En homenatge a Monleón

Ha mort Joan Monléon als 73 anys. Showman valencià, amant de la nostra llengua i sornaguer a l'estil trincaire. Fou l'ànima mater del mític grup falleromusical Els Pavesos, creat als 70 i amb quatre treballs al carrer, que basava el seu repertori en el folklore valencià amb l'humor com a referència.
Monleón va ser actor en diverses pel·lícules de la transició i dels primers anys de la "democràcia" com El virgo de Vicenteta, El vicari d'Olot, Con el culo al aire, Un, dos, tres... ensïmades i res més o Moros y cristianos.

Des d'aquest bloc principatí li faig un petit i modest homenatge a aquest valencià de cap a peus, que sense dubte passarà als anals de la història de l'humor i l'espectacle de la nació catalana.


Cançó La manta al coll, del disc El pardal de Sant Joan... i la bolseria (1978). Un disc que contenia un preludi fet per Joan Fuster, que he cregut convenient posar-lo aquí:

El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgencia somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els juducis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inédit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es manaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si elsha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocntíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sacristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...

Joan Fuster.

Verdet

Ens ha deixat l'Estanislau Verdet i això és una pena, el passat dissabte a Cardadeu en un memorable concert, compartint escenari amb l'Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, va fer l'últim espectacle en un entorn molt comfortable.

En Verdet, l'alter ego d'en Pau Vallvé, és un paio interessant que fa un Pop molt personal i que jo l'englobaria directament i sense cap preàmbul al surrealisme més nostrat, una escena a hores d'ara molt ben travada i coneguda en la música que s'escolta a Catalunya.

Ens ha deixat, sí, però continuarà fent més coses en altres formats (o això esperem), reivindicant el lletgisme i el nostre star system poc-modern, mentre trinxa la modernor barcelonina de baixa estofa.


Tot d'Estanislau Verdet

La nit de Nadal

El centre del món

(Post dedicat a Josep Guardiola i Sala, entrenador del F.C. Barcelona)

A la Catalunya dels 20, 30, 40 i 50 hi havia gent que pensava i deia les següents coses:

Si d'Orient a Occident veiem Catalunya plaçada en un punt just en el camí que va del continent asiàtic al continent americà, el primer caracteritzat per haver donat una civilització de contingut essencialment religiós, i el segon per haver engendrat una civilització de caràcter essencialment científic, de nord a sud, com si diguéssim del gel del Pol al foc del Migdia, la creu catalana es troba també en el melic que lliga la concepció positivista de les ciències particulars, fredes i precises, amb la concepció mística de les mitologies religioses, roents i difuses.
Posada Catalunya entre el sol i la boira tal com per la geografia material s'ajunten i es pasten la llum i l'ombra com la farina i l'aigua, també per la geografia espiritual s'ajunten i es pasten la ciència que baixa del nord com l'aire dels Pirineus i la religió que puja del sud com el baf de Judea i el perfum d'Aràbia. Així la terra catalana, com l'ànima que l'aguanta, ha d'ésser naturalment temperada, conciliadora i apta per les grans síntesis solucionadores dels conflictes humans.

Francesc Pujols i els seus deixebles, tant tots plegats lul·lians per defecte, es van fer un fart d'escriure i pensar sobre política, economia, societat i espiritualitat que fruit a una visió molt clarivident basada en la realitat històrica i natural dels éssers humans, ara podem analitzar els resultats i les conseqüències que s'han donat i s'estan donant als nostres dies.

Si us pregunteu per què encara ara els conflictes mundials es basen en la religió, o per què els països pragmàtics i moderns tenen certa decadència, o per què Catalunya després de sofrir dos genocidis, no només està ben viva sinó que novament li està presentant un nou plet a la seva dominadora Espanya; Les respostes les podeu trobar en els escrits d'en Pujols.

Els enemics de Catalunya, i per tant de la democràcia, han intentat anorrear l'ànima d'aquesta terra a base d'ignorància, però no saben que encara que guanyin totes les guerres, estan perdent el temps. Perquè és fruit d'aquesta situació geogràfica i del temperament que es debat entre el seny i la rauxa, que han sorgit genis mundials en totes les arts i ciències de la talla d'en Ramon Llull, August Comte, Arnau de Vilanova, Ramon Sibiuda, Xavier Llorens i Barba, Gaudí, Ferrer i Guàrdia, Dalí, Pau Casals, Francesc Macià o el mateix Pep Guardiola. I per tant, si algun dia no quedés cap català en aquesta terra, no passaria res, puix els que vinguessin de nou a repoblar-la agafarien el mateix tarannà liberal (en la descripció clàssica del terme) i avantguardista de sempre, que fa que si Grècia va donar l'art clàssic a la humanitat i Roma el dret clàssic a Occident, Catalunya estigui destinada a oferir la Veritat científico-religiosa al món, una religió catalana que es basa en la raó i no en la fe, que un dia farà que la humanitat visqui en pau.

Per això Pujols, en un acte arrauxat a Tarragona va pronunciar a mida de provocació el famós: Visca Catalunya, morin els catalans!

Alça Manolo!

A mi no m'agraden les corrides de toros espanyoles, les trobo xarones amb un punt patriarcal tronat que em fa venir arcades. Ho dic clarament i sense vergonyes, no m'agraden per espanyoles, per "retrassades" i per sense sentit, un sentiment que no experimento amb els correbous i les corrides camargueses o portugueses on l'habilitat i l'espectacle net i fins i tot elegant és el seu gran què (malgrat reconegui que en José Tomàs sigui estratosfèric). És evident que el tarannà superb i testosterònic mesetari, un cop més influeix en els seus actes i es diferencia dels seus veïns.

Però ai las! avui el Parlament del Principat ha de decidir oficialment si prohibeix les corrides espanyoles o no, i per tant, tot això ha fet que molta gent (començant pels pobres polítics, quina patata calenta!) s'hagi de mullar a favor o en contra d'aquest fet. Us reconeixeré que no m'esperava que a mi em costés tant opinar sobre aquest tema, hi he donat moltes voltes, però el final m'he decidit per dir públicament que jo no hagués signat ni a favor ni en contra d'aquesta polèmica, amb el qual vull dir que trobo una pèrdua de temps i un sense sentit aquesta prohibició en qüestió. Crec que hi hauria d'haver llibertat per fer-ne i que els garrulos que vulguin en puguin gaudir. Talment com hi ha llibertat per matar en pèssimes condicions, condicions molt pitjors de les que experimenta un bou, milions de porcs i vaques per alimentar als sobrealimentats ciutadans del primer món.

