Ens volen estandaritzats i diluïts

Aquesta és una lluita que ve de lluny, és la vella confrontació per l'hegemonia cultural i per la memòria històrica entre la progressia anacional i la cultureta nacionalista. Dues cares de la mateixa moneda.

Uns, els primers, representen el ressentiment contra Jordi Pujol i tots els seus anys de poder amb tocs caciquils a la Generalitat. Aquest és bàsicament el seu principal -i pobre- argument, confondre un govern amb tot un país. Relacionar tota Catalunya amb una idea de país que a ells els cansa i els avorreix profundament. El típic error de rabieta infantil. Però, també, no es pot oblidar que ells són el resultat d'un fil roig que comença amb Lerroux, segueix amb Solé Tura, Maragall i acaba ara amb la Colau. Fills de l'estatisme jacobí francès, que amb l'excusa dels seus ideals i valors progressistes, poden acabar trepitjant en nom del bé comú primer els drets individuals i després els drets històrics i la personalitat de molts territoris nacionals. Relacionen modernitat amb centralisme, multiculturalisme amb estandarització, quan ha quedat demostrat en moltes ocasions que la veritable originalitat rau en l'origen. Ho han intentat sempre, el seu objectiu és diluir la memòria històrica dels catalans sota una capa de progressisme i drets socials de façana. Primer van atacar la cultura catalana dient que era una cultura classista i de la burgesia, després van continuar en voler fer de Barcelona una capital desnaturalitzada i d'esquenes al país, la capital del Mediterrani abans que de Catalunya. Ara volen reconsiderar el Born imposant un relat que no hauria de contraposar-s'hi mai. Franco i Felip V volien anorrear i fer desaparèixer el país, però per a ells el que reresenta el Born només són vel·leïtats nacionalistes de província. Per això cal buidar-lo de contingut i contraposar-ho amb altres consideracions històriques que mai s'haurien de confrontar.

Els altres, els segons, els de la cultureta nacionalista, han creat una cultura amb excessos de petitesa, magnificant certs episodis de la història a vegades explicats de forma confusa per tapar les vergonyes nacionals pròpies. Però hi ha una diferència entre uns i altres: uns ho fan des del ressentiment i els altres des de la defensa d'un país que sempre ha estat menyspreat i maltractat. Uns s'alineen indirectament amb el botxí, els altres no tenen més remei de defensar el que queda de país. Uns són el cosmopolitisme fals, els altres el folklorisme ranci. Federalistes vs autonomistes. Doncs ja n'hi ha prou!

Des del 2003 quan l'independentisme va començar a irrompre de manera seriosa a la política catalana, amb l'entrada d'ERC al govern de la Generalitat, aquestes dues visions de país cada vegada han anat perdent pes, i una nova idea sense motxilles al darrere ha anat guanyant terreny. L'independentisme republicà ha aportat modernitat al vell nacionalisme caspós, i ha desmuntat les mentides dels cosmopolites capciosos i pedants. (Gràcies Josep Termes, mai no t'ho agrairem prou!). L'independentisme ha redescobert el patriotisme social, i ha aportat noves dades a l'historicisme romàntic fent-li fins i tot alguna esmena, per posar en evidència el propi nacionalisme català que massa sovint ha traficat amb el país per salvaguardar el seu propi estatus social i econòmic.

Ara l'independentisme, ja desacomplexat i amb el president Puigdemont al front, ha marcat paquet davant el darrer intent de desnaturalització intencionada que el govern de l'Ada Colau vol portar a terme. El Born i la Coronela, com la lluita antifranquista, han estat les excuses per incitar debats estiuencs i tapar algunes vergonyes clamoroses que comença a tenir l'ajuntament barceloní. Però també són un intent per canviar el relat històric i fer-se'l a mida. Aquest cop, però, s'ha trobat també amb la resposta ràpida i contundent d'un president independentista i dels seus més estrets col·laboradors.

