La màgia de
marcar una data i una pregunta en l'imaginari col·lectiu és que automàticament els incrèduls,
també els cagadubtes i, evidentment, els contraris a la democràcia
s'autoobliguen a posicionar-se d'una manera ben diàfana. És aquella manera enginyosa de fer política que consisteix a dur l'aigua al teu molí, marcar
els tempos i també el debat davant la societat. És a dir,
anticipar-se i anar guanyant la partida mica en mica mentre els
adversaris es veuen obligats a anar a remolc dels teus arguments.
I
aquest fet que està previst que se succeeixi el proper 9 de novembre, i
que en la pràctica és atribuïble al President Mas i el seu equip
gràcies a l'acord de governabilitat signat amb Esquerra Republicana,
passi o no passi, ja ha marcat un avanç i un després dins el procés
sobiranista. Celebrem-ho doncs.
L'argumentari
de l'independentisme català pel SÍ, per si sol positiu i amb més
facilitat d'adhesió enfront de la carregosa cultura del NO, fa molt de
temps que porta avantatge als postulats de l'unionisme. Només cal
revisar els llibres editats els darrers anys d'un cantó i de l'altre i
veurem l'abisme que ens separa. Tanmateix, tot i aquesta diferència que ens separa i que al final pot servir de ben poc si no s'actua amb
intel·ligència, hi ha un punt que encara segrega més els dos argumentaris
enfrontats, que és la racionalitat d'un i la irracionalitat amb tocs
autoritaris i de desesperació que desprèn l'altre, amb l'agreujant que
és el qui ho té tot de cara per guanyar per golejada. I aquesta és la
seva feblesa, amics, la bogeria de la seva dialèctica és un factor prou
important per acabar de decantar la balança cap al nostre costat.
L'argumentari del
concepte de la llibertat en clau catalana ha estat forjat en el
transcurs dels temps per grans pensadors i genis de talla mundial.
Primer era la cerca i l'observació de la veritat humana damunt la Terra
amb Ramon Llull, després la defensa de les constitucions democràtiques i
liberals amb Feliu de la Penya, més endavant el reconeixament singular
de Catalunya que va des del romanticisme d'Aribau, el primerenc
independentisme popular de Roca Farreras, el seny ordenador de Prat de
la Riba i la força disciplinada de Macià. En l'actualitat, la idea del
patriotisme social i republicà llençada per en Carod-Rovira es
complementa amb el gran esforç de molta gent per preservar la identitat
catalana davant dels reptes de la globalització i les noves immigracions.
I és aquí on l'Assemblea Nacional Catalana està exercint un paper vital
i importantíssim que ni els mateixos partits polítics (indispensables
en el procés i en la democràcia) poden arribar a fer.
Els membres de
l'ANC són els nostres soldats socials que, com formigues, es planten als
llocs més impermeables a aquest discurs de valors cívics i democràtics
que representa el SÍ. Per això aquest dissabte l'Assemblea tornarà a
plantar-se amb tota la seva força a l'Hospitalet del Llobregat, la 2a
ciutat de Catalunya governada pel PSOE, on l'unionisme heterogeni hi té
muntat un fortí en forma de milers de vots. Seran més de 40 parades
repartides per tota la ciutat durant tot el dia que tindran el suport de gent d'altres
territorials, d'Òmnium i dels partits polítics de la ciutat favorables
al SÍSÍ. Tota una demostració de força cívica.
Evidentment els
esforços de l'ANC recauen a convèncer la gent de l'opció favorable a la
independència política, tan legítima com l'opció contrària i, per tant,
defensora de l'statu quo actual. Això no treu que la magnífica
feina dels voluntaris en aquests verals martellats per l'argument de la
por sigui la de conscienciar als ciutadans hospitalencs que el sol fet
de votar ja és democràcia. Però, a més, hauríem de posar tot l'èmfasi també en fer entendre a la població que només en una Catalunya estat les relacions (també
sentimentals) amb Espanya poden ser bones. Només amb una relació d'igual
a igual la gent pot viure en pau, i que gràcies a aquesta nova
revolució pacífica i tranquil·la del poble de Catalunya, Espanya té
l'oportunitat de fer net i millorar la seva manera de fer política. De
fet, no deixa de ser la mateixa història de sempre, la Catalunya que una
vegada més intentarà regenerar Espanya des de la bona voluntat, aquest
cop des del divorci amistós i no com la província espavilada i
avançada de la classe.
3 comentaris:
Només un matís: no es pot desembarcar on ja fa temps que hi ets.
En tot cas, surts de l'armari. O fas festa grossa. O prens el carrer.
No hi estic gens d'acord perquè crec que alguns no heu entès el rerefons del titular. Quan em refereixo a desembarcar, faig referència a la mateixa manera que ho va fer l'ANC fa unes setmanes omplint la ciutat de paradetes també. Estem d'acord que a l'H no hi ha cada dissabte una mobilització com aquesta, oi? Doncs precisament per això he posat 'torna' a desembarcar entenent-ho com a enllaç de l'altra vegada. L'acció de demà no és de l'ANC de l'H només sinó que és una acció nacional, per això és correcte dir desembarcar, perquè l'ANC 'nacional' desembarca de nou a l'H.
A Santa Eulàlia de Provençana, que és el que conec més, actualment qui pren el carrer és ICV-EUiA, repartint a la porta del metro contra la pujada de tarifes; Òmnium Cultural repartint a la porta del metro a favor d'un país normal; la PxC fent paradeta pel mercat de Santa Eulàlia; i l'ANC fent paradeta pel mercat i per la plaça de la pinça.
El PSC i el PP són absents, actualment.
Fa un any els de Ciutadans feien molta cosa, però actualment estan desapareguts.
Pel que fa cupaires i indignats, apareixen pintades i cartells, però només han fet un acte en els darrer mesos.
Ignoro com està el tema a d'altres llocs.
Publica un comentari a l'entrada