En fi, no m'agraden les maneres d'uns i altres però és el que hi ha, i sabent això, opto per entendre a uns i altres. Si abans però he escrit què en pensava dels aficionats taurins, ara venen els altres:

No aguanto més l'estètica de l'esquerra pija i ortodoxa europea i sobretot la de casa nostra, em treuen de polleguera els indesitjables que paren un partit de bàsquet perquè hi juga el Maccabi o fan el pallasso durant el nostre 11 de setembre perquè hi actua la magnífica cantant Noa. No aguanto els falsos progres que es mobilitzen per una independentista saharauí i no diuen ni mu de les tortures a independentistes catalans. No aguanto la gent que es va manifestar contra la guerra de l'Iraq i calla davant el genocidi Txetxè i Kurd. I per tant, no puc amb la hipocresia de dir que menjar un filet de vedella de Girona poc fet, on hi regalimi un xic de sang banyat amb salsa Roquefort, o una llangonissa exquisida de la casa Sendra de Vic, o un crestó en escabetx dels Ports sigui una necessitat i no un espectacle. Si la cultura no és tortura, doncs que tanquin la Casa Sendra i la Fonda Miralles, perquè suposo que no us atrevireu a dir que l'aliment que surt d'allí és per una necessitat culinària, oi?













Un razeteur camarguès davant del brau

Crida a ERC, CDC i CUP

L'independentisme català ha crescut de 20 anys ençà d'una manera espaterrant, això és una realitat fefaent. Ha estat molta la gent de diferents sectors que ha fet créixer estratègicament el moviment i és innegable veure que els protagonistes han estat ments molt ben moblades provinents o properes als principals partits polítics catalanistes del país i als seus think tank (vull dir que l'estratègia no surt ni d'un bar, ni d'un okupa, ni d'un aplec folklòric). Ara no estaríem constantment amb la paraula independència a la boca i presentant un xoc institucional permanent amb l'Estat sense l'estratègia i l'esclat electoral i social que va protagonitzar ERC el 2003, sense una part molt interessant i ferma de les CUP i també d'un sector important sobiranista i amb poder de Convergència.

Però, ai las! no tot és perfecte al país surrealista per excel·lència. Des de fa uns tres o quatre anys, fruit de la crescuda del moviment barrejat amb la crisi institucional actual, el sobiranisme ha descobert una manera de fer i una estratègia, protagonitzada per nous independentistes que baixen de l'hort i antics mediocres del moviment, que ens estant portant a la histèria i al friquisme col·lectiu, vaja, que hem creat petits monstres rondinaires que es passen el dia proclamant la independència i criticant a tots els polítics sense excepció. Conclusió: estem morint d'èxit.

Ahir, la feina impecable, costosa i ben feta d'Osona junt amb respectables resultats d'altres llocs com Berga o Banyoles, contrasta amb la tristesa i la mediocritat de Vilafranca, Vilanova o Tàrrega (amb el màxim respecte pels voluntaris), llocs on l'independentisme tòxic hi ha posat les mans i la cara. Ells no ho veuen perquè es consideren els fars i guies del poble català, però els resultats canten per si sols i la realitat s'imposa.

Primer va ser la partició de la PDD, després l'akelarre davant del Parlament presentant una ILP impossible i mal plantejada per la independència, més tard la marranada del 3 d'octubre trinxant la reunió unitària pels referèndums; Ara volen fer un referèndum a tot Catalunya pel proper 25 d'abril. Esperpèntic i perillós, ens volen enfonsar a la misèria i a la mendicitat. Si Vilanova ha sigut un desastre, què passarà a l'Hospitalet, Terrassa o Tarragona?! Que us heu begut l'enteniment, o és que sou uns agents de l'Estat?!

Per això faig una crida als partits catalanistes majoritaris: ERC, CUP i CiU, i a la gent seriosa del sobiranisme a dir prou a aquestes ejeculacions sense nord representades per aquestes Plataformes de pa sucat amb oli, unes Plataformes que ningú les ha votat i ni tant sols representen a cap sector. Us demano que torneu a agafar la credibilitat, el timó i la fermesa que ha fet que una bona part de l'independentisme sigui un moviment seriós de poder i modern. Hem d'aturar els Mora, les Romeu, les Forcadell, els Espot i els Canela, sinó el país i l'estratègia desapareixerà i caurem altre cop al món del sobiranisme circense i a l'estratègia de l'espardenya, de l'aplec i la ratafia. Us heu d'entendre i actuar per reconduir l'estratègia i pel vostre/nostre bé, pel bé del país.

Ahir Osona va demostrar que amb feina ben feta i rigurosa, amb unitat i amb el binomi partits societat civil es pot tirar endavant i guanyar. Qualsevol altra cosa és fer volar coloms.

A VOTAR!

Tal com diu avui Vilaweb, les paperetes obren un nou panorama polític. Avui, companyes i companys el poble català escriurà amb lletres d'or una pàgina importantíssima de la nostra història. Avui Catalunya fa un pas de gegant cap a l'alliberament nacional. Avui el món ens mira amb seriositat. Avui la raó catalana s'imposa a la desraó castellana.
I Osona n'és la punta de llança.

Ja s'acosta

Roig, Anna

Mai és tard per escriure sobre una joia, un treball ben fet, una cosa que quedarà per sempre, per això, un cop escoltat en profunditat el nou i primer disc de l’Anna Roig i l’Ombre de ton Chien, he decidit escriure quatre ratlles sobre aquesta sorpresa per el nostre Pop nacional.

La penedesenca Anna Roig és sobretot frescor i significa novetat en el panorama actual, per alguns aquesta banda podrien ser els Pink Martini catalans amb aires amelieístics, per altres uns indies evolucionats, ells mateixos per exemple, diuen que fan Pop amb cançó francesa, per a mi, potser sí que hi ha un xic de tot això, però bàsicament penso que és una banda ben nostrada que té una notable qualitat musical (un fet que a vegades costa de trobar), capitanejada per una persona amb una veu enamoradissa que fa unes lletres entre costumistes i un punt surrealistes i que ha de tenir un caparró molt ben moblat per a ser la responsable dels textos i la música d'aquest treball.

Com si fos una barreja, sonorament parlant, de Laia Vaqué i Guillermina Motta, però amb més caràcter que la primera i més modernitzada que la segona, l'Anna, cantant en català i en francès, no es limita només a cantar les cançons sinó que les teatrelitza un punt, unes cançons que en cada una d'elles hi trobes quelcom d'especial, una gratificant manera de fer que ells i ella ho arrodoneixen amb tocs de Jazz i Pop elegant, talment com han fet altres grups del país, salvant conceptes i distàncies, com Refree o Sanjosex. És una banda que sortosament surt de l'estàndard del que jo anomeno el típic rocket, massa estès i molt pesat.

Exhorto per tant a crítics musicals i sobretot a la gent de l'Enderrock, que consideri aquest disc el millor de l'any, contràriament cauríeu en un error qualitatiu.


Video clip de la cançó Je t'aime

L'editorial dels diaris (La Vanguardia i El Periódico)

Aquests darrers dies s'han vessat rius de tinta per discutir i explicar el perquè de tot plegat del famós editorial titulat “Dignitat per Catalunya” firmada per 12 diaris catalans (per dir-ho d'alguna manera). L'enrenou ha estat considerable i hem pogut veure també com certs firmants i columnistes molt propers al sobiranisme han fet un paper més que galdós. Intentaré doncs, mullar-me en aquests rius tintats, amb una visió potser més clarivident fruit dels dies que han passat i les reaccions que ja s'han donat.

