Qui crispa?

El que crispa en aquest país és que hi hagi gent obsessionada a mantenir l'statu quo actual que ens ha portat a la misèria econòmica, al conflicte social i a l'acomplexament identitari. El que crispa és l'espoli fiscal disfressat de solidaritat fraternal que retalla la nostra prosperitat. El que crispa de debò és la ignorància que ens ha portat a l'autoodi i en un estat de letargia fins fa ben poc. El que crispa és la imatge de nou ric xaró de poble amb ínfules de cosmopolita de províncies que hem adoptat durant massa temps en aquest país. El que crispa és haver suportat durant 30 anys tota aquesta collota que abans eren el pal de paller de la Catalunya autònoma mentre ens donaven lliçons de moral i política, i ara són la corruptela nacional. El que crispa és el quintacolumnisme que menteix cada dia pels mitjans de comunicació. El que crispa és la beneiteria dels que es pensen que encara existeix la tercera via, quan aquesta va morir en el Compromís de Casp. El que crispa és haver de mantenir com un leprós crònic uns territoris eternament improductius, que es vanten de fer els deures i ser millors que tu. El que crispa és haver d'anar amb peus de plom vigilant sempre el que dius, no fos cas que caiguéssim malament a la resta de l'estat. El que crispa són els innombrables casos de violència física -i morts- que el lumpen unionista ha perpetrat sobre moltíssims independentistes durant tan sols els últims 30 anys. El que crispa és haver de suportar encara la sra. Camacho després del seu ridícul en aquell restaurantot de l'Eixample barceloní. El que crispa és la manipulació sobre la immigració espanyola que han fet durant dècades autèntics professionals del lerrouxisme. El que crispa és el sr. Navarro i els seus aquelarres antiestètics al costat de l'autopista de Gavà. 

Sap el què em crispa sr. Navarro, que havent perdut bous i esquelles vostè s'entesti a fer el ridícul d'aquesta manera com ha fet, muntant aquest sidral sense proves ni testimonis a la seva ciutat natal. Vol fer el favor de reconduir la situació, per l'amor de Déu! El fanàtic és vostè que sabent que tot se li escola cap avall, ja només li queda la victimització, l'estigmatització i la llagrimeta. Tenim uns adversaris amb massa poc nivell, ridículs, però tot i així seguim apostant per seguir-los sostenint. Doncs bé, aquesta vegada suposo que actuarem amb maduresa i sortirem d'aquest bucle diabòlic que ens acomplexa i no ens deixa brillar amb caràcter propi. O marxem a viure lliures i en pau, o finalment pensaré que els Navarros som nosaltres.

Pere Navarro ha aconseguit una cosa impossible; fer bo en Montilla.

Preparats pel que ha de venir?

Podríem considerar que la cosa ara va de veres, podríem pensar fins i tot que la situació ha agafat color i un cert gruix perquè la possible marxa enrere d'alguns sigui castigada amb el fracàs personal i l'ostracisme polític. Si més no, sembla que els ingredients que porten a qualsevol canvi polític en majúscules estiguin ara mateix sobre la taula malgrat els intents d'emboirar el procés dels pèrfids habituals. També és cert que si mirem les estadístiques, tenim tots els números per perdre un cop més la partida, tanmateix, no deixa de ser patent que actualment el context és menys complicat que abans -en el sentit bel·licista de la història- i és justament ara el moment amb més independentistes que mai. És a dir, ara ja no anem a reformular Espanya, a catalanitzar-la/modernitzar-la com en totes les situacions de conflicte anteriors, sinó que el que volem fer és separar-nos-en, si pot ser amistosament. El que vinc a dir és que per primer cop a la història del nostre dissortat país, el mainstream actual és aquest i no cap altra vel·leïtat i estupidesa inviable d'encaix. Catalunya es balanceja entre la independència política i la submissió total i absoluta -un vegada més- al regne d'Espanya. Ras i curt.

Com que tot això anirà molt ràpid, perquè la història també ens demostra que el canvis fruit d'una anècdota o d'un lamentable incident es produeixen en un no res, caldrà estar molt preparats i amatents en el que succeirà d'aquí a molt poc. Fixeu-vos en Crimea, per exemple, la cosa pot anar de dies, com a molt de setmanes. En el món occidental, amb les noves tecnologies a l'abast de tothom, la balança pot decantar-se fàcilment cap a un cantó o cap a un altre depenent de la intel·ligència i la fermesa que es demostri en cada minut del dia.

Quan enraono amb gent normal, poc polititzada i sense aquesta passió malaltissa que alguns patim, sempre els comento tres coses bàsiques quan la conversa inevitablement tira cap aquests viaranys. Lluny de retòriques ideològiques tedioses i eufòries hiperventilades els dic el següent; 1) Que estiguin amatents en tot moment de les informacions que s'esdevinguin a través de tots els canals possibles de comunicació. Un poble informat sempre parteix de més avantatge. 2) Que no responguin a cap provocació unionista. L'estat, lògicament, té molts mecanismes per fer descarrilar un procés polític, com per exemple provocar incidents o desestabilitzar el govern català via manifestacions d'indignació heterogènia molt permeables a tot tipus de manipulacions. 3) Que secundin totes les accions i línies marcades pel govern de la Generalitat i dels partits/organitzacions independentistes. Això no és un joc ni una costellada amb marxandatge independentista, caldrà màxima eficàcia a partir d'ara. També serà vital no repetir el ridícul que vam fer durant la Guerra Civil, seria desesperant. D'això ja en sabem, no cal que ho repetim, no sé si m'explico. Anar per lliure i ser crític és bonic i gratificant, però si es volen canviar realment les coses, necessitem que durant un temps determinat actuem tots plegats com un sol home/dona. Ja sé que demano molt en un poble rondinaire i tossut com el nostre, però cregueu-me que és l'única manera d'alliberar-nos d'aquesta Espanya eternament decimonònica, autoritària i subsidiada. Ens hem de fer grans d'una vegada, oi?

Per tot plegat, si el govern català ens demana que tal dia ingressem els diners a la hisenda catalana, no valdran excuses. Si resulta que hem d'aturar l'economia durant uns dies perquè l'Estat ens ofega o mobilitza les tropes simplement per atemorir la població, no valdran covardies ni dilacions. O si en el moment clau necessitem fer un govern de concentració amb tots els sectors polítics per fer un procés constituent d'un nou estat, no valdran rabietes de pati d'escola ni sectarismes adolescents.


Us demano simplement això, que us informeu i que resteu units i preparats durant uns poquets dies. Tan sols això, només això. Creieu que ho podreu fer? Creieu que és molt demanar? I, si tot plegat ho emboliquem amb un somriure a la cara, ja serà descomunal i desolador per l'adversari. Pensem-hi!

Article publicat al Nació Digital.

El binomi poble i institucions ha de ser eficàs, ordenat i ferm