El TTIP i el veritable lliure comerç

El jueu nord-americà, Murray Rothbard, deixeble de Mises i autor del concepte modern anarcocapitalisme, ja advertia en temps del Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord (NAFTA) que "el genuí lliure comerç no requereix d'un tractat". Demostrava que tot lobby corporativista en realitat temia per l'obertura total de fronteres i aranzels. I és que ell creia, sense equivocar-se gaire, que els que a vegades s'omplen la boca de laissez-faire -lliure comerç, són els mateixos que sovint anomenen 'inversió' a la despesa pública, 'contribucions' als impostos i 'reducció del dèficit' a augmentar impostos. És dir, aquests tractats de lliure comerç que de bon principi poden sonar bé pels que estimem la llibertat i el progrés, en realitat al final acaben convertint-se en grans estructures estatals amb més control públic i amiguisme entre el poder i els grans oligarques. Comptat i debatut, es passa d'un pseudo monopoli estatal a un pseudo monopoli estatal ampliat. 

La primera pregunta que ens hem de fer abans de qualsevol analisi sobre els mercats, és si realment ens podem arribar a creure que els estats s'autoimposarant una pèrdua de poder en favor d'una competència des de baix a dalt? Jo penso justament el contrari, el que segurament cerquen és conservar la seva potestat i mutualitzar encara més les seves soberanies davant de perills externs i interns, sobretot econòmics. Ergo, potenciar el proteccionisme d'una zona determinada del planeta per mantenir els seus privilegis, i això amics meus liberals té molt poc a veure amb el lliure comerç que perseguim per una pau global i el benestar de tots el individus que habiten la Terra.

Tanmateix, tampoc vull pecar d'ingenu amb aquest principi llibertari de màxims, entenc que per arribar en aquest lliure mercat global la pau -i la intel·ligència- s'hauria d'imposar al planeta i això, com a mínim, és una utopia fins i tot massa cursi. Sí, se sobreentén que la humanitat hagi d'ajuntar-se per blocs per defensar certs models socials de mercat i de convivència, de fet, podríem dir que hauria de ser una obligació per el bon funcionament del món. Els blocs acaben significant poders i contrapoders essencials per mantenir refugis democràtics i fiscals davant d'abusos de poder en certes zones del món. Efectivament, no és dolent que diferents estats cooperin entre si intercanviant bens, capitals i persones, el problema ve quan aquest lliure mercat és insuficient, opac i continua segrestat per les grans corporacions amigues del poder estatal. En aquest sentit, el TTIP és de bon principi un tractat útil i necessari si volem que l'economia funcioni encara millor en el nostre món occidental, però esclar, caldrà denunciar i estar alerta en tot moment per si aquest tractat significa un retrocés del lliure comerç i un reforçament del poder estatal amb desicions ocultes de cara a la ciutadania.

En aquest sentit, és de rebut exigir transparència en les negociacions d'aquest tractat tal com l'esquerra alternativa reclama insistentment, però una transparència que ens porti justament al cantó contrari del que persegueix aquesta esquerra que es diu alternativa però que en el fons és tan o més conservadora que la dreta reaccionària. No hauríem de confondre una reclamació de més democràcia, amb la voluntat d'impedir un veritable mercat lliure sense traves aranzelàries, ni barreres no aranzelàries. Aquesta gent, al cap i a la fi, aboga per un marc legal més limitat, d'un proteccionisme aïllacionista i d'unes taxes empobridores que impedeixen exportar a la petita i mitjana empresa. És a dir, en definitiva per tornar als vells conflictes entre estats. I no, el que cal és un TTIP obert de barreres on la competència sigui real, i on el consumidor pugui realment triar quin és el producte que vol sense traves ni condicionants intencionats. 

