L'oportunitat d'ERC i la CUP

El terrabastall que han significat les eleccions municipals a Barcelona ens porta una vegada més a la confusió en què viu instal·lada, des de temps llunyans, la nostra societat. Els dos eixos enverinats que la política catalana suporta des de fa segles, el nacional i el social, fa que per a una gran part de la població l'embolic ideològic sigui monumental. Procurar pel social menyspreant el nacional és d'idiotes, i pensar només amb el nacional sense la qüestió social és d'irresponsables. I així estem, tirant-nos els plats pel cap votant a partits que sovint obliden que aquests dos conceptes van estretament lligats.

Ara ens trobem que la històrica Barcelona caòtica i indomable torna a treure el cap amb la sorprenent entrada de la senyora Colau i tota la seva comparsa d'indignats i profetes de la justícia social. Que seguint la tradició del populisme obrerista 'apàtrida', fa els ulls grossos amb el que realment ofega l'economia catalana; un estat profundament hostil que fa la vida impossible a la productivitat catalana. Tot això ha fet que el procés independentista, la veritable revolució catalana, hagi patit un contratemps considerable amb aquesta irrupció d'última hora. Ara bé, significa això que tot està perdut? Un no rotund. Simplement és l'enèsim entrebanc que una societat tan complexa com la nostra es troba pel camí. El que es tracta ara, tal com exclamava fa uns dies un tuit d'un piulador rossellonès, és que 'La independència s'ha de fer amb el que hi ha, no amb el que podia ser'. Doncs som-hi.

Els independentistes ara mateix guanyen als unionistes, això ho sap tothom i ho diuen totes les enquestes, el problema és que segurament no hi ha una majoria suficient perquè resulta que tenim una franja de federalistes peix-bullits, poquets (entre un 10% i un 15%), que poden decantar la balança donant la victòria a un bàndol o a l'altre. Sabent això, s'entreveu una missió que ens recorda la que Esquerra va fer amb el PSC fa més d'una dècada. Es tracta de fer la prova del cotó -de cara al 27S- a tot aquest món que es perfila dins el triangle ICV-Podem-Guanyem, i aquí és on entra un altre cop ERC i sobretot la CUP. Aquests dos partits haurien de fer una oposició positiva, teixint complicitats, però al mateix temps carregant una bateria immediata de propostes de caràcter sobiranista que obligui la nova batllessa a posicionar-se clarament cap a un cantó o un altre. Sobretot tenint en compte que el dia a dia del govern barceloní es veu llastat per l'hostilitat estatal. La gràcia és que amb només 11 regidors, la senyora Colau no està per a tirar massa coets i resta subjecta a aquests dos partits, si el que vol és una governabilitat estable i l'aprovació dels pressupostos. 

És el moment de la intel·ligència, de l'estratègia de bisturí per decantar el Cap i Casal cap al sobiranisme. Ells són volàtils amb el fet nacional, cert, però han demostrat que estan oberts a acceptar-lo. Doncs posem-los-hi la dicotomia 'capital d'estat o 'capital de província'. Necessitem que la meitat d'aquest sector federalista indignat es decanti per la independència o almenys que ajudin els independentistes a recolzar el procés constituent que iniciarem a partir del 27S. D'altra manera, si no és així, l'obligació ètica d'ERC i la CUP seria fer-li la governabilitat impossible i desemmascarar el frau democràtic que la lideressa de Barcelona en Comú tant se'n vanagloria. 

Trencadissa. (Quatre pensaments d'ahir).

1. El trencadís gaudinià s'ha consolidat en aquestes emocionants eleccions, i això vol dir que la política es viu amb passió, importa, i ara caldrà que el diàleg i els pactes facin possible unes governabilitats que com a mínim es presenten complicades. La política és així, i ara està en la seva màxima expressió perquè els poders estaran més equilibrats amb contrapoders polítics. L'entesa s'haurà de treballar molt més que abans. I això en principi no ha de ser dolent.

