poble. Aquí teniu els actes que es faran avui i demà i el manifest que han subscrit diferents organitzacions patriòtiques.

IN MEMORIAM: JOSEP I MIQUEL BADIA

Els germans Badia formaren part d’aquella generació de joves d’entreguerres que visqueren apassionadament aquella època dels ismes, comunisme, anarquisme, nacionalisme, de valoració dels conceptes de disciplina, autoritat, sacrifici i de l’ ús de la força en defensa d’un nacionalisme essencialista.

Miquel Badia es considerava un soldat de la Pàtria, la seva missió era alliberar-la mitjançant la insurrecció armada i el sacrifici de la sang, d’acord amb el model de lluita contra l’ocupació britànica representat per la Pasqua irlandesa del 1916.

Miquel Badia fou l’organitzador, impulsor i símbol de les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català (JEREC) que, mitjançant la pràctica de l’excursionisme, l’atletisme i l’acció política patriòtica, tingueren una intensa activitat durant el període de la Generalitat Republicana, quan es vincularen amb les institucions en un procés de construcció nacional (nacionalitzar Catalunya), segons el concepte encunyat per A. Rovira i Virgili, com a pas previ per engegar el procés insurreccional que portaria a la llibertat de la Pàtria.

Miquel Badia , el “ capità collons”, com se’l coneixia pel seu coratge , tingué una vida turmentada, resultat de la seva lluita al servei del seu ideal separatista (independentista), els cinc anys de presidi pels fets de Garraf, la clandestinitat, l’exili i l’hostilitat d’un sector d’ERC, accentuaren encara més el seu caràcter rebel.

Amb encerts i errors, però amb una vital i apassionada voluntat de servei a la nació i a la política de Francesc Macià, i tot això sense haver estat mai candidat en cap llista electoral.

Com a bon idealista romàntic, per a ell la vida fou un culte a Catalunya i a la mare, potser perquè les dues figures es fonien en una de sola. Com els escollits dels déus, aquest
s el cridaren aviat al seu si, quan només tenia 30 anys, però amb la meitat de la seva vida ofrenada a l’altar de la Pàtria.

L’assassinat dels germans Badia serà el pròleg del crepuscle dels déus, que tres mesos després serà representat pel doble procés de guerra i revolució que sacsejarà la societat catalana. La desaparició de Miquel Badia privà a l’independentisme d’un valuós organitzador i d’un líder carismàtic molt necessari per guiar la política d’Estat Català durant la guerra.

En la llarga llista de patriotes que durant els darrers vuitanta anys han estat la baula que ha donat continuïtat a la nostra lluita , cal esmentar, entre molts d’altres, Marcel•lí Perelló, Daniel Cardona, Jaume Compte, Manuel Viusà, Manuel Cruells, Josep Tramunt, Jaume M Vendrell,
Magí Colet, Antoní Massaguer, Martí Marcó, Toni Villaescusa, independentistes de distints colors i sigles polítiques, però guiats tots per la seva voluntat d’alliberament dels Països Catalans. Miquel Badia té un lloc destacat enmig d’aquests combatents. El seu homenatge ha d’ésser un esperó per a continuar en la línia de lluita i de fidelitat als interessos col•lectius del poble català, que són els de la Pàtria, que Francesc Macià ens va assenyalar: Una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.


Aprenem del passat, treballem el present, construïm el futur.
Honor als herois de la Pàtria !

Organitza: Associació Germans Badia

Entitats adherides: Associació Patriòtica catalunya 1640, Fundació Irla, JERC, Joventuts UNCat (Nosaltres Sols), Palestra.

AQUÍ trobareu informació interessant sobre la vida dels germans Badia.
I AQUÍ el millor llibre que s'ha escrit sobre la seva vida.

L'Escala de la Vida, el nostre homenatge a Pujols

Senyores i senyors.

La Fundació Badabadoc té el plaer de convidar-vos a la presentació de l''Escala de la Vida'. Un disc en format elapé que conté l'obra wagnerianojamaicana amb cobla del compositor lleidatà David Esterri basada en el sistema filosòfic d'en Francesc Pujols, i que comptarà amb convidats especials com en Roger Mas i l'Enric Casasses, entre d'altres.

