Crony capitalism for dummies

Benvolguts amics, benvolgudes amigues, com ja sabeu l'estat espanyol acaba de salvar les empreses constructores de les autopistes que voregen Madrid. Això és Abertis, Sacyr, ACS, Acciona i Bankia. Salvar vol dir que amb els diners de tots -del pagès de la Cerdanya i del mariner del port de Cadis- l'estat compra la titularitat de les autopistes perquè passin a ser públiques. Les nacionalitza. Un parèntesi, a l'hora de mesurar les balances fiscals de cada autonomia suposo que comptaran aquests 5.000 milions d'euros dels que Madrid es beneficia per l'efecte de capitalitat, oi? Quins pebrots! Doncs bé, senyores i senyors, ras i curt, això és el capitalisme d'estat, o crony capitalism, un sistema econòmic sorgit de les entranyes de l'estatisme socialdemòcrata, no del liberalisme. Repeteixo, no del liberalisme. I per què ho dic això? Doncs perquè si tu engendres i incentives un sistema on l'estat acumuli cada vegada més responsabilitat, com pretén la socialdemocràcia, aquestes coses sempre acaben passant. 

Aquest capitalisme no liberal funciona de la manera següent: l'estat concedeix a unes quantes empreses privades la construcció d'infraestructures, aquestes empreses es beneficien (normalment per afinitats polítiques) de la concessió i, si alguna cosa va malament, doncs l'estat, ergo la ciutadania, els hi paga el rescat. Alehop! Es tracta de privatitzar guanys i socialitzar pèrdues. Ben al contrari del que el capitalisme de sentit comú hauria de fer, és a dir, privatitzar guanys i pèrdues. Aquesta perversió del capitalisme és conseqüència directa de la voluntat de la majoria dels ciutadans que enquesta rere enquesta s'identifiquen amb opcions estatistes i reclamen encara més intervenció estatal com a model social. Com més gran sigui la dimensió econòmica de l'estat, més diners de tothom podrà gestionar, això vol dir que més líquid podrà gastar en nom nostre. Una empresa funciona igual, l'estat és una empresa, com més diners té més inverteix, el problema, però, rau que l'empresa estatal s'ha fet tan gran, hi ha tants buròcrates que la gestionen, que el ciutadà ras ja no controla en què es gasta els seus diners. Per tant, és de calaix entendre que en un lloc on es gestionen tants diners hi hagi grans empreses que busquin el seu escalf proteccionista. Així funciona el capitalisme d'estat. 

Uns diran que és més democràtic que els diners els gestionin uns individus que han estat votats per tots plegats. Això és fals. Els diners on millor estan és a les butxaques de cada treballador. El món privat és igual de públic com l'estatal, l'empresa privada coopera i reverteix en la societat tant o més que l'estat, o és que no ens beneficiem i ens curem i gaudim dels grans invents que han fabricat les empreses privades? 

Així doncs, al contrari del que pensen i diuen els moviments polítics que cerquen la justícia social i reclamen encara més estat; és el capitalisme de tall liberal el que permet desenvolupar una societat amb més progrés i benestar. El capitalisme d'estat, o capitalisme clientalista, o capitalisme d'amiguets, o capitalisme corporativista, és aquell sistema neomercantilista que creix gràcies als favoritismes que proporciona un estat engreixat tal com aquests justiciers socials desitgen. Com més inflat estigui aquest estat, més terreny per córrer tindran els buròcrates per repartir amb els seus amiguets. Això és i serà sempre així. Paradoxes del meravellós món estètic de l'esquerra moralista.

El referèndum ho trenca tot

El referèndum d'independència que el president Puigdemont amb la majoria parlamentària volen portar a terme és la pedra angular de tot plegat. No en tingueu cap dubte. El referèndum és l'afer que més trenca els fonaments de la idea d'Espanya, és el detonador final de tota quanta mentida sostinguda des de fa dècades -i segles. El referèndum vinculant, pactat o no, que Catalunya vol fer d'aquí a un any és la solució neta i definitiva al problema territorial que, alhora, desemmascara totes les famílies polítiques que viuen en el sistema i del sistema autonòmic espanyol. Per això és tan important que la societat i els mateixos polítics catalans se'l creguin fins a les seves últimes conseqüències.

