Guanyarem si juguem a ser estimats

La setmana passada, en un article d'en Salvador Sostres es podien llegir unes declaracions de Don José Manuel Lara, on afirmava que ell se sent "més catalanista que els independentistes" amb l'argument que ha produït riquesa i que ha liderat de veritat, a diferència de molts independentistes que s'han quedat en la marginalitat de la queixa constant. Deixant a banda la provocativa i tediosa frase, molt habitual en els que constantment se senten qüestionats per la seva catalanitat particular, el concepte de fons, del qual hi estic del tot d'acord, era molt clar. Catalunya, si vol ser respectada, necessita talent i generadors de diner com el José Manuel, amb emprenedoria i aquest esperit tan nostrat de fer empresa, que automàticament es tradueixi en més llocs de treball i un augment del PIB nacional. Impecable. Una manera també de fer pàtria a la catalana que ens ha permès sobreviure al llarg dels anys, enmig de règims de terror conceptualment igualitaristes i molt hostils al nostre model econòmic i productiu. Un model que sense dubte és la clau per albirar una societat millor.

Precisament parlant d'això, el gran problema, però, de Lara i d'altres personatges conservadors com ell, és que encara insisteixen i confien en aquella gent de mentalitat radial oposada a la nostra que tan mal han fet en l'economia que ells diuen que defensen i que necessiten. El drama d'aquest corrent de pensament -el mejor unidos- és la impossibilitat de visualitzar una Catalunya lluny del control espanyol. De continuar creient en la Catalunya i l'Espanya del segle XIX, un estat/continent on el mercat era impossible fora de les fronteres estatals, i el proteccionisme era l'única forma que tenien els empresaris catalans de sobreeixir econòmicament. Per això em fa certa pena veure tot un poderós Lara volent liderar una Catalunya pionera dins un estat fallit que és la riota del món sencer i una marca que cau a trossos fruit del descrèdit de tots els seus estaments estatals. Un bluf com una casa de pagès, vaja. En José Manuel el que necessita és pensar una Barcelona com a gran capital del sud d'Europa, un pol d'atracció econòmic sense traves i amb la seva expressió màxima d'identitat i llibertat, és a dir, de catalanitat. I això només ho pot fer si Barcelona és la capital d'un nou estat que faci i desfaci tant com pugui a la seva manera, en comptes d'excercir de capital de províncies burocratitzada i ofegada per mil i una administracions i amb un estat en contra. ¡Don José Manuel no me sea tan poco ambicioso, hombre!


Dit això i desprès d'aquest preàmbul, em preocupa que molts catalans estiguin fent el mateix error que en Lara, però en el terreny de la UE. Penso que últimament l'unionisme, mancat d'arguments raonables, aquest cop està guanyant la partida de la por en el tema de la possible sortida de Catalunya de la UE. Fixeu-vos que és el mantra més repetit i que més va calant a poc a poc. Evidentment, això va restant adhesions al procés sobiranista sobretot en els àmbits més espantadissos de la societat catalana (com els menuts d'Unió).

Escolteu, ja sabem que la idea de l'Europa salvadora està molt interioritzada a Catalunya, la portem a l'ànima des de fa anys i panys fruit de tant desastre arribat de la Meseta. Però, i si comencem a canviar el discurs a més de tenir una mica més de confiança en nosaltres mateixos? Sortir de la UE durant un temps tenint en compte que seríem un país aportador net, no ens hauria de preocupar excessivament. I més veient com aquesta Europa cau cada vegada més en la indefinició, la inoperància i la ineficiència davant del món. Esperar en un interregne pot ser fins i tot una bona tàctica.

Crec que els nostres polítics i opinadors mediàtics haurien de començar a fer rodar la idea que Catalunya és un motor d'Europa perfectament situat en el mapa, i que fruit d'aquesta condició, fer-nos estimar hauria de ser la nostra principal vàlua per jugar a ser cobejats. M'explico. Què passaria si un dia el president Mas sortís i digués amb tot la pompa que està amb negociacions serioses amb els països de la EFTA? (Per cert, molt interessats en el port de Barcelona i en el futur eix mediterrani). O en diferents possibilitats de lliure comerç amb altres estructures estatals? Doncs que automàticament el cangueli de la UE i de la pròpia Espanya estaria servit, a més d'alleugerir una mica els pusil·lànimes de casa nostra. Tres pardals d'un tret.