2. Catalunya ha perdut Barcelona perquè aquesta ciutat sigui clarament la capital del nou estat català. Els barcelonins no han prioritzat la independència, és una obvietat, i això vol dir que els arguments independentistes encara no són prou forts com per presentar batalla amb l'estat. Si bé és cert que el pedigree independentista de la Colau és el mateix que el de Trias, és a dir, escàs o nul, també ho és que el conglomerat de ressentits socials que representa la senyora Colau, és conceptualment molt més espanyol que l'entorn convergent. Aquí no hi ha dubte, i això inquieta molt. Els ciutadans de Barcelona han fet guanyadora l'opció de Joan Herrera i de Pablo Iglésias, no sé si qualificar-ho d'imprudent o d'adolescència política, però la realitat és així de surrealista. La Barcelona indomable de la Rosa de Foc ha tornat a treure el cap, i el ressentiment, la set de venjança, han tornat a imposar-se per sobre del sentit comú i les ànsies de llibertat d'una ciutat que és intrínsecament mercadera i liberal. És veritat que amb només 11 regidors no es pot fer cap revolució, però en aquest sentit, veurem quin és el nivell d'intervenció pública que tindran els ciutadans de Barcelona a partir d'ara, i com la llibertat individual minva en favor d'un major control administratiu monopolitzat per l'ens públic. La llibertat se'ns escapa de Barcelona, la màquina privada de fer diners pot estar en perill, i a partir d'ara veurem com i de quina manera els inversors i l'emprenedoria privada sobreviuen en un entorn mastodònticament públic. Els llibertaris estem francament preocupats.

3. Pel que fa a Catalunya i el seu procés cap a la llibertat nacional, és evident que el cop sofert a Barcelona és molt dur pel procés, malfieu-vos d'aquells que diuen que Barcelona no ho és tot. La comarca és important! Exclamen. Encara no saben què és i què significa Barcelona dins la geopolítica internacional. (Llegiu Enric Vila). Però també és evident que les xifres a Catalunya no enganyen i diuen clarament que el sobiranisme guanya 300.000 vots i l'unionisme en perd 100.000 respecte el 2011. I que el sobiranisme guanya i de molt en nombre d'escons, que vol dir poder, a l'unionisme. L'espectacular pujada d'ERC i la CUP amorteix la patacada convergent en general, i diu clarament que l'independentisme vira cap a l'esquerra. Això vol dir que CiU hauria de deixar de fer-se la socialdemòcrata i bastir una opció clarament de dretes per fer forat en aquests sectors encara poc favorables a la independència, i també que el tedi de llista única s'esvaeix definitivament per molt que alguns pesats continuïn amb aquesta cantarella absurda, que només ha contribuït a generar problemes dins l'independentisme. S'han de crear dos grans pols independentistes i això amb la llista única és impossible.


4. Tenim doncs uns quants mesos més per seguir la incansable lluita de convèncer a més gent cap a posicions independentistes, i aquí és clau un fet que ja sabíem però que amb la relaxació analgèsica i les baralles absurdes que l'independentisme ha mantingut els últims mesos se'ns ha passat per alt. Aquest fet, és que tenim una bossa important d'independentisme dins d'opcions polítiques que no ho són. És a dir, per dir-ho clar, ICV i Podem reté independentistes que a l'hora de la veritat prefereixen no votar partits independentistes. Normal? No. Però així és Catalunya. I aquí, per molt que ens pesi a alguns, tenim una feinada a fer. Ja aviso que hi ha gent que és incapaç de fer-ho, jo en sóc un d'ells, per això aquí la feinada recau a la CUP i a ERC. Aquests dos partits tenen l'obligació de catalanitzar el colauisme, han d'abraçar aquest federalisme que estar a favor del dret de decidir. No dic que hagin de fer aliances concretes, dic que han de teixir complicitats i arribar a acords puntuals. Només d'aquesta manera podrem arribar a una majoria per a la independència. Sí, sé que és profundament desesperant, terrible fins i tot, però hem de tornar a agafar-nos de bracet d'aquests sectors si volem més majoria social. I qui sap si el càrrec de la senyora Colau, la sobiranitza una mica més. Això és el que diuen que sempre passa a casa nostra, oi?