La gran batalla europea

La història de Catalunya és la història d'Occident, i la història d'Occident és la història del món. Per entendre la història de la humanitat cal capbussar-se a la Grècia clàssica, a la Roma republicana i imperial i al cristianisme europeu medieval, sense oblidar la influència jueva. La barreja que han aportat les creences càlides del Mediterrani i les ciències fredes del nord del continent ha conformat la idea del poble europeu i la font de tota tensió ideològica al món. Amb aquest pòsit tan profund i potent, l'època moderna europea ha anat modulant el seu curs i ha acabat emmarcada en tres grans corrents filosoficomorals que han continuat guiant els designis de la humanitat. Entre els segles XVII i XVIII, és a dir, la història que va a cavall de la Guerra dels 30 anys amb la Pau de Westfàlia i la Guerra de Successió amb el tractat d'Utrech, és on es cou tot l'estofat i és l'inici de la nostra era actual. D'aquí, en surten els grans estats nació, el progrés mecànic i científic i, per tant, les revolucions econòmiques i ideològiques, que juntes venen a ser el mateix. En aquest moment, doncs, se'ns apareixen les tres concepcions europees que, com he dit més amunt, han conformat els marcs sociopolítics actual: el concepte anglès, el concepte francès, i el concepte alemany. Tres maneres d'influir en l'home que sempre han mantingut una relació complicada, però que al cap i a la fi, d'una manera o altra, han acabat entrellaçant-se totes tres.

Per començar tenim la ‘grandeur’ francesa amb el seu universalisme racionalista de cartró-pedra i un proteccionisme embafador, que en abanderar totes les causes possibles de l'home ens ha regalat la Il·lustració i les idees revolucionàries; però que, alhora, també ha significat la deshumanització dels territoris -que també formen part de l'ànima de l'home- i la tendència al totalitarisme racional desposseint l'home de la naturalesa i del misticisme, per abocar-lo finalment a la burocràcia més grisa. És la filla ‘pija’ de l'aristocràcia que vol jugar a ser revolucionària tot el dia per sentir-se millor. 

A l'altre cantó tenim el romanticisme conservador germànic, naturalista i místic, que no li cal aparentar grandesa perquè ja la porta incorporada en el motor. Un motor amb molts cavalls, que fixa la seva producció en l'eficàcia més que en la idea, perquè quan hi fica la idea la humanitat es posa a tremolar. És clar que aquests germànics a vegades ens han sorprès amb grans corrents com el luteranisme, que ens ensenya que, al contrari del catolicisme, per arribar al cel ens cal esforç i responsabilitat individual. 

I, per últim, al mig de les dues, o més ben dit, separades pel Canal de la Mànega, tenim el concepte de mercat anglosaxó, una idea que, lluny de l'intervencionisme moral i social dels altres dos, practica un pragmatisme que l'ha portat a la palestra de la modernitat imposant-se al món amb un atractiu comparable al llatí dels deu primers segles de la història després de Crist.

I al mig de tots plegats i durant segles mantinguda a l'ostracisme històric, hi tenim Catalunya. La guardiana dels valors occidentals. Un territori que, amb la seva capital al capdavant ha sintetitzat, amb falsa modèstia i superioritat moral provinciana típicament catalana, les idees humanístiques i més progressistes del vell continent. Una capital que ha mantingut ben fresc un dels grans conflictes moderns que ens dura fins a l'actualitat: la tensió existent entre la ciutat i l'estat. Aquesta batalla constant entre la llibertat i l'autoritarisme, entre la confederació i la recentralització, o entre el localisme universal i l'universalisme imperial. Barcelona, acomboiada sempre del seu rerepaís, n'ha agafat sempre una mica de tot arreu, de la racionalitat francesa, del romanticisme alemany i del concepte comercial urbà anglosaxó, i ha intentat des de la seva estratègica posició aportar l'autenticitat de la civilització europea, malgrat estar emmudida i castigada contínuament per l'acció bel·licista castellana. Barcelona forma part d'una radi de ciutats europees que representen la centralitat i el motor econòmic d'Occident.

