Espanya necessita alliberar-se

Hi ha un argument poc explotat en el debat sobre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya que crec que obriria un nou horitzó dins el tediós diàleg de sords a què actualment ens tenen acostumats els nostres opinaires habituals. Cal dir, tanmateix, que si el nivell en general és molt baix i decebedor -exceptuant-ne notabilíssimes excepcions-, és extremadament molt superior el que s'emplea des del sobiranisme que el que es vomita des de l'unionisme, on els arguments acaben resultant sempre infectes i fantasiosos.

Tothom sap bé que la relació entre catalans i castellans, malgrat tota la història de pactes -enganyosos- que hi ha hagut, mai ha estat del tot reeixida. De fet, si ens fixem en qualsevol època de la nostra història dels últims gairebé 600 anys, tot ha acabat rodolant cap avall i generalment com el rosari de l'Aurora. Ja des d'un llunyà conseller Fiveller cantant-li les quaranta al nouvingut Trastàmara en l'enfrontament del vectigal fins a la trampa de l'Espanya autonòmica actual, passant evidentment per totes i cadascuna de les desgràcies que ens ha tocat viure com a poble singular; ja ho sabeu, prohibicions comercials, unions d'armes, ocupacions militars, genocidis culturals, i un llarg etcètera de greuges que ens han marcat d'una manera estranya al caràcter. Doncs bé, potser ha arribat l'hora de dir que tenen raó, que el veritable problema d'Espanya és Catalunya i els seus retorçats federalistes entestats amb un encaix impossible. És aquesta mania nostra de catalanitzar-los que els produeix un sentiment agre d'inferioritat impedint-los ser una nació normal i potser, fins i tot, un país econòmicament més o menys saludable. Els hi hem de fer veure d'una manera urgent que no poden passar més temps així, que necessiten desempallegar-se de nosaltres perquè el seu temps també se'ls hi acaba i, si tot això no surt bé, seran ells els que realment quedaran romputs i esmicolats.

Espanya té un problema immens que no tenen altres vells imperis com per exemple el Regne Unit. Espanya no té caràcter propi perquè el va substituir intentant sense èxit castellanitzar tothom. El Regne Unit pel contrari, mai desapareixerà perquè ells saben perfectament que Anglaterra és un subjecte viu, cosa que no és Castella. I és aquí on rauen tots els seus problemes. Espanya no té personalitat, és un conglomerat insegur i rabiüt de territoris, alguns inventats, que depèn massa de Catalunya, cosa que els rebenta per dins i els fa automàticament bel·licosos, intractables i cretins. Espanya necessita desprendre's de nosaltres i ser el que sempre ha volgut ser, un país segur, desacomplexat i sense rancúnies. On tothom se senti espanyol sense fisures. Sense tantes autonomies absurdes amb les seves televisions absurdes, les seves administracions absurdes i els seus presidents absurds, simplement per satisfer-nos a nosaltres. Un joc recargolat i endimoniat entre ells i nosaltres que l'únic que ha aconseguit és espatllar l'economia de tots i crear una animadversió mútua de l'alçada d'un campanar. Quin disbarat tot plegat!

Si Espanya no anorrea més Catalunya i la deixa volar lliurement, no només aconseguirà descansar d'aquest odi ancestral que ens té, sinó que podrà gaudir d'una economia potent al seu costat per a fer-hi grans negocis. Però el que realment és important és que Espanya haurà de valdre's per si sola sense disposar de la mamella que la subsidia. I aquest és sense dubte el regal més gran que li pots fer a una persona: que pugui créixer forta fruit del seu esforç, estimada, sense complexos d'inferioritat i sense l'enuig constant que li produeix el desafecte d'altri. No hi ha res millor a la vida per sentir-te mentalment sa i fort  que valdre't per tu sol. Espanya té una oportunitat d'or per arreglar el seu llast endèmic de societat endarrerida i començar a espavilar-se sola per a ser productiva de veritat. Nosaltres des del nostre estat independent, els ajudarem.

L'Espanya de matriu castellana és l'única que té possibilitats de sobreviure en pau i harmonia.

Catalunya, un model de llibertat

La desorientació en què viu instal·lada la política catalana és un fenomen digne d'estudi. Sobre això, molts analistes i científics de la història ja han esmerçat el seu intel·lecte a fer relats i diagnosis que sortosament tots podem gaudir a dia d'avui. El que vull dir és que 300 anys d'usurpació política i suplantació cultural només pot tenir una conseqüència molt diàfana: la desorientació general en tots els camps i l'autoodi desmesurat amb la coneguda síndrome d'Estocolm. Dit això, no em centraré en la qüestió política com gairebé sempre faig, sinó en el tarannà socioeconòmic que Catalunya posseeix i que ha desenvolupat al llarg dels segles.

