Mesquita a la Monumental? Per què no?

No hi ha res que em faci més angúnia que veure tot un ramat de persones circulant cap a una església on un suposat líder moral els guia en llurs vicissituds de la vida. Alerta, que m'inquieti no vol dir que no entengui la necessitat de certa gent cap aquest sistema de creença, i la innegable funció social que aquests centres desprenen. Tot això ho dic pel recent anunci de la suposada instauració d'una mastodòntica mesquita a la plaça de braus de la Monumental de Barcelona, i la conseqüent mandra que em fan totes aquestes polèmiques. Diuen que seria una de les quatre més grans del món, finançada per un emir de Qatar amb un total de 2.200 milions d'euros. La família Balañá faria el negoci de la seva vida i sembla que l'Ajuntament de Barcelona, lògicament és qui té l'última paraula.

Doncs bé, si jo fos el senyor alcalde no m'ho rumiaria dos cops, acceptaria el megaprojecte, li posaria quatre condicions -com per exemple no alçar un minaret de 300 metres-, i començaria a parar la mà. Per què ho dic això? Doncs perquè primerament, en una societat lliure tothom té dret a finançar-se els seus vicis, i no fer allò tan adolescent de demanar espais privats amb diners públics sota amenaça d'organitzar un parc temàtic bullanguer. Després perquè l'Ajuntament, ergo la ciutadania, es beneficiaria d'una ingent quantitat de diners molt valuosa en aquests temps tan complicats que corren, comptant-hi a més, els ingressos anuals mitjançant les corresponents taxes municipals que comporta tenir un establiment d'aquestes característiques. Finalment, a diferència de les declaracions de l'Albertito Fernández Díaz, seria un centre més fàcil de vigilar si tot queda concentrat allà, un lloc on tindran l'obligació de ser el màxim de transparents i rendir comptes amb l'administració. Ja se sap que fer l'abraçada de l'ós és la millor manera d'aturar a possibles malfactors socials.

Així doncs, més enllà de la vergonya aliena que em produeix tenir un espai d'aquestes característiques, on s'instrueix sota conceptes allunyats de la cultura occidental i amb un caire perillosament gregari, cal ser econòmicament pragmàtic i fer valer la popular cita religiosa que diu que, a la vinya del senyor tothom hi és benvingut. Encara que jo hi afegeixo; dins un respecte absolut a la llibertat i seguretat dels altres.

La Monumental de Barcelona

Tercera via culpable

Quan algú exclama que la relació entre Catalunya i el regne d'Espanya es basa en un tracte de colònia a vegades se li diu que exagera el seu argument victimista, tot i que, més enllà d'aquesta acusació, resulta que com diu la catedràtica d'Història Eugènia De Pagès, Catalunya en les últimes tres dècades ja ha pagat un 200% del seu PIB a la metròpoli. O per dir-ho a la manera de l'Oriol Junqueras, "mentre a cada nord-americà el pla Obama li costa gairebé 3.000 dòlars (2.339 euros), el dèficit fiscal anual de cada català amb l'Estat és d'uns 3.000 euros". És a dir, els catalans paguem cada any un pla Obama a Espanya. Insuportable. A conseqüència d'això, és evident que la paciència dels catalans ara mateix ja arribat al seu límit, tot ésser humà n'acaba tenint, i això s'escenifica dia a dia en la nostra societat via manifestacions i aldarulls, la majoria de les vegades absolutament desorientats. Un desastre.

Els que durant anys i panys han dona suport a la tercera via, són sense cap dubte els culpables indirectes de tot aquest patiment econòmic que sofreix ara la ciutadania catalana, tingui l'origen que tingui. Per això, aquests irresponsables són els que principalment pateixen el desgast polític més cru fruit de la mentida que ells mateixos han fabricat durant els últims 40 anys. Pujol ha reconegut el seu fracàs polític. Maragall amb el seu govern, tot i haver estat el detonant que va obrir el meló del conflicte amb el TC espanyol, va acabar escombrat per l'"amic" de Madrid. Montilla quedarà en l'oblit de la història, i les escorrialles que queden del federalisme van caient com mosques aquests darrers dies.

El sistema autonòmic espanyol, pervers des del seu origen perquè fou pactat sota l'amenaça del sabre, certament podria haver funcionat per realitzar només la transició de la dictadura a la democràcia, sí, però en cap cas allargar-lo més de 30 anys. Aquest sistema igualitari, inventant regions improductives només per retenir Catalunya, és el culpable de tot el nostre drama econòmic -i del seu també. La tarifa plana que any rere any se'ns aplica per repartir solidaritat a la resta de l'estat és culpa també dels partidaris de l'statu quo autonòmic. Igualar per sota sempre ha estat el fracàs ideològic de la història, que és precisament el que s'ha aplicat a Espanya aquests últims decennis. Jo acuso la tercera via doncs (polítics i líders d'opinió), de ser la culpable del patiment econòmic de les famílies catalanes i el drama social i cultural que vivim com a comunitat. Culpables per haver sostingut i defensat amb vehemència i amb lliçons morals l'infaust sistema igualitari autonòmic espanyol.

