Guanyarem si juguem a ser estimats

La setmana passada, en un article d'en Salvador Sostres es podien llegir unes declaracions de Don José Manuel Lara, on afirmava que ell se sent "més catalanista que els independentistes" amb l'argument que ha produït riquesa i que ha liderat de veritat, a diferència de molts independentistes que s'han quedat en la marginalitat de la queixa constant. Deixant a banda la provocativa i tediosa frase, molt habitual en els que constantment se senten qüestionats per la seva catalanitat particular, el concepte de fons, del qual hi estic del tot d'acord, era molt clar. Catalunya, si vol ser respectada, necessita talent i generadors de diner com el José Manuel, amb emprenedoria i aquest esperit tan nostrat de fer empresa, que automàticament es tradueixi en més llocs de treball i un augment del PIB nacional. Impecable. Una manera també de fer pàtria a la catalana que ens ha permès sobreviure al llarg dels anys, enmig de règims de terror conceptualment igualitaristes i molt hostils al nostre model econòmic i productiu. Un model que sense dubte és la clau per albirar una societat millor.

Precisament parlant d'això, el gran problema, però, de Lara i d'altres personatges conservadors com ell, és que encara insisteixen i confien en aquella gent de mentalitat radial oposada a la nostra que tan mal han fet en l'economia que ells diuen que defensen i que necessiten. El drama d'aquest corrent de pensament -el mejor unidos- és la impossibilitat de visualitzar una Catalunya lluny del control espanyol. De continuar creient en la Catalunya i l'Espanya del segle XIX, un estat/continent on el mercat era impossible fora de les fronteres estatals, i el proteccionisme era l'única forma que tenien els empresaris catalans de sobreeixir econòmicament. Per això em fa certa pena veure tot un poderós Lara volent liderar una Catalunya pionera dins un estat fallit que és la riota del món sencer i una marca que cau a trossos fruit del descrèdit de tots els seus estaments estatals. Un bluf com una casa de pagès, vaja. En José Manuel el que necessita és pensar una Barcelona com a gran capital del sud d'Europa, un pol d'atracció econòmic sense traves i amb la seva expressió màxima d'identitat i llibertat, és a dir, de catalanitat. I això només ho pot fer si Barcelona és la capital d'un nou estat que faci i desfaci tant com pugui a la seva manera, en comptes d'excercir de capital de províncies burocratitzada i ofegada per mil i una administracions i amb un estat en contra. ¡Don José Manuel no me sea tan poco ambicioso, hombre!


Dit això i desprès d'aquest preàmbul, em preocupa que molts catalans estiguin fent el mateix error que en Lara, però en el terreny de la UE. Penso que últimament l'unionisme, mancat d'arguments raonables, aquest cop està guanyant la partida de la por en el tema de la possible sortida de Catalunya de la UE. Fixeu-vos que és el mantra més repetit i que més va calant a poc a poc. Evidentment, això va restant adhesions al procés sobiranista sobretot en els àmbits més espantadissos de la societat catalana (com els menuts d'Unió).

Escolteu, ja sabem que la idea de l'Europa salvadora està molt interioritzada a Catalunya, la portem a l'ànima des de fa anys i panys fruit de tant desastre arribat de la Meseta. Però, i si comencem a canviar el discurs a més de tenir una mica més de confiança en nosaltres mateixos? Sortir de la UE durant un temps tenint en compte que seríem un país aportador net, no ens hauria de preocupar excessivament. I més veient com aquesta Europa cau cada vegada més en la indefinició, la inoperància i la ineficiència davant del món. Esperar en un interregne pot ser fins i tot una bona tàctica.

Crec que els nostres polítics i opinadors mediàtics haurien de començar a fer rodar la idea que Catalunya és un motor d'Europa perfectament situat en el mapa, i que fruit d'aquesta condició, fer-nos estimar hauria de ser la nostra principal vàlua per jugar a ser cobejats. M'explico. Què passaria si un dia el president Mas sortís i digués amb tot la pompa que està amb negociacions serioses amb els països de la EFTA? (Per cert, molt interessats en el port de Barcelona i en el futur eix mediterrani). O en diferents possibilitats de lliure comerç amb altres estructures estatals? Doncs que automàticament el cangueli de la UE i de la pròpia Espanya estaria servit, a més d'alleugerir una mica els pusil·lànimes de casa nostra. Tres pardals d'un tret.

Si la política és un joc d'interessos, per què no hi juguem fort? Si ens guanyen terreny amb la batalla de la por, per què no cerquem sortides més enllà de l'atrotinada UE? Veurem com mecànicament potser les coses comencen a virar i els que ara ens miren amb sornegueria potser s'ho pensaran dos cops a l'hora d'amenaçar. Necessitem un cop d'efecte com aquest per tranquil·litzar els ànims aquí i fer-nos cotitzar a l'alça a fora. Hem de fer entendre a la població que la UE no és la panacea, ni sortir-ne és l'infern. Simplement, el coratge i el talent serà el nostre bé més preuat a l'hora de negociar a quin club podem entrar millor, i no us preocupeu que si ho fem bé serem anhelats per uns quants d'aquests.


Article publicat al Nació Digital.

Catalunya a la EFTA? Per mi, endavant.