Al disc hi trobareu la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, l’Escolania dels Blavets de Lluc (Mallorca), les veus de n’Emma Moussaoui, en Vador Boix, na Laia Carreres i n’Òscar Dalmau, i el Conjunt Badabadoc.

A una banda, el Preludi a l’Hiparxiologi, obra lliure sobre el sistema pujolsià i a l’altra, l’Escala de la Vida, seguit de graons musicals i literaris bastits amb la tria d’escrits del savi de Martorell feta pel savi vilafranquí Joan Cuscó.

Tot plegat, enregistrat i remenat pels traçuts tècnics Josep Vinyoles i Jordi Rexach, i embolcallat amb estil incomparable pel senyor Carles Soler.

L’acte serà a la Torre de les Hores de Martorell (Baix Llobregat), C/ del Mur, 63 , amablement cedida per la Fundació Francesc Pujols, el proper dimecres 27 d’abril al migdia entre arbequines, avellanes, vermut i vi bo.

Per a més informació i l'adquisició d'aquest especial i formidable disc contacteu amb:

Eric Herrera
torrisme@gmail.com


Aquí teniu el vídeo de promoció de la nostra obra pujolsiana:

dissabte, 23 d’abril del 2011

L'ensenya recuperada

Estic molt content perquè d'un temps ençà la bandera de St. Jordi ha recuperat la força i l'espai que li pertocava, tinguem present que és la primera ensenya que va onejar pels prats i els camins d'aquest territori que anomenem Catalunya. Ara, després de molts anys observant-la només als llibres o esculpida a la pedra en els edificis històrics del país, podem veure-la i gaudir-la amb molta més normalitat arreu. I crec que és de justícia començar a dir i a explicar que els primers que la van recuperar i la van treure de l'ostracisme des de l'etapa democràtica van ser els sectors joves supporters i hooligans que es movien a l'entorn del FC Barcelona.

Recordo encara, tal com va passar amb l'estelada històrica de l'independentisme -la de l'estel blanc-, com a principis dels noranta vam començar a enarborar-les sense complexos ni vergonyes, enmig de les mirades incrèdules d'un enquistat independentisme esquerranós ortodox que encara dominava bona part de l'independentisme català. Era sorprenent veure aquella bandera tan llampant i vigorosa en alguna manifestació política o cultural que fins llavors només l'havíem vista amb els anglesos -ells sí, sense complexos-, com les posaven als camps de futbol.

Ara sortosament, per fi l'ensenya del cavaller St. Jordi torna a formar part de l'imagnari col·lectiu català i abraça a gent de totes condicions i sentiments de la societat, tal com ha estat en el transcurs de tota la nostra història.

Que tingueu un bon St. Jordi, el nostre dia dels enamorats.

Imatge d'un mosaic -'tifo'- al Gol Sud del camp del Barça.

dimecres, 20 d’abril del 2011

2n senzill a punt de sortir

Senyores i senyors.

Us convidem a la festa de presentació del nou senzill, un 7”, del Belda i el Conjunt Badabadoc, que complementa el que ja vam publicar l’octubre del 2010. Serà el proper dia 21 d’abril a partir de les deu del vespre al Rude Club barceloní (carrer dels Almogàvers, 116).

Al disc hi trobareu dues versions: una del “Vitamina Sol” dels Antònia Font i una altra del “Cims i Abismes” del Pep Laguarda.

Aquí teniu el cartell de la festa -teniu tota la programació de tot el mes d'abril-, on podreu gaudir de la selecció de clàssics jamaicans dels Rebelmadiaq Sound i del nostre ball cos a cos, a més d'unes imatges del vinil.

Siau benvingudes i benvinguts.

Salut i contratemps!