Malgrat que encara hi ha algunes reticències de certs sectors de l'independentisme, el referèndum sortosament s'ha imposat en el full de ruta sobiranista després d'entendre, finalment, que és l'única eina en el context actual d'Occident que pot esberlar pactes estàtics, presidents i estats fins ara indestructibles. Per diversos motius a Europa i al món, aquest sistema és cada vegada més popular, hi ha una onada de referèndums que obren un nou panorama democràtic en el si de les societats avançades, que veuen el plebiscit com el millor instrument per intervenir directament en els afers polítics que concerneixen als propis ciutadans. Ara els referèndums són mainstream, van a missa, estan a l'ordre del dia del món democràtic i civilitzat, i Catalunya n'ha d'aprofitar el valor actual. En aquest sentit, mentre res s'espatlli a nivell planetari, el vent ens bufa a favor. Si fem un referèndum amb totes les conseqüències, quin estat democràtic que l'ha practicat prèviament tindrà els nassos de fer-ne cas omís? D'això se'n diu política de fets consumats, amics meus.

I doncs, per què el referèndum ho capgira tot? Els exemples els tenim diàriament a la premsa de casa nostra. És l'assot de qualsevol covard i conservador que vulgui impedir el progrés d'una societat tan dinàmica com la catalana. Fixeu-vos en els exemples que exposen aquesta mena de gent per desacreditar el plebiscit. Diuen que crea incerteses, esclar, i que és propi de règims autoritaris. Potser és que hauríem de començar a veure el Regne Unit i Suïssa com a països de tradició despòtica, no ho sé... En qualsevol cas, aquests peixos bullits de la comunicació primer ens haurien d'ensenyar des de quan el referèndum català put a règim tirànic, i després haurien d'explicar-nos també quina és la conseqüència de quedar-nos en un estat cada vegada, ara sí, més autoritari, centralista i antieconòmic.

En el fons, tots ho sabem, són excuses de mal pagador per amagar incapacitats pròpies. Les mateixes incapacitats de certes famílies polítiques a l'hora d'afrontar el referèndum. Com per exemple, una part encara del sobiranisme conservador reticent a posar-se davant del "precipici", o també de la família dels comuns federalistes que, tot i apostar pel referèndum, quan aquest arribi, podria acabar significant el ball de bastons definitiu d'aquest sector ambigu i, en realitat, tan poc revolucionari.

El referèndum ho trenca tot, ens posa davant del mirall i arrasa cagadubtes, engalipadors i retrògrads. Però, sobretot, destrossa el concepte de la unitat de destí universal d'Espanya. És el mecanisme que permet mirar el poder en igualtat de condicions i amb bilateralitat real. El referèndum per la independència territorial és sobirania ja aplicada, i això en un estat indivisible com l'espanyol és la revolució de les revolucions. I deixeu-me que us digui que en aquest context actual que he explicat abans, si els independentistes fem una campanya intel·ligent i efectiva, sense sectarismes ni deliris ideològics personals, la victòria és més fàcil del que ens pensem. Qui és el ximple que vol quedar-se en un estat deficitari, subvencionat, improductiu i amb tics autoritaris constants? Qui es vol quedar en un estat que sempre ha estat la riota del món civilitzat? Per favor...

Puigdemont i Junqueras hauran de posar les urnes sí o sí, per molta Guàrdia Civil que hi hagi. Perquè en definitiva, s'acabi fent o no, el trencament ja s'haurà exercit, i depenent de la reacció de l'Estat, el referèndum podria convertir-se automàticament en una declaració unilateral d'independència.