La garantia som nosaltres

Diuen que la història sempre es repeteix. D'això no en tinc cap dubte per una senzilla raó, la idiosincràsia de les societats que conformen les nacions no varia massa en el temps i, al cap i a la fi, sempre tornen a repetir-se els mateixos esquemes. El que sí que pot variar és el desenvolupament final dels conflictes socials i polítics, bàsicament perquè els contextos i les circumstàncies mundials són diferents cada vegada. La sort o els aires que bufen poden decantar la balança cap a un cantó o cap a un altre, i d'això sí que nosaltres poca cosa hi podem fer.


El 22 de juny del 1713, amb la signatura del conveni de l'Hospitalet del Llobregat, Catalunya es convertia de facto en una república sobirana pel fet de quedar-se sola davant l'enemic. Qui diu Catalunya, diu Barcelona, però ja sabem que Barcelona és molta Barcelona. Vull dir que durant un any i dos mesos el país va prendre les seves pròpies decisions en tots els camps: polítics, socials i militars. Als carrers, a les tavernes i als oficis, lògicament només es parlava d'això i es veia a venir que en poc temps res seria igual que abans.


La similitud amb el present, 300 anys més tard, és evident malgrat la distància contextual; m'atreviria a dir que és calcada en les discussions entre catalans que llavors devien succeir-se. En aquell cas, la fam, la desesperació i la devoció religiosa van ser factors claus per llançar-se a l'infern de la batalla a mort, però hi ha un altre sentit que aquella gent entenia perfectament i que ara també ha calat entre els catalans del segle XXI: quedar-se dins la Castella autoritària també volia dir misèria i, tant per tant, valia més la pena resistir que morir de pena. En això aquells nostres avantpassats ens van donar una lliçó.


Ara, tornem a presentar un plet a Espanya fruit de la seva vergonyosa mala praxis a l'hora de governar i impartir justícia, i la discussió torna a ser la mateixa que aleshores: actuar sobiranament o rendir-se; saltar a l'abisme o quedar-se en el femer espanyol; atrevir-se a superar la legalitat espanyola o anar tirant en la queixa tediosa i endèmica. Catalunya porta 300 anys tastant el xarop de bastó de Madrid i encara no ha descobert el potencial que té en solitari, encara que molts ja l'intuïm, i és absurd pensar-se que alguna cosa canviarà. Amb això vull dir que si dins el sobiranisme encara queda algú que pensa que no cal trencar cap legalitat per ser sobirans, és que està insultant a la intel·ligència. Duran i els seus mariachis es pensen que amb una performance cada any la cosa ja va tirant. Però això s'ha acabat i ara caldran decisions dures i sacrificis més seriosos per aconseguir el que ens mereixem.


Posar les urnes als col·legis tant sí com no és fer un tall net amb la legalitat espanyola; en canvi fer unes eleccions anticipades és donar oxigen als que volen organitzar la tercera via, que és precisament el que vol fer en Duran, guanyar temps per desmuntar CiU i crear la seva nova capelleta. D'aquesta manera costarà molt més arribar a la majoria absoluta només amb ERC i CDC, que és el que requereix per organitzar una DUI.

El president Mas ens diu que per fer la consulta el resultat ha de ser creïble davant del món. Completament d'acord. Però la credibilitat no ens la donarà mai Espanya, la garantia la donaran els mateixos ciutadans de Catalunya i l'organització impecable de la mateixa consulta. Les garanties hi seran, no en tingueu cap dubte, i la legalitat serà la catalana, perquè quina altra podria ser si realment volem ser sobirans! Les nacions que mereixen ser lliures són les que contra tot pronòstic se'n han sortit perquè tenien la fermesa i la convicció suficient per fer-ho. Casos molt nobles ens precedeixen en aquesta justa causa i per això encara ara sobreviuen malgrat els perills que els estrenyen.

Article publicat al Nació Digital.

La garantia és la mateixa Generalitat que haurà d'actuar com a Estat.