Aquest senzill en format vinil, a més de poder-lo adquirir durant el dia de la presentació, el podreu trobar a partir de la setmana que ve a les següents botigues:

Breakaway
, Torrent de les flors, 96 Gràcia-Barcelona.
Discos Revolver, Tallers, 13 Barcelona.
Daily Records, Carrer de les Sitges, 9 Barcelona.
Batabat Kultur, Carrer St Elies, 29 Reus.
Beltza Records, Donibane karrika, Donostia-País Basc.



dilluns, 18 d’abril del 2011

L'H d'esquerres i independentista


Les eleccions municipals ja estan a la cantonada i a la ciutat d'Hospitalet la gent d'Esquerra ha aconseguit fer una llista oberta, bona i molt competent. L'Eduard Suárez és un paio compromès d'esquerres i independentista, una bona persona i un enamorat de la seva ciutat. Sense dubte i a ulls clucs, és el millor candidat per trencar el monopoli sucursalista i caciquil que des de sempre ha estat manant a la segona ciutat més gran de Catalunya. I la garatia que l'extrema dreta espanyolista de l'Anglada no entri a l'Ajuntament: O Suárez o Anglada, o Esquerra + Els Verds o Plataforma per Catalunya. L'independentisme seriós que fa molt de temps que s'arremanga i treballa per la ciutat.

Aquí teniu doncs el manifest que diferents personalitats independents i de tots els àmbits professionals i culturals de l'Hospitalet han signat per donar-hi suport:


Les persones promotores d'aquest manifest , membres de diferents àmbits del teixit ciutadà de l’Hospitalet, compartim la necessitat i l'objectiu de fer avançar a la ciutat una alternativa política on conflueixin el municipalisme d'esquerres, l’ independentisme, l'ecologisme i la regeneració democràtica amb vocació de fer de l'Hospitalet una ciutat on viure-hi sigui més fàcil.

En ple segle XXI l'Hospitalet pateix l'esgotament d'un model compartit entre el PSC i ICV-EUiA. Aquest model de ciutat ha prioritzat les polítiques de les pedres per sobre de les persones, afavorint els desequilibris socials entre els barris i els seus habitants i adoptant males pràctiques polítiques que han allunyat encara més a la ciutadania dels seus representants.

Davant aquest model esgotat i en crisi , l'alternativa no és la dreta del PP , de CiU i de les opcions populistes que fan servir el discurs de la desconfiança, la por i la retallada dels drets socials com elements vertebradors de la ciutat.
L'Hospitalet necessita una alternativa d'esquerres del segle XXI, arrelada al teixit associatiu , oberta i participativa que sàpiga fer front als reptes socials, econòmics, ambientals i culturals de les properes dècades.

Per això les persones sotasignants, gent de l'Hospitalet, manifestem el nostre suport a l'Eduard Suarez perquè representa la il·lusió i l'empenta de totes aquelles persones que creuen que cal acabar amb la majoria absoluta del PSC i ICV-EUiA i que un altre L'H és possible i necessari.


Un suport a l’ Eduard perquè representa els valors del treball, del sacrifici i la vocació per poder fer possible:


Un l'Hospitalet Just.
Compromès amb la lluita contra la pobresa i qualsevol forma d'Exclusió social. Que garanteixi els drets dels ciutadans a l'educació, a la salut i a l'habitatge. Per un l’Hospitalet amb ciutadans i ciutadanes amb drets i deures perquè les retallades i la crisi no la paguin els de sempre.

Un l'Hospitalet verd.
Que aposti per un desenvolupament harmònic amb la natura, el territori i la seva gent. Conservant els pulmons verds de la ciutat i aplicant els principis fonamentals de la sostenibilitat.

Un l'Hospitalet que conserva el patrimoni històric i cultural.
Una ciutat que aposti per preservar el seu patrimoni arquitectònic i els seus orígens per tal de tenir cura de la nostra identitat, integrant-lo en un present més enriquidor culturalment.

Un l'Hospitlet pels drets de les Dones.
Una ciutat que col·labori activament des de la proximitat en l'eliminació dels obstacles que encara tenen les dones per accedir lliurement i per viure en igualtat d'oportunitat en la nostra societat. Una ciutat de ciutadanes.