Si la política és un joc d'interessos, per què no hi juguem fort? Si ens guanyen terreny amb la batalla de la por, per què no cerquem sortides més enllà de l'atrotinada UE? Veurem com mecànicament potser les coses comencen a virar i els que ara ens miren amb sornegueria potser s'ho pensaran dos cops a l'hora d'amenaçar. Necessitem un cop d'efecte com aquest per tranquil·litzar els ànims aquí i fer-nos cotitzar a l'alça a fora. Hem de fer entendre a la població que la UE no és la panacea, ni sortir-ne és l'infern. Simplement, el coratge i el talent serà el nostre bé més preuat a l'hora de negociar a quin club podem entrar millor, i no us preocupeu que si ho fem bé serem anhelats per uns quants d'aquests.


Article publicat al Nació Digital.

Catalunya a la EFTA? Per mi, endavant.

L'Assemblea torna a desembarcar a l'Hospitalet

La màgia de marcar una data i una pregunta en l'imaginari col·lectiu és que automàticament els incrèduls, també els cagadubtes i, evidentment, els contraris a la democràcia s'autoobliguen a posicionar-se d'una manera ben diàfana. És aquella manera enginyosa de fer política que consisteix a dur l'aigua al teu molí, marcar els tempos i també el debat davant la societat. És a dir, anticipar-se i anar guanyant la partida mica en mica mentre els adversaris es veuen obligats a anar a remolc dels teus arguments. I aquest fet que està previst que se succeeixi el proper 9 de novembre, i que en la pràctica és atribuïble al President Mas i el seu equip gràcies a l'acord de governabilitat signat amb Esquerra Republicana, passi o no passi, ja ha marcat un avanç i un després dins el procés sobiranista. Celebrem-ho doncs.

L'argumentari de l'independentisme català pel SÍ, per si sol positiu i amb més facilitat d'adhesió enfront de la carregosa cultura del NO, fa molt de temps que porta avantatge als postulats de l'unionisme. Només cal revisar els llibres editats els darrers anys d'un cantó i de l'altre i veurem l'abisme que ens separa. Tanmateix, tot i aquesta diferència que ens separa i que al final pot servir de ben poc si no s'actua amb intel·ligència, hi ha un punt que encara segrega més els dos argumentaris enfrontats, que és la racionalitat d'un i la irracionalitat amb tocs autoritaris i de desesperació que desprèn l'altre, amb l'agreujant que és el qui ho té tot de cara per guanyar per golejada. I aquesta és la seva feblesa, amics, la bogeria de la seva dialèctica és un factor prou important per acabar de decantar la balança cap al nostre costat.

L'argumentari del concepte de la llibertat en clau catalana ha estat forjat en el transcurs dels temps per grans pensadors i genis de talla mundial. Primer era la cerca i l'observació de la veritat humana damunt la Terra amb Ramon Llull, després la defensa de les constitucions democràtiques i liberals amb Feliu de la Penya, més endavant el reconeixament singular de Catalunya que va des del romanticisme d'Aribau, el primerenc independentisme popular de Roca Farreras, el seny ordenador de Prat de la Riba i la força disciplinada de Macià. En l'actualitat, la idea del patriotisme social i republicà llençada per en Carod-Rovira es complementa amb el gran esforç de molta gent per preservar la identitat catalana davant dels reptes de la globalització i les noves immigracions. I és aquí on l'Assemblea Nacional Catalana està exercint un paper vital i importantíssim que ni els mateixos partits polítics (indispensables en el procés i en la democràcia) poden arribar a fer.

Els membres de l'ANC són els nostres soldats socials que, com formigues, es planten als llocs més impermeables a aquest discurs de valors cívics i democràtics que representa el SÍ. Per això aquest dissabte l'Assemblea tornarà a plantar-se amb tota la seva força a l'Hospitalet del Llobregat, la 2a ciutat de Catalunya governada pel PSOE, on l'unionisme heterogeni hi té muntat un fortí en forma de milers de vots. Seran més de 40 parades repartides per tota la ciutat durant tot el dia que tindran el suport de gent d'altres territorials, d'Òmnium i dels partits polítics de la ciutat favorables al SÍSÍ. Tota una demostració de força cívica.