Primer de tot, vull manifestar que és un gaudi i un plaer veure com Espanya s'enrabia i es desespera amb aquest editorial de mínims, la caverna ha tret el Sant Cristo gros i la “progressia” ha quedat muda, com sempre, a l’hora de defensar la democràcia. També considero important i fins i tot commovedor, veure la unitat i la força, si més no momentània, que transmet l'escrit en qüestió, una unitat dificilíssima d'aconseguir en una societat com la nostra i que s'ha vist reforçada, fent un acte d'equilibrisme i de perillositat, per l'adhesió de certs sectors sobiranistes, una acció que segurament ha fet posar més nerviosos els nostres veïns.

Ara bé, és de vital necessitat denunciar i deixar ben clar que aquest editorial és una jugadeta magistral o a la desesperada de l'autonomisme i el regionalisme català per salvaguardar els mobles -enteneu la seva Espanya-, i llançar l'últim coet del tan desitjat “encaix”. Ho vaig escriure fa uns dies, l'autonomisme és tronat i passat de moda, i ha perdut el tren de la modernitat i la normalitat; és una opció que es valora a la baixa i, com és lògic, els seus guardians, amb molt de poder encara, necessiten posar tota la carn a la graella per defensar el que veuen que se'ls escapa: la seva estimada Espanya de les autonomies i “plurinacional” que ells mateixos han volgut crear durant 150 anys, una Espanya que volien moderna, democràtica i competitiva, una Espanya catalana, una Espanya avançada; en definitiva, una Espanya impossible de fer perquè els mateixos espanyols no l’han volgut fer. Entenc que és molt dur, entenc que per a alguns és la fi del seu projecte i, per tant, del món: és com si una mare abandona la seva filla perquè li ha sortit esguerrada; és complicat, però la vida és molt dura, i només puc dir que sobreviuran (políticament) els que pugin al tren dels nous temps polítics.

Per què aquests diaris han fet aquest editorial? Doncs jo tinc dues possibles respostes:
1. Ells intueixen que l'Espanya testosterònica i garrula trinxarà definitivament l'Estatutet i, per tant, com deia més amunt, l'últim recurs que els queda és treure totes les armes per defensar l'status quo actual, no fos cas, i ara més que mai, que l'independentisme ho acapari tot.
2. Ells intueixen que el TC es comportarà mínimament bé i, per tant, un cop fet aquest editorial (engalipant per carambola a molts sobiranistes), poden sortir com a victoriosos i salvadors de la pàtria, posant així els fonaments d'un nou autonomisme, oferint-nos 20 anys més d'encaix i de peix al cove, condemnant l'independentisme creixent a la banqueta tot esperant millors temps.

No cal dir que aquesta jugada pot fer fallida, puix moltíssima gent l'ha pres com un “s'ha acabat el bròquil” enfront d’Espanya i, ben al contrari d'una defensa aferrissada de l'Estatut, hagi augmentat la sensació sobiranista que es respira aquests dies, tot just coincidint amb la primera i històrica consulta a 161 municipis per la independència de Catalunya. El que està clar és el següent: per primer cop l'autonomisme està nerviós i actua com si el món se li acabés i s'ha llançat a la guerra; per contra, l'independentisme va fent la seva imparable feina i està a l'expectativa per fer l'estocada final (un veritable procés d'independència), un fet insòlit aquest, ja que sempre era l'independentisme que vivia en l'ostracisme i es llançava als lleons sense cap possibilitat d'èxit.

Reseu perquè la sentència sigui "dolenta" per l'Estatut; del contrari, veureu com la sociovergència s'instal•la victoriosa i ben cofoia a Catalunya i a Madrid.



Bona lletra d'en Titot exemplificant la decadència espanyola i autonomista, del disc de Mesclat, Cròniques colonials.

El Vestit

Deixeble de l'Enric Casasses, pujolsià i bromista com cal, en Josep Pedrals, un dels millors poetes actuals de la nació catalana, també s'atreveix amb la música, bé, de fet ja fa un poc de temps d'això, primer col·laborant en un genial disc amb en Guillamino, titulat en/doll, i ara amb el seu propi projecte de Pop sornaguer, anomenat Els Nens Eutròfics. I és precisament una cançó d'aquest disc, El Vestit, que us la ofereixo com a vídeo clip, aquí al meu bloc. Bon profit, i no us ennuegueu amb la carn!



Per a més informació entreu al bloc d'en Pedrals, que el teniu més avall en la llista dels blocs amics.

Per què cal anar a votar el dia 13?

Article publicat avui en "El 9 Nou"

Per democràcia i dignitat. El proper dia 13 de desembre Osona i altres territoris del principat de Catalunya faran un important pas més en la històrica lluita del poble català per normalitzar el seu futur polític com a nació, no proclamarem la independència ni ara ni l’any que ve, però tot aquest esforç haurà valgut la pena perquè la societat catalana visualitzi que el procés d’alliberament nacional tira endavant incansablement. I sobretot per al que és més important i és la mare dels ous, contribuirem a augmentar la majoria social sobiranista. Ens han precedit molts il•lustres prohoms i gent anònima en aquesta gloriosa tasca, i nosaltres ara tenim a l’abast posar a la palestra de la història el nom d’Osona i de la democràcia contribuint així un xic més en aquest costerut camí cap a la llibertat nacional.

Sabem que aquest referèndum no és vinculant i que alguns partits polítics hi faran cas omís, però hem de tenir molt en compte que tots els règims polítics, tard o d’hora acaben canviant i mai han pogut contra la voluntat ferma d’un poble; els Remences, les Germanies valencianes, la revolta dels vigatans, els fets de Prats de Molló o les multitudinàries manifestacions de la Transició tampoc no eren vinculants ni tenien el permís de ningú, però sí que van aconseguir somoure la societat.

Per sort nostra, aquest país camina inevitablement i decidit cap a l’autodeterminació, els temps de l’autonomisme han quedat enrere i l’opció il•lusa de l’encaix a Espanya ja és paper mullat. El sobiranisme a casa nostra fa temps que està quallant, bàsicament perquè l’Estat espanyol no ofereix cap sortida raonable, i és sobretot amb l’arribada de l’independentisme a quotes de poder àmplies que ha arrossegat la societat i els partits polítics majoritaris (ancorats en el regionalisme) cap al catalanisme i a la possibilitat viable del dret de decidir; o dit d’una altra manera, ha fet que el centre polític (que no ideològic) es desplacés al sobiranisme, fent que des de fa uns 7 anys ençà el xoc institucional entre Catalunya i Espanya sigui cada vegada més gran.

El dia 13 cal anar a votar per superar l’establishment i el cansament polític establert, per normalitat democràtica, per deixar en evidència al senyor Burgaya que va argumentar que ja es consultava el poble votant cada 4 anys, fent així un joc trampós, posant-se a la mateixa alçada de la sacrosanta Constitució espanyola i el seu funest article 8, sabent que l’opció independentista a Espanya està perseguida i ridiculitzada constantment per les lleis i els seus mass media. Sí que hi ha democràcia, sí, però depèn de per quines coses i a quin preu! És curiós veure que a Vic el partit proper a la Falange s’abstingués i el PSC-PSOE votés en contra a consultar al poble. Serà veritat el rumor històric que a Vic els carlins, quan parlem de la nació, sempre han estat més demòcrates que els liberals snobs?