Un l’Hospitalet Transparent i participatiu
que aposti per incorporar als ciutadans en la presa de decisions més enllà d'anar a votar cada quatre anys amb mecanismes de transparència municipals.

Un l’Hospitalet pel dret de decidir i la cohesió social. Que aposti pel reconeixement de Catalunya com a nació i pel dret de decidir. Que promogui i defensi el català i la seva cultura com elements de cohesió social. El proper 22 de maig hem de ser molta gent per fer possible aquesta alternativa política d’esquerres, independentista i ecologista que té com a vocació millorar la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes de l’Hospitalet. Ajuda’ns a fer-ho possible!

AQUÍ teniu més informació de la candidatura

dijous, 14 d’abril del 2011

dimarts, 12 d’abril del 2011

Visca la Pepa!

Podeu estar-ne segurs que això de la independència de Catalunya trastoca de veritat els éssers humans d'aquest tros de terra , coincidència o no, però en només dos dies després de l'exitosa consulta al Cap i Casal, fixeu-vos si n'han passat de coses.

- En Duran i Lleida, el paio que s'ha guanyat l'enemistat dels demòcrates catalanistes, en una reacció airada i sorprenent, li escapsa en un tres i no res la dignitat a la vicepresidenta Ortega descobrint-li el seu sentit del vot. No havia vist mai una cosa semblant enlloc del món i menys venint de càrrecs públics importants, no sé si us n'adoneu de la gravetat de la cosa, però per si algú encara no ho sabia, el vot a més de ser universal és secret. La Joana deu estar encantada...

- El millor de tot però, és que de cop i volta surt la mare de tots els catalans, la gran Marta Ferrussola, i engalta que es juga la mà dreta que la vicepresidenta ha votat que sí. Sincerament, ens hem begut l'enteniment o què? Podeu deixar en pau a la pobra Joana Ortega, que estem parlant d'una persona humana major d'edat i que ni més ni menys és la segona institució més important del país?!

- Mentrestant, el Govern, amb un merder de ca l'ample per les retallades a la Sanitat, es gasta 50.000€ per fabricar les Creus de St. Jordi, el guardó més desprestigiat del país, i que aquest cop anirà a parar també al gran patriota espanyol Duran i Lleida. Ole!

- També hem vist com el nouvingut independentista Jordi Pujol, reptava al President Mas a que fes un referèndum vinculant pel concert econòmic en aquesta legislatura. Va fort l'home, li faran cas però? O tot això és un joc d'equilibris dels líders de CiU per rifar-se el personal?

- A l'altra banda del pont, al front eixelebrat, també els astres s'han conjurat per fer-los bullir la sang i ha passat allò que sempre passa en aquest sector de l'independentisme exprés. Cops de colze i empentes per a veure qui la fa més grossa i sortir a la foto aprofitant la feina feta de BCN Decideix. No ha passat ni una setmana que per un cantó uns ens munten una altra ILP per la independència -renoi! que pesats que sou, sabeu que no servirà de res i crearà més frustració-; Uns altres et munten una mena d'Assamblea de Catalunya transversal -no tenim l'Òmnium per confluir-hi tots?! Viiiinga més capelletes!-; I els millors de tots, l'acampada kumbaià davant del Parlament acaba amb una trista imatge i la seriositat de l'independentisme sota terra després d'un diumenge de consulta gloriós.

El més curiós de tot és que en aquests llocs sempre, sempre, sempre hi ha les mateixes cares, les cares que d'un temps ençà han protagonitzat els xous més esperpèntics i les divisions infinites del nostre moviment. Però escolteu, ja no ens hi hem de capficar, cadascú que faci el que bonament pugui -alguns no tenen remei i s'avorririen a casa sinó-, que a l'hora de la veritat qui hagi de fer el cop de timó definitiu ja el farà. Mentrestant, visca la Pepa!

dilluns, 11 d’abril del 2011

Vinga va, ja tenim el fil a l'agulla.