Evidentment els esforços de l'ANC recauen a convèncer la gent de l'opció favorable a la independència política, tan legítima com l'opció contrària i, per tant, defensora de l'statu quo actual. Això no treu que la magnífica feina dels voluntaris en aquests verals martellats per l'argument de la por sigui la de conscienciar als ciutadans hospitalencs que el sol fet de votar ja és democràcia. Però, a més, hauríem de posar tot l'èmfasi també en fer entendre a la població que només en una Catalunya estat les relacions (també sentimentals) amb Espanya poden ser bones. Només amb una relació d'igual a igual la gent pot viure en pau, i que gràcies a aquesta nova revolució pacífica i tranquil·la del poble de Catalunya, Espanya té l'oportunitat de fer net i millorar la seva manera de fer política. De fet, no deixa de ser la mateixa història de sempre, la Catalunya que una vegada més intentarà regenerar Espanya des de la bona voluntat, aquest cop des del divorci amistós i no com la província espavilada i avançada de la classe.

Bona feina companys i companyes de l'Assemblea!

La Monarquia no pot igualar-se als súbdits

Arran dels últims fets ocorreguts a la monarquia espanyola, sense dubte la cirereta que mancava per acabar d'ensorrar la Marca Espanya, m'ha vingut al cap un pensament que sempre he mantingut respecte de les monarquies. També és fruit de la valoració que he copsat dels tertulians espanyols i catalans sobre l'últim cas protagonitzat per la infanta Cristina, que se m'ha encès la bombeta sobre el paper que han de tenir les monarquies en l'actualitat. Era en un programa de tarda per a tietes, quan les lloques estaven valorant la possibilitat de si la infanta espanyola havia de fer el “paseíllo” cap a l'escorxador, és a dir cap als jutjats, o si per contra havia d'entrar per la porta del darrere per la seva condició de membre de la casa reial. Jo no en tinc cap dubte, ja ho veureu.

És sabut que les monarquies, parlo de les europees (les altres se m'escapen per poc interessants i banals), van ser el pal de paller de les comunitats nacionals durant segles. Sabem que representaven la llibertat dels serfs del camp enfront de la perversa noblesa feudal. La ciutat sempre ha estat llibertat. La monarquia no solament significava la protecció dels més desvalguts, de la pagesia, sinó que era el garant de la unitat nacional. El pòsit indispensable per explicar el naixement dels futurs estats nació. També era el mirall on el populatxo abocava tota l'esperança que li mancava, l'admiració al luxe sempre ha estat un analgèsic per combatre la penúria en aquests estrats socials, i un reflex per a respectar el seu protector. Una esperança per albirar temps millors, com una religió, vaja...

Dit això, un cop Occident va passar les seves revolucions corresponents i el concepte de la llibertat individual i la igualtat d'oportunitats sortosament ha solidificat a les ments dels ciutadans (uns més que altres), quin paper hauria de tenir ara la monarquia en aquesta part del món? N'ha de tenir? Continuo pensant que sí que en té, sempre que les societats que les acullen es creguin el valor bàsicament unitarista i també glamurós que representa aquesta institució. En tot cas és el poble qui ho ha de decidir, i jo no sóc ningú, per exemple, per dir-li a un anglès que la seva fantàstica reina no serveix per a res, perquè tinc la sensació que per a ells encara serveix.

Per tot plegat, salvant les distàncies amb la monarquia anglesa i sabent que l'espanyola és un cau de tarats i irresponsables, penso que la infanta Cristina no hauria de fer el “paseíllo” fins als jutjats mostrant-se davant de tothom. Esclar que no. Ni el Príncep s'hauria d'haver casat amb una plebea, ni cap membre de la Casa Reial ha de demanar explicacions per res, ni pel gaudi d'anar a caçar, siguin animals racionals o no. Si la monarquia és monarquia i el poble espanyol ho ha volgut així, què recony és això de tenir privilegis i alhora jugar a ser ciutadans normals?! On és el glamur? On és el sentit monàrquic de la superioritat irracional per voluntat divina? Un rei ha de caçar i no tenir una filla que treballi en un banc. No es pot anar a missa i repicar campanes. Aquesta mania que té la monarquia espanyola de ser propera i “campechana” és lamentable per la institució i per la salut mental dels seus súbdits que, al final, es creuran que els que tenen sang blava són com ells, com el poble ras. Un contrasentit estètic i històric. Perquè si finalment és així, si realment es desitja que tota aquesta mandanga de la reialesa sigui compatible amb el teu veí del quart segona, llavors per quins set sous els paguem els seus luxes? Si tothom és igual, per què ells tenen privilegis i jo no? Paradoxes d'una monarquia i una societat dèbil.

La monarquia és o no és, serveix o no serveix, però aquestes mitges tintes són una enredada i un robatori memorable. Que cadascú accepti el seu rol a la societat i, si no, no haver sostingut la monarquia durant tants anys al poder. Paraula d'un republicà.

Article publicat al Nació Digital