La nostra victòria, la victòria de Catalunya, la victòria de la democràcia, serà anar a votar i tenir una participació alta. El contrari serà engreixar el de sempre, l’autonomisme tronat i passat de moda i el trist espectacle de veure un país mort i adormit.

1882-1940: Lluís Companys, polític fins a la mort

Avui dimecres dia 18 de novembre tindrà lloc a Vic la inauguració de
l'exposició "1882-1940: LLUÍS COMPANYS, POLÍTIC FINS A LA MORT".

La inauguració serà a les 8 del vespre al Museu de l'Art de la Pell de Vic i comptarà amb la presència del director de la Fundació Irla, Josep Vall.

Aquesta exposició, feta per la Fundació Irla, la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, ha recorregut durant el
darrer any desenes de ciutats catalanes, i s'estarà al Museu de l'Art de la Pell fins el 30 de Novembre.

No us la perdeu!

2on Aplec Modernista Vallesà

Benvolguda colla,

Tenim el plaer i l'honor de fer-vos arribar el cartell del 2n Aplec Modernista Vallesà.
Ja ho sabeu, hi esteu ben convidats.
A més, us agrairem que en feu la màxima difusió possible entre les persones que considereu dignes i escaients per tan selecta trobada. Com més serem, més riurem!
Apa-li, merci i fins el dia 14 de novembre!

Ah! I aquell mateix dia ja es podran adquirir la reedició de l'exitós recull "Modernisme Aborigen" i l'esperat "Modernisme Aborigen vol.II".

Programa

11'30h: Escuterada Torrista, trobada davant del Casino de la Garriga
(INSCRIPCIONS A: torrisme@gmail.com).

17h: Sessió de Cinema amb El Baldiri de la Costa, amb Joan Capri. Cinema Alhambra de la Garriga.

19h: Sessió de ie-ie català al Bar l'Illot de la Garriga a càrrec del Selector Badabadoc.

23h: Festa Sonada amb Trist Trash Duo + ELS TRONS + Dj No + Dj Zimmer. De franc. A Capi de l'Ametlla, Centre comercial St. Jordi, autovia de l'Ametlla Km. 27

Salut i modernor!!!

En Josep

Els Sánchez-Llibre són com una novel·la barata, no fan ni riure ni plorar, simplement se'ls ignora. El germà que fa de polític, en Josep, d'Unió Democràtica, ha estat avui el protagonista al Congrés espanyol fent un estirabot durant la votació de la LOFCA, la llei que beneeix el finançament de les autonomies.

Que el finançament català no és el que ens pertoca això és més que evident, però que és més del màxim del que es podia aconseguir fruit de l'Estatuet que CiU i PSOE van acordar amb nocturnitat i alevosia, també és una veritat com un temple. Doncs per aquí va la cosa.

Avui en Josep, tot cofoi amb aquelles ulleretes que porta estil 80's, i d'una manera molt barroera, ha dit que la LOFCA assassinava políticament l'Estatut de Catalunya. Home Josep... i la vergonya on l'has deixat avui?? Ja ho sabem que Espanya des de fa 300 anys és un mal negoci per Catalunya, no has pas descobert la sopa d'all, però si la LOFCA avui assassinava el finançament català, què has fet durant els 23 anys que vosaltres heu governat pactant a la baixa amb Espanya?

El més trist de tot, és el que un servidor afirmava més amunt, si avui la LOFCA assassinava políticament Catalunya via finançament, és gràcies a l'esforç inestimable i incalculable del pacte Mas-Zapatero sobre l'Estatut, una llufa que patim i aguantem la gent i els partits, com ERC, que hi vam votar en contra.

Aiii Josep, que cada dia sembles més el teu germà... Una mica de seriositat per favor!

I'm a Catalan I love freedom

Benvolguts,
Avui 11 de novembre de 2009, a les onze i onze del matí, farà 91 anys que aquesta data i hora ja era vigent l’armistici que va donar per acabada la primera Guerra Mundial i que reestructurava Europa amb el naixement de desenes de nous estats com Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txecoslovàquia Iugoslàvia i Hongria.

Per aquest motiu els catalans en un dia i en una hora tan assenyalada serem presents per fer sentir la nostra veu i explicar a la comunitat internacional el cas irresolt català.

Ho podeu seguir en directe per vilaweb.cat i avui.cat

Dijous Paella and his Catalan Rumba

Dijous Paella, la banda de Rumba Catalana creada pel Titot i en David Estop ara fa aproximadament uns sis anys, farà un pas més en la seva trajectòria fent un concert històric que servirà per enregistrar-lo tant en CD com en DVD.
Avui a la matinada a Manresa, dins la fira de la Mediterrània, els Paella,
deixebles directes del Gato Pérez i dels Ai, Ai, Ai, faran un pas més per engrandir la nostra Rumba i en termes generals per contribuir un xic més a la cultura catalana. L'espectacle, especial per aquest esdeveniment, el faran possible 13 músics (entre ells 4 gitanos catalans) que repassarant tots els èxits de Dijous Paella, ells i ella són els següents:

Àgata Casas: Veu
Albert Vila: Baix
Joanet López: Caixó
Johnny Salazar: Bongós
Marc Serrats: Guitarra
Dani Calabrita: Guitarra
Rafalito Salazar: Guitarra
Eric Herrera: Trombó i esquellot
Miquel Rojo: Trompeta
Pau: Trompeta
Pep Valldeneu: Saxos
Yumitus: Coros i palmes
Petete: Coros i palmes

100% Rumba Catalana sense additius, barreges sense substància i molt addictiva.

Dissabte totes i tots a Perpinyà!

Programa d’actes del dia 7 de novembre:

* 10h Trobada d'entitats, estands i animacions diverses Plaça de Catalunya
* 13h Dinar (entrepans freds o calents)
* 14h Animacions infantils
* 16h Manifestació "Commemorem els 350 anys"
* 18h Parlaments al Castellet
* 20h Marxa de torxes (del Castellet a la casa Musical)
* 21h Concerts (Casa Musical)

Concerts:

AL TALL
RAPH DUMAS & THE PRIMAVERAS
ALLIOLI CLASH (Pirat's Sound SIstema + Mauresca Fracas Dub)

(entrada 8€)

La sociovergència

Sociovergència és decadència, sociovergència és trasnochisme, sociovergència és autonomisme tronat, sociovergència és corrupció, sociovergència és tecnocràcia trista i grisa, sociovergència és covardia, sociovergència és Duran i Lleida, Narcís Serra, Miquel Roca i Josep M. Sala.
Aquesta patuleia que ha governat durant 30 anys el país, que s'ha repartit el territori, uns a la Diputació i els altres a la Diputació del General, i que ha governat Catalunya amb l'estimable ajuda de la premsa espanyola barcelonina està en època de vaques magres. L'autonomisme, representat en un cas per altes dosis de lerrouxisme i per un altre per actituds regionalistes montserratines, s'ha passat els anys donant classes de moral progre i del políticament correcte mentre el país s'enfonsava (i s'enfonsa) fruit d'un espoli econòmic insuportable practicat pels amigos de la Meseta. Ells són els responsables en bona part, també, que el sistema de representativitat política tingui importants deficiències, i evidentment, sigui un sistema molt menys demòcrata que els Estats Units (que per uns és el mal de tots els mals.
El sobiranisme és un estat mental sa i està en alça des de fa uns 6 anys, és modern. L'autonomisme i l'encaix a l'Estat és recargolat i fa pena, llàstima. És retrògrade.
El millor de tot ara, és que uns quants representants d'aquest estat mental estant caient com mosques. Apa!

