En aquest text Pujols ens fa una comparació entre les dues concepcions teològiques que van marcar les diferents corrents filosòfiques durant l'edat mitjana i que, en conseqüència, signifiquen una base sòlida per entendre l'evolució del pensament europeu. El savi de Martorell, amb tota la intencionalitat del món, hi col·loca el català/mallorquí Ramon Llull al mig per resoldre i entrellaçar aquestes dues grans concepcions europees. Aquest és un exercici molt recorrent en el seu pensament, que explica com Catalunya situada al mig de les corrents filosòfiques més influents del nord i del sud, es converteix per ordre natural i per circumstàncies territorials en la portadora de la Veritat i la pau al món. En el centre del món. I Ramon Llull, com a fundador del corrent filosòfic català, el seu màxim exponent universal.
RAMON LLULL. SANT TOMÀS. DUNS SCOT.
"I tancats en el círcol viciós de la filosofia cristiana, que és la que diem que s'ha de desterrar, trobarem exactament la mateixa superioritat de Ramon Llul sobre l'escola tomista i la scotista, perquè posats a fer la comparació entre aquestes dues escoles, direm que si Duns Scot sostenia que la voluntat de Déu era il·limitada, Sant Tomàs sostenia que ho era la intel·ligència, i encara que nosaltres no som pròpiament teòlegs ni tenim la ciència de Déu que tenien aquests dos representants del Nord i del Migdia, perquè no passem de la Sumpèctica, que és la ciència del ser real concret conegut, ens posarem entremig d'aquests dos contrincants per a donar la palma a Ramon Llull, perquè si Sant Tomàs sosté que l'atribut principal de la divinitat és la intel·ligència i Duns la voluntat, Ramon Llull sosté que no és ni l'una ni l'altra, perquè, tancat en les hipòtesis cristianes, es posa entre el que ha dividit i divideix l'escola meridional de la septentrional, sostenint com sosté que l'atribut principal de Déu no és ni la intel·ligència ni la voluntat, sinó la bondat, del que en resulta que admet l'existència real i objectiva de la bondat com Sant Tomàs, i la llibertat de Déu de voler-la o no voler-la, com Duns Scot, perquè diu que si la bondat és bona, tant si Déu vol com si no vol (que és la part afirmativa del tomisme), admet que Déu segueix la bondat perquè vol (que és la part afirmativa del scotisme), del que se'n desprèn que si tots els principis de la teologia fossin definitius i s'hi pogués pujar de peus, aixís com n'hi ha molts que no tenen res que veure amb la divinitat, com precisament i sense anar més lluny aquest de la bondat, que es pot demostrar que no té res a veure amb Déu ni amb l'altra vida, Ramon Llull hauria d'ésser considerat com a superior a Sant Tomàs i a Duns Scot, perquè essent com és un conciliador d'aquests dos caps de brot de l'arbre del pensament teològic , empeltant l'existència real o objectiva de la bondat amb la llibertat de Déu, denota una mirada molt més sintètica que els seus companys d'estudi, perquè admesa la concepció de la divinitat d'aquests tres mestres, el que li enfondeix més la naturalesa és el que sap conciliar més punts dels que se li atribueixen, i per això si nosaltres, al fer el judici de final de l'Ars magna, vàrem dir que malgrat la falsedat era el sistema més gran que s'havia trobat i per a fer-ne veure la grandesa vàrem dir que en tenia tanta com el descobriment dels fonaments de la ciència universal, ara diem que dintre l'escolàstica o sia l'escola de la teologia de l'edat mitjana, Ramon Llull no solament és el més gran perquè té la concepció més sintètica del Déu d'aquella escola, que va ésser tan famosa, sinó perquè troba el punt intermig dels dos partits que la divideixen i que la feien anar a cops de puny pel carrer i a les portes de les universitats, que era d'allí on sortien desafiats els escolàstics, després d'haver tret tots els arguments que nosaltres sostenim que només poden acabar a cops de puny".
Concepte General de la Ciència Catalana. Francesc Pujols.
Deia el gran Frederic Bastiat (1801-1850) que l'estat és la gran
ficció a través de la qual tothom vol viure a costa dels altres.
