Religions irreconciliables

Acabar l'any rellegint textos bíblics i lleis i costums talmúdiques, ha estat un pur divertimento que em confirma, una vegada més, les insalvables diferències entre el judaisme i el cristianisme. Sí, una agradable distracció que m'ha permès contraprogramar aquesta pantomima de la fi del món dels Maies -pobres, ells no en tenen la culpa-, molt pròpia de l'estretor mental i la superstició de quatre sonats occidentals místics avorrits de la pròpia vida.

A servidor, que es considera agnòstic i que si creu en alguna cosa és en la Pantologia pujolsiana (que és la barreja i la perfecció de totes les religions amb la ciència i la síntesi del coneixement de la Realitat), sempre li han encuriosit les diferències i les disputes entre aquestes dues confessions religioses. Judaisme i cristianisme, mare i filla. Una, l'original i amb propensions tirant a pedants, l'altra, la seva adolescent rebel que ha acabat sent una dèspota malcriada; sempre desconfiant l'una de l'altra, capbussades en l'eterna disputa sobre el messies. Deixant de banda, però, la narrativa i la poètica dels textos, tot plegat és francament interessant per entendre un xic més la història de la nostra civilització i el tarannà de cadascuna de les comunitats.

Així, doncs, sempre m'ha estat més fàcil comprendre els savis jueus fariseus que desconfiaven d'aquell home seu que descarrilava de la línia oficial hebrea, venerat com un cabdill per una massa autòmata i enlluernada mancada de racionalitat. Sí que de vegades és de vital necessitat trencar amb l'ordre establert i enquilosat d'uns saberuts apoltronats, però per l'intel·lecte crític és més saludable desconfiar del típic salvapàtries i de tota la seva parròquia més fidel. La caterva acaba desvirtuant allò que un bon home -Jesús- predicava i volia per als seus. 'Allunyeu-vos de la massa!' hauria d'haver estat la seva primera llei, i és que entre els savis divins israelites i la massa gregària, en cas de dubte, jo sempre triaria els primers.

Així doncs, jo que sóc ineludiblement de cultura cristiana, el cristianisme amb la seva imatgeria mitològica i el miracle de la fecundació espiritual -un fet que només pot fer enrojolar a tota persona coherent- sempre m'ha costat d'assimilar-lo com a propi. És una religió que m'acostuma a produir rebuig per la seva facilitat per al perdó i a la picaresca que tendeix, de manera inevitable, cap la corruptela moral. Un perill que ha causat innombrables desgràcies i molta ignorància entre els pobres mortals. No m'hi puc sentir còmode i és una llàstima, perquè és agradable creure en alguna cosa i seria reconfortant que la institució que representés la fe fos molt més interessant del que és.

Per tot plegat, m'abelleix fer-vos a ulls un text d'un savi jueu de Girona, Mossé ben Nahman, d'una disputa dialèctica amb representants cristians que van celebrar l'any 1263 a Barcelona amb el rei Jaume I presidint l'acte (els nostres reis, que eren molt intel·ligents, sempre van rodejar-se de jueus). Veureu el pragmatisme i el sentit comú del rabí versus la incomprensió d'uns cristians que, ja enquilosats per la seva propia religió, no van comprendre mai -i fins als nostres dies- que la religió que la precedia no combregués amb les seva imatgeria tètrica i delirant i els seus miracles estranyots.

'Senyor (rei en Jaume), escolteu-me un moment encara. Ni la nostra religió, ni la nostra veritat, ni el nostre dret, no recolzen de manera fonamental en cap messies; vós em sou més profitós que un messies. Vos sou rei i ell també. Vos sou rei dels gentils, ell rei d'Israel, per tal que un messies no és sinó un rei de carn i ossos com vós. Quan reto culte al Creador amb la vostra vènia, en exili, enmig de patiments i servitud, en l'oprobi dels pobles i rebent ultratges sens fi, la meva recompensa és més gran, car faig ofrena a Déu del meu cos, i mereixo molt més de viure al Món que Ve. En canvi, quan hi haurà un rei d'Israel, de la meva pròpia religió, regnant damunt tots els pobles, llavors hauré de seguir per força la llei dels jueus, i la meva no serà tan gran. Però el punt cabdal perquè jueus i cristians controvertim rau en el fet que el que vosaltres sosteniu del dogma de la divinitat és cosa molt aspra. Vós, senyor, sou cristià i fill de cristians, i tota la vida heu sentit el que diuen els clergues, menorets i predicadors, que us han omplert el cap i fins i tot el moll dels ossos d'aquest doctrina, la qual ha arrelat en vós per la força del costum. Tanmateix, el que vosaltres cristians creieu, i que és en principi i fonament de la vostra fe, no és consonant a raó ni la natura ho consent, ni els profetes ho han dit mai. Parlar de miracle no fa tampocmés entenedorel fet que el Creador dels celsi de la terra i de tot el que contenen, entrés al ventre d'una dona jueva, hi cresqués durant nou mesos i nasqués infant petit, i després, que es fes gran, fos lliurat en mans dels seus enemics, jutjat, condemnat a mort i al capdevall fins i tot mort, i que després digueu que viu tornarà al seu lloc primer. Això no ho pot admetre capjueu ni cap altre home. Debades declareu les vostres raons, car és aquí on arrela el nostre desacord'.

Text extret del llibre 'Lletres hebrees a la barcelona medieval' d'Eduard Feliu. Muhba textures.

La influència jueva a Barcelona va ser importantíssima fins al dramàtic pogrom de l'any 1391

Ara toca tancar files

Dos anys després de la incertesa inquietant d'un govern fort que es deia dels millors i gestionava gairebé sempre amb la crossa del PP, ara se'ns obre un nou cicle radicalment diferent que afortunadament disposa d'un comú denominador catalanista ben diàfan. Aquesta nova era, per glòria i necessitat del país, es recolza sobre dues potes ben travades: dret a decidir per atènyer un estat propi i cura social evitant retallades innecessàries, sense perdre de vista, això sí, l'estricta i dura realitat de l'Europa de l'austeritat que és, agradi o no, d'on els catalans formem part. Ben diferent seria demanar la integració com a estat associat a la Commonwealth, un fet que servidor celebraria amb gran entusiasme. Això però, ja són figues d'un altre paner...

El pacte per la llibertat rubricat per CiU i ERC posa per fi les bases del trajecte final llargament desitjat, ens dóna el bitllet per salpar definitivament cap a la normalitat nacional que Catalunya cerca des de fa tres segles. Si bé és cert que el procés estarà farcit de febleses i de boicots violents, no és menys cert que el conflicte amb l'Estat espanyol no té marxa enrere, si no és que el principal partit de Catalunya es vulgui immolar públicament abandonant la fermesa que fins ara ha mostrat. Mala peça al teler tenen, doncs, els que per una qüestió de mala fe o per immaduresa política encara malden per condemnar Catalunya a ser la província perpètua d'un estat decadent. I com que el camí fa pujada i serà brutalment tortuós, no puc deixar d'esmentar els que jo considero els tres principals perills que, en major o menor mesura, poden torpedinar el procés natural i democràtic que, amb una responsabilitat poques vegades vista en la política política catalana, el centredreta i el centreesquerra nacionals han engegat aquest més de desembre de l'any 2012.

