El liberalisme no vol solucionar-te la vida.

El liberalisme, que és un pensament ideològic que proposa la llibertat en tots els àmbits socials i humans, no és una doctrina que cerqui la perfecció de l'ésser, ni tan sols la seva salvació, sinó que posa les bases perquè la persona pugui decidir lliurement quin és el camí que vol seguir, i fer-se'n responsable. Així de simple. A diferència de totes les altres opcions ideològiques que basen la seva acció en la intervenció econòmica i moral, el liberalisme posa l'objectiu en l'individu, no en tercers que puguin condicionar el seu treball i el seu mèrit. El benestar social, el progrés econòmic, i també la solidaritat, no s'haurien de planificar des d'un despatx, tot es construeix des de la base, fent que la solució mai sigui màgica ni caigui del cel, sinó d'un mateix. És només d'aquesta manera que podem evitar oligopolis i tractes de favor a grans empreses des del poder estatal. 

El liberalisme mitjançant els principis de la no agressió, de respecte a la propietat privada i del contracte i la cooperació voluntaria, no et soluciona la vida, sinó que et dóna la llibertat i l'aire necessaris per solucionar-te-la tu mateix. I aquesta és la primera condició perquè una societat progressi, se senti digne i, per tant, lliure. Pel contrari, són precisament les societats intervingudes les que pretenen solucionar-te la vida per acabar, en definitiva, obstruint el teu propi progrés, via impostos o indirectament via inflació planificada des del banc central.

L'estat ha d'existir? Depèn, la història ens ensenya que hi ha hagut -i hi ha- moltes societats de comunes privades que s'han organitzat òptimament. En tot cas, la societat ha de decidir lliurement si el vol o no, l'estat, i quin grau de protecció destina als seus propis ciutadans. Ajudar els més necessitats és un deure moral que tenim tots, viure en societat fa que aquesta ajuda sempre d'una manera o d'una altra repercutirà en favor teu. Adam Smith deia que la gent es mou per interès propi, que és diferent que moure's per egoïsme. I aquest interès propi, al contrari del que pensa molta gent, és solidari i fa que una societat de mercat lliure pugui funcionar bé. Smith ho reblava amb aquella seva frase cèlebre; "No és per la benevolència del carnisser, del cerveser ni del forner que esperem poder sopar, sinó perquè aquests miren pels seus propis interessos". El mercat lliure funciona si hi ha interès propi, perquè aquest interès beneficia la resta dels mortals. El que no és de rebut és que la gent demani més benestar a costa dels altres, sense voler entendre que en definitiva res del que ofereix l'estat és gratuït. Com deia un altre dels grans, Frédéric Bastiat, 'la gent comença a adonar-se que l'aparell del govern és costós, el que encara no veuen, és que el pes recau sobre ells'. El que primer s'hauria d'entendre és que l'estat del benestar no fa la riquesa, és la riquesa que crea el benestar, i per aquesta raó l'estat no ha de decidir com gestiona la meitat dels teus diners perquè la riquesa és teva i la gestiones com tu vols. És més, per què la gent ha de gestionar els recursos dels altres? Jo personalment no tinc cap interès en fer-ho, i penso que la gran majoria tampoc, en canvi, deixem que uns buròcrates que ni tant sols coneixem ens ho gestionin tot. 

El liberalisme no vol solucionar-te la vida, te la facilita. 

PP o PSOE?

Després de l'últim minut d'infart que ens ha ofert aquesta naixent legislatura o, millor dit, de la tanda de penals que ens ha regalat la política catalana, ara caldrà veure com responen i com se les arreglen a la meseta castellana per formar un govern estable que pugui ocupar-se de la patata més calenta de la seva història recent; l'independentisme català. En teoria, aquest atzucac que ara tenen sobre la taula, a les Espanyes l'haurien de resoldre amb molta més agilitat i amb menys problemes que nosaltres. Per això serveix el sentit d'estat que ells posseeixen i nosaltres no. Però la realitat és que la complicació que tenen allà al kilòmetre zero no és poca cosa. Sembla que la tempesta perfecta plani ara sobre Madrid, i el PSOE, que és el partit central per on han de passar totes les opcions possibles, té ara una oportunitat d'or per sacsejar una mica Espanya, i de passada, sortir-ne triomfador o enfonsar-se definitivament. Sense dubte, la qüestió catalana els ha posat en un compromís difícil de lidiar davant d'una societat espanyola gens preparada per entendre un desafiament com el que preparem des d'aquí. Si els socialistes opten per una gran coalició amb els populars assegurant la fortalesa de l'estat, podrien quedar desmuntats i trossejats per un Podemos a l'alça. Si opten per un govern d'esquerres amb el vistiplau -o la vista grossa- dels nacionalistes perifèrics, la dreta espanyola brillaria de nou per tornar al govern en la següent legislatura amb l'excusa que Espanya es desfà. Si no és que prèviament el federalisme socialista aconsegueixi neutralitzar una vegada més les ànsies catalanes amb les promeses de sempre. És el bucle de la història.