Com més estat, més corrupció

Sempre he defensat, i he escrit, que la corrupció emana de l'estat, n'és filla directa. Sobretot quan es tracta d'un estat engreixat tal com ara el coneixem. Hi ha factors que ajuden encara més a l'embrutiment del diner públic (del privat ja és cosa de cadascú), com els règims polítics ideològicament autoritaris o models endèmics que es basen en l'antigor d'un alt funcionariat que es perpetua al llarg dels segles en la capital i centre de poder. estatal. El regne d'Espanya, junt amb d'altres països històricament oligàrquics com Rússia o la Xina, n'és un dels exemples més fefaents. Una altra evidència que defenso amb tots els ets i uts, és que el capitalisme real ha estat defenestrat per un capitalisme d'amiguets fent que el primer tingui un desprestigi barroer entre la major part de la societat, quan ha estat precisament el model que ha tret a més gent de la pobresa a escala mundial. Els guanys i les pèrdues haurien de ser privades i no socialitzar només pèrdues com es dóna ara en la major part dels estats corporativistes amb empreses addictes al règim. Qui ha causat aquest daltabaix que vivim té noms i cognoms, i tots provenen de l'excés del poder públic i les seves martingales sobre la ciutadania. No sé si m'explico...

Per tot això, no ens hauria d'estranyar l'allau de casos de corrupció que estan sortint els últims anys a Espanya i, com a part inseparable des de fa segles, a Catalunya també. El sistema espanyol més d'hora o més tard, sempre acaba petant perquè és un complex profundament clientelar i subsidiari, és una manera de fer que forma part de la pròpia idiosincràsia. Està incrustat a l'ADN social espanyol. Aquest últim succés amb epicentre a Reus però que amenaça a estendre's per d'altres contrades, el cas Innova, és un clàssic entre els clàssics. I té molt a veure en com uns partits catalans d'arrel regionalista s'han cregut durant molt de temps els senyorets del país, fent negoci aprofitant-se d'un sistema administratiu abonat a la baixesa moral com és l'estat de les autonomies espanyol. Són els mateixos que durant dècades ens alliçonaven als independentistes sobre com s'havia de fer la política, i ara, a causa d'aquest seguidisme lleial a l'engranatge hispànic tots van caient com mosques. És també una condició moral sostinguda durant anys per tota la claca tertuliana sociovergent que ha fet paquet amb aquest sistema roí que ara es desfà com un terròs de sucre, mentre es passegen pels platós televisius intentant fer veure que tot això no va amb ells, i alguns, fins i tot intenten fer-se un lloc en el sobiranisme.

L'estat s'ha de reduir i deixar que la gent s'organitzi la vida com vulgui. Els diners sempre estaran més segurs a les butxaques dels ciutadans. I nosaltres faríem bé de marxar d'aquest estat podrit com més aviat millor, tot esperant que la dreta catalana tingui allò que s'ha de tenir per acabar de fer aquest pas tan important per a Catalunya, i que les veleïtats de l'esquerra radical -ara tan de moda- no obtinguin el poder per crear un altre estat igual de mastodòntic i, per tant, igual de corcat.  

Catalunya i els bascos

L'institut Valencià d'Investigacions Econòmiques i la Fundación BBVA, el nou banc nostrat que fa anuncis costumistes patris, han fet un estudi econòmic interessant sobre l'evolució de la despesa en polítiques socials de l'estat espanyol entre el 2002 i el 2013. L'estudi titulat Serveis públics, diferències territorials i igualtat d’oportunitats, ens mostra una vegada més la cultura del subsidi que algunes comunitats tenen com a mantra i l'avantatge de les comunitats forals gràcies al fet de gestionar directament els seus recursos. Bàsicament, el que diu l'estudi és que les comunitats de l’arc mediterrani se situen a la cua en despesa social, mentre que les de la cornisa cantàbrica són les que inverteixen més. És a dir, per la mateixa regla de tres, qui retalla menys és perquè viu a costa d'un altre, o perquè s'ho pot permetre gràcies als fons autogestionats. Aquesta és l'Espanya autonòmica defensada per tot quant polític que s'ha cregut les bondats d'una transició que en diuen 'modèlica' i d'un sistema econòmic profundament insolidari.

