Textos pujolsians (III)

En aquest text Pujols ens fa una comparació entre les dues concepcions teològiques que van marcar les diferents corrents filosòfiques durant l'edat mitjana i que, en conseqüència, signifiquen una base sòlida per entendre l'evolució del pensament europeu. El savi de Martorell, amb tota la intencionalitat del món, hi col·loca el català/mallorquí Ramon Llull al mig per resoldre i entrellaçar aquestes dues grans concepcions europees. Aquest és un exercici molt recorrent en el seu pensament, que explica com Catalunya situada al mig de les corrents filosòfiques més influents del nord i del sud, es converteix per ordre natural i per circumstàncies territorials en la portadora de la Veritat i la pau al món. En el centre del món. I Ramon Llull, com a fundador del corrent filosòfic català, el seu màxim exponent universal.
 
RAMON LLULL. SANT TOMÀS. DUNS SCOT.

"I tancats en el círcol viciós de la filosofia cristiana, que és la que diem que s'ha de desterrar, trobarem exactament la mateixa superioritat de Ramon Llul sobre l'escola tomista i la scotista, perquè posats a fer la comparació entre aquestes dues escoles, direm que si Duns Scot sostenia que la voluntat de Déu era il·limitada, Sant Tomàs sostenia que ho era la intel·ligència, i encara que nosaltres no som pròpiament teòlegs ni tenim la ciència de Déu que tenien aquests dos representants del Nord i del Migdia, perquè no passem de la Sumpèctica, que és la ciència del ser real concret conegut, ens posarem entremig d'aquests dos contrincants per a donar la palma a Ramon Llull, perquè si Sant Tomàs sosté que l'atribut principal de la divinitat és la intel·ligència i Duns la voluntat, Ramon Llull sosté que no és ni l'una ni l'altra, perquè, tancat en les hipòtesis cristianes, es posa entre el que ha dividit i divideix l'escola meridional de la septentrional, sostenint com sosté que l'atribut principal de Déu no és ni la intel·ligència ni la voluntat, sinó la bondat, del que en resulta que admet l'existència real i objectiva de la bondat com Sant Tomàs, i la llibertat de Déu de voler-la o no voler-la, com Duns Scot, perquè diu que si la bondat és bona, tant si Déu vol com si no vol (que és la part afirmativa del tomisme), admet que Déu segueix la bondat perquè vol (que és la part afirmativa del scotisme), del que se'n desprèn que si tots els principis de la teologia fossin definitius i s'hi pogués pujar de peus, aixís com n'hi ha molts que no tenen res que veure amb la divinitat, com precisament i sense anar més lluny aquest de la bondat, que es pot demostrar que no té res a veure amb Déu ni amb l'altra vida, Ramon Llull hauria d'ésser considerat com a superior a Sant Tomàs i a Duns Scot, perquè essent com és un conciliador d'aquests dos caps de brot de l'arbre del pensament teològic , empeltant l'existència real o objectiva de la bondat amb la llibertat de Déu, denota una mirada molt més sintètica que els seus companys d'estudi, perquè admesa la concepció de la divinitat d'aquests tres mestres, el que li enfondeix més la naturalesa és el que sap conciliar més punts dels que se li atribueixen, i per això si nosaltres, al fer el judici de final de l'Ars magna, vàrem dir que malgrat la falsedat era el sistema més gran que s'havia trobat i per a fer-ne veure la grandesa vàrem dir que en tenia tanta com el descobriment dels fonaments de la ciència universal, ara diem que dintre l'escolàstica o sia l'escola de la teologia de l'edat mitjana, Ramon Llull no solament és el més gran perquè té la concepció més sintètica del Déu d'aquella escola, que va ésser tan famosa, sinó perquè troba el punt intermig dels dos partits que la divideixen i que la feien anar a cops de puny pel carrer i a les portes de les universitats, que era d'allí on sortien desafiats els escolàstics, després d'haver tret tots els arguments que nosaltres sostenim que només poden acabar a cops de puny".

Concepte General de la Ciència Catalana. Francesc Pujols.