Però si entrem en matèria, segurament que molta gent ara es pregunta quina seria la millor opció de govern a Espanya pel procés sobiranista, PP o PSOE? Efectivament cap. Només un il·lús o un papanates pot arribar a pensar que Espanya pot acceptar Catalunya com a subjecte polític, ergo com a nació. Però des del nostre camp cal fixar bé la visió per analitzar quin seria el millor escenari pensant en les nostres pròpies forces. Quin és el millor panorama, o quins són els avantatges i desavantatges en un govern del PP i del PSOE? Un govern popular, s'entén amb C's i PSOE recolzant-lo des de dins o des de fora, sense dubte els donaria una estabilitat granítica que ens arrossegaria a un xoc institucional de dimensions considerables. L'independentisme català hauria d'estar molt ben preparat per suportar això, encara que aquest escenari, també significaria automàticament accelerar la desconnexió sense fisures dins del catalanisme (amb els colauistes comuners inclosos) per acabar la partida amb un tall net i precís. A l'altra banda, un govern del PSOE amb el suport més o menys explícit de la resta de partits sempre correm el perill que ens ensarronin el prototip de català amb els seus cants de sirena federalistes. Ara bé, com que la jugada sempre els surt malament, i a més tenint en compte que aquest cop hi haurien els Ciudadanos vigilant per la sacro santa unidad, l'enèsim desengany que provocaria dins les files colauistes seria fantàsticament aprofitat per un independentisme cada vegada més a l'alça. 

Què us vinc a dir amb tot això? Doncs que sigui quin sigui l'escenari a Madrid sempre ho tindrem complicat, però alhora, tindrem unes grans espectatives per reforçar encara més el nostre moviment. Perquè cap govern farà les delícies dels nostres entranyables federalistes, cap. Penseu que l'independentisme català sempre es reactiva amb la dreta espanyola, i es consolida quan l'esquerra espanyola decep amb les seves enverinades promeses. Per aquesta raó, en aquest últim partit que se'ns presenta al davant, les formacions independentistes a Madrid simplement s'haurien de limitar a mirar-s'ho des de la barrera per anar desgastant i desemmascarant els tics autoritaris de tots i cadascun dels partits espanyols sense cap excepció. Vinguin de la dreta o de l'esquerra.

Article publicat al Nació Digital.

Un llibre sexi

Londres-París-Barcelona, viatge al cor de la tempesta (Galaxia Gutenberg) de l'Enric Vila, és un llibre sexi. És una obra que principalment presta plaer a l'intel·lecte i t'ajuda a mirar-te el món des d'angles diferents dels habituals. Dels pocs llibres actuals de casa nostra que et reconforten amb el país i la seva tradició liberal cosmopolita, una tradició que paradoxalment viu també encotillada per un provincianisme (auto?) imposat. És un farciment de pensaments de l'autor en què la sentència purament subjectiva i a voltes versemblant t'atrapa en cada frase i en cada paràgraf per fer-te reflexionar. Idees caçades al vol amb façana d'innocent però amb una mala bava que t'electritza. Per això, i perquè està escrit en forma de dietari que et recorda a un altre autor clàssic nostrat, és francament fàcil d'enganxar-t'hi. El morbo d'entrar a la vida privada de l'autor mentre et colpeja amb les seves teories, t'excita l'enteniment i et fa sentir partícip del seu laberint mental. El leivmotiv del llibre gira constantment sobre la cruïlla europea dels dos models que han forjat la civilització occidental: la dels estats centralistes i la dels territoris i ciutats comercials. O el que és el mateix, l'Europa absolutista o l'Europa dels contrapesos. França i Espanya vs la Gran Aliança. Us sona tot això, oi? Una Europa que, una vegada més, necessita catalanitzar-se, ergo humanitzar-se, si vol superar la crisi que pateix fruit d'un model vell i gastat per l'estatisme imperant. Les dones, els gais i els catalans, observats, analitzats i gairebé trossejats en el llibre, són els col·lectius vulnerables que en temps de pau i de modernitat poden fundar una nova espiritualitat al continent. Heus aquí la nostra oportunitat. I tot això s'haurà de fer a través de les ciutats, temples de la llibertat i del capitalisme, unes ciutats no robotitzades sinó amb identitat i memòria. Aquest és el secret per ser més competitius i atractius en plena globalització. Del localisme a l'universalisme. Si a més de tot això et consideres liberal i amant de les grans ciutats, amb el seu binomi seguretat/perillositat, notes el gust de tocar un horitzó proper fet a la teva mida. El llenguatge viu, directe i descarat de l'Enric, és un bàlsam en un país fet de personatges i relats esquifits que han acabat de conformar aquest cofoisme tan propi. Feu-me un favor, llegiu aquest llibre, tinguin vostès la bondat.