Deien els madrilenys de nosaltres que de les pedres en fem pans. La veritat és que aquest tros de terra, situada enmig de concepcions monopolistes i latifundistes de l'economia, sempre ha generat una manera singular d'entendre els pactes entre el poder i l'economia. El clima? El territori? La geopolítica? Que la monarquia fos pactada de baix a dalt i no a l'inrevés, demostra com l'organització política era entesa de diferent manera que Castella. Constitucionalisme autèntic en podríem dir. O que el comerç fos intrínsecament la condició sine quanon per conquerir noves terres, a diferència de la imposició religiosa/cultural d'altres imperis veïns, també ens ensenya fins a quin punt les mentalitats de cada poble es diferenciaven. Dic això perquè em resulta incomprensible veure com un sector de la societat catalana actual es predisposa a creure's que el sistema econòmic és o hauria de ser el mateix que el dels països que tradicionalment són poc productius i sempre han basat la seva economia en el subsidi, la intervenció excessiva de l'estat i en una visió distinta de l'estalvi. Una organització econòmica social completament diferent a la nostra.

Si en la primera gran guerra mundial, em refereixo a la Guerra de Successió (1701-1713), els catalans amb els seus representants polítics es van posar al costat de la Gran Aliança -anglosaxona bàsicament- no és només perquè els negocis rutllaven bé entre aquests països sinó perquè, tal com diu l'Enric Vila, en aquell segle el món occidental es va trobar al camp de batalla per lluitar per dos models ben diferenciats i oposats; un per la concepció comercial i l'altre per la concepció burocràtica i/o estatista. Desgraciadament, nosaltres ho vam perdre tot, però afortunadament pel món, la idea liberal en va sortir victoriosa i per això, i fins als nostres dies, els angolsaxons són la policia del món i la nostra esperança com a homes i dones lliures.

Hi ha un exemple captivador per il·lustrar la capacitat catalana de crear riquesa més enllà de grans estructures estatals i subsidis endèmics. Es tracta de la creació de la primera línia de tren de la Península, la Mataró-BCN, gràcies a la tenacitat de l'empresari mataroní Miquel Biada, que enmig de factors hostils i cercant inversos estrangers (anglesos, esclar), va crear aquella obra avançada al temps, com certament ja existia en altres països civilitzats. Biada és l'exemple del català emprenedor i tossut que ha fet progressar el país malgrat la misèria i la ignorància que l'envoltaven. És d'aquesta manera com Catalunya ha pogut subsistir com a poble, treballant i innovant sense esperar que el 'papa' Estat li resolgui els problemes. Guanyar és desafiar el risc i perdre és només lamentar-se. Un país no avança si la gent s'acomoda. És així com hem superat derrotes dramàtiques, amb l'esforç de la individualitat i el desig imparable de llibertat. Fixeu-vos d'altra banda que, quan hem apostat per la queixa, la massa i el tumult, sempre hem acabat perdent bous i esquelles.

Hem de cercar la llibertat, i no la igualtat per defecte. El talent, i no la mediocritat adotzenada. Hem de deixar que la gent s'organitzi la vida, hem de demanar deures i responsabilitats, no drets per defecte i a la babalà. No podem recollir contínuament els plats trencats dels irresponsables, el càstig i el premi són indispensables i vitals per a l'ésser humà, i la gràcia del capitalisme també. De fet, per això som éssers humans i no incectes, perquè creem incentius per construir noves fites. Catalunya, sigui per la situació geogràfica, sigui perquè sempre ha tingut un Estat en contra, és un lloc on la superació personal és el pa de cada dia, terra d'idees progressistes i gelosos de la nostra identitat també. Terra liberal. Com deia en Juliana en un article, Barcelona sempre ha estat més de Bakunin que de Marx. I és que no pot ser d'una altra manera, per això no podem equivocar-nos en idees antagòniques al nostre sentit, és lamentable cridar als canvis socials tot reclamant sistemes que estan a anys llum del nostre tarannà social i comercial. Hi ha una esquerra i una dreta a Catalunya que sempre s'equivocarà mentre s'emmiralli en països i formes autoritàries, conservadores i jacobines. 

A Espanya, les idees liberals i progressistes sempre han sigut catalanes

Tot està per fer i tot és possible. (Homenatge al poeta)

Avui que fa 10 anys que va morir Miquel Martí i Pol,  no puc deixar escapar l'oportunitat de plasmar en el meu bloc aquests versos del poema Ara Mateix. Reconec que aquestes diàfanes paraules, tan ben encadenades entre elles, sempre m'han impressionat i afectat sobretot pensant en el nostre dissortat país i el seu desolador sistema polític. Molts que es consideren seguidors del poeta insígnia n'haurien d'apendre d'aquests senzills i profunds mots. Molts que s'autoproclamen portadors de la veritat haurien d'empeltar-se d'aquest text, ser més humils i no intentar imposar el seu model social sense tenir primer el país alliberat. De res servirà la tàctica ideològica si abans no tens un territori on recolzar-te. Maleïts els que primer voleu exigir-ho tot i organitzar a la vostra guisa les vides de les persones. El vostre delit fa un flac favor a l'objectiu final, i la vostra obtusitat impedeix un camí planer cap a la victòria final.

