El Soul del nord empeny de nou

Fa poc més d'un any ja us advertia que els amants del Northern Soul i en general l'amor que se'n desprèn d'aquest semblava que mica en mica tornava a treure el cap sobretot en els països anglosaxons, és clar.

Els balls troneres d'aquest estil -altrament dits Allnigthers- sempre els pots trobar en algun racó o altre del continent, talment com un bolet a la muntanya. L'aparició d'alguna pel·lícula -Soul Boy- també ha fet la seva feineta, però sobretot la irrupció de les dues noves grans dives de l'estil, la Duffy i la malaguanyada Amy -al cel sigui!-, han fet que el Soul enganxifós i senzill que interpretaven tan bé els artistes negres de la costa est dels EEUU, i que tan agradava als joves del nord d'Anglaterra, no acabi arraconant-se en l'oblit més profund.

Ara, com l'aigua a les flors a la primavera, ens cau un interessant i bonic curtmetratge de Dean Chalkley titulat Young Souls, que, com us podreu imaginar es tracte d'un viatge profund amb una excel·lent fotografia escènica en el paradís i el submón del Northern Soul. Gaudiu-lo prement AQUÍ. Val la pena!

Young Souls (Teaser) from Dean Chalkley on Vimeo.

Aprofitant l'estrena del curt, el director i també fotògraf va presentar una exposició fotogràfica del film al Youth Club de Londres. Una més que segur interessant exposició que romandrà en aquest local fins al 4 d'agost.

Jo, Junqueras.

Esquerra Republicana de Catalunya acaba de fer 80 anys, l'històric partit del centreesquerra nacional és un partit que agradi o no, Catalunya necessita com l'aire que respira. Talment com és necessari també un partit fort del centredreta nacional. I és per això que fruit dels progressos i els serveis prestats al país durant els últims anys amb el seu desgast corresponent, Esquerra necessita ara una nova embranzida que torni a posar el partit de Macià i Companys al lloc que li pertoca, que no és cap altre que el de condicionar directament la política catalana per portar la nació cap a la llibertat i la justícia. Perquè comapanyes i companys, en aquest país es nota molt quan ERC no condiciona de valent, i si no fixeu-vos en l'estat actual.

Esquerra doncs, necessita com el peix l'aigua la benzina necessaria per aixecar el vol altre cop, i aquesta circumstància no la pot representar millor que l'Oriol Junqueras i tot el seu equip. Una renovada confiança plena de la millor experiència i d'aires nous que reflotarà el partit i el posarà altre cop al lloc que es mereix.

Ara més que mai cal generositat, seny, ordre i confiança, no només als propis militants sinó també als antics i nous votants que té i tindrà Esquerra. Aquest és el seu, el meu, el nostre, el vostre PROJECTE:

Des de l’honor i l’orgull que sentim com a militants d’Esquerra Republicana de Catalunya, estem convençuts que el nostre partit és la millor eina amb què compta la nació, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, per avançar cap a la plena sobirania i cap a una societat més lliure i justa.

Són precisament aquests els principis que van inspirar el naixement de la nostra Esquerra fa vuitanta anys a la ciutat de Barcelona, en un procés de confluència de diferents sensibilitats republicanes, progressistes i catalanistes que tan bé sintetitzen Francesc Macià i Lluís Companys, plasmades en les sigles d’ERC que en si mateixes representen tota una declaració de principis.

Hem anunciat la nostra candidatura a les eleccions a la Presidència i la Secretaria General d’ERC, que tindran lloc el proper 17 de setembre segons un procés democràtic insòlit i exemplar en la resta de l’arc parlamentari: només la gent d’ERC escollim la direcció política en un sufragi universal i obert.

Des de la humilitat i l’esperit de servei proposem una direcció col·legiada que conjugui renovació i experiència, que generi il·lusió i cohesió. Volem renovar formes i continguts, accentuar el municipalisme i aprofundir en la qualitat democràtica perquè estem convençuts que cal tornar la política de partit als que el representeu, sigui a les institucions, o bé a la vostra feina, a la societat civil o a les assemblees locals.

Volem compartir la responsabilitat de construir la confiança en nosaltres mateixos. Amb il·lusió i coratge reconstruirem l’espai polític de la nostra esquerra, la del radicalisme democràtic, la justícia social i l’ambició nacional. Amb el convenciment que només podrem superar els dèficits socials, la incertesa i l’atur que patim, amb la seguretat i fortalesa dels nostres vincles socials i col·lectius; només avançarem com a partit si som capaços de sumar i treballar tenaçment des de l’ajuda mútua i la cooperació.