El que m'ha cridat l'atenció de tot plegat però, i ara passaré de l'economia a la política, són les solucions que proposa el director de l'estudi el catedràtic Francisco Pérez. Efectivament, ell proposa un clàssic del debat polític que seria reformar el sistema de finançament per equilibrar les desigualtats i la, jo en diria, presa de pèl dels territoris improductius. En aquest sentit, correcte, però és una solució que mai dels mais es portarà a terme perquè l'estat porta segles mantenint un alt funcionariat que viu precisament d'aquestes ajudes. L'altra conclusió que arriba Pérez, és que els règims forals s'hauran de revisar perquè són una rèmora del passat que actualment estan fora del sentit comú (espanyol), sobretot enmig d'una crisi com la que estem vivint. 

I aquí és on aniré a espetegar finalment si em deixeu especular una mica que és en definitiva el que fem els que ens agrada analitzar la política. El País Basc i Navarra tindran un problema en majúscules, i augmentat, si Catalunya decideix tirar pel dret i autosalvar-se d'aquest infern fiscal que pateix que no li permet gestionar com vol la seva despesa social. La qüestió serà que quan Espanya ja no pugui xuclar de la mamella catalana, els que històricament han estat els mimats per la monarquia espanyola deixaran de tenir el concert econòmic ipso facto, i s'hauran d'enfrontar per primera vegada amb l'Espanya real. La improductiva. El règim foral penja d'un fil i això pot crear dues reaccions de la burgesia nacionalista basca, que alhora és profundament espanyola també; que s'oposin ferotgement a les ànsies de llibertat catalanes, o que acabin fent un cop de cap com nosaltres. 
Personalment, i em sap greu dir-ho així, m'ensumo que l'opció serà la primera seguint així la tradició del nacionalisme basc de passar olímpicament de les demandes catalanes. 

A els bascos se'ls hi acaba l'estat confederal del qual gaudien, i potser veurem algunes reaccions hostils que no agradaran a molts catalans -i a alguns bascos també. Catalunya i les comunitats basques, paradoxalment es poden veure en un conflicte d'interessos que defraudarà a molts i que en definitiva és la conseqüència de viure atrapats en un estat estructuralment deficitari i mal fet, per la senzilla raó que és pensat no per satisfer les demandes econòmiques dels que produeixen, sinó per controlar políticament els territoris. Un estat intrínsecament autoritari i intervencionista.

Article publicat al Wallstreet.cat

Operació reformista

Divendres passat l'inquilí del Palace madrileny, el polític que més ha viscut de la cosa pública i el pitjor exemple d'una societat avançada i liberal, en Josep Antoni Duran i Lleida -uf, m'he quedat a gust, piulava a Twitter arran de les eleccions britàniques sobre l'excel·lent resultat dels nacionalistes escocesos. Ho feia d'aquesta manera: 'Els nacionalistes escocesos amb el propòsit de governar a Londres arrasen a les eleccions'. I reblava, 'Recorda l’operació reformista i la voluntat de CiU de governar Espanya. Queda lluny'. Efectivament, sempre ha estat aquesta la voluntat i 'solució' que han somniat els regionalistes del centre dreta català, és aquest joc eternament acabat en taules que de debò els dóna morbo. Viure de la ferida constantment mentre es fan la víctima davant Madrid tot reclamant l'accent català a l'estat. Aquell cofoïsme de sentir-se superior amb la força de la raó, en comptes d'obtenir la força de la victòria. Uns milhomes falsaris. Aquesta ha estat, i és malauradament, la relació que molts catalans han volgut mantenir amb Espanya durant els últims 300 anys. I em sembla, almenys tinc la sensació, que aquesta actitud nostra té molts punts en comú amb tot el que ha passat a Escòcia darrerement, per això és tan sorprenent aquest resultat de l'SNP que fa basarda de veure en una societat que ha tingut la llibertat a tocar de les mans. (També és cert que ser britànic és infinitament millor que ser espanyol, esclar).