Ara Mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Ara fa 10 anys recordo perfectament el meu humil últim adéu al meu paisà osonenc, el poeta de Roda de Ter. Enfilat al primer pis de l'església parroquial de Sant Pere de llur poble, vaig veure passar el cos del traspassat poeta del poble. Una imatge que sempre recordaré.

El catalanisme ja és independentista

Coincideixo amb tots els analistes polítics de diferents èpoques quan recalquen que la centralitat política d'aquest país sempre ha basculat sobre el catalanisme, un univers singular que existeix almenys des que patim el greuge de no ser considerats subjecte polític. Des del primer memorial de greuges el 1760 Catalunya ha estat tractada com una colònia i, en conseqüència, tot el debat s'ha centrat en una recargolada relació amb l'Estat que ha produït sobre Catalunya la típica afectació mental pròpia de l'esclau. El debat, doncs, ha girat sempre a l'entorn de la necessitat constant d'existir com a nació i, per tant, el mateix debat ha acabat sent insà, acomplexat, desigual i tortuós.


Durant els 150 anys de catalanisme polític, ja no compto els Segadors ni l'austriacisme, que són altres formes d'antic catalanisme, l'acció sempre s'ha situat en la regeneració de l'Espanya endarrerida amb la voluntat d'aconseguir un reconeixement nacional i un tracte de bilateralitat per a Catalunya. El que es coneix també com a confederalisme. Prim, Prat de la Riba, Macià, Pujol, Maragall... Tots ells han sigut polítics que, amb més o menys encert, han hagut de gestionar la misèria dins d'un context molt difícil i sempre amb un Estat a la contra. El fet que l'ADN espanyol sigui intrínsecament autoritari, i que l'Estat de matriu castellana fos per als catalans el mercat únic i tancat fins fa quatre dies, no ha permès, si no era per la via de guanyar una guerra, alliberar-se per camins democràtics.


El 30 de setembre del 2005 el catalanisme polític va fer el que va ser el darrer intent confederal de trobar una solució racional i pragmàtica al conflicte amb Espanya. Certament, allò va ser una petita victòria del catalanisme polític pel fet que tant federalistes com independendentistes van saber posar-se d'acord en un text que alçava Catalunya en un estatus clarament confederal. Els independentistes vam valorar positivament l'entusiasme i la insòlita unitat que va aconseguir aquell moment el catalanisme, a més d'especular que aquell pacte era la darrera estació per arribar a l'objectiu final. Per als federalistes era un document de màxims i també un èxit haver portat els independentistes a les seves tesis. Tots contents i un poble en marxa. Ja sabem com va acabar tot allò, però: Montilla i Mas, amb nocturnitat i traïdoria, van acabar d'enterrar aquell mig somni popular i el TC més tard va acabar d'arrodonir la feina, esclar. En tot cas, el catalanisme va aconseguir de posar-se d'acord en un text de rang confederal, i és innegable que aquella va ser una fita important.

Ha plogut molt d'aleshores ençà, i la societat després de quatre manifestacions sobiranistes massives, una cadena humana de rècord mundial i la decisió dels dos principals partits catalans d'engegar un procés cap a l'estat propi, ha fet un pas més col·locant el catalanisme en una altra fase. A hores d'ara és una temeritat enfrontar-se a la realitat empírica del catalanisme, i voler vendre gat per llebre pot costar molt car a les urnes. Dit això, és evident que el catalanisme ja descansa sobre la base de l'independentisme, i el proper encontre el trobarem d'aquí a poques setmanes quan es marqui la data i la pregunta per celebrar una consulta que, es faci o no, servirà per plantejar l'últim plet a l'Estat espanyol. Malgrat el quintacolumnisme habitual i tota quanta absurditat opinaire, tothom sap que la consulta no pot ser cap altra que preguntar a la població si vol o no vol que Catalunya esdevingui un estat independent; qualsevol altra interpel·lació seria distorsionar el debat, emmascarar-lo i boicotejar-lo.

Ara ja és massa tard per tornar enrere, la població no ho comprendria, i l'Estat, malgrat nosaltres, ha decidit jugar i guanyar la batalla final. Perquè ells saben que Catalunya estarà demanant eternament i d'això ja n'estan farts també, saben que tot plegat s'acabarà quan es tanqui definitivament la carpeta catalana. Per altra banda, com ja he mencionat, l'independentisme ha aconseguit finalment ocupar la centralitat política del país i marcar el pas, per primera vegada a la història, al catalanisme, per això les terceres vies són fum i tàctiques encobertes de l'unionisme. I és que malgrat el Grupo Godó i el seu diari gratuït, l'única sortida que li queda al catalanisme és l'independentisme.

Article publicat al Nació Digital.

El 30 de setembre del 2005 va ser l'últim intent del catalanisme per regenerar Espanya