El que va passar ahir a Barcelona es pot qualificar certament d'històric, bàsicament perquè tal com va dir en Jordi Portabella en la roda de premsa de valoració dels resultats, ara el sobiranisme ja no és una anècdota, ara és una massa crítica important. Ahir en els antics locals del CADCI on estàvem concentrats els organitzadors (per cert, la mateixa sala on es va fundar l'any 1922 Estat Català), vam tenir aquella sensació d'estar escrivint almenys, un important paràgraf de la història nacional del nostre poble, un petit tros de la història que fruit d'una estratègia traçada d'uns anys ençà ens ha permès, crear més base social sobiranista gràcies a una intensa pedagogia, tenir èxits electorals independentistes, manifestacions massives a favor del dret de decidir, i finalment unes desiguals però importants consultes populars; tot plegat amb l'objectiu d'iniciar la transició per a la separació política definitiva durant els propers 10 o 15 anys.

Era precisament aquesta la sensació que comentàvem amb en Jordi Creus tot cofois pujant la Rambla barcelonina amb tota una colla més després del recompte, i és que ara, amb l'última consulta a la capital del país, es tanca un cicle de pressió popular que ha aconseguit portar el debat de la relació de Catalunya amb Espanya dalt de tot de la palestra, fent que aquesta mateixa societat hagi presentat en safata a la classe política catalana, el contenciós i la resolució del conflicte polític que l'Estat manté amb Catalunya. Ara ja està, ara ja no hi ha retorn, ara ningú pot xiular i mirar cap una altra banda, ara tots els partits polítics i ens socials del país estan abocats a solucionar el futur polític -i econòmic- de Catalunya, tan els que volen ser un país normal, com els que volen continuar sent una administració més d'un Estat aliè a la nostra realitat.

És cert però que la societat no està madura del tot, tan cert com que al Parlament encara no hi ha majoria de diputats independentistes -68-, un fet que molts votants s'hauran de replantejar seriosament. D'altra banda però, sí que per fi ens hem carregat de raons pragmàtiques que convencen a la gent, també hem portat a l'atzucac el federalisme i l'autonomisme il·lús i hem vençut als que ens volien com a una simple joguina política. I és que els resultats d'ahir no són números (molts opinadors l'erren quan valoren només les xifres) són sensacions imparables i molta feina feta, l'èxit d'ahir és posar deures al Govern de la Generalitat, i sobretot l'èxit d'ahir és un espectacle de democràcia i sentit comú enfront els silencis covards i antidemocràtics.

Dades a tenir en compte de la jornada d'ahir:


- Un 21'37% del cens legal va votar a Barcelona
- 32% és el percentatge que es va assolir ahir en el conjunt dels 20 pobles que també van fer consulta.
- Han votat en total 885.000 persones a Catalunya en 554 municipis dels 947 que hi ha al Principat. Amb uns resultats espatarrents a favor de l'opció Sí.
- Aquesta xifra és superior als vots aconseguits pel PSC i Ciudadanos junts a les últimes eleccions al Parlament.
- A Barcelona van votar 257.645 persones, 18.000 vots més que el PSC i ICV junts a les eleccions municipals.
- Cada vot de la consulta per la Diagonal va costar 17€ al contribuent, per contra, cada vot per BCN Decideix ha costat 0'31€ que ho han pagat els voluntaris.
- Una última informació relacionada amb el sentiment independentista a tenir en compte: http://www.directe.cat/noticia/144340/l-enquesta-mes-fiable-fins-ara-certifica-que-l-independentisme-es-majoritari-a-catalunya

Una imatge d'un servidor amb un bon amic que resumeix a la perfecció què singifica el 10 d'abril del 2011 a Catalunya.

Font: Robert Ramos per El Punt

dissabte, 9 d’abril del 2011

Vota!

Per la democràcia i el sentit comú.
Per dignitat.

Per avançar i progressar.

Per fer-nos visibles al món.
Per empetitir els antidemòcrates i els covards.

Per a donar conhort als vençuts.
Per ser feliços.... Aneu a votar.




