Vota i vota Sí

Qualsevol moviment que aspira a guanyar una guerra necessita il·lusió, molta il·lusió, i sobretot intel·ligència també. La primera de les condicions sembla que tots plegats la complim amb escreix, sobretot després de la treva entre els dos grans partits centrals, CDC i ERC. La intel·ligència ja és una cosa més costosa. De moment, però, és evident que el fet que no hi hagi una sola llista independentista tal com volia una part del sobiranisme, sinó dues, ja ha sigut un toc de lucidesa a favor de tots plegats. Per contra, cal lamentar certs xantatges que hi ha hagut a l'hora d'elaborar la llista principal i la pèrdua d'un temps preciós que ens ha abocat a un ridícul gairebé irreversible. En fi, l'important és que ja hem pujat al tren on el més interessant de tot és que la marxa enrere és un fet impracticable ara mateix, només un foll seria capaç d'un suïcidi col·lectiu com aquest, d'ell mateix i de tots. Guanyarem o perdrem, però res serà igual que ara.

Tanmateix, encara no ens lliurem de certes cabòries que el dia a dia processista ens regala a tots, com per exemple, veure exactament la mateixa gent -la mateixa!- que sempre dóna suport a les reivindicacions nacionals, formant part de la llista de Junts pel Sí. Això ens portaria a pensar que hem tocat sostre, que més enllà dels mateixos de sempre no aconseguim penetrar en d'altres personalitats socials. Sí, què voleu que hi faci, aquesta catalanor tan pujada de to és inquietant, perquè esclar, amb tota sinceritat, què collons faran alguna d'aquesta gent al Parlament? Quina tasca tècnica parlamentària se'ls hi assignarà? Que això no és un aplec! Que anem a trencar un estat i a fer lleis en un Parlament! En fi, alabat sia Déu.

En tot cas, no tinc cap dubte que després del 27S es formarà un govern fort i seriós, aquest cop sí dels millors i com més tecnòcrata millor, amb ordres parlamentàries explícites i un mandat democràtic per portar Catalunya cap a la desconnexió total amb Espanya. Tampoc dubto que la creació de les estructures d'estat necessàries per començar a caminar sols ja són un fet, a la clandestinitat esclar. I és evident que tampoc tinc cap dubte que a hores d'ara la feina ja està molt avançada en el terreny logístic, com també en el camp internacional. Oi que no hi ha cap dubte, de tot això? Oi que ja ens ho esteu fent senyors líders que ara mateix governeu? Gràcies per avançat a tots, doncs, perquè si és així guanyarem, i us ben asseguro que passareu a la història amb lletres d'or.

Ja només em queda, doncs, apel.lar a la gent, que en definitiva és la que donarà gruix i consistència al procés constituent. Sé que a alguns us costa molt votar a segons qui, a servidor a vegades li venen marejos només de pensar en segons quin personatge de la llista de Junts pel Sí (ja no parlo de la de la CUP), però escolteu, encara que ho sembli a vegades, això no és un joc, això no es pot mirar des del prisma personal, això no va de dèries i deliris particulars. Això que estem construint és una sacsejada geopolítica molt seriosa a nivell, com a mínim, continental, i no podem fer el mec perquè aquest o aquell no és de la nostra corda, o perquè ara no estic passant un bon moment i no m'importa res. Ens miren milions de persones esperant si fem el ridícul una vegada més o no, ens precedeixen homenots que es mereixen l'honor de la victòria, estem davant del mirall de la història i no ens podem defraudar de nou. Espanya, ho sap tothom i és profecia, no és un bon negoci, mai brillarem en res mentre seguim així, doncs com a mínim intentem-ho d'una altra manera, perquè només des de la llibertat podrem saber si estem equivocats o no. Només des de la llibertat podrem saber si som solvents o no. Tota la resta és paper mullat i xantatge social, perquè quan no es parteix d'una autogestió completa i real, tot problema és una trampa que els carronyers de torn aprofiten per carregar contra Catalunya i les seves institucions.

Sigues de dretes o d'esquerres, liberal o conservador, anarquista, nihilista, hedonista o pessebrista. Vota i vota SÍ. Almenys aquest cop, i després ja continuarem tirant-nos els plats pel cap, que és un esport que agrada molt a Catalunya.


Article publicat al Nació Digital

'El liberalismo es pecado!'