Efectivament, avui en dia tenim una societat moralment vençuda que s'ha
autoimposat una creença, la qual consisteix a pensar que la vida ja no
depèn d'un mateix, sinó que recau en l'ajuda estatal. D'aquí se'n
desprèn l'actual deriva econòmica i la frustració d'una societat
atrofiada que de la necessitat no en fa precisament una virtut, sinó
just el contrari, una autèntica dependència a l'assistència social de
l'estat. Un súper estat que ha aconseguit crear una fantasia
acomodatícia fent-nos creure que necessitem, com l'aire que respirem,
tot allò que prèviament ell ens pren de manera coercitiva. Un autèntic
cercle viciós.
Tanmateix, és desesperant veure com la
lluita social s'ha convertit al llarg de les últimes dècades en un
reclam a la despesa social en comptes de la defensa de la llibertat
individual alhora de triar els serveis que cadascú creu necessaris. Per
què no es crida a favor de quedar-nos els beneficis que amb el nostre
esforç generem, i que acabaran reinvertits en progrés social? En aquest
sentit, és del tot incomprensible aquesta brama general en contra de la
troica, quan són els qui precisament aboquen els diners que els
demandants demanen a crits. Actualment no hi ha res més keynesià que
l'FMI i el BCE. Arribats fins aquí, com és possible tota aquesta
confusió alhora de reclamar drets? A qui reclames drets, estimat? Per
què no et construeixes tu mateix el dret a través del deure? Una vegada
més, l'estat et fa creure que el necessites com l'aigua de maig.
Si
entrem de pet en matèria hel·lènica entendrem el què estem discutint.
Vostè s'ha parat a pensar per un moment quin xollo seria que el
venciment de la seva hipoteca fos llarguíssima a només un 2'5% del tipus
i amb una quita de la meitat d'aquesta? Oi que és incomprensible? Doncs
això mateix és el que li estan donant a Grècia. Malgrat tot això però,
la culpa continua sent del capitalisme en comptes de la casta xucladora
estatal que ha arruïnat la població. I el pitjor de tot, és que es
continua cridant a més estat, a més impostos i a més intervenció. El
problema de Grècia, i dels estats irresponsables, no és tant que s'hi
aboquin diners, sinó com els distribueix l'administració. Fins que no
entenguem que la responsabilitat ha de tornar a ser individual i que
l'estat ha de servir per rescatar només els que caiguin de veritat per
atendre'ls amb la màxima qualitat, continuarem tenint el mateix problema
i la UE seguirà dessagnant-se per ajudar als estats hipertrofiats. La
reestructuració de Grècia, i dels estats en general, no ha de servir per
continuar engreixant la beneficència gràcies als diners que et deixen
uns altres, ans el contrari, ha de servir perquè l'estat del benestar
sigui un tresor tant preuat, que aquest sigui construït lliurement i
sense intermediaris pels mateixos ciutadans.