Ah! I si voleu gaudir de música, vermutet i bon ambient, trobareu a un servidor punxant ballables ben nostrats als Jardins de Montserrat de l'esquerra de l'Eixample

dimecres, 6 d’abril del 2011

D'Efak, un homenot manacorí

M'he quedat enganxat i entusiasmat amb el llibre La Balada d'en Guillem d'Efak (Bartomeu Mestre, Ed. Documenta Balear). Si us haig de ser sincer, creia que seria una biografia més, d'un cantautor més de la tan escrita i (sobre?) valorada història dels cantautors de la Nova Cançó. Incrèdul de mi, vaig tenir la sort que una molt bona font me'l recomanés, i ara mateix em sento un xic avergonyit per no haver investigat més aquest fabulós personatge i haver-me'l interioritzat d'un temps ençà. Ara ja he fet justícia.

Guillem d'Efak, poeta i músic, fill d'una dona d'una tribu guineana i d'un Guàrdia Civil colonial català de Manacor, no va ser un cantautor com els altres, la seva condició de 'raresa' en una Mallorca rural i tancada dels anys de la post guerra, va fer que sobreeixís gràcies al seu enginy i talent. No només l'exotisme del color de la seva pell barrejat amb un impecable mallorquí el feia diferent i sorprenent, sinó que la seva vida de novel·la que va traginar i la seva manera de defensar i entendre el seu entorn més immediat i per extensió tot el conjunt de la nació, el transporta a ser un dels personatges més interessants de la història artística i musical dels Països Catalans.

Ell, després d'unes experiències amb orquestres d'estil jamaicà per fer les delícies dels primers guiris a l'illa, va entrar en contacte en el món de la Nova Cançó des del minut zero; més ben dit, ell fou el primer representant de les Illes -més tard vindria la Maria del Mar Bonet-, malgrat això però, no va entrar als Setze Jutges perquè van considerar, ai las! que tenia massa nivell músical per a ells. Penso que aquesta, podria ser una de les causes de l'oblit i m'atreviria a dir d'ostracisme que ha patit al llarg dels anys. Durant la dècada dels 60 va arribar a tenir pràcticament la mateixa popularitat que en Raimon i, de fet, conjuntament amb ell i en Serrat eren els únics cantants que es guanyaven la vida només amb la música cantada en català.

Tocat pel ressorgiment del catalanisme que floria altre cop amb força entre la joventut de l'època, vist i partint de la Mallorca dels glossadors, amb un discurs ferm i sencer alhora (sense estirabots inútils), no tenia pels a la llengua allà on estava i amb qui estava. Ell va ser el Mestre del mestre Ovidi, qui va reconèixer i mantenir fins a la mort (en tres setmanes de diferència entre els dos) el seu mestratge i la seva vàlua com a artista i com a persona. Un fet que molts es van deixar al calaix quan fa uns anys li van fer el revival més sonat i merescut pel cantant i actor d'Alcoi.

Guillem d'Efak era un polifacètic, va fer de tot, i sempre per la causa de la normalització nacional en l'àmbil de la cultura. Pel meu gust -la millor veu de blues catalana-, va deixar massa ràpid la faceta de cantant -ell deia que en definitiva era un poeta que cantava-, però va seguir escrivint i deixant una petja importantíssima en la cultura d'aquest país. Llegiu aquest llibre, és altament recomanable.



La mítica cançó Fever de John Davenport i Eddie Cooley, interpretada per Guillem d'Efak
Catalan Black power!!!

dilluns, 4 d’abril del 2011

Escalfant motors

Avui alguns diaris se'n fan ressò i ja carreguen piles, comencem una de les setmanes de l'any, sense dubte, més interessants pel que fa a la promoció, el debat i l'externacionalització del dret democràtic a decidir el futur polític del nostre país. Un dret negat per un Estat no democràtic i combatut per agents interns i externs reticents en la democràcia que amb la seva covardia, fan el possible per disminuir l'efecte imparable que aquesta qüestió ja suscita.