Que la crisi l’hagi provocat un concepte molt incorporat en la mentalitat occidental que consisteix a viure del crèdit tot esperant que l’estat et resolgui els problemes, no és suficient perquè la gent comprengui el per què de tot plegat. Que els estats, amb el vist-i-plau de les supraorganitzacions anomenades la Troica, hagin salvat bancs i regions irresponsables, tampoc no és suficient perquè la gent desperti del món placebo en què viu instal·lada. Fins i tot quan s’ha explicat del dret i del revés que el crèdit no és diner real que surt de la productivitat, sinó de l’especulació, o que la corrupció pública emana d’una administració hipertrofiada que administra molta quantitat de líquid provinent d’aquest mateix crèdit, no crida l’atenció a una societat entregada completament al mantra estatista. Us pensareu que visc a la lluna de València perquè em direu que tot el moviment indignat ja és la resposta a tot això, però no! La realitat és que com a societat estem absolutament immersos en una confusió respecte dels models socioeconòmics que ens trinxa completament l’enteniment. Aquesta brutal confusió generalitzada queda explicada en l’enquesta que va sortir a principis d’agost feta pel CEO sobre valors socials i polítics a Catalunya. Les dades són francament desesperants per un país que aspira a ser adult i que suposadament estima la llibertat. L’enquesta venia a dir que la pràctica totalitat dels votants dels partits catalans creuen majoritàriament que l’Estat ha de ser responsable del benestar de tots els ciutadans i ajudar-los a solucionar els seus problemes, i que només un 14% de la societat considera que  els ciutadans ‘han de ser els responsables del seu propi benestar i han de valer-se per ells mateixos per solucionar els seus problemes’. Un autèntic despropòsit que hauria de fer enrogir a qualsevol adult amb dos dits de front.

Vivim en la irresponsabilitat total i absoluta, en un cerlce viciós que ens atrapa i ens fa caure en la mateixa trampa una vegada rere l’altra. Estem absolutament enganxats com veritables ionquis al coixí estatal, i quan aquest ens falla perdem el cap talment com el drogaadicte mancat d’heroïna. Fins i tot els autoanomenats anarquistes i/o antisistema són els primers que demanen a crits més col·lectivització i més poder estatal, un veritable contrasentit amb la llibertat individual. Ells ho disfrassen amb aquest eufemisme tan simpàtic i terrorífic alhora del ‘poder popular’. Per no tenir, ja ni tenim anarquistes!

Perquè quan la majoria de partits del sistema polític actual, siguin de dretes o d’esquerres -tots ells intervencionistes per igual-, exclamen més justícia social, a què es refereixen exactament? Que els impostos siguin encara més alts per a tothom? Que el mercat laboral continui tan encotillat com ara? De veritat que ningú entén que amb uns tipus impositius molt més baixos la gent disposaria de més diners a la butxaca per pagar-se lliurement els serveis que ell cregués millors i més oportuns? Realment ningú veu que en un mercat laboral liberalitzat, la mobilitat seria molt més gran i l’atur baixaria significativament? Creieu realment que cosir a impostos les empreses, que són les que creen llocs de treball, és un bon sistema social? O enfonsar a la misèria els autònoms és una bona fórmula per garantir el benestar? Justícia social què és, deixar a la gent que administri lliurement la seva riquesa, o que l’estat administri com ell vol els teus diners? Sembla que per a una gran majoria de la gent és la segona opció, i així anem tirant, entre fracàs i fracàs, entre bombolles planificades i control estatal asfixiant. Però, per art de màgia, després tothom dóna la culpa de tots els seus problemes al mercat. 

La justícia social és la llibertat individual, és el mercat lliure i el trencament dels oligopolis estatals que mermen la competència dels petits. Justícia social no és la pujada per decret del sou mínim, sinó el lliure contracte entre les parts i que els empresaris puguin contractar i acomiadar més fàcilment tal com passa a la idealitzada Dinamarca on l’atur ronda el 6%. O és que potser no volem assemblar-nos als danesos? Fa molta gràcia sentir constantment com la socialdemocràcia imperant al nostre país es compara amb els països nòrdics passant per alt que la seva riquesa surt precisament d’un sistema laboral molt més desregulat que el nostre. Què dirien tots els sindicats i tota la macedònia d’indignats si apliquéssim el sistema laboral danès? Us ho explico, o no cal? 