Sortosament, Madrid finalment ha entès que ha d'acabar amb el conflicte perquè saben que per la via del pacte mai acabaran de satisfer Catalunya, i sé de bona font que a la capital del regne ja han decidit presentar batalla sense quarter per tancar definitivament la carpeta catalana. Vèncer sense convèncer, a l'espanyola. És a dir, Rajoy ja no cedirà ni pactarà, tirarà la moneda enlaire i que guanyi el millor, ergo el més fort i intel·ligent. Per això les dives de la tercera via van enfonsant-se mica en mica a major glòria dels independentistes. Veurem però si Catalunya és capaç de restar unida per fer el pas més important de la seva història, o cau en el mateix error de sempre, involucrar-se en la regeneració d'Espanya on Catalunya, per defecte, sempre hi ha acabat perdent. Els nous federalistes vestits de republicans espanyols -i alguns d'antisistema- són el darrer rot de la tercera via per intentar l'encaix impossible. Serem capaços de no creure'ns-els?

Article publicat al Nació Digital

Els líders de la tercera via durant dècades

Els liberals i la monarquia

És ben sabut per tothom que alguns dels països més desenvolupats del globus terraqüi funcionen mitjançant sistemes polítics que permeten el binomi monarquia i constitució. Us diré més, allà on la democràcia ha estat l'ADN principal entre les relacions humanes és on encara persisteix aquest model antic, però modern alhora, de contrapoders entre poble i monarquia. Potser va amb el caràcter de la gent, potser són llocs on el compromís amb la col·lectivitat és un valor molt més ben guardat. 

El que és evident, és que aquesta fórmula de govern basada en el pacte de tu a tu és força més complicada en altres latituds poc avesades a la democràcia directa i molt amb l'opacitat oligarca. Catalunya, en temps de la seva florida medieval era un bon referent mundial d'aquest sistema, i Espanya, durant gairebé els últims 40 anys també ho ha pogut gaudir gràcies a un pacte constitucional imprescindible amb Catalunya i el País Basc. Francesc Pujols, en la seva brillant i hiperbòlica Història de l'Hegemonia Catalana en la Política Peninsular, ja defensa que l'Espanya castellana paradoxalment ha acabat sucumbint al model català, un model que la mateixa Espanya va voler soterrar el 1714 però que va ressuscitar el 1812 a Cadis gràcies en bona part a les demandes i aportacions catalanes. La monarquia constitucional i/o liberal és un model català (austriacista), no castellà.

Les monarquies tenen aquest poder màgic i glamurós d'escenificar la voluntat unitària d'un poble; és un símbol, una idea, una marca comercial i cultural plasmada en el monarca que s'exporta arreu del món. És el concepte jeràrquic tan necessari en la societat enfront d'una igualtat mal entesa. Ara bé, poden les idees liberals acceptar aquest sistema hereditari de poder?

Les revolucions liberals van destronar les corones a Europa, malgrat que moltes s'hi han acabat amollant. Personalment penso que és francament inconcebible acceptar un govern no elegit per sufragi universal, i que la república és, en definitiva, el sistema natural i més just per a les idees liberals. Així ho han escrit els grans pensadors liberals, començant per John Locke. Perquè en el fons no puc entendre que un poder sigui per gràcia divina o per efecte seminal. Les tradicions són relatives i s'acaben quan les canviem per altres costums, així de simple. Dit això, no seré jo qui li digui a un anglès que el seu sistema de governança és erroni, és evident que fins ara la cosa els ha funcionat amb eficàcia, demostrant que continuen sent una gran potència mundial.

La república, doncs, en un principi seria el sistema més transparent i equànime per a un poble que vol autogovernar-se, però el problema sorgeix quan aquest poble té tendència al cabdillisme o a l'autarquia. Que és quan les repúbliques esdevenen bananeres. Fixeu-vos-hi, que al cap i a la fi no és un problema d'ideologies, sinó d'idiosincràsies. A Espanya i a Rússia, per posar dos exemples, hi hagi una monarquia o un poder popular, l'absolutisme sempre acaba traient el cap. Per això mateix, sóc desconfiat de mena veient aquests dies les diferents manifestacions de la majoria del republicanisme espanyol, un col·lectiu que sense cap mena de dubte projecta i planteja un sistema polític alternatiu inequívocament intervencionista de regulacions en massa, que acabaria amb un control estatal excessiu que ofendria a qualsevol amant de la llibertat.

El que vull dir, en definitiva, és que més enllà del debat monarquia o república, el més important és tenir present que un sistema polític ha de reforçar-se amb contrapoders si vol ser just. Cal que garanteixi l'ascensor social, la llibertat de comerç i la competitivitat. Evitant monopolis i abusos de poder. Només així les llibertats estan més apuntalades, el diner corre, i en conseqüència, la prosperitat és evident. Per tot plegat, és difícil, doncs, depenent del lloc on ens trobem, saber quin sistema polític et garanteix tot això. Per entendre'ns, si ara haguéssim d'emigrar, a on aniríem a viure, al Regne Unit o a la República Bolivariana de Veneçuela? No hi ha més preguntes, senyoreta.


Article publicat al liberal.cat

John Locke