Perquè junts som més forts, visca la República catalana!

Opinar pels descosits

Sempre he pensat i considerat que les opinions faltades d'argumentari són les causants de les ignoràncies i els sense sentits que una societat arriba a vomitar; són, paradoxalment, unes enemigues tèrboles que una democràcia civilitzada pot tenir. L'opinionitis és l'estat on la turba i el populatxo s'hi sent més còmode, és on el populisme s'hi belluga com peix a l'aigua, és una manifestació mal entesa que els racionalistes exacerbats i els apologetes dels drets sense límits defensen sense saber el mal que provoquen a la bonhòmia i a la intel·ligència social.

En un bon article d'en Salvador Cardús escrit fa pocs mesos al diari Ara, exclamava el següent: "La meva preocupació és per allò que crec que és un abús, una desmesura i, en definitiva, un malbaratament d’energia intel·lectual –permetin-me el sarcasme– en l’actual sobreproducció d’opinions absolutament banals, desinformades i sense arguments. L’opinió entesa com l’expressió –o l’expansió– d’un gust subjectiu". I també això: "La sobreabundància d’opinions a tots els mitjans de comunicació, amb el pretext de fomentar la “participació”, en realitat, el que fa és viciar el pensament crític i contribuir que es confongui el prejudici amb la reflexió".

És l'arrogància que hem d'aguantar i suportar cada dia, per exemple, de tot el submón relacionat amb l'esport, amb aquells periodistes infames o aquells socis desencaixats opinant pels descosits sense saber un borrall de tàctica futbolística. També en els programes d'actualitat per a mestresses de casa, on la gent es permet el luxe de trucar en directe per explicar una simple i estúpida anècdota personal fent entendre que aporta quelcom de positiu al debat general. Per no parlar dels fòrums i comentaris als diaris digitals on es reuneix el fricandó més baix per dedicar-se a insultar a tort i a dret. No és res més que una mala pràctica que en nom del dret ens aboca a tenir una societat de persones toixes.

Ho comentàvem fa uns dies tot fent un british en un bàlsam anomenat Tirsa amb un dels articulistes més brillants del moment. La gent avui, gràcies -o per culpa- de l'actual sistema social on el pidolar és el pa de cada dia i l'emprenedoria és com un xec sense fons, s'atreveix i es permet el llibertinatge de parlar de tot i a tota hora, amb aires de superioritat i amb exigències de regal, de temes que un no ha tocat mai i ni tant sols s'hi ha interessat en bona part de la seva existència. Però, és clar, Déu nos en guard que algú entès en la materia gosi rectificar a l'opinaire insuls i banal, passarà com la vergonyosa situació de l'escola d'avui, on l'alumne té el mateix respecte al professor com el gat al ratolí. L'escola d'avui... Un lloc on s'ensenya primer a opinar més que a respectar, i així anem...

Oi que jo no parlo ni escric sobre l'odontologia i el seu concepte anatòmic i fisiològic de la unitat dental?! Doncs per quins set sous la gent es dedica a fer de polític o d'entrenador de futbol les vint-i-quatre hores al dia sense solta ni volta ni passar vergonya?!

Banda ampla, un programa que s'esforça a promocionar l'opinionitis.

L'homenot Pujols

El xofer de Déu, el secretari de la natura, l'emperador trajà de la filosofia catalana... Aquestes són unes de tantes descripcions que grans prohoms de la intel·lectualitat i la cultura catalanes han dedicat al polifacètic Francesc Pujols i Morgades, aquest homenot nat el 1882 a la Plaça Reial barcelonina -el centre del món segons ell- ben aprop del bullici de La Rambla i del seu estimat Liceu. Què fa que aquest personatge sigui tan misteriós i llunyà però a l'abast i feixuc alhora, perquè cada vegada més gent se'l miri de reüll no atrevint-se però a descubrir-lo del tot?

Pujols era un paio atípic que encabritava i posava nerviós a molta gent -encara ara-, la seva ironia sense límits i el seu 'rient rient vaig dient les veritats', tenia una simple justificació de pura supervivència en uns anys on la ignorància feia estralls i la vida tenia un preu massa baix, talment com la del seu amic Ferrer i Guàrdia. Per la cultureta oficial i d'ordre que sempre ha regnat els destins mentals de les catalanes i els catalans, un personatge tan descomunal, polièdric i heterodox que jugava a ser molts Pujols alhora, és difícil que hom se'l pugui interioritzar i domesticar. Aquesta és segurament la raó per la qual la figura majestuosa del savi de la Torre de les Hores hagi estat destinada a l'ostracisme més absolut fins als nostres dies.