Preguntes, totes elles, que floten a l’aire diàriament, però que la gent, la majoria amorfa de gent, s’empassa desitjant encara més presència estatal a les seves vides. Com si un 50% no fóra prou asfixiant. El liberalismo es pecado! cridaven el conservadors reaccionaris d’èpoques passades. Malauradament el mateix sentiment continua vigent. Tot plegat un sense sentit.

Superar la Catalunya llimac

Ara ja no tinc cap dubte que la independència de Catalunya no la vull només perquè representi una millora del benestar i l'economia dels seus ciutadans, ni tampoc perquè sigui de justícia històrica veure com aquest tros de terra recobra la mateixa dignitat que tenen els altres països normals. La llibertat del meu país la vull també per veure com els queda la cara desencaixada a tota aquesta colla de periodistes provincians que s'han passat dècades vivint de la gran mentida de l'Espanya de les autonomies, sense arriscar ni un mil·límetre. Sé que aquest no és un sentiment noble, em podria justificar dient que és fruit de l'anomalia psiquiàtrica que tots plegats patim en major o menor mesura, però m'és igual, no oblideu que la baixesa moral d'aquesta gent és infinitament més corrosiva que les meves baixes passions expressades en aquest simple article.

Fa pocs dies el director del pamflet més llegit a Catalunya, l'Enric Hernández, ens delectava amb un editorial que serà digne d'emmarcar el dia de la victòria com un gran trofeu guanyat al cinisme i al brossam quintacolumnista. Entre tot el deliri victimista del text, titulat 'No ens assenyaleu', podem trobar perles com aquestes: 'Només perquè no combreguem cegament amb el vostre credo, no ens assenyaleu'. 'No ens assimileu. Vosaltres, cartògrafs de naufràgis esdevenidors, tampoc pretengueu enrolar-nos per força en la vostra inconscient croada'. 'No ens dividiu entre bons i dolents, entre demòcrates i antidemòcrates, entre patriotes i traïdors, perquè les línies vermelles que vosaltres us entesteu a traçar nosaltres les trepitgem diàriament'.

Quina barra que tens, Hernández, quina barrota més gran, per l'amor de Déu! De què parles Hernández, de quina assimilació parles? De quin credo parles, benvolgut periodistet? Potser has oblidat les milionàries subvencions al teu diari que han servit, entre altres coses, per ser el portaveu durant anys i panys de l'ajuntament socialista de Barcelona? Parles de ser la nineta dels ulls de l'stablishment autonomista i de la casta extractiva? De ser el diari que ha menyspreat l'independentisme des del dia que vau néixer? De què collons parles, Hernández? D'on has tret aquest victimisme de baixa estofa que put a falsedat des d'una hora lluny? Vosaltres, mediocres, que porteu a sobre la vergonya d'haver destapat tard l'estafa dels Pujol, o els mateixos que vau fer la vista grossa a les tortures del 1992. Ara, amb aquesta pedanteria que tant us caracteritza, ens torneu a comparar amb els nazis. Ja no ets ni original, Hernández, ets un míser. Quin fàstic tot plegat.

A Catalunya hi ha una tara moral que supera amb escreix qualsevol altre delicte. Perquè els delictes tard o d'hora s'acaben pagant i en canvi aquesta ferida està i es desenvolupa a la ment de les persones durant dècades. Per això, aquest victimisme d'ara, dels que sempre ens han mirat per sobre de l'espatlla, els nervis dels que sempre han fet costat al poder, són la primera estació del viatje cap a la victòria. Guanyar-los serà el meu gran èxtasi particular, i un alliberament espiritual per un país que ha hagut de suportar la baixesa existencial d'aquests personatges.

Feu-me un favor, guanyem als Cunís, als Carols, als Hernández, als Francos... Guanyem-los no perquè siguem millors, sinó per alliberar-nos d'aquest síndrome d'Estocolm que patim. En una Catalunya lliure continuarà havent-hi gent mediocre i gent brillant, però segur que ens treurem de sobre les pontificacions dels llimacs que porten 35 anys arrossegant-se per caure simpàtics a Madrid i per ser la premsa amiga del 'tercio nordeste'. 'Los de la butifarra y la sardana'. Genteta amb pell de xai que acaben sent el cavall de troia dels que van entrar a sang i foc a Barcelona fa 300 anys. I encara tenen la barra de dir-se neutrals i moderats. Barruts, més que barruts!

Article publicat al Matí Digital