Matar la gallina dels ous d'or

Hi ha un mite molt estès que tota l'esquerra hi ha sucat tant pa com ha pogut. Aquesta ficció volguda que s'ha expandit com una taca d'oli, diu que el frau fiscal que pateix un país és bàsicament cosa de milionaris i grans empresaris. Tanmateix, com sempre quan es parla d'economia, la veritat argumental d'aquesta esquerra rau lluny de la tossuda realitat. Estudis seriosos europeus, com l'informe ‘The Shadow Economy in Europe 2013’, realitzat per Friedrich Schneider (professor de la Universitat de Linz, Àustria), ens ensenya que el grau d'economia submergida a la UE ve condicionat pel nivell de riquesa de cada estat; com més milionaris té un país, menys frau, i per contra, com més pobres posseeix, més frau. Fins i tot ens afina un càlcul on ens mostra que les regions europees amb més frau són les empobrides del sud espanyol, amb un 29% d'economia submergida. 11 punts per sobre de la mitjana europea, que es troba en un 18,4%. Tot i això, i contra qualsevol pronòstic, la mitjana espanyola pràcticament iguala l'europea, és a dir, el frau del conjunt de l'estat no és un escàndol més enllà de la ‘normalitat’ continental. 

Comptat i debatut, doncs, aquest estudi ens explica que el mite del ric evasor o defraudador -que evidentment també existeix- no és el principal problema a combatre, sinó els innombrables autònoms i petits empresaris que, ofegats per la sagnia tributària estatal, tramen mil i un tripijocs per seguir existint econòmicament. Des d'una perspectiva legalista de l'estat, aquest és el veritable drama, però per el poble menut que malda per sobreviure entre inspectors i multes, la tragèdia rau en l'acarnissament administratiu que pateix per part de l'estat.

Malgrat moltes receptes econòmiques il·lusòries plenes de bona fe, és conegut que la millor manera de combatre el frau fiscal és abaixant impostos, o d'una manera més dràstica, no permetre fer cap pagament en metàl·lic, sinó via targeta. Però del que estem parlant aquí, és de l'error en origen a l'hora d'encarar el debat sobre el frau fiscal generalitzat. Aquí es parteix de la base que la fortuna és motiu de sospita, i com a tal es prefereix asfixiar la creació de riquesa i castigar els genis. Llavors la gent, en comptes d'anar a l'arrel del problema, crida indignada a l'engarjolament del ‘criminal’ que simplement intenta que l'estat no li rapinyi el 56% (!) del seu sou. Així, aquesta mateixa gent té la consciència més tranquil•la i apaivaga el seu ressentiment cap als rics. Perquè sobre els rics, que de moment no és cap delicte ser-ho, cal diferenciar entre els que ho són per mèrits propis dels que ho són per privilegis i clientelisme estatal. Però tant és, la gent hi capissa el dimoni en tots dos casos. I així, odiant tan a la riquesa, arribem al cap del carrer: que som un país de cabrers envejosos on el talent mai tindrà la compensació que hauria de tenir, al contrari, se l'intentarà fer la vida impossible perquè al final acabi emigrant cap a un altre lloc del planeta. Tal com hauria de fer immediatament el millor jugador de futbol de la història, Leo Messi. Un geni de la pilota excepcional, que només amb la seva marca ha proporcionat més guanys a la població que el deute que ell té amb el fisc espanyol. O és que potser no se n'han beneficiat els milers i milers de treballadors que gràcies al seu futbol s'han guanyat la vida venent cerveses als bars, samarretes a les botigues i patates xips amb l'escut del Barcelona? Quants llocs de treball ha donat la marca Messi/Barça?

En fi, el més trist de tot, és que després de tot aquestshow, quan aquest país hagi fustigat i menyspreat tot el talent, la turba que abans cridava venjança contra l'enemic del poble que sols intenta salvaguardar llurs propis guanys de les urpes estatals, aquesta mateixa turba farà el ploramiques perquè res funciona i tot és una merda punxada en un pal. I és així com es crea el sentiment d'inferioritat que sempre ha perseguit aquest autodenominat país de pandereta que som.