Desmantellar els estats

Deu fer cosa d'un mes que el conseller d'Economia, el professor Mas-Colell, alertava del futur desmantellament de l'estat del benestar que el govern popular es disposa a fer si compleix la seva proposta d'abaixar impostos a partir de l'any vinent. Ho abrigava amb la lògica preocupació que no només seria difícil mantenir aquest estat de beneficència que fins ara hem conegut, sinó que alhora repercutiria en el finançament de les autonomies i, per tant, també a la Generalitat. Dic que la preocupació és lògica perquè s'entén perfectament que ell, com a titular d'economia del govern, evidentment ha de vetllar perquè els números quadrin a la caixa catalana. Més enllà d'això, i tenint present que a Catalunya tenim engegat un procés d'autodeterminació que, si tot va bé, hauria d'acabar amb la independència política, el que el PP cerca amb aquesta nova recentralització és la manera única de salvar els comptes a Espanya. O dit d'una altra manera, finalment el govern de Madrid ha entès que l'invent de l'Espanya autonòmica no només és un disbarat econòmic, per la múltiple duplicació de serveis, sinó que en aquest nou món que se'ns presenta, aquest dispendi és absolutament inviable. De nous rics, vaja, que és el que Espanya sempre ha fardat, i ara no té més remei que reduir administració com ja han començat a fer Itàlia i Irlanda, per posar dos exemples.

L'invent de creació de l'estat mastodòntic el van posar en marxa fa 2.000 anys els romans, que va arribar a ser el primer imperi herculi de la humanitat. Els francesos fa 225 anys el van perfeccionar. Espanya, com tots sabem, és una còpia barata del que fou aquesta andròmina sorgida de la revolució francesa. Si Roma va caure 400 anys després de la seva creació imperial fruit de la corrupció, les castes i una administració insostenible, l'estat nació que hem conegut a Europa des del s. XVIII, també té els dies comptats. En aquest sentit, i per acabar de reblar el clau, així de passada, la població meridional d'Europa faria bé de començar a canviar la cultura de la beneficència estatal per la de la responsabilitat individual. O la cultura dels drets per defecte per la dels deures. Una societat que vol progressar no pot perdre la tensió i el risc de viure. Però bé, això serviria per a un altre article.

Si és veritat que el PP persegueix desmantellar l'estat de les autonomies, segurament serà la idea més brillant que haurà tingut mai un govern espanyol, perquè primordialment, abans de tocar l'estat social, el que primer han de fer aquests estats atàvics és desguarnir l'estat administratiu. Si Espanya vol funcionar, ha de deixar volar lliurement els territoris productius i desmuntar els que no funcionen. Aquest és el model que ha de perseguir també Europa, el de confederació de ciutats i regions petites i productives. Tanmateix, hem de deixar que l'economia la tractin les persones i les empreses cooperant entre elles. Deixem que el diner flueixi sense tants entrebancs, deixem que les decisions siguin per interessos entrellaçats i no per voluntats estatistes i veureu com tot funciona amb un engranatge més fi.

Us posaré un exemple: per tots és sabut que l'enyorat corredor mediterrani és una de les vergonyes sobre infraestructura econòmica del continent europeu, precisament per una voluntat política d'un estat per sobre de la voluntat econòmica empresarial. Si l'estat en comptes d'interferir hagués deixat que les ciutats de Barcelona i València, i les plantes de Ford d'Almussafes i de la SEAT de Martorell s'entenguessin, no tinc cap dubte que ja tindríem el corredor fet fa anys i pagat amb capital principalment privat. En canvi, Espanya va preferir construir la primera via morta d'Europa, la de Madrid-Sevilla.

En definitiva, Espanya és inviable i per això cal que es redueixi i recentralitzi totes les regions que són improductives. Catalunya, com també d'altres territoris de l'estat, és inviable si continua dins de l'estat menys productiu i més subvencionat de la història. I Europa no serà una realitat solvent fins que no desmantelli aquests monstres intervencionistes i construeixi uns Estats Confederats de Regions i Ciutats d'Europa. Amb un govern que tant sols garanteixi la seguretat, la igualtat d'oportunitats i la justícia entre els seus conciutadans, és a dir la pau, i eviti les cacicades de torn dels governs regionals. A partir d'aquí, que tot sigui un magma d'interessos compartits i una infinitat de cèl·lules que cooperen lliurement.

Article publicat al Liberal.cat

300 anys

Lleis, Constitucions, Privilegis, Honors, Costums i Prerrogatives. Aquestes eren les proclames del Ban de la Junta de Braços a guerra a ultrança del dia 9 de juliol de 1713. Són 300 anys justos del final fatídic d'aquella guerra mundial on Catalunya ho va perdre tot; el poder, l'economia, l'honor i la gent. Curiosament però, i contra tot pronòstic, amb tossuderia i no sé si també amb un polsim de surrealisme i màgia, tres segles després ens tornem a presentar davant del món amb un nou plet polític i un desafiament a l'statu quo espanyol. Quasi res...