Filòsof no academicista, crític d'art, tertulià sublim i sornaguer insuperable, autor de les millors anècdotes que hom hagi pogut donar, va estampar la seva petja i va il·luminar durant dues dècades -la dels 20 i 30 del segle passat- tota la intel·lectualitat barcelonina del moment. Ell, rendista per carambola, va poguer dedicar la seva vida a cercar la Veritat i oferir el seu pensament per a fer un món millor, que això automàticament volia dir fer una Catalunya pionera i més pròspera també.

Guanyant la flor natural concedida per Joan Maragall als Jocs Florals del 1904 ja apuntava maneres, però no va ser fins que s'introduir en el camp filosòfic que li esclatà tot el seu potencial intel·lectual per enganxar-se al fil roig de la filosofia catalana encetada pels dos Ramons, en Llull i en Sibiuda, i lligar espiritualitat i ciència intentant separar la moral de la religió amb l'objectiu d'alliberar el temor que els mortals mantenen amb Déu.

La Religió Científica Catalana que ell va llençar a l'aire com qui fa volar un estel lluminós, amb el seu ritual propi; l'Hiparxiòlogi, no és res més que el pensament -basat en la realitat i la simple observació de les coses- que els catalans aportem al món per fer-lo més humanista i còmode. Com deia ell, Catalunya està destinada a ensorrar la religió catòlica -i totes les altres monoteïstes.

Els catalans li devem una manera de veure, viure i estimar la nostra terra com pocs l'han donat. Les seves provocadores teories i profecies sobre la centralitat i el temperament just que poseeix Catalunya respecte al món, fan que puguis xalar i divertir-te amb les seves explicacions i formes esquemàtiques, sense lliurar-te i sorprèndre't però de la profunditat de les seves reflexions. I és ja ho va dir tot un Josep M. de Segarra: "Francesc Pujols fou el primer que dintre meu va fer ressonar aquella agudíssima trompeta de plata que canta les veritats".

Tot això ve a compte perquè un servidor ha tingut l'honor de produir i col·laborar en el que és la primera obra musical dedicada a la figura de Francesc Pujols. Es tracte d'una bella composició amb pinzellades wagnerianes i ritmes jamaicans del lleidatà David Esterri gravat amb la Cobla St. Jordi i el Conjunt Badabadoc -entre d'altres-. Aquí en teniu la informació per si és del vostre interès: http://escaladelavida.ppcc.cat/

Article publicat al NacióDigital.cat

Escala de la Vida ja a la venda!

La Fundació Badabadoc té el plaer de presentar-vos un disc en format elapé, que conté l'obra wagnerianojamaicana amb cobla del lleidatà David Esterri basada en el sistema filosòfic d'en Francesc Pujols.

Al disc hi trobareu el Conjunt Badabadoc, la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, l’Escolania dels Blavets de Lluc de Mallorca, i les veus de n’Emma Moussaoui, en Vador Boix, na Laia Carreres i n’Òscar Dalmau.

A una banda, el Preludi a l’Hiparxiologi, obra lliure sobre el sistema pujolsià i a l’altra, l’Escala de la Vida, seguit de graons musicals i literaris bastits amb la tria d’escrits del savi de la Torre de les Hores feta pel savi vilafranquí Joan Cuscó.

Tot plegat, enregistrat i remenat pels traçuts tècnics Josep Vinyoles i Jordi Rexach, i embolcallat amb estil incomparable pel senyor Carles Soler.

Després d'una llarga espera doncs, ja podeu aconseguir aquesta valuosa obra pujolsiana en els següents llocs:

• Fundació Francesc Pujols (Torre de les Hores). C/ Mur, 63 Martorell
• Discos Revolver. C/ Tallers, 13 Barcelona.
• Restaurant Anònims. C/ Miquel Ricomà, 57 Granollers.
• Martulina Divinna Discos. C/ St. Antoni, 11 Vic
• Discos 100, C/ Escorial, 33 BCN

"La pedra és un àngel que dorm a la terra. L’àngel és una pedra que es desperta al cel".

Per a més informació escriviu al correu: torrisme@gmail.com

Majoria social

Quin va ser el lema de la mani de fa un any? Va ser 'Independència'? No, va ser 'dret a decidir'! Encara que hi havia una barbaritat d'estelades...
Hi havia molta gent que no era independentista i s'hi va sentir còmode... Aquesta és la clau.
Per guanyar no cal posar-te la paraula 'independència' constantment a la boca, si ho sabem i ho tenim clar que ho som guanyarem... Brindem!