La gran batalla europea en els propers anys més immediats es resoldrà revisant -o fent caure- una actualitat massa nihilista d'una societat engreixada pels excedents estatals, i cercant en el model premodern europeu de les ciutats i regions estat. Aquest món actual tan convuls i desgastat té dues opcions, si el que es pretén és continuar guiant la civilització: mantenir la idea farragosa de l'estat nació burocratitzat i omnipresent o tornar als orígens il·lustrats de les revolucions americana i francesa.  En aquest sentit, la independència de Catalunya pot ser una gran oportunitat per renovar l'Europa actual cap a una Europa més democràtica, cívica i comerciant de la constel·lació de les ciutats-estat a l'estil llombard o català (tornar a casa, vaja). I d'aquí, aportar al món una nova idea de relacions socials harmòniques, talentoses i cíviques. Pel contrari, com més triguem a independitzar-nos, menys possibilitats tindrem de desafiar aquest model tronat estatalista que tant de mal i tants problemes ha causat al món fins als nostres dies.

La culpa és del PSOE

El desastre vergonyant de la política espanyola d'aquests últims mesos amb la consegüent escenificació bodevilesca i obtusa dels mateixos partits, té essencialment un responsable que, des del meu punt de vista, sobresurt de la resta dels protagonistes en joc. Actualment a la política espanyola només hi ha un partit que poseeixi totes les fronteres ideològiques per arribar a pactes amb la resta, i així evitar el cabreig general i una despesa addicional insufrible per un estat tan arruïnat com l'espanyol. Efectivament, era el Partit Socialista Obrer Espanyol el que tenia múltiples variants per arribar a un govern estable, però la poca valentia dels seus dirigents ha condemnat la política espanyola al descrèdit i el propi partit a un cul de sac molt fosc i imprevisible. Els socialistes tenien tots els números per assegurar-se un govern a banda i banda, tot i així, la seva esplèndida tàctica va consistir primer a encetar un idil·li forçat amb la més fàcil, amb el partit més prescindible de tots i que sumava menys. Si des del principi l'haguessin mantingut al marge de qualsevol pacte seriós, Ciutadans al cap i a la fi hauria acabat entrant a qualsevol govern sense gaires problemes, o almenys a abstenint-se per facilitar-lo. Tot el que sigui xupar tota quanta quota de poder, per a ells és una opció vàlida. 

És clar que aquests resultats electorals eren endimoniats i els riscos molt elevats. El PSOE però, podia haver fet valer la seva pàtina de partit central i responsable acceptant, per exemple, una gran coalició a l'alemanya que, davant d'una crisi de cavall i el desafiament català, sostingués un govern d'emergència nacional i net de casos de corrupció; hauria quadrat així a un PP molt tocat i sense forces per imposar-se en res. O, pel contrari, podia haver intentat fer un tomb històric a l'Estat posant les bases d'una veritable Espanya confederal amb totes les esquerres i els partits perifèrics. Una opció fal·laç i impossible d'aplicar, però que hauria donat aire als socialistes per almenys tota una legislatura. N'estic segur que tant amb una opció com amb l'altra, Pedro Sánchez hauria recollit l'agraïment d'una gran part de la població per la seva valentia i sinceritat a l'hora de tirar endavant un govern dificultós en uns moments tan complicats. La qüestió era fer un pas decidit endavant i deixar-se de minúcies partidistes que desgasten tant la paciència de la gent. Però, és clar, el PSOE és el PSOE, i Sánchez és un bluf més. El PSOE és una formació sistèmica amb una motxilla massa feixuga i amb uns barons acomodats i carques que poden arribar a fer la vida impossible a la direcció.

Així doncs, ens aboquem a una repetició de les eleccions que el que provocaran, fonamentalment, és una irritació profunda a la població i un  desgast considerable als partits polítics. M'agradarà veure com acaben els caps de llista després de 15 dies d'una campanya sobrera, de bronca generalitzada i de cansament tediós. Penso sincerament que l'electorat castigarà amb una pujada de l'abstenció aquest fracàs col·lectiu, però la palma se l'endurà el PSOE pel fet de ser el partit que més ha arriscat i menys ha encertat. La culpa és de tots, sí, però el teatre del PSOE ha fracassat i l'estratègia ha estat nefasta per a un partit que més o menys havia salvat els mobles el passat 20 de desembre. Que els hi sigui lleu.