Primerament, tindrem la trinitat malèfica i recargolada representada per Godó, Duran i Lleida i el seu entorn anomenat la família del pont aeri. És La Vanguardia, el diari gratuït més llegit de Catalunya -ai, perdó! subvencionat- que des del minut zero ha començat a abocar merda al partit polític que ajuda a l'estabilitat i empeny el govern a la consulta. Aquesta trinitat no pot suportar que la cosa agafi nivells seriosos i ja veuen amb preocupació el caràcter que estar agafant el procés.

En segon lloc, no cal que m'allargui denunciant el joc brut i predemocràtic que l'Estat espanyol practica i practicarà d'ara en endavant contra l'estabilitat social a Catalunya. Per això és de vital importància que ningú perdi els nervis ni es descarrili fruit del nerviosisme o la covardia que l'afecte hostil de l'Estat i els seus quintacolumnistes perpetraran per terra, mar i aire.

Finalment, caldrà tenir paciència davant un mal que Catalunya arrossega des de temps immemorials: aquell desordre reaccionari i sense sentit que en nom d'una lluita internacionalista sempre ens ha enfonsat en la misèria política i moral. Cal tenir sentit de país i anàlisi global responsable per estar a l'altura de les circumstàncies actuals. La cruïlla on estem ara es dóna molt poques vegades a la història i seria tristíssim caure en una altre mena de 'maig del 37'. Per això els partits de la cambra catalana que tenen influència i representació en tot el món alternatiu i antisistema han d'empènyer amb assertivitat el govern i no caure en el boicot estètic i redundant a què tant ens tenen acostumats. Crítica sí, però constructiva. L'adhesió al procés que han demostrat fins ara tranquil·litza i demostra que ara per ara són conscients del moment. Veurem com ho entomen les seves parròquies respectives i com resisteixen la pressió que a tots ens cau a sobre. 

 A tothom que viu a Catalunya sigui tant d'un bàndol com d'un altre, els recordaria això que Joan Sales va dir un dia: 'Als qui ens pregunten ¿és que oblideu que vivim una revolució? els responem ¿és que oblideu que vivim a Catalunya? ¡Prou experiments exòtics que arruïnen el país! Volem, sí, una revolució; però una revolució a la catalana. ¡Catalunya per damunt de tot!'

El centredreta i el centreesquerra nacionals rubricant el pacte per la llibertat

Article publicat al nacióDigital.cat

Un anunci que ho diu tot

M'he topat amb un anunci que m'ha resultat un xic enguniós tot i reconèixer que la producció no és del tot dolenta. De fet, el que transmet aquesta coneguda marca alimentària espanyola m'ha obligat a escriure aquest text per treure'm de sobre la 'crisi' que l'espot en qüestió ha afligit sobre mi. Una mena d'estat mig depriment que et recorda coses i fets despreciables de la vida mateixa. Aquella estranya sensació depressiva que et fa pensar que tot decau. Pura antigalla que put a resclosit, banyada amb or fals que es torna verdet, abandonada en qualsevol racó llòbrec d'una metròpoli postsoviètica. Fred, molt fred i pa sec.

Quanta misèria mental en aquest relat publicitari provincià, mare meva. T'omple de pena veure la decadència d'aquest país rabiosament bluf que presenten i que sempre ha estat la riota de tothom. País de cabres i de funcionaris, que diria aquell. Quanta grisor en una societat que sempre ha restat subsidiària, quanta mentida de tota una administració que és campiona mundial en suspensió de pagaments de la història. La seva paradoxa sublim és haver estat el país precursor en el pensament econòmic modern al s .XVI -amb la seva escola arbitrista salmantina- fruit d'haver trencat reiteradament la caixa a causa de la mala gestió econòmica que la corona castellana practicava amb els metalls preciosos que li arribaven del nou continent. Líders conjunturals en el pensament per tanta corrupció i misèria que produïen, un resum perfecte del que són i representen.

Si França és l'ensarronada total, Espanya és l'ensarronada total i decadent. Són en definitiva, i tal com palpo en aquest anunci, la buidor intel·lectual que representa un pallasso postguèrric en blanc i negre i també aquella mena de festota castissa que s'organitza al voltant del Palau de Congressos de Madrid cada 22 de desembre, quan es dona cita aquell funest esdeveniment de 'El sorteo extraordinario de Navidad'. Tot un espectacle supersticiós que transpua penúria i que ha marcat el tarannà de tantes generacions d'espanyols. L'esperança és una butlleta, la il·lusió és el joc. Sort vs emprenedoria. Miracle vs tenacitat. Un país per oblidar ben aviat...

Bon Nadal a tothom.

AQUÍ TENIU L'ANUNCI

Personatges inquietants durant la celebració del sorteig

Hadijatou j'acusse, depèn de tu.

Una amiga meva m'ha demanat si podria donar a conèixer aquest interessant projecte. Servidor, que es deu als amics i amigues, perquè aquesta voluntat és una obligació moral que ens enforteix l'esperit i ens fa millor persones, no s'ho ha pensat ni un minut. Perquè és important informar i denunciar injustícies que com a éssers humans no ens podem permetre. Perquè encara hi ha vergonyes que ens transporten als confins més terribles -encara- de la humanitat. La gent d'Occident com nosaltres, que tenim la sort de viure certa pau espiritual amb el sentit crític com a bé més preuat, puix hem forjat i passat totes les revolucions morals i socials possibles, hem de procurar ajudar perquè aquestes tenebres de bàrbars sense escrúpols avui en dia no succeeixin. Aquí teniu el que aquesta bona amiga m'ha enviat, i siusplau, feu-ho conèixer si podeu:

'És (de fet, serà) un documental que explica una història molt bèstia: la de l'esclavatge al S. XXI.
Sí, encara hi ha esclaus avui en dia i aquest documental vol explicar la història de Hadijatou Mani, la primera esclava que va denunciar al govern del seu país per permetre que ella fós esclava, i la primera que va guanyar. Des d'aleshores lluita perquè els seus fills tornin amb ella, perquè segueixen vivint amb el seu antic amo (que alhora és el pare de les criatures, perquè ella també era esclava sexual...). La seva història va servir perquè d'altres dones esclaves poguéssim alliberar-se. I ha de seguir servint per això. Per l'alliberament dels esclaus africans, i dels seus fills.

La primera part del documental dirigit per Rosa Cornet i Lala Gomà (el seu alliberament) ja es va gravar, i ara es vol anar a Níger per assistir al judici dels seus fills i acabar el documental. Per això avui hem començat una campanya de crowfunding. Caldrà molta força perquè calen 50.000 euros per acabar amb aquesta història...

La història de la Hadijatou ha d'arribar a tothom, perquè aquest documental només s'acabarà amb l'ajuda de tothom.

Aquí van els enllaços:
https://www.facebook.com/hadijatoujaccuse
www.twitter.com/hadijatoucat o www.twitter.com/hadijatoues
www.hadijatou.org 

I el més important: http://www.sponsume.com/project/hadijatou-jaccuse (és la web on hem engegat avui fa poca estona la campanya de crowfunding per acabar el documental).

També hi ha un tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=mKhlDP9hWN4

CiU i ERC, el país a les vostres mans

Hi ha nervis al terreny de joc. Comencen a aflorar articles de la fauna opinaire habitual suscitant aquell flaire de suspense, que finalment, l'única cosa que aconsegueixen és fer rondinar a l'arquetip de l'antipolític típic -també habitual i malauradament molt nombrós- perquè enceti el seu festival de tir al blanc al polític. Si bé és cert que alguns servidors públics són en bona part els responsables de l'actual misèria mental que pateix aquesta societat, no podem oblidar també, que l'esport nacional d'aquest dissortat país consisteix a ser el saberut de torn de barra de bar. Mala peça al teler entre uns i altres...