A Barcelona aquest proper diumenge es donarant cita desenes de milers de ciutadants i voluntaris per fer allò que semblava impossible de fer, per fer allò que els catalans sempre hem hagut de fer al llarg de la història a causa de la nostra situació d'anormalitat nacional, que és actuar al marge de l'Estat fent d'Estat, és a dir, emprendre democràticament, peti qui peti, el nostre camí malgrat l'Estat actuant com si fóssim un Estat. I tot això pel simple i importantíssim fet d'anar fent bullir l'olla per preparar el dia en que tot això pugui ser vinculant.

Per això i per anar escalfant motors aquí va un vídeo per ajudar a la participació i un gran acte organitzat per Unitat per Barcelona que es celebrarà demà a l'Auditori de la capital.




També per anar fent boca, us informo de l'exposició que organitza la secció local d'ERC de l'Hospitalet del Llobregat sobre els 100 anys de l'estelada. Una interessant exposició que amb un text amè i àgil, amb moltes imatges d'època - algunes d'inèdites- , explica la història de cent anys d'independentisme català, amb l'estelda de rerefons.

Avui a dos quarts de vuit al Centre Cultural Sant Josep (Av Isabel la Catòlica, 32) s'inaugura amb una xerrada a càrrec de Carles Sastre, sindicalista i militant històric de l'independentisme a l'Hospitalet.


Imatge d'un dels primers documents on apareix la bandera estelada el 1908. Local de la Lliga Nacionalista Catalana a París.

divendres, 1 d’abril del 2011

Salvat-Papasseit, un dels nostres

Tres dies mal comptats us queden encara per anar a veure l'exposició 'Salvat-Papasseit poetaavantguardistacatalà'. Una bona exposició ubicada al Centre d'Arts Santa Mònica dedicada a un personatge interessantíssim sorgit d'una època apassionant. Apassionant si xaleu amb aquest episodi de la història que cavalca entre finals del XIX i principis del XX, una època autènticament tumultuosa on tot començava de nou. La revolució industrial estava a la cresta de la ona i amb ella, les idees revolucionàries i futuristes s'instalaven i s'escampaven com una taca d'oli en una ciutat acostumada ja a les bullangues i als canvis socials.

Entremig de tot aquest enrenou s'aixecava un jove pobre, esquifit i delicat físicament, però poderós amb esperit i ferm amb les seves conviccions. Salvat era un intel·lectual llibertari cap visible del moviment futurista a casa nostra -la modernitat en la moral, l'art i per defecte en la ideologia-, que amb els seus poemes i escrits polítics es va guanyar un lloc a la història de l'avantguardisme nostrat.

Ell, com molta altra gent en aquest país, va fer l'evolució lògica d'un esquerranisme peninsular i uniforme a un separatisme d'esquerres i radical, sempre instalat però a la palestra cultural que amb una mirada altiva i transgressora li permetia visualitzar les coses d'una forma ben heterodoxa. Els seus referents anaven -o van començar sent- des de l'anarquista cristià rus Tolstoi i l'amarg Gorki, al separatista Daniel Cardona i el sublim Francesc Pujols, passant pel rei de la paraula viva Joan Maragall o el pedagog avançat Ferrer i Guàrdia, fins i tot el nietzscherà i positivista Pompeu Gener -Peius-. Com deia, uns referents i uns moments historics vibrants, durs i apassionants.

Us recomano amb sinceritat doncs, que tot passejant per La Rambla, havent passat el monument al gran Pitarra i just despés del mític CADCI, us introduiu al Sta. Mònica i us deixeu anar a través de la història.

*Per reblar el clau aquí us deixo amb el punyent i molt actual poema seu 'Ja era hora...' publicat a la revista Estat Català l'any 1923:

Ja és hora que la Pàtria que nostre cor adora

camini tota sola vers l’ideal que arbora
els nostres cors i penses de santa llibertat;

no pidolem lleis noves, ni demanem clemència,

volem per Catalunya aquella independència

que’ls enemics s’humillin sota el penó barrat.'