Lleida ie-ie!

I el virus es va expandint...

Juliana el visionari

L'Enric Juliana és un d'aquests personatges interessants pel que fa a la seva activitat periodística i perquè fa tota la pinta de ser un paio espavilat i viu. Però cau, s'erosiona i ratlla la ridiculesa, per no dir que es trastoca per complet, quan ha de tractar el tema nacional català i la seva via, ja imparable, cap a la llibertat política, altrament dit, normalitat política. És un estil semblant al de l'Amela, són uns individus que perden completament els papers quan tracten aquest tema, la seva ment es curtcircuita i acaben sent lamentables, talment com els Ciudadanos. Són personatges d'aquesta Catalunya decadent que aquí vaig descriure: http://delaguard.blogspot.com/2009/09/la-catalunya-decadent.html

Aquest destacat periodista de La Vanguardia, en un acte de lliurament del XIIIè Premi Ramon Trias Fargas d'Assaig Polític, va dir bàsicament dues bestieses dignes de ser contestades, l'una és si som independents, l'endemà ens convertiríem, com ja va passar l'any 1640, en un protectorat de la República Francesa. Us deixo triar entre riure o ignorar-lo. És curiós que aquesta colla sempre intentin burlar-se del catalanisme dient que és una rèmora del passat, doncs bé, aquí per desacreditar-lo ha hagut de retrocedir quatre segles enllà.

La segona perla és la següent: Seria un gravíssim error -va afirmar- que Catalunya en aquests moments es desentengués de la idea que s'ha de seguir pensant en termes d'Espanya. Evidentment aquí la única cosa que fa és ensenyar les seves pors, tal com han fet i faran sempre els regionalistes, bàsicament per no quedar-se sense amos i seguir sent uns perfectes vassalls.

Aquests personatges no han entès encara que sortosament al s.XXI ja no hi ha mercat únic espanyol, sinó mercat únic mundial, i que per tant, la impossibilitat de que Catalunya s'independitzés durant els últims 300 anys era precisament de que si marxava es quedava amb autèntics problemes per subsistir econòmicament (malgrat estic segur que ens n'hauríem ensortit), puix únicament el món era Espanya i els empresaris estaven no lligats, encadenats a les estructures econòmiques estatals. Ara no, ara no només no fa gràcia ser espanyol sinó que és econòmicament surrealista ser-ho.

És per això que el regionalisme ja no sap com defensar la idea de l'encaix a Espanya, i es perd amb idees visionàries falses i amb covardies i pors pròpies de l'autoodi.

La Bressola a BCN

Amigues i amics.

LA BRESSOLA ja s’ha fet gran i després de 33 anys de feina aquesta tardor ho volem celebrar amb les persones que durant tots aquest anys han donat suport a les nostres escoles.

És per això que em complau poder-vos anunciar que la nostra entitat ha organitzat un acte a l’Auditori de Barcelona per al proper dijous 22 d’octubre a les 20 hores amb l’espectacle “Fem sonar les Musiquetes” que comptarà amb la presència de la majoria de cantants que ja van participar en el CD, com Joan Garriga, Àgata Casas, Artur Gaya, Clara Andrés, Carles Belda o Miquel Gil... i amb uns convidats molt especials: els nins i les nines de les escoles de la Bressola. També hi actuaran l’esbart Sant Cugat i la coral Clau de Lluna d'Arenys de Munt que ja estan treballant a fons per poder participar en aquest esdeveniment.

Entre tots i totes estem preparant un acte que esperem sigui una gran festa i és per això que volem que ens hi acompanyeu: ajudeu-nos a omplir la sala gran de l’Auditori!!!

Les entrades es poden adquirir al preu de 12 euros de manera anticipada a través del Telentrada . El mateix dia de l’espectacle tindran un cost de 15 euros.



FEM SONAR LES MUSIQUETESDE LA BRESSOLA!

OMPLIM L'AUDITORI DE BARCELONA!

Trasbalsos vienesos

Si voleu llegir la crònica que he fet sobre el viatge a Viena del Belda i el conjunt Badabadoc, cliqueu el titol d'aquest post.


La típica moto vienesa.

69 anys de vergonya

Avui el Suprem espanyol i per extensió tot l'estat, hauria d'anul·lar el patètic judici que va sofrir el president Companys i que va comportar el seu afusellament per part de l'exèrcit espanyol feixista, convertint-se així en el primer president escollit per sufràgi universal de l'època moderna que fou assassinat. L'anul·lin o no, la vergonya i la injustícia ja estan servides, puix portem 69 anys dels quals més de 30 en "democràcia", sense que aquest cas s'hagi revisat.

Espanya vol dir misèria, enderrariment, tortures, opressió, sang i antidemocràcia, sentir-se'n orgullós de ser-ho és estar d'acord en tot el que representa aquest estat, que a diferència d'Alemanya, Argentina o de Chile (països de sistemes democràtics ben diferents) no ha sabut demanar perdó ni arreglar bé els seus fets històrics. Espanya -ni els Països Catalans- mai viurà tranquil·la fins que no reordeni la seva nefasta història. Per això i per homenatjar el president Companys, aquesta matinada assistiré a la marxa de torxes que organitza ERC al Castell de Montjuïc.

PER L'ANUL·LACIÓ DEL JUDICI I PER HOMENATJAR EL PRESIDENT MÀRTIR.

Les plataformes cíniques

Vam fer tremolar Espanya, encara que fos una miqueta, i també els regionalistes, federalistes i tutti quanti espècimens d'aquesta mena que tenim al país. L'esperit d'Arenys de Munt no només va ser això, sinó que va fer enaltir l'estat d'ànim de molta gent que ho necessitava i va fer que el somni comencés a ser una realitat palpable. El que està clar és que el conflicte catalano-espanyol, ja abans d'Arenys, però sobretot després, és un fet real i important que afecta ja bona part de la societat catalana: hem fet créixer la majoria social i, per tant, la batalla l'estem guanyant per moments.

Doncs bé, en tot això tan gran que entre tots estem construint, i que justament s'ha donat en època del tripartit (per què serà???), ha sorgit en escena un sector de mediocres sense escrúpols i amb ànsies de protagonisme que estan fent el possible per trinxar aquest procés si no és liderat per ells (és allò de la maté porque era mía) i que representen aquest independentisme que ja es qualifica de màgic, nerviós, tavernari o directament fricandó. Aquesta gent, molts dels quals són de nova creació i dels que fa 10 anys ens titllaven de radicals i adolescents mentre beneïen el pacte del Majestic, no només dinamiten per allà on passen, sinó que s'estan posant tot el món sobiranista en contra. Potser aquesta serà la manera que es quedin definitivament sols i no els quedi més remei que practicar el canibalisme entre ells; seria aquesta la millor solució, ho tinc clar.