Aquestes són frases i insinuacions que surten en aquest encertat vídeo que ha realitzat Òmnium Cultural. Hi ha molta gent de diversos àmbits i fins i tot de diferents ideologies -gent ferma, amb capacitat d'anàlisi i seriosa-, però amb un comú denominador, que fa anys que marca o vol marcar aquesta línia en el nostre independentisme. Un camí que és l'únic que garanteix crear la tan desitjada majoria social per aconseguir la victòria definitiva. Ho heu sentit bé? Sí, sí, MAJORIA SOCIAL, i no un club de sonats purs. Un camí malauradament torpedinat constantment per ànsies, viagres, anàlisis de bar, egos, urgències, testosterones i cops de puny de 'mecagondéu'.

Òmnium n'és un exemple, de feina ben feta. Prengueu-ne consciència un dia com avui...

A CiU, amb sinceritat

Us presento aquest petit text del gran escriptor manresà Josep Maria Planes i Martí (1907-1936), una reflexió que vull dedicar a la direcció de Convergència i Unió i al president Mas, als homes i dones que guiaran els nostres destins com a poble en els propers 4 anys i molt probablement més i tot.

M'adreço a vosaltres, als que teniu a les vostres mans el futur immediat d'aquest nostre dissortat país que ara mateix viu els moments més difícils i apassionants des de la restauració de la 'democràcia' a l'Estat. Vosaltres que en els propers anys sereu els responsables directes de les butxaques i de l'estat anímic de les catalanes i els catalans; Ara ja no val a fer la viu-viu ni la puta i la Ramoneta amb el nacionalisme espanyol, ja no queda marge per l'autonomisme i pel tan desitjat encaix amb Espanya. La crisi, l'avantatge del mercat global, la impossibilitat d'una intervenció militar i el suport més alt mai obtingut a favor de la secessió amb Espanya, fa que tinguem l'oportunitat més clara i precisa de la història per aconseguir la normalitat nacional tan somiada des de fa 300 anys.

Sóc conscient que aquesta és una tasca complicadíssima, que la política és un art de difícil explicar, però no us queda cap més remei que -en aquesta legislatura- cercar complicitats per anar a Madrid i presentar sense subterfugis el concert econòmic, perquè quan l'Estat us el rebutgi, tornar a casa i començar -amb les mateixes complicitats- el procés definitiu autodeterminista pel nostre futur econòmic i polític . Altrament, Catalunya pot esfondrar-se aixafada entre el sense sentit populista del carrer per un cantó, i Espanya per l'altre.

Ara més que mai cal posar definitivament la banya en el principal problema que viu Catalunya, que no és cap altre que el de l'anomalia nacional endèmica que patim, un drama que automàticament provoca una injustícia social sense comparació en altres llocs del món Occidental. Si no sou conscients d'això o no ho porteu a terme, no sereu dignes del poble que representeu i que us ha donat una més que còmode governabilitat precisament per fer aquesta tasca, no ho oblideu. Jo que no sóc militant ni votant vostre, estic disposat a anar al vostre costat en aquesta gran qüestió de qüestions. Feu-ho per favor, i passareu a la història amb tots els honors.

"Ha calgut que passessin trenta-cinc anys de la seva història perquè la Lliga es decidís a aliar-se amb els monàrquics enemics de Catalunya, ha calgut que el senyor Lerroux hagués passat pel bany de puresa de l'straperlo perquè el senyor Ramon d'Abadal el pogués estrènyer entre els seus braços. Tota la púrria, tots els immorals, tots els ascaris de la Dictadura que el Catalanisme, després de tants anys de lluita, havia aconseguit arraconar i reduir a la impotència, es revifen ara a l'escalf de la Lliga Catalana, gallegen, treuen el cap i es llancen desesperadament a la consecució d'una victòria que seria celebrada com a pròpia per "El Debate" i "ABC". El geni del senyor Cambó ha arribat a aquest punt de sensacional que un èxit de la Lliga en les pròximes eleccions seria interpretat pels diaris de tot el món com una derrota del Catalanisme".

(“La Publicitat”. “El Front d’Ordre”. 29-1-1936, tres setmanes abans de les eleccions a Corts del 16 de febrer).

No caigueu en el parany i no ho torneu a fer, no us llanceu als braços dels que ens volen anorrear com a poble, preneu l'exemple. Catalunya resta pendent de vosaltres.