I és que, en definitiva, és revelador veure com molts aquí se senten satisfets amb aquest resultat de l'SNP veient com els polítics d'Edimburg ara seran la mosca collonera a Londres, un esport que agrada molt en segons quins polítics nostrats també. Per això alguns -cada vegada són menys- encara estan amb el tedi de la llista unitària per fer un gran resultat electoral, oblidant que una cosa són unes eleccions i una altra és un referèndum, que és el que realment volem fer el proper 27 de setembre via eleccions. Si els escocesos la van espifiar al referèndum, entre altres coses, és perquè potser no tenien gaire varietat ideològica demanant el SÍ, tot s'ho jugaven a una carta, a un partit. En canvi, quan es tracta d'unes simples eleccions, la cosa unitària per anar a demanar les molles a la capital del regne, sempre fa gràcia i funciona millor. I així estan.

Nicola Sturgeon, l'escocesa amb més poder a Londres

24 de maig, primer plebiscit

Hi ha una mena de catalanor que encara no sap a què juga. És la que s'arrossega per allà on bufa el vent i és susceptible a tot el que diguin els mitjans. Si la claca convergent a les tertúlies diu que el culpable del suposat refredament del sobiranisme és ERC, doncs trinxem els republicans encara que siguin el partit que aguanti el govern i empenyin històricament l'autonomisme cap a l'independentisme. Si l'unionisme puja per la lògica que és una simple reacció a la puixança independentista dels últims anys, resulta que aquest últim ara es desinfla i el cangueli s'apodera de tothom. En fi.

L'última idiotesa que està calant en els debats és que les municipals no són un plebiscit perquè allà no es fa política nacional i només es vota a la persona i la gestió municipal. I qui collons us penseu que serà aquell alcalde? Un gos, un gat? Efectivament, serà una persona posicionada políticament en tot el que afecti el benestar de les persones i, per tant, també es postularà pel futur immediat dels catalans. Perquè a veure si ens entenem d'una vegada, pobrets il·lusos meus, algú es creu que si els tres partits que suporten el procés (CDC, ERC i CUP) tenen un pèssim resultat a les municipals, el govern espanyol en primera instància i tota la seva maquinària mediàtica després no faran escarni de tot plegat i ens voldran ensorrats definitivament? De veritat no veieu que els unionistes en el fons sí que estan parlant d'unes plebiscitàries? Estimats ciutadans del 'políticament correcte' que només voleu votar la persona, expliqueu-me què passaria si a Barcelona la Colau guanyés i C's quedés en segona força. Va expliqueu-ho, va! Ai, angelets... 

Les tertúlies dels mitjans de comunicació les carrega el diable, i l'independentisme té sectors encara fràgils que s'enlluernen amb qualsevol debat de supermercat. Si algú es pensa que la ruptura amb un estat com Espanya es fa un dia sí i un dia no, serem uns pelacanyes. Si us penseu que algunes coses tenen a veure amb el procés i unes altres no, com sembla que es creu el candidat de CiU a Barcelona, vol dir que la vostra anàlisi política encara és de parvulari. Si encara dubtem que una revolució, per molt democràtica que sigui, no tindrà costos, segur que farem el ridícul. Anem a crear un estat nou, i això vol dir que tot el que passi a partir d'ara mateix en la política catalana afectarà aquest procés que vivim. I aquestes frivolitats de fer-se més l'independentista en una contesa electoral que a l'altra, o d'estar cansats perquè els de dalt es "barallen", són pròpies d'una gent que mereix tot el que li ha passat Catalunya durant els últims 300 anys. Escolteu, pregunteu-vos si els que estaven a la barricada la matinada de l'11 de setembre del 1714 defensant la dignitat del país, estaven més cansats que vosaltres o es pensaven que la llibertat només es defensava a les Corts i no en cada racó del país. I doncs, què us heu pensat que és la política?

Article publicat al Nació Digital.