Els mateixos que van destrossar la PDD tenint els sants pebrots de matar la marca mantenint un pols judicial durant un any, sumat amb aquests individus de nova creació que basen la seva acció política a voler eliminar els partits polítics catalanistes i els seus càrrecs electes són els que estan disposats a menjar-se la millor unitat que s'havia produït des de fa anys, que no és cap altra que la d'actuar junts la societat civil i els partits i institucions. Són tan ximples que ni tan sols saben la nostra pròpia història i, per tant, ignoren que les nostres derrotes han estat precisament quan aquesta unitat ha deixat d'existir.

Per quins set sous aquesta colla d'indesitjables es permeten el luxe de trinxar al cap de dos dies un acord històric entre la CUP, CiU, EPM, ERC, Òmnium i, per a més inri, ells mateixos? D'això se'n diu suïcidi polític.

Quan un país deixa de confiar en les institucions i d'estar-ne orgullós, és quan el populisme, les supersticions i les llegendes urbanes es posen a l'ordre del dia i l'anarquia no ideològica triomfa transformant un país en una república bananera.

De moment l'independentisme català ja té el seu partit populista i una sèrie de plataformetes opaques i sense implantació territorial que necessiten sang per subsistir; per sort els vampirs tard o d'hora acaben morint, o senzillament no existeixen.

De totes maneres, el procés de consultes continua i seguirà malgrat aquests egòlatres de baixa estofa i, per sort nostra, com deia més amunt, cada vegada hi ha més gent que ja se n'adona.

Safanòria - La Barqueta

Honor i glòria als combatents del 6 d'octubre

Un bàlsam anomenat Tirsa

"El capvespre al Tirsa és un blues. Cada volta de rellotge d'un blau més fosc, més dolç. La selvàtica brutalitat de L'Hospitalet pren formes com oníriques quan contemples l'espectacle vidres endins del bar. La copa és un Manhattan i estem tots a l'expectativa que alguna cosa passi".

Així de sensual és com el gran Salvador Sostres descriu si no la millor, una de les millors cocteleries del país. Aquest magnífic columnista i escriptor i enfant terrible alhora n'és un habitual d'aquest emblemàtic local, de fet, la primera vegada que el vaig sentir anomenar va ser evidentment en un dels seus elegants i alhora destructors articles que llegeixo i segueixo des de fa anys i panys. No vull entrar a valorar ara i aquí si el Sostres se l'hauria de defenestrar, posar-lo a la palestra o simplement ignorar-lo per les seves idees, el meu entorn ja sap què en penso a abastament d'ell. Però està clar que és inevitable reconèixer que és un molt bon escriptor i evidentment si parlo del Tirsa obligatòriament haig de parlar d'ell, bàsicament perquè en bona part, li dec a ell al descobriment i el gaudi d'aquest bàlsam d'estètica victoriana que reposa cada vesprada i nit al carrer Rafael Campalans de l'Hospitalet.

El Tirsa és elegància, saber fer i qualitat extrema, els seus còctels i gintònics són sublims i l'entorn agradable i educat, allí dins el temps no passa i les bones converses s'allarguen, és allí dins doncs, on malgrat uns diguin que es poden sentir com a París o Londres, jo em sento com a casa i penso que en qualsevol moment podria entrar la Ben Plantada d'en Xènius.

Allí qualsevol nit t'hi pots trobar gent interessant, polítics locals (aviso,els regidors sociates de la ciutat també), però també de rang nacional, a part de l'incombustible Sostres. La diferència i la cirereta del pastís (per no dir la del còctel) de molts altres locals del món mundial és que hi ha un servei exquisit i agradable capitanejat per l'afable i simpàtic Manel Tirvio, un expert en gustos i combinats. El Tirsa és Manel i Manel és Tirsa.

Les meves nits a Barcelona, des de fa un temps que tenen una opció que es diu Tirsa, i sé que allí sempre hi aniré molt ben acompanyat i trobaré la gent que em vull trobar.

Xin-xin!

Pau Riba, el gran

LA COPULACCIÓ ENTRE UN CASTELL I UNA SARDANA
L'espectacle que Pau Riba va oferir el passat diumenge durant les festes de la Mercè de Barcelona.

Gran!!!! No tinc paraules



El video no està sencer perquè no es pot, per això us enllaço el lloc on el podeu veure: http://www.vilaweb.tv/?video=5811

Els informes

La mediocritat de la plebs no té límits, l'important és perdre el temps en foteses que no aporten res i desvien l'atenció, mentre tenim el tema de les consultes a sobre la taula. Ara se'n fa una bola neu d'un tema que s'ha fet i es farà tota la vida a tots els governs del planeta. Que un govern faci informes sobre la vida i la societat que ens envolta és el més normal que et pots tirar a la cara, i si no t'agrada, marxes a una illa del Pacífic i fas la teva vida allà sense que ningú t'emprenyi (bé, ni així estaries tranquil).
Pobrets, hi ha gent que es pensa que ha descobert la sopa d'all ara, i criden a la forca als responsables, no serà perquè qui ho fa és el govern català? Ja sabeu que el que faci el govern català sempre estarà mal fet, mentre la resta dels governs del món fan i desfan a la seva manera. És curiós veure la gent que es queixa i es posa les mans al cap, mentre intueixo que si ells fossin els governants farien exactament el mateix, bé, jo us asseguro que ho faria a bastament. Crec que és una pràctica normal i fins i tot necessària, sempre i quan no posis en perill i retallis la llibertat d'expresió de l'individu en concret, com passa i és una pràctica habitual als règims de terror i totalitaris.
Que potser la Rahola i el provincià Puigverd tenen coses a amagar o els hi han tapat la boca? No oi? doncs no passa res. Qui tingui coses a amagar doncs que les amagui i que procuri que el govern no l'enganxi, i punt final.
A més, hi ha informes (dels "inutils") que s'han fet per obligació de llei.
Més treballar i menys rondinar.

La Catalunya decadent

Hi ha aliments que si no els poses a la nevera es podreixen. La majoria dels vegetals si no els regues es moren. Doncs bé, en aquest dissortat país hi comença a haver un estat mental, una manera de ser, una ideologia i uns personatges que estan de davallada, la seva raó de ser ja trontolla i el què és pitjor, el seu ridícul ja és vox populi. Ho observem aquests dies com els representants de la Catalunya petita i poruga seuen al banc dels acusats (Millet, Nuñez...), o com la prensa amiga i els seus periodistes de baixa estofa fan els impossibles per desbancar el millor president de la història del Barça amb pures foteses (serà que tot això és per tapar el debat sobiranista que tenim actualment?).