Article publicat al Nació Digital
A Catalunya sempre hi ha hagut una brama anticlerical, cert, una costum habitual de cagar-se en Déu que ha fet fortuna sobretot en els àmbits populars. Tanmateix, per molt que alguns ho vulguin ocultar, el catolicisme ultra català ha existit i molt al llarg de la història del nostre país. D'això, l'historiador especialitzat en religions, Boaz -Borja- Vilallonga, ens ho podria il·lustrar a bastament. Els catalans tenim una pàtina progressista i liberal, sí, però la religió ha estat una base indestructible que ha abraçat totes les ideologies, fins i tot les més esquerranoses. En aquest sentit, no cal que us expliqui que el carlisme, amb un substrat socialitzant i popular però altament catòlic, va triomfar a Catalunya com enlloc més de la Península, amb permís dels bascos. I, si anem més enrere, veurem com els moviments dels Segadors o de l'austriacisme català eren també profundament catòlics. Dit això, servidor sempre ha pensat que aquest fervor religiós no ha deixat de ser sempre una manera singular de sentir-nos espanyols. O, per ser més precisos encara, ha estat una fórmula per exclamar la nostra presència en la política espanyola. Un plany de subsistència. Si l'elit catalana volia treure el cap calia ser més papista que la villa y corte, no sé si m'explico. És posar la bandera de la fe al mig de l'estepa ultracatòlica castellana i sentir-nos partícips de les martingales de les diferents corts reials espanyoles. Per necessitat? Segurament. En aquest sentit, doncs, vull pensar que el catolicisme català, profund, conserva un fet diferencial amb el castellà (bressol de la Inquisició, no ho oblidem). A la Castella monolítica i latifundista el catolicisme serà autoritari. A la Catalunya hel·lènica i liberal, el catolicisme serà més eteri i lliure. Per això considero que malgrat nosaltres i el que ens volem creure, el catolicisme català és en realitat una manera de protestantisme amb substrat càtar i llibertari ocult que ens porta a un estat acomplexat continu, que es tradueix en una constant confusió en el terreny polític. I així estem. Si de Catalunya sempre se n'ha dit l'Holanda del Mediterrani i se n'ha elogiat el cooperativisme i el model econòmic autònom, per què des de fa almenys 500 anys lluitem en favor de conformar-nos i d'enfangar-nos en les maneres de fer castellanes? Efectivament, aquest misteri només el resoldrem quan tinguem un estat i puguem realitzar i ensenyar un relat nou al món des de la singularitat no tutelada.
Quan el marxisme ha tret el cap, ho ha ensorrat tot. Veneçuela n'és l'exemple
més fefaent i actual. Un país que, tot i la quantitat de
petroli que produeix rau espatllat econòmicament i amb un dels índex de violència més elevats del
planeta. Sí, el marxisme va poder treure el cap, i quan es va presentar amb un discurs
renovador criticant la casta i fent brillar el binomi dels de baix
contra els de dalt, va guanyar. I va llevar els cors de la socialdemocràcia europea, sempre fràgil davant d'aquests discursos populars. I va il·luminar la nostra true left, la sempre
il·luminada i moralista esquerra guai que beu constantment del ressentiment contra un capitalisme de què ella mateixa gaudeix.
Queda lluny aquell desembre de
l'any 1998 quan el simpàtic i estrafolari Hugo Chaves, al més pur estil
llatinoamericà, va transformar-se en el nou cabdill de la república
bolivariana de Veneçuela. Setze anys després, tot decau: la seguretat al país
és inexistent, la inflació és un escàndol i la llibertat d'expressió és un drama. Tot un currículum per sucar-hi pa, sobretot venint d'una pompa propagandística que ens ensenyava les esperances del nou socialisme del s. XXI. La realitat, però, és que com diuen els castellans, la cabra siempre tira al monte, i el projecte bolivarià s'ha enfonsat en el pou dels desastres rojos de la història. I això malauradament passa i continuarà passant perquè sempre hi haurà gent disposada a moralitzar i intervenir a altra gent, que alhora també està disposada a deixar-se tutelar per l'estat.
Una dada ben il·lustrativa ens ajudarà entendre una mica més la magnitud de la tragèdia, aquesta es correspon al pes del sector públic que durant els anys de regnat socialista ha incrementat d'una manera preocupant. I dic preocupant perquè, mentre el negoci del petroli a Veneçuela esclatava en forma de milions de dòlars, el govern es dedicava a incrementar l'estat assistencial en comptes de capitalitzar les butxaques dels ciutadans. De manera que, si el 1998 el pes del sector públic representava el 28% del PIB, el 2012 ja representava el 44%. D'aquesta forma, quan aconsegueixes que gairebé la meitat del país depengui de l'estat gegantí, és quan l'autonomia individual, el talent i el progrés queda reduït a la mínima expressió, ergo, la societat queda relegada en un estat amorf sense cap incentiu per avançar. That's the socialism, my friend.
El marxisme ha tret el cap, i amb ell ha vingut un altre cop la misèria econòmica i intel·lectual. Una pobresa argumental patrocinada pels mateixos que ara volen representar la regeneració a Espanya. En aquest sentit és fantàstic que aquests dies hagi sortit el cas Monedero, que ens avisa del perill i de la foscor d'unes idees que ell va ajudar a implementar a Veneçuela. El curiós del cas és que Monedero va marxar a exportar idees i ha tornat cobrant una morterada de diners tot intentant driblar el fisc espanyol. Ai Monedero, una mica més i hauries passat com un heroi liberal, però has caigut en la teva trampa política i has hagut d'apoquinar els teus diners cap a l'estat recaptador que tu tan enarbores.
El marxisme va poder treure el cap, i ens porta la mateixa cara de ressentiment i d'odi que mostra en Monedero quan fa mítings, aquella foscor en la seva mirada que amaga impotència i superioritat moral. Una cara i una estètica que xoca amb qualsevol idea de llibertat i de modernitat.
Article publicat al Liberal.cat
Que els problemes econòmics de l'Espanya castellana ja vénen de lluny, tan lluny com un pou sense fons, els historiadors ens ho poden recordar sempre que vulguin. No és cosa menor que la història ens doni certa perspectiva sobre qui eren i què deien els arbitristes salamantins de la deplorable i hiperinflada economia peninsular, o observar com Espanya al llarg dels segles ha estat incapaç de diversificar sectors econòmics productius, mentre l'alt funcionariat de la villa y corte s'ha mantingut intacte. És un mal endèmic, és el bucle de la història hispànica, un model econòmic basat en la opacitat de l'administració que ha deixat una idea omnipresent i autoritària del superestat. És per tot això que la corrupció sobreïx més del normal, és filla directe de l'estatisme dur, i en el cas espanyol, efectivament, sempre ha estat la reina de la casa, el segell propi, la denominació d'origen natural.
L'estat putrefacte que ara mateix és l'estat espanyol, no ve d'ara ni de dos dies, ve de la nit dels temps i s'endinsa en la història d'una terra superba avesada a la picaresca com a modus vivendi. Tanmateix, és ben cert que si ara la cosa és tan irrespirable, no és perquè n'hi hagi més de corrupció -segurament n'hi ha menys, sinó perquè encara que ens costi de creure, la justícia és més justa ara, tot aflora més i estem més exposats a la societat. És que la justícia s'haurà modernitzat, o és que els temps moderns ho exigeixen? Segurament que es tracta de la segona opció. Però vaja, en tot cas, hauríem de començar a entendre que segurament estem vivim un final de règim, és ara que se'ns acosta definitivament el veritable final del franquisme. No em refereixo tan en el polític sinó en el fons materialista del mateix sistema. El que va passar durant la Transició va ser la modulació en formes polítiques democràtiques del règim anterior, però hem estat 30 anys practicant el mateix model de relacions humanes i econòmiques del franquisme. Subvencions desviades, comissions per tràfic d'influències, fraus de tota mena, abús de l'autoritat... Ja m'enteneu.
Per molt que molts ho vulguin negar, el nostre estat del benestar actual és obra del franquisme, i la nostra societat encara està empeltada dels mateixos tripijocs que fins al moment havien semblat normals per a una elit ja en decadència. Havia calat tan aquesta manera de fer, que el normal era pensar que el càrrec portava al privilegi. Bárcenas, Bustos, Pujol, Fabra, Galindo... i tot quant polític vetust provincià, és fill directe del franquisme, són els creditors i dignes representants del 'todo atado y bien atado'. L'autonomisme ha estat l'invent d'uns quants per seguir mamant de la mamella i, esclar, quan tot esclata tot decau. La paradoxa és que l'antifranquisme ha acabat copiant massa coses del franquisme. I aquí estem.
Amb el crac econòmic actual i el consegüent desafiament català, Espanya retorna a la tessitura de la renovació o el caos, com en tants altres moments de la seva història. Per això Podem guanyarà o tindrà prou poder per desestabilitzar l'estat, i Catalunya haurà de demostrar si és prou valenta com per fugir d'aquest femer i fer-se gran d'una vegada per totes. El que vull dir és que la independència porta obligatòriament lligada la motxilla de la transparència, no perquè molts ho volem, sinó perquè separar-se d'Espanya significa automàticament deixar aquesta mentalitat bruta que va estretament lligada a l'administració espanyola.