El pacte que ha de sorgir sí o sí per tirar endavant aquest país que resta al límit de la decadència absoluta, i que per fi poden forjar el centredreta i el centreesquerra clarament nacionals, aconsegueix deixar garratibats els tendons a dos sectors ben definits del nostre bestiari social. Per un cantó hi tenim les tifes habituals, defensores acèrrimes de la sociovergència que ja han començat a abocar merda contra el partit -no en tingueu cap dubte- que provoca més paüra a les famílies del pont aeri i al mateix estat espanyol, ERC. I per l'altre, l'independentisme de Viagra que veu traïdors a cada cantonada, ja des del minut zero comença a posar el crit el cel demanant que els polítics es retirin i deixin pas a la societat civil. Només us dic una cosa; 'mama por' quan la massa amb una bandera i a cop de crit vol resoldre un conflicte, el més normal és que tot plegat acabi com el rosari de l'aurora...

Primer de tot, doncs, cal tranquil·litat i deixar marge als negociadors, que n'estic segur que són coneixedors de la responsabilitat i de la transcendència política que els cau a sobre. Ara més que mai és l'hora de la política amb majúscules, que barrejada amb un lideratge ferm i acompanyat, això sí, per una ciutadania conscient del moment, ens ha de portar a bon port. 

Ara per fi ja gaudim de la que anomeno 'tempesta perfecta', una situació límit que arriba amb els ingredients necessaris com perquè l'autonomisme no pugui tornar a fer més el paperina tal com l'ha fet fins ara. Ho hem provat tot, hem donat oportunitats d'or com perquè el regne d'Espanya fos un territori democràtic i de convivència. També hem esgotat fins a l'última gota la nostra paciència. Res de res... Per això ara, i gràcies els últims resultats electorals, ni CiU ni el PSC podran continuar vivint de la província i ja no els queda cap més remei que fer cas al seny, és a dir a l'independentisme, per resoldre d'una vegada per totes aquest mal viure.

CiU, el partit guanyador, té a les seves mans portar el país cap a la recuperació de l'estat del benestar i la llibertat política tan anhelada, dos fets inseparables i que 'curiosament' ERC també vol amb totes les forces del món. (Ostres!! Quina coincidència, no?!). Per això, cal que estiguem amatents perquè si CiU marraneja i no accepta aquests dos camins racionals i necessaris que ERC els presenta i acaba pactant amb el PSC i/o amb el PP, per tot allò de l'efecte 'cagarrines', l'engany i l'estafa seran tan immensos que a les properes eleccions ERC estaria en condicions de disputar-li el primer lloc a CiU. En canvi, cal que estiguem serens i relaxats si CiU es posa, tal-com-ha-fet-fins-ara, a l'alçada de les circumstàncies nacionals i socials. Tot hauria d'anar sobre rodes llavors. 

El més pesat de tot plegat serà aguantar les tedioses crítiques de l'esquerra oportunista i ortodoxa torpedinant qualsevol pacte que sorgeixi per treure Catalunya d'aquest cul de sac. No hi ha desig més gran doncs, com que la responsabilitat s'apoderi de tots plegats en aquest moments tan decisius.

#MasJunqueras

Dos anys absurds

Qui s'ho esperava tot això, Déu me'n guard! Qui ho hagués dit, mare meva! Quin canvi tan inesperat i radicalment diferent del 2010, eh?! Bé, per fi Catalunya després d'aquestes eleccions amb una notable participació es recol·loca i escenifica amb més cura la idiosincràsia de la nostra societat.

Dos anys luctuosos passats amb molta pena i poca glòria han estat la penyora que hem pagat, però. Dos anys per oblidar que brillaran per la seva absència en els llibres d'història. Ni tan sols una trista ressenya, n'estic segur. Dos anys de merda perdent el temps fent-nos creure que hi havia un govern fort i dels "millors" suportat dia a dia per l'arrogància d'un PP que, tot xiroi, ocupava la centralitat de la política catalana. "És per gestionar la crisi", ens deien... Dos anys ridículs aguantant una lloca cridanera que s'inflava com un globus i una tribu independentista que es pensava ser al zènit mentre donava lliçons de puritanisme independentista a tothom. En definitiva i per desgràcia de tots, dos tristos i grisos anys d'una pompa falsa i escueta de tot quant fatxenda que es passejava pel país amb satisfacció castissa feta fonedissa en tan sols una nit. Ara ja no podran bordar com abans. Caput, c'est fini...

Malgrat viure en una situació límit amb una ciutadania desgastada que demana a crits una solució a l'injust tracte polític i econòmic que rebem de l'Estat espanyol, un vot vehement antitripartit sortit més de l'estómac que del cap va permetre que CiU obtingués el 2010 una folgada, diria que sobredimensionada, "majoria" per omplir d'il·lusió el cor dels catalans i emmenar el país cap a la recuperació en tots els sentits. El camí era/és tortuós i ells van preferir fer-lo amb uns socis molt perillosos per gestionar la boira del mentrestant. Evidentment, això feia albirar un final desastrós i el malson, per sort, ha durat ben poquet.

La gent, ara sí, ha votat en clau sobiranista i per una reestructuració de les polítiques socials, és a dir, ha portat el país allà on havia de ser fa dos anys. Alguns ja ho vam escriure llavors que calia aquest escenari actual, però la bogeria i el càstig diví que es va voler imposar a una ERC desgastada perquè passés penitència ho van impedir. Un que és pragmàtic i no creu en aquestes estranyes pràctiques supersticioses del càstig i el perdó, ja defensava el 2010 que calia una centredreta i un centreesquerra nacionals i sobiranistes al bell mig de la política del país, junts i forts, per encetar el camí definitiu cap a l'estat propi. Doncs bé, finalment després d'expectar dos anys estúpids i absurds, ja l'hem posat en solfa. Alabat sia Déu i benvingut sigui aquest nou escenari.

El president Mas i l'Oriol Junqueras han de fer possible Itaca, és de necessitat extrema i no hi ha alternativa possible. Han de fer com el poble escollit que tira pel dret sense pors ni dubtes. El president i el cap de l'oposició -per fi tots dos sobiranistes- poden anar a l'una i seria positiu que tothom els concedís un marge de confiança. Ha arribat l'hora de la política amb majúscules i res seria més decebedor i lamentable que entre tots plegats tornéssim a espatllar-ho. Evitem siusplau debats alliçonadors de taverna on el més cridaner és millor entrenador que en Guardiola. El pacte CiU-ERC, sigui des de dins o des de fora -és l'estabilitat, estúpids!- és el resultat de 30 anys d'intents embrollats per consolidar majories socials en favor d'un major grau d'autonomia per al nostre país. Calien totes aquestes estratègies per fer créixer aquestes majories? Claríssimament, sí. Calia esperar tants anys? Potser no. Però en tot cas, ja som al cap del carrer, i ara més que mai cal seriositat, generositat i sobretot molta confiança en els dos líders que estan cridats a portar Catalunya al concert de les nacions lliures. Som-hi!

Article publicat al NacióDigital.com

Dos anys de pa sucat amb oli

L'ostracisme d'aquell Paral·lel

Si estimeu Barcelona i la seva sociologia històrica, si us atrapa el costumisme i la gent que forja cultures pròpies, no podeu deixar d'anar a veure l'exposició 'El Paral·lel 1894-1939' al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. A mi m'ha entusiasmat, et captura l'imaginari i et transporta en una època on la Barcelona neutral de la 1a Guerra Mundial va esclatar gràcies a l'entrada de noves divises i a la seva intensa activitat fabril, sense perdre de vista la seva tendència innata a l'avantguardisme cosmopolita.

Es tracta d'un recorregut sobre la construcció d'aquesta avinguda tan emblemàtica de la ciutat comtal, un submón de pantomima i varietés que concentrava tota mena de bullangueros, artistes, captaires i gent de mala vida en molt poc espai. Vici, molt de vici. 

A la falda de la deixada i perillosa muntanya de Montjuïc, cau de desvalguts i gitanos sense un ral, i enganxada al no menys paupèrrim barri xino (el Districte Vè), s'hi va aixecar una autèntica Ciutat Bordell, on el català i el caló es fonien en un ambient carregat i llòbrec i les millors cupletistes catalanes s'alternaven amb els grans èxits del nostre teatre popular com l'Auca del Sentor Esteve o Baixant de la Font del Gat. Putes, cocaïna a cabassos i trifulques entre els demagogs lerrouxistes i els republicans catalanistes eren el pa de cada dia en aquella avinguda que va arribar a ser tant o més important que el Pigalle parisenc o que la cultura porteña de l'avinguda Julio a Buenos Aires. 

Tot badant per l'esplèndida i ben confeccionada exposició m'hi he imaginat els joves Pujols i Sagarra fent de les seves anant de bordell en bordell intentant copsar alguna anècdota sicalíptica i sòrdida per al seu Papitu, mentre es prenien un cafè a l'España i comentaven l'útima obra mestra del seu amic pintor Nonell. 

Fascinant, de debò. Aneu-hi que no us en penedireu.

Xa legislatura: Emocionant i decisiva

Ressaca. Eufòria. Ahir Catalunya va deixar un missatge precís assegurant que no és gaire entusiasta de líders absoluts ni de messies il·lusionistes. Aquest país, a diferència d'altres territoris avesats al gregarisme, és carn de capelletes i d'una diversitat que a vegades ens destrueix, però també ens reforça el caràcter. 

Ahir el president Mas es va fotre una patacada històrica i amb ell tota l'estratègia que els seus 'brillants' caps de campanya van dissenyar. Al carrer Còrsega cal que facin una cura d'humilitat i entenguin que, si realment es creuen el procés sobiranista, ara és més viu i variat que mai amb un actor nou que reforça el projecte des de l'independentisme més explícit i històric. Aquests procesos han de tenir lideratge, sí, però cal que hi sigui tothom i no es caigui en el sectarisme.

La folgada representació que l'esquerra nacional ha aconseguit al Parlament ho farà possible. Entre tots ho hem de fer tot. I, per això, ara més que mai cal posar tota la carn a la graella per conduir aquest país cap a l'alliberament nacional amb una cura especial a preservar l'estat del benestar. Hi ha d'haver retallades? Per suposat. Però s'ha de tenir la valentia de retallar en altres llocs i no al moll de l'os de la classe mitjana, que és l'única garant de la democràcia i l'antídot eficaç de tot quant pertorbador reaccionari que vingui tan per la dreta com per l'esquerra. I, sobretot, cal que CiU talli en sec tot pacte vergonyant amb el PP per encalçar, ara sí, el procés sobiranista amb el principal partit de l'oposició. Optar per altres opcions seria letal per el procés, i per tant, pel país sencer.

Tres apunts fugaços per il·lustrar aquests resultats de la Xa legislatura al Parlament de Catalunya m'ajudaran a sintetitzar el per què de tot plegat.

1. L'unionisme, amb 48 escons i amb poc més d'un milió de vots, perd la batalla, però lluny d'enfonsar-se, planta cara i sobreviu inequívocament. Caldrà aprendre a conviure amb ells i suportar les seves amenaces etnicistes i demagògiques. No patiu però, els acabarem guanyant perquè tenim la força de la raó. D'altra banda, és evident que el procés sobiranista no pot aturar-se malgrat la cridòria populista amb què aquesta gentola s'esgargamellarà dia rere dia. Hem de ser forts, i CiU ha de demostrar ara la seva fortalesa més que mai.

2. Per fi, i permeteu-me el plaer personal per haver apostat amb molts articles per això, hem aconseguit situar l'esquerra nacional com a segona força política del país. ERC, després de molts patiments, ha aconseguit el que fa una dècada perseguia. La vella estratègia que va començar a forjar-se a finals dels 90 ha donat els seus resultats, i ara Catalunya disposa d'un centredreta i un centreesquerra nacionals potents per construir un nou estat independent. Avançar cap a la llibertat política i mantenir l'estat del benestar només es pot fer si les dues principals forces tenen la nació al cap. Ara caldrà molta generositat per totes bandes per edificar tot aquest projecte.

3. Si anteriorment ja era possible, ara la consolidació és un fet; Catalunya té majoria sobiranista per plantejar la separació del regne d'Espanya i demanar l'ingrés a la UE, aquesta és una realitat fefaent. Concretament el 55, 21% del Parlament està a favor de convocar un referèndum, amb la qual cosa fa que el procés segueixi endavant sempre que als convergents no els tremolin les cames i apostin, com fins ara, per l'autodeterminació. Malauradament els tifes opinaires habituals dels nostres mitjans de comunicació ja estan fent ressonar les sirenes sociovergents com a possible alternativa. Una alternativa per seguir gestionant la mediocritat i desplaçar la força que sempre ha fet més cangeli a can Godó, l'única força que pot acompanyar a realitzar l'autèntic canvi per aquest país, ERC.

Una menció especial és per la CUP, una nova força que s'estrena al Parlament donant la veu al sector altermundista de la societat, que agradi més o menys, és raonable que tingui representació parlamentària. Millor a dins que a fora, i si a més ho fa de la mà de l'independentisme ferm de la CUP encara és més interessant. Hem de reconèixer l'esforç titànic que han fet i felicitar-los per la merescuda representació que han aconseguit. Ara veurem si les il·lusions es transformen amb propostes pragmàtiques per solucionar els problemes de la gent, i les barricades són en forma de paraula i de respecte. El Parlament no és per assaltar-lo, sinó per fer-lo servir. Desitjo que puguin estar a l'alçada de les circumstàncies, com també ho desitjo per a les altres opcions polítiques.

És l'hora de la política en majúscules, que vol dir menys gasiveries covardes i conservadores, menys revolucions il·luses de referents foscos amb tics intervencionistes i més cura per una societat que té ànsies de llibertat i vol viure en pau sense que la política els compliqui gaire l'existència.

Jo reflexiono ERC

Tota aquesta pantomima del 'dia de reflexió' sorgida d'una Llei tardofranquista i passada ja de voltes, és evident que l'hauríem de suprimir. De fet, n'hauríem d'aprendre més de la nació que va fer abans la revolució que els francesos i va implementar les idees de la democràcia i la llibertat perquè el món se'n pogués beneficiar. A EEUU no hi ha 'dia de reflexió' i la campanya electoral és un exemple de democràcia en el seu sentit més profund del terme. Ben el contrari d'aquí, vaja...

Per això, i per furgar més en la idea de la singularitat d'aquestes eleccions, no puc deixar de recomanar-vos aquest magnífic vídeo fet per Esquerra Republicana de Catalunya. El partit que evidentment jo votaré, per tres raons ben diàfanes: La primera, perquè el vot útil és importantíssim en aquesta contesa electoral, vivim una situació de cruïlla límit i no ens podem permetre el luxe d'optar per les nostres dèries personals simplement perquè amb els meus,  dins la cova s'hi roman més calentet. Cal pensar en global i no en la tribu, i analitzar què pot ser més pràctic i eficàs per aconseguir l'objectiu tan anhelat.

La segona, perquè Catalunya no es pot permetre tenir una cap de l'oposició tan lamentable i infinitament barroera com la lloca Sánchez-Camacho, la imatge que donaríem al món no seria la d'un país decidit a emprendre el viatge cap a llibertat, sinó cap a la discòrdia i el tumult. Uns termes on el PP s'hi sent com peix a l'aigua, i que farà els possibles per provocar-los si aconsegueix ser segona força. 

I en tercer lloc, perquè no podem deixar que CiU afronti amb sol·litud i amb el poder absolut aquest majestuós conflicte amb l'Estat. Són massa negociacions tèrboles, compromisos foscos i traïcions d'ultimíssima hora que la coalició, fins fa quatre dies regionalista i ara sobiranista, ens ha acostumat durant els últims 30 anys. ERC és l'únic partit seriós i amb possibilitats reals per acompanyar el President Mas a bon port. Aquesta és la realitat, la resta són fàbules i il·lusions il·luses que normalment no van enlloc, si no és per enfortir l'ego o la pròpia  parròquia.

Aquest 25N, Jo ERC.

Junqueras o Camacho

En una societat on els valors han caigut, el bonisme ha trencat l'ordre i el respecte a la jerarquia i certs mots s'han manipulat fins a fer-los irreconeixibles, és conseqüent que certs dirigents polítics funestos es dediquin a tergiversar conceptes permetent-se el luxe de dir bestieses de flaire etnicista. Vociferen amenaces fora de lloc per atemorir una societat adulta i pacífica que, malauradament, s'allunya cada vegada més de la política en majúscules i cau -en certa mesura- en propostes populistes d'un tarannà preocupant. El reguitzell de bajanades que els dirigents socialistes i populars han llençat aquests dies de campanya no difereixen gens, almenys en el fons, de les vomitades irracionals i malaltisses que tan bé caracteritzaven els aguerrits cabdills i polítics espanyols de tot segle XX.

Aquest, doncs, és el panorama que ara mateix tenim sobre la taula a quatre dies de les eleccions més importants dels últims 30 anys a Catalunya. Tots aquest politicots de mala fe que s'han passejat per les nostres viles i ciutats sense un bri de vergonya fent anar a cor que vols insults i falsedats fan un mal favor a la política. La seva bruta irresponsabilitat no hauria de quedar en va; per això, en honor a la democràcia i a la intel·ligència, més que mai cal una resposta brutal per enfonsar-los en les seves mentides.

El món ens mira amb lupa com no ho feia des de la Guerra de Successió i, posteriorment, la Guerra Civil. Tenim un panorama de caixa o faixa, de cara o creu, amb un president i candidat de CiU que ha fet una gran aposta que es podria qualificar, sense cap mena de dubte, com el desafiament sobiranista més significatiu des del president Macià. Per tot això, per sobre d'aspiracions egòlatres i revolucions personalitzades que des d'algun sector minoritari de l'independentisme se'ns presenten, seria de vital importància mostrar-nos davant del món amb un president ratificat pel poble però acompanyat per un cap de l'oposició diàfanament independentista. Aquest és el triomf, aquesta seria la victòria que faria tremolar l'Estat espanyol. Contrariament, us podeu imaginar la lloca Sánchez Camacho amb la seva pèsima xerrameca gaudint dels avantatges mediàtics i d'estatus que ser cap de l'oposició li proporcionaria? Farem que l'unionisme es converteixi -com fins ara- en un actor de primera en plena voràgine independentista?

Camacho o Junqueras, Junqueras o Camacho. L'esquerra nacional independentista o l'unionisme arcaic de les 'casas regionales '. Aquesta és la batalla més important que ara se serveix al tauler electoral, més enllà d'una majoria absoluta de CiU que significaria indubtablement un retorn a les negociacions més fosques i deslleials amb Madrid. Pels seus fets els coneixem, per això el president Mas amb en Duran i Lleida bufant-li el clatell necessiten una garantia ferma que supervisi la seva acció i evitar una possible marxa enrere que seria catastròfica per l'estat d'ànim de tot un país sencer.

El vot aquest cop més que mai, no pot ser estomacal per beneficiar la dèria personal, és necessari que sigui un vot útil i intel·ligent per afavorir la col·lectivitat i fer possible el somni.

El preludi electoral

Tothom sap que aquestes eleccions són ben especials, tenen la virtut i el rang de ser decisòries per al futur polític immediat del nostre país. Són una veritable cruïlla que posarà les bases fins ara més sòlides per construir el futur estat català. El proper dia 25 serà la primera volta d'un procés que en tindrà sí o sí una de segona -el llistó és massa alt com per fer marxa enrere- en forma de referèndum o consulta de caràcter polític vinculant. Tant li fa.

Els nervis són a flor de pell i el panorama és emocionant per tota persona amb un mínim sentit de la curiositat i preocupació per la col·lectivitat. Aquests dies podem veure com els partits polítics s'esforcen per mantenir la seva parròquia i no perdre el tren en aquesta nova era que ja s'albira a Catalunya. Bé, menys el PSC que dia a dia, sorprenentment, fa esforços per perdre tota la dignitat humana i política. Així els veig doncs, a 13 dies de la contesa:

Primerament tenim el suflé independentista que fa 2 anys s'havia de menjar el món i, que després de basar la seva acció política en l'espectacle i la mesquinesa permanent, veu com el seu projecte té el perill real de perdre's en l'oblit dels temps sense un cap de llista que els va permetre aconseguir tal gesta el 2010. Basant la seva campanya amb la bilis i la desqualificació constant contra el sobiranisme d'altres partits, fa que la seva cova ja no els hi compri el peix i es deixin enlluernar per l'opa sobiranista del president o el vot útil independentista que té possibilitats de fer un bon paper a la cambra catalana. Els hi albiro dos anys de vida més fins que acabin com tots els altres partits nascuts d'una escissió i la rabieta.

A l'altra cara de la moneda, hi tenim un altre partit independentista, amb un component ideològic molt superior a l'esmentat abans, que s'hi presenta per primer cop i amb algunes possibilitats de sortir. Tenen el do de la novetat malgrat patir d'un comportament massa allunyat de la real politik i un target de gent massa acotat. Tenir representació seria una victòria pel seu projecte encara que el carro nacional vagi per camins diferents dels seus. És allò de la revolució personalitzada... Veurem, però, com aguanten les seves bases si assoleixen representació al Parlament jugant amb el sistema que ells desitgen destruir.

La coalició del president ho té tot a favor, ha sabut com mai i com ningú llegir els fets actuals i enfoca, malgrat tenir el desgast del govern, una victòria comodíssima. Tenen dos handicaps, però: la desconfiança que encara genera el seu ADN regionalista i l'amic de la metròpoli mesetària, l'incansable federalista Duran i Lleida, que no reposa ni un segon amb el seu afany desestabilitzador a l'independentisme dia sí dia també.

L'unionisme està més dividit que mai entre uns que caminen rumb al cementiri i els que han emprès la política de la por amb uns nivells d'irresponsabilitat que ratllen la il·legalitat. Mentrestant, el partit de la demagògia s'inflarà de vots a compte dels dos anteriors. Tot plegat, però, fa que entre tots puguin arribar a patir una de les derrotes més sonades des de la dictadura franquista. Celebrem-ho!

Finalment, els partits de l'esquerra nacional, amb un creixement prou significatiu del partit degà de la política catalana i un de més moderat pels excomunistes, desitgen que la figura messiànica del president no aconsegueixi la majoria absoluta per no quedar fora del tauler joc. La veritat és que no hi ha una forma més democràtica, segura i vigorosa que una majoria de 100 diputats de diverses sensibilitats per escriure el capítol més gloriós del nostre país des de l'any 1931 fent un nou govern constituent. No hi ha una imatge més potent per ensenyar al món democràtic, que la d'un president i un cap de la oposició sobiranistes entregats a edificar un nou estat de dret dins el concert de les nacions del món. Deixar a un únic partit la titànica feina de construir la república catalana independent és més temerari que pensar que a Espanya hi ha algun federalista. I el que és més tètric encara, seria lamentable veure com el cap de l'oposició és ni més ni menys que una lloca arrogant i irresponsable que escampa mentides constantment fent creure a la gent senzilla que en una Catalunya independent els cognoms es canviarien, per posar només un exemple de la seva bogeria i demagògia etnicista.

Voteu a consciència, voteu amb intel·ligència.



 

Un Verkami per a Joan Sales

En aquest bloc de manifestes provocacions, vomitades il·lustrades i reflexions sinceres, a vegades també hi ha lloc per a projectes interessants. Però interessants de debò, eh? En aquesta ocasió, no podia deixar d'informar-vos de la creació d'aquest Verkami per a un documental que ens proposa la prodctora Daltabaix sobre un dels grans de casa nostra, en Joan Sales. Un dels grans, i com acostuma a ser habitual en aquest país de memoria esquifida, un altre dels oblidats. 

Així ho expliquen: Aquest és un documental sobre un dels testimonis més veritables de la història de Catalunya: Joan Sales. La seva vida, obra, i tasca literària són una visió encara desconeguda i incòmoda, de la Guerra Civil, del franquisme, de la cultura, de la literatura, en definitiva, de Catalunya.

La bona gent de la productora Daltabaix, que al mateix temps és la gent bona que tenim a Catalunya, necessiten el nostre recolzament, no només perquè s'ho mereixen, sinó perquè segurament que en el futur ens podran obsequiar amb més productes interessants i que aquest país es mereix com l'aire que respira.

 Aquí teniu l'enllaç

Joan Sales

La progresia conservadora, un oxímoron possible

Segurament costaria molt de trobar l'existència a la península Ibèrica d'un espècimen més cínic, pedant i fals que el 'progre' espanyol i, per extensió, la seva il·lusa variant catalana. Per dir-ho d'una altra manera més ardida, és infinitament més honorable i sencera la dreta espanyola, per molt prepolítica i cavernària que sigui, que tot quant 'intel·lectual' esquerranós que presumeix de ser ciutadà del món deixant entrellucar directament o indirectament que, pels catalans, el món passa sí o sí per la pell de brau. 

Els espanyols i tota la seva descendència hispana tenen un problema endèmic i ancestral que els persegueix en tot el que toquen i fan: mai no podran desempallegar-se de la pàtina superba i obtusa que els impedeix d'entendre, i ni pensar d'aplicar-ho, el concepte de la democràcia liberal, en tots els sentits del terme 'liberal'. Pedro J., per exemple, que és en teoria el paradigma del liberal espanyol, mai no podrà esdevenir-ne a la pràctica perquè té odi a la llibertat i al dret a decidir dels catalans. És un odi endèmic, talment com el de la resta del món als jueus. Per això tant l'esquerra com la dreta hispana, que són una còpia barata de l'esperit més funest de la revolució francesa -ells, almenys, tenien la il·lustració-, restaran sempre lluny dels trets ètics que defineixen Occident, de la llibertat. Mentre uns comerciàvem amb Anglaterra i Holanda els altres es dedicaven a estendre la Inquisició.

Un exemple paradigmàtic és Gibraltar. Algun d'aquests intel·lectuals s'han preguntat mai per què Gibraltar no es vol federar amb el regne d'Espanya? Que un trocet insignificant de terra amb una roca plena de mones romangui encara sota sobirania britànica ens demostra fins a quin punt un model pot arribar a ser tan admirat i quin altre tan despreciable. Els llanitos, per molt andalusos que siguin, no retornaran mai a la sobirania espanyola per una lògica evident. Això s'ho han arribat a plantejar en profunditat aquests unionistes recargolats que es disfressen de federalistes?

Doncs bé, tota aquesta collota, històrics amiguets dels socialistes i ecosocialistes catalans -no ho oblidéssim pas-, aquesta mena d'artistots de la subvenció, companys de lluita contra totes les injustícies del món, la gauche divine xulesca... només representen una cara de la trista imatge de la decadència espanyola, de la gasiveria profunda de mentalitat castissa d'un país subsidiari que mai ha creat res i sempre ha imposat. 'Que inventen ellos!', cridaven... Aquesta és la desgràcia d'aquesta genteta que es pensa que el món comença als Pirineus i acaba a Tarifa, i que tracta els que volen moure's fora d'aquests límits d'insolidaris i excloents. El món evoluciona, ells no. El món demana a crits federar-se, però ells encara s'enclaven amb la sacrosanta federació d'Ibèria. No han entès res, o simplement són males persones. Alguns d'ells són federalistes de tall comunistoide que es manifesten per totes les causes menys per la catalana amb la bandera espanyola tricolor que, com la bicolor, representa el mateix atroç jacobinisme cap a un poble que vol viure en pau i amb majoria d'edat. On ereu quan el Tribunal Constitucional va clausurar la voluntat de tot un poble? Maleïts farsants, venedors de mentides, hipòcrites. Quin fàstic!

Alguns dels singants del manifest progressista-unionista

La cova

Sempre m'han fascinat els salvadors de la pàtria que amb una pèssima anàlisi del context general –bé, també hi ha casos de bogeria i de patiments existencials- normalment acaben aconseguint, la majoria de les vegades, el contrari del que persegueixen.

És normal que un mateix necessiti explotar i dir-hi la seva de tant en tant, com també sentir-se de vegades lluny del pensament general. Un servidor, si hagués d'implementar el seu ideari més profund, fa temps que hauria anat a viure en una illa solitària, on l'ego i les formes serien d'una perfecció absoluta. El partit que jo voto sempre no és ni de bon tros el que em cuida les meves dèries ideològiques, encara que en un tant per cent elevat el consideri la meva bandositat més propera. Sí que sóc però absolutament conscient que per aconseguir consensos generals, fites importants com a col·lectivitat, perquè jo visc en una col·lectivitat molt complexa que es diu Catalunya/Europa/món, cal que els propis plantejaments es modulin i, sobretot, baixin a la realitat social. Com deia Pujols, els catalans som fills de l'observació i del reconeixement de l'empirisme.

Per tot plegat, el que vull dir és que em tenen perplex els pontificadors puristes que en nom de la seva veritat l'única cosa que aconsegueixen simplement és engruixir la seva pròpia cova mentre a fora, el pas del temps segueix irresistiblement i irremeiablement. La cova, l'única cosa que fa, és escalfar el seu patètic argument del “tots contra mi” fent que el tren de la realitat i la victòria passi per davant dels seus nassos. Mentrestant ells remuguen i la societat segueix sobrevivint cercant els espais més còmodes possibles, evitant fórmules ortodoxes populistes on qui crida més, és el més ben valorat. Veurem quin suport tenen certs partits suflé en aquestes properes eleccions...

En tots els extrems ideològics i també en els sentiments més essencialistes és quan el gregarisme esdevé doctrina imprescindible. Amb el tema de la llengua catalana per exemple, també ho hem vist últimament. Els sentiments més profunds s'incrementen i fan perdre qualsevol anàlisi sociològica. La proposta de l'Oriol Junqueras en què manifestava que el català seria la llengua pròpia i d'ús preferencial a tots els àmbits socials del país i que el castellà, conjuntament amb l'aranès, mantindrien una especificitat lògica de cooficialitat (sempre amb un rang inferior que el català a tot el territori), va exacerbar la tribu, impossibilitant una lectura entre línies serena i pregona del text del dirigent d'Esquerra. No entendre que el castellà sí o sí formarà part considerable de la societat catalana, encara que en una posició diferent, és simplement ser un curt de mires. Si no s'entén la realitat, pots acabar perdent bous i esquelles.

La cova, refugi d'inadaptats i d'estranys , és la metàfora del rondinaire asocial que considera un error qualsevol consens general. La victòria acaba sent un objectiu massa llunyà i poc a l'abast per aquests individus hiperventilats. Ni els que es pensen que la Catalunya actual és la monolingüe com la de fa 100 anys, ni els que volen imposar una ideologia concreta en nom de la revolució social i del poble veuran realitzats els seus somnis i fracassaran una vegada i una altra precisament perquè aquest poble que diuen que defensen no només no els fa cas, sinó que s'allunya tant com pot de la bogeria reaccionària infantiloide que confon la raó amb l'estómac; i el pragmatisme col·lectiu amb el somni personal. Crear un estat modern de dret no és cosa per a sectes i com que jo vull guanyar me n'allunyaré tant com sigui possible.

Article publicat al NacióDigital.com 

Un espot d'un país anormal

La Generalitat ha realitzat de nou, tal com li pertoca, un vídeo per incitar, acompanyar i invitar la ciutadania perquè vagi a votar. Fins aquí res de nou, tot correcte. Què ha passat, però? Doncs que l'oposició -no tota- ja ha posat el crit al cel per considerar-lo altament partidista i que afavoreix clarament el partit que ara governa.

Primer de tot, hem d'entendre que la política no està feta ni pensada per a ingenus ni per a gent que baixa de l'hort, és evident que tot grup polític aprofita qualsevol escletxa per introduir el seu missatge electoral, és d'una lògica total. Ara bé, cal anar en compte amb els límits d'apropiació del missatge i cal que la Junta Electoral estigui ben amatent per a qualsevol irregularitat. Els límits doncs, s'han de mesurar i tenir-los molt presents en tot moment quan tractem qüestions tan delicades com l'ús dels diners de tots.

El vídeo que ens ocupa té ingredients històrics que abasten tota la població, és un curt emocionant i definitori dels moments que estem vivint. Si bé és cert i hem de reconèixer que aquest espot només complau a un sector, l'ampli sector que ara mateix té ànsies de llibertats nacionals, també hem d'entendre que el que reflecteix és el moment que ara estem vivint. Si Catalunya fos un país normal, aquest vídeo passaria sense escarafalls, seria un fet natural per a tothom i un orgull sentir-lo com a propi; però, esclar, en aquest reconsagrat país de tiquis-miquis on tot quant unionista vestit de federalista, sigui d'esquerres o de dretes, republicà o monàrquic, el que realment li molesta és tot el que significa catalanitat i llibertat, és raonable que aquest vídeo piqui.

Doncs sabeu què? A qui li piqui que es rasqui. Hem d'acabar d'una vegada per totes anar a remolc dels que sempre ens han fet xantatge sigui emocional com social. Fa massa temps que aguantem cants de sirenes per a fer repúbliques espanyoles, carlinades o transicions enganyoses pel bé comú, i sempre hem sucumbit a la pax espanyola no fos cas que algú s'enfadés. Ara hi ha trencament, hi ha xoc de trens, i per això mateix per fi ha arribat el moment, tan desitjat pels independentistes, de traçar la línia vermella; estar per la llibertat o per continuar sent una província més d'un estat decadent de mentalitat castrense. El temps de l'ambigüitat s'ha fos com un tarròs de sucre i la gent haurà de triar, haurem de triar.

Jo votaré l'esquerra nacional

No tinc millor manera de començar aquest article que amb una frase del president i cap de llista d'ERC al Parlament de Catalunya, l’Oriol Junqueras: 'El nostre objectiu no és reordenar independentistes, sinó sumar-ne de nous'. Crec sincerament que aquesta sentència del savi vicentí resumeix a la perfecció la història política del partit octagenari que ell representa i el punt de partida de molts independentistes que fa temps que actuem per intentar crear majories socials, malgrat la tendència malaltissa que tenen certs personatges a inventar-se coves endogàmiques cada X anys per reconfortar i refermar el seu ego i de passada practicar discursos populistes per enredar la troca.

Jo votaré Esquerra Republicana de Catalunya per moltes raons en aquesta contesa electoral tan especial, ho faré amb tota la convicció perquè principalment penso que Catalunya no pot, en aquests moments tan decisius, exemplificar un altre espectacle lamentable com el de les passades eleccions del 2010. L'independentisme explícit no es pot permetre el luxe de dispersar el vot per acabar tenint una representació tan minsa i esquarterada a la cambra catalana, brindant com ara, l'acció i l'oposició política a un PP ranci i contrafet. El món, aquest cop ens mira amb una atenció que poques vegades a la història hem tingut, i seria decebedor, molt decebedor, que la garantia independentista que ha d'acompanyar el president Mas cap a un nou govern constituent que ens porti indefugiblement cap a la república catalana, tornés a efectuar el paper tan galdós que va fer ara exactament fa dos anys. Els catalans però, malauradament tendim a caure en el mateix error contínuament...


Penso també que un país normal i avançat no pot estar eternament atrapat en els dos eixos ideològic i nacional. Només els que pateixen de problemes existencials i psicològics volen mantenir indefinidament aquest binomi que solament existeix en les nacions faltades de caràcter. Ja va sent hora que ens fem grans i deixem de banda l'eix nacional per centrar-nos en les solucions pel benestar de les persones. Amb això vull dir que, en aquests moments, s'hauria de sobreentendre i donar per fet que els partits que tenen més possibilitats de tallar el bacallà, ja són diàfanament nacionals i/o sobiranistes, partits amb una clara lògica de país que tenen el democràtic dret a decidir incorporat en el seu programa electoral. Per això, ara cal per totes totes, definir un centre-dreta i un centre-esquerra nacional forts per conduir el país cap a la plena sobirania política i el benestar. Per fer l'estocada final, vaja. En aquest sentit, ERC és sense dubte el nou PSC nacional, és el partit que històricament ha representat millor les classes populars barrejat amb la petita i mitjana empresa autònoma. És aquell ensemblatge tan singular i ancestral català del republicanisme liberal i profundament social, que abarca el món rural i urbà, i que encalça ineludiblement a una gran majoria de catalans i catalanes. Això, ERC ho ha d'explotar com mai perquè ho té en el seu ADN.

El fet nacional, per sort de tots, s'ha expandit com una taca d'oli i s'ha escolat dins de la majoria dels partits polítics; per això, més enllà de màgiques i il·luses unitats independentistes que només serveixen per donar notorietat a autèntics professionals del sectarisme i la divisió, l'important és fer créixer la majoria social sobiranista tant per la dreta com per l'esquerra. És de vital importància, doncs, que una CiU forta (que ja ho serà de sobres!) estigui acompanyada per una esquerra nacional forta, per una ERC forta, que ajudi a costruir aquest embat que ara se'ns presenta. Catalunya ho necessita. Altrament, si CiU obté la majoria absoluta o plasmem de nou una penosa sopa de lletres al Parlament que només beneficia clarament a l'autonomisme/unionisme tronat, el país continuarà coix i amb una CiU absoluta mancada d'una garantia independentista que l'empenyi perquè no s'arronsi. El món ens mira, sapiguem fer-nos dignes de les circumstàncies actuals, doncs.


Article publicat al periòdic El 9 Nou (Osona i Ripollès)

Bestiari deixat

En un país on una mena d'enfant terrible, que en nom de la  provocació i la llibertat d'expressió, es permet el luxe de fer tal pallassada a la televisió pública simulant que mata una persona que resulta ser més lliure que ell, et demostra de la petitesa del personatge en qüestió i de la mena de suposats provocadors que tenim a casa nostra. Si Brossa aixequés el cap, segurament li sabria greu veure com alguns encara no han entès, per mediocritat o per descuit, què significa el seu poema visual del revòlver.

La provocació, senyorets, s'exerceix amb elegància i saber fer, és un plat fred servit amb intel·ligència i enginy. La provocació és posar una sardana a les tres de la nit en un antre de mala mort on només hi ballen modernets que es vanten de ser l'avantguarda de la ciutat, o fer tot un senyor disc com el Dioptria del Pau Riba en els anys on l'estructura familiar era intocable, per posar dos exemples caçats al vol ara mateix. Un servidor és entusiasta de la provocació, perquè crec que sense esmenar la societat amb estimulacions contradictòries, aquesta no desperta i, en conseqüència, s'estanca i s'encarcara. Fotre un tret de broma amb la dramatització corresponent de la sang, tenint en compte que estem rodejats de sonats que en qualsevol moment es poden prendre aquesta acció com a un deure per salvar qui sap quina empanada mental, no és una provocació, és l'acció pedant, simple i destralera d'un que es pensa que és el més guai del regne. Però encara és més trist si aquest tret va destinat a la incomoditat que representa la llibertat d'un home lliure que no sucumbeix a res ni a ningú.

Disparar amb la veu, l'escriptura o el pinzell contra el poder sempre serà més interessant que disparar fent el "Vaquilla" qualsevol contra qui realment molesta al políticament correcte i molesta més que tu mateix. Haig de reconèixer sense cap problema, que el protagonista del programa m'ha agradat en d'altres ocasions, és vivaç i incisiu, però potser aquest cop l'enveja li ha traït el subconscient. O potser és que contra en Salvador Sostres, només se li acut aquesta lamentable performance. No ho ser, en tot cas, hauríem de munyir una mica més el cervell, esforçar-nos a millorar la provocació i la crítica sense caure en manerotes tan deixades i senzilles. El Punk fa 35 anys que ja va fer la seva feina -i bé que la va fer- fem-lo evolucionar i millorem-lo, tothom hi guanyarà, l'art també, i els Sagarra, els Pujols, els Pla o els Gaudí respiraran millor dins de les seves tombes perquè tota la seva ironia de bisturí i el seu majestuós treball poc convencional no haurà estat en va. 

Espanya és conseqüent

Són massa els anys d'humiliacions, vexacions, prohibicions i sang vessada com perquè en un tres i no res la ment dels catalans faci un gir i es desempallegui del llast feixuc que els celtibers ens han inculcat des de fa tres segles. Nosaltres som gent del Mediterrani tocats pels aires freds i reordenadors del nord, d'una barreja de moltes cultures però amb un marcat caràcter hel·lènic i jueu que ens converteix, en essència, en una cultura a les antípodes de la castellana. Sobretot, i m'atreviria a dir més que en la llengua, en la manera d'organitzar-nos i de gestionar i entendre l'economia. Repasseu l'esplèndid Atles de la industrialització de Catalunya, una obra cabdal per entendre l'economia catalana.

De totes maneres, com assenyalo, tres-cents anys són massa anys , i a cada bugada hem perdut un llençol. Hem perdut quantitat de talents i d'oportunitats per significar-nos al costat dels grans, ser una Holanda del Mediterrani se'ns ha estat negat contínuament a base de cops de sabre i mentides escandaloses. Per això, el nostre tarannà segueix feble tot i aquesta embranzida que hem iniciat ara, que malgrat la meva desconfiança (jo sóc com en Pau Ignasi de Dalmases i els seus de l'Acadèmia dels Desconfiats), penso que aquest cop pot arribar molt lluny, almenys no tenir retorn, que ja seria molt.

Aquest pensament nostre, doncs, segueix feble , i la prova evident es palpa en cada astracanada que les boques dels polítics espanyols ens regalen dia a dia. Un servidor pensa que l'equivocació no és d'ells, només faltaria que un ministre no pogués defensar el que li pertoca per llei. L'equivocació i la misèria mental és absolutament nostra. La culpa és pròpia per haver apostat durant anys i panys, amb ridícules maneres, per aquest estat que ens vol –lògicament- subjugats. La sociovergència ha estat la vergonya i la petitesa d'un cuc que ha mantingut durant 30 anys aquesta mentida anomenada autonomia, i per això ara estem com estem. Al límit del crack econòmic.

Algú ha vist mai un ministre d'Educació de qualsevol altre estat de dret del món que no apliqui la llengua comuna a tots i cadascun dels racons de l'estat? És més, vosaltres creieu que el futur estat català no disposarà la llengua pròpia com a llengua vehicular i de referència a totes les administracions i serveis públics? Ens hem begut l'enteniment o continuem pecant de síndrome d'Estocolm? El ministre Wert fa la feina que li pertoca, i la fa molt bé. Jo sense cap mena de dubte el votaria, si fos espanyol. Els miserables som els catalans, que encara no hem entès que el regne d'Espanya fa 500 anys (500!) que és de matriu castellana. Espanya és conseqüent, nosaltres no. I la vida m'ha ensenyat que no te'n pots fiar de gent amb un subconscient filisteu.

Som molt independentistes ara , pengem estelades fins i tot al lavabo, fem aquelarres perquè se'ns vegi a tot el món. Com deia La Trinca, “arribarem a fer desodorants per l'aixella que portin els colors del Barça” (llegiu-hi Catalunya), però a cada lògica recentralització d'Espanya encara ens enfadem, talment com la nostra consellera-mestra Irene Rigau. Itàlia per sobreviure està recentralitzant, i si Espanya vol continuar existint també ho ha de fer i començar a tancar totes les autonomies fake.

Escolteu, feu el favor de ser conseqüents i veureu com mai més ens haurem de preocupar de si el ministre espanyol de torn diu això o allò. Fem el favor d'intentar ser normals d'una vegada i no haurem de rondinar perquè un cretí no ens entén. Deixem la infame i lamentable figura del català emprenyat i fem les maletes com tot fill o filla s'independentitza dels seus pares. Perquè és llei de vida, i perquè només els friquis es queden per gust fins als quaranta anys a casa dels progenitors.

Article publicat al NacióDigital.cat

O fem les maletes o no ens queixem més, per favor.