Aquesta patuleia que ha governat i s'ha ventilat el país durant els últims 30 anys (ei, encara en queden molts, malauradament), que jo he definit moltes vegades com a sociovergència, però que en definitiva el terme que millor els hi escau és el de vassalls regionalistes, està en decadència i estèticament ja fan pudor a trasnochat. És tot un ampli moviment que va sorgir de les cendres del tardo-franquisme i que abraça des de la gauche divine, passant pels filolerrouxistes, pijo-progres i post-comunistes, fins al regionalisme carca montserratí que ha flirtejat masses vegades amb la dreta espanyola. Està clar que encara queden molts Josés Antichs i Periódicos que es vanten de controlar-ho tot, però és molt significatiu que els arguments de por que fa servir questa gent per trinxar l'independentisme siguin calcats als de fa tants i tants anys, no hi ha evolució. O per exemple, també ho és que a l'esquerra regionalista cada vegada li quedin menys intel·lectuals de pes per defensar la seva farsa del federalisme peninsular. El seu gran avalador, en Xavier Rubert de Ventós ja fa temps que va pujar al carro del sobiranisme, i l'últim llibre que es pot considerar un estudi nou en l'ideari socialista és el del gran i conegut filòsof i intel·lectual Miquel Iceta, que no deixa de ser un refregit dels seus penosos últims articles a la premsa.

Doncs això, ara mateix hi ha ideologies que cotitzen a la baixa i n'hi ha que a l'alça; la causa per a la llibertat nacional de Catalunya, amb mètodes cívics, moderns i democràtics, sempre ha estat una causa noble, malgrat aquestes rates ens tractin de radicals i infantils, però el millor de tot és que aquesta causa comporta la força de la raó enfront les excuses barates dels provincians, o sigui dels vençuts mentalment.

Ara hi ha un tren nou de trinca, però que ve de molt lluny que es diu independència, ara l'avantguarda es diu independència, ara el regionalisme, per no dir l'espanyolitat, és friqui i passada de moda, i l'estètica moderna es diu independència.

Evidentment les CUP i ERC i l'entorn sobiranista ja hi són a dalt des de fa temps, Convergència hi té un peu, enhorabona i benvinguts, els sociates, potser no tots, ja l'han perdut, de fet no havien ni comprat el bitllet, només falta veure el lamentable espectacle (amb cara de pomes agres inclosa) que estan protagonitzant els alcaldes i dirigents del PSC boicotejant la mesura més democràtica que es fan i es desfan: Consultar el poble.

La riallota del país i de l'article com sempre se l'enduen els d'ICV, aquests en teoria estaven dalt del tren i han saltat quan estava en marxa per anar a collir floretes, no fos cas que perdessin el poc poder que els hi queda. Un fet insòlit el d'aquests noiets i noietes.

Definitivament el centre polític, que no ideològic, de Catalunya es desplaça a marxes forçades cap al sobiranisme, o sigui cap a la normalitat.

Bon cap de setmana!

El Mercat al sac.

Ja tenim la 21a edició del Mercat de la Música Viva de Vic al sac, i la veritat és que no puc fer res més que felicitar a tota la gent que hi ha estat involucrada. Un bon any, sí senyor! Jo, malauradament l'únic dia que hi vaig assistir (la feina!!), el vaig poder gaudir, divertir-me i frapar com pocs anys. La vesprada va començar amb lo Belda amb la senyoreta Sílvia Ricard, original, enginyós i divertit, tal com és ell. Bé, paro perquè se'm veurà el llautó. Tot seguit ens vam desplaçar al Vigatà on el gran astre intercomarcal Quimi Portet, presentava el nou treball. Què us puc dir d'ell que no sapigueu ja, doncs... mira, saps què? llegiu aquesta entrevista a l'Avui i ja n'hi haurà prou: http://www.avui.cat/cat/notices/2009/09/_8220_qui_no_es_extremista_es_un_irresponsable_8221_70386.php. Bé, l'actuació fou genial, senzilla, i amb la dosi perfecte de surrealisme, tot embolicat amb uns mig -tempos (marca de la casa) molt ben travats. A més, hi ha quelcom que enganxa i el fa singular, és l'aureola catalano-surrealista que desprèn a dalt l'escenari i la seva sornegueria tant nostrada. Ho comentàvem amb l'excel·lent companyia que tenia al costat; podria ser tranquil·lament un bon grup anglosaxó, però un grup més. El què el fa especial i proper però, és exactament això que acabo de comentar.
Sense ni temps de sopar, vam enllaçar amb els Mazoni a la Plaça Major. Senzillament explosius, un gran concert. El Pop català està d'enhorabona amb grups com el d'en Jaume Pla. Si això segueix així, el Pop català, versió indie, tindrà llarga vida.
La festa va acabar d'allò més bé a la sala VIP del Mercat, bona gent i bon ambient, ballant sense parar amb els Balkatalan Experience, el millor grup per aquell precís moment.



Quimi Portet. Homes i dones del cap dret. O l'exemple de com fer un gran video-clip amb quatre duros. Felicitats Xef per la part que et toca.

Suggeriments pel MMVV

Torna el Mercat de la Música Viva de Vic, la ciutat dels sants acollirà un any més el festival més important de música del país. Un Festival de quatre dies que sortosament, des de fa dos anys ja, s'ha reconduït i normalitzat fent que la música nacional i els artistes nacionals estiguin ben representats al costat de les propostes internacionals. Un fet normal que cap país es plantejaria, però que aquí vam patir en excés. Anys opacs i plens d'autoodi.



Doncs sense més preàmbuls, aquí van les meves recomanacions:


Dijous.
-Aramateix: Rock-Folk. PPCC. 23h al Sucre 2.
-Oreka TX: Euskal Folk. Euskal Herria. 23'45h a la Pl. dels Màrtirs.
-Fundacion Tony Manero: Funky. PPCC. 0'30h Sucre 2

Divendres.
-Miquel Gil & Manel Camp Trio. Cançó/Jazz. PPCC. 21h al Cinema Vigatà.
-Roger Mas. Cançó d'autor. PPCC. 22'30h Cinema Vigatà.
-Dr. Calypso. Ska/Reggae. PPCC. 0'15h Plaça Major.
-The Pepper Pots. Ska/Northen Soul. PPCC. 23h. Plaça Major.

Dissabte.
-Musiquetes de la Bressola. Familiar. PPCC. 18'30h Centre Cívic del Remei.
-Carles Belda i Sílvia Ricart. Cançó. PPCC. 20'15h centre Cívic del Remei.
-Dotschy Reinhardt. Cançó/Jazz. Alemanya. 20'30h Casino de Vic.
-Les Yeux Noirs. Música gitana i jueva. França. 23'15h Sucre 2.
-Quimi Portet. Pop Rock. PPCC. 21'45h Cinema Vigatà.
-Franco Luciani. Jazz. Argentina. 0'30h Jazz Cava.
-Mazoni. Pop. PPCC. 22'45h Plaça Major.
-Raynald Colom. Jazz. PPCC. 23'15h Cinema Vigatà.

Diumenge.
-Homenatge a Xesco Boix. Infantil. PPCC. 13h Plaça Major.
-Stay. Pop Psychedèlic. PPCC. 20'30 Pati Institut del Teatre.
-La Vela Dixieland. Jazz-Dixie. PPCC. 19h Plaça Major.

Bon profit!

Rigor, intel·ligència i unitat!

Felicitats arenyencs!!! No podia començar de cap altra manera tal dia com avui, després de la jornada històrica d'ahir en aquest poble del Maresme. És el primer cop a la història de Catalunya que a uns quants dels seus habitants se'ls hi formula una pregunta així.

Fets com els d'ahir, fan que a molts analistes polítics se'ls hi enfonsi tots els seus fulls de ruta i tota les seves teories de país, fins hi tot, crec que a nosaltres mateixos (els independentistes de pedra picada), ens ha sorprès com ha anat tot plegat. Ho comentavem l'altre dia amb l'amic Miquel Macià a Vic; els canvis polítics en la política moderna poden tenir girs inesperats, els règims, els països i els seus models poden canviar de la nit al dia. Ell em posava l'exemple del mur de Berlin que es va ensorrar i darrera d'ell tota una nefasta visió de la vida, sense que ni els soldats allà presents tinguessin temps ni d'anar a pixar. Ziiiiiiu... vist i no vist.

Doncs bé, ahir a Arenys de Munt no és que passés quelcom per què avui visquem millor, el que va passar és que aquest poble s'ha erigit com a punt d'inflexió i de partida per a molta gent i sobretot per als partits polítics. No tot pot ser igual després que el gran tabú de la societat catalana es portés a terme sense problemes. La independència ja no porta banyes i cua per a molts regionalistes, sinó que es presenta ben viva i alegre, i això no té preu.

Per què ha passat tot això? Doncs perquè a Arenys hi ha hagut uns polítics ferms que han fet tornar per un dia la dignitat a la política, i sobretot perquè l'Estat espanyol, fent gala de la seva nul·la intel·ligència, s'ha comportat com un garrulo, com un quinqui, i és clar, ja se sap com acaben aquests espècimens; a la presó, punxant-se, pegant a la dona i barallant-se pels llocs, vaja... perdent a la vida.

Per tot això, faig una crida al sobiranisme català perquè actui i traçi una estratrègia amb el màxim rigor, intel·ligència i unitat, davant el repte que se'ns ha plantejat. No m'agradaria veure a partir d'ara dins al gran ventall de diferents postures que hi ha al nostre sobiranisme, com als uns els hi comença a tremolar les cames i als altres vulguin tirar pel dret sense rigor i fora del sistema. Serenitat companyes i companys, que el país és molt complex i Catalunya no és només Arenys de Munt, també existeixen Bellvitge, el Raval, Ca n'Anglada, Balàfia, Ca n'Espinós o Zona Franca.

Tal com deia la magnífica pancarta de les CUP entrant a Arenys de Munt: Perquè tenim seny, independènSia.

Bona Diada reivindicativa.

Visca Catalunya lliure!!




"No és un aixoma matemàtich, ni un article de fe, ni un dogma religiós, que Catalunya puga a tornar a ser un Estat com en temps dels comtes, y una república. ¿Qui posa barreras á la inmensitat del mar ó cadenas á las alas dels vents?"
Josep-Narcís Roca i Farreras. L'Arch de Sant Martí núm. 172, 25 de juliol de 1886.
(Primer teòric de l'independentisme català).

Marxa dels Vigatans 2009

La setena Marxa dels Vigatans ja està en marxa, tot un reguitzell d'actes de molt pes i solemnitat prendran el protegonisme durant tota aquesta setmana a la nostra comarca.
Si podeu no us perdeu els actes del dia 10 a Vic.

Dimarts 8 de setembre

Hora: 19.30h

Lloc: Plaça de la Torre de Don Carles (en cas de mal temps es farà a la sala de plens de l'Ajuntament). Taradell


Conferència a Càrrec de Mn. Antoni Pladevall. “Persones o herois de la Guerra de Successió que no hem d'oblidar: Francesc Sans, Miquel i de Mont-rodon”.

Organitza: Columna Francesc Sans Miquel i de Mont-rodon. Comissió 11 de setembre Osona.





Dimecres 9 de setembre

Hora: 20h.

Lloc: Biblioteca Municipal de Manlleu (Espai Bisbe Morgades). C. Baixa Cortada, 1 1r. Manlleu

Conferència sobre la Guerra de Successió a càrrec de la historiadora Neus Ballbé: Els Vigatans i l’alternativa a Felip V

Organitza: Comissió 11 de setembre Osona. Òmnium Osona

Col.labora: Ajuntament de Manlleu-Cultura. Biblioteca Municipal de Manlleu.




Dijous 10 de setembre



VII Marxa dels Vigatans.

18.00-20.00/ Calldetenes, Centelles, Tona, El Brull, Viladrau, Taradell, Folgueroles, Gurb, Malla, Roda de Ter, Masies de Roda, Muntanyola, Sant Julià de Vilatorta, Santa Eugènia de Berga, Sentfores-La Guixa, Vall del Ges, Moià, Sant Hilari Sacalm i altres poblacions: Sortida de columnes de vigatans i maulets cap a Vic. 18.45. Santa Eulàlia de Riuprimer (Plaça de la Rectoria):
Lliurament de la Flama del pacte dels Vigatans a la columna vinguda de Vic i arrencada de la Marxa.

21.30. Vic (monument a Bac de Roda): Arribada de la Flama i els Penons dels Vigatans amb les columnes. Homenatge a Francesc Macià, Bac de Roda, lectura del Romanço del Bac. Encesa de les torxes amb la Flama i represa de la Marxa pel nucli antic.

22.00 Plaça de la Catedral: Arribada de la Marxa dels Vigatans. Homenatge a Antoni Pladevall. Diàleg del compromís infant-homenatjat. Crema del Decret de Nova Planta per part del nouvingut.
Himnes.

22.30. Gegants i castells. Entrepans i begudes de la terra. Concert del Belda i el conjunt Badabadoc.

Organitza: Comissió Onze de Setembre Osona.



Honor i glòria als nostres caiguts!

Endavant les atxes!

Es creen estratègies, es fan documents i fulls de ruta, discursos i discusions per si un és més troskista o més maoista o directament liberal, o si el color de l'estalada ha de ser rosa o verda, però de cop i volta tot això s'esfondra com un castell de sorra i el que marca l'agenda sobiranista és una consulta (que no referèndum) d'un bonic poblet costaner, gràcies també bàsicament a la resposta garrula d'un Estat de delinqüents. Doncs sabeu què us dic, que malgrat l'independentisme sempre funciona a estracanades i no amb una estratègia marcada, endavant les atxes amb les consultes municipals (amb intel·ligència i jugant bé les cartes), però endavant, i que passi el que Déu vulgui. Pressionant per baix amb aquestes consultes posant en escac la democràcia espanyola, i apretant per dalt amb la Llei de Consultes encara arribarem més lluny del que ens pensàvem.

Artur Mas, i que no serveixi de precedent, té tota la raó quan diu que tot plegat ha agafat una volada inesperada i desproporcionada, jo li contestaria però que ara mateix el que em fa més por de tot plegat és que les tesis i les idees que va marcar l'Àngel Colom en el míting d'Arenys de Munt, com a representant de CDC, siguin paper mullat pel seu partit per la mