El marxisme ha tret el cap

Quan el marxisme ha tret el cap, ho ha ensorrat tot. Veneçuela n'és l'exemple més fefaent i actual. Un país que, tot i la quantitat de petroli que produeix rau espatllat econòmicament i amb un dels índex de violència més elevats del planeta. Sí, el marxisme va poder treure el cap, i quan es va presentar amb un discurs renovador criticant la casta i fent brillar el binomi dels de baix contra els de dalt, va guanyar. I va llevar els cors de la socialdemocràcia europea, sempre fràgil davant d'aquests discursos populars. I va il·luminar la nostra true left, la sempre il·luminada i moralista esquerra guai que beu constantment del ressentiment contra un capitalisme de què ella mateixa gaudeix. 

Queda lluny aquell desembre de l'any 1998 quan el simpàtic i estrafolari Hugo Chaves, al més pur estil llatinoamericà, va transformar-se en el nou cabdill de la república bolivariana de Veneçuela. Setze anys després, tot decau: la seguretat al país és inexistent, la inflació és un escàndol i la llibertat d'expressió és un drama. Tot un currículum per sucar-hi pa, sobretot venint d'una pompa propagandística que ens ensenyava les esperances del nou socialisme del s. XXI. La realitat, però, és que com diuen els castellans, la cabra siempre tira al monte, i el projecte bolivarià s'ha enfonsat en el pou dels desastres rojos de la història. I això malauradament passa i continuarà passant perquè sempre hi haurà gent disposada a moralitzar i intervenir a altra gent, que alhora també està disposada a deixar-se tutelar per l'estat. 

Una dada ben il·lustrativa ens ajudarà entendre una mica més la magnitud de la tragèdia, aquesta es correspon al pes del sector públic que durant els anys de regnat socialista ha incrementat d'una manera preocupant. I dic preocupant perquè, mentre el negoci del petroli a Veneçuela esclatava en forma de milions de dòlars, el govern es dedicava a incrementar l'estat assistencial en comptes de capitalitzar les butxaques dels ciutadans. De manera que, si el 1998 el pes del sector públic representava el 28% del PIB, el 2012 ja representava el 44%. D'aquesta forma, quan aconsegueixes que gairebé la meitat del país depengui de l'estat gegantí, és quan l'autonomia individual, el talent i el progrés queda reduït a la mínima expressió, ergo, la societat queda relegada en un estat amorf sense cap incentiu per avançar. That's the socialism, my friend.

El marxisme ha tret el cap, i amb ell ha vingut un altre cop la misèria econòmica i intel·lectual. Una pobresa argumental patrocinada pels mateixos que ara volen representar la regeneració a Espanya. En aquest sentit és fantàstic que aquests dies hagi sortit el cas Monedero, que ens avisa del perill i de la foscor d'unes idees que ell va ajudar a implementar a Veneçuela. El curiós del cas és que Monedero va marxar a exportar idees i ha tornat cobrant una morterada de diners tot intentant driblar el fisc espanyol. Ai Monedero, una mica més i hauries passat com un heroi liberal, però has caigut en la teva trampa política i has hagut d'apoquinar els teus diners cap a l'estat recaptador que tu tan enarbores.

El marxisme va poder treure el cap, i ens porta la mateixa cara de ressentiment i d'odi que mostra en Monedero quan fa mítings, aquella foscor en la seva mirada que amaga impotència i superioritat moral. Una cara i una estètica que xoca amb qualsevol idea de llibertat i de modernitat.

Article publicat al Liberal.cat