Avui, 300 anys després d'aquella massacre, hi haurà molta gent alegre i feliç a Barcelona, saltant i cridant, enarborant banderes i exclamant consignes. Una Diada a la catalana, cívica i joiosa, que és de fet com ens voldrien veure tots aquells catalans i catalanes que fa tants anys s'hi van deixar la pell. El somriure és la millor arma contra els que ens volen anorrear i fer desaparèixer, i el que també els posa més nerviosos. Això no ho podem perdre. 

M'agradaria però, que tots plegats fóssim conscients de la profunditat conceptual del dia d'avui. Tant sols una estoneta, uns minuts, potser en un moment que estigueu sols i en silenci, o acompanyats, amb el fill o l'àvia, és igual, però penseu-hi, recordeu i honoreu aquells que van deixar-hi la vida per aspirar al més noble del sentit humà; la llibertat. Els creients fareu una petita oració, els agnòstics un breu pensament, però aturem-nos un moment en aquest dia bulliciós, i homenatgem aquella gent que eren com nosaltres, gent amb família, feina i amics. Penseu-hi amb consideració i orgull. 300 anys són molts anys, però si avui ens aturem un moment en el temps i pensem amb ells amb tota pregonesa i sinceritat, com van viure i sofrir, podrem encarar aquestes properes setmanes que ens venen amb més força i enteresa.

PER ELLS, PER NOSALTRES I ELS NOSTRES FILLS.
BANDERA NEGRA, DONEC PERFICIAM.

Parlar del pla B és predicar la por

Per si no havia quedat prou clar, ahir TV3 (que a vegades és la nostra) ens va regalar una gran sèrie americana, guanyadora de molts premis, sobre la independència dels EUA i les seves trifulgues i maquinacions per a realitzar-la. A més de la fantàstica representació i ambientació d'època del film, els missatges que ens deixa la sèrie són molts que es podrien ben bé resumir en aquests tres: 1) El despotisme obcecat de l'autoritat sol acabar malament per aquesta mateixa. 2) La fermesa conduïda amb intel·ligència té molts números d'atrapar els seus objectius. I 3) La indefinició i la incredulitat sempre porta a la mediocritat i a la covardia.

Semblava que el que miràvem ahir pel televisor fóra una representació calcada del que ens està passant ara i aquí a casa nostra, salvant totes les distàncies històriques, esclar. El procés és el mateix; una metròpoli implacable en la seva injustícia cap a la colònia i uns governants que davant la pressió popular debaten sobre quin és el millor escenari per actuar. La pel·lícula ens ensenya també que per construir un projecte nou no es pot fer sense trencar cap ou, a l'adversari no li pots deixar cap escletxa perquè et pugui guanyar. En aquest sentit, avui l'Oriol Junqueras advertia al matí de Catalunya Ràdio que si donem un sol incentiu al govern espanyol per no votar, la cosa no ens sortirà bé. El món no ens creurà si a la primera de canvi ja parlem de plans B. Només el conflicte fa treure la son als governants, i suposo que si hem arribat fins aquí és perquè estem disposats a fer una mica més que agafar-nos de les mans cada onze de setembre, oi? Els que tot el dia estan parlant del pla B i les plebicitàries no saben fins a quin punt estan fent un favor a Rajoy, el govern espanyol desitja que en qualsevol moment fem un pas enrere per després tirar-nos la cavalleria per sobre i ensorrar-nos en la misèria. La pressió és l'única arma que tenim i la indecisió és la que sempre ens ha fet perdre bous i esquelles.

Arribats fins aquí, hauríem de començar a mentalitzar-nos que la DUI és el 9N, a Europa i al món només capissaran quelcom de nosaltres si tenim uns resultats impecables fora de la legalitat espanyola, si per contra són uns resultats encara dins la legalitat espanyola (plebicitàries), seguiran pensant que això és una cosa estrictament local. El conegut femer espanyol.

Ara l'excusa que es treuen del barret els petits homenets que tenim pul·lulant per la política i les tertúlies, és que si la consulta no està ben organitzada no podem repetir un Arenys de Munt. I esclar que no! Que us penseu que la Generalitat no és capaç de fer una consulta homologable amb qualsevol altra contesa electoral? Les excuses són de perdedors i només serveixen per marejar la perdiu. La consulta serà impecable, els partits podran fer campanya i la gent podrà anar a votar. I si no votem serà perquè no hi ha garanties reals (no legals!) de fer-ho amb normalitat. Llavors, no us preocupeu que com a mínim CiU (o el que quedi d'aquesta) i ERC es posaran d'acord per seguir endavant amb el que sigui.

John Adams va conduir una gran nació a la llibertat, si nosaltres no ho fem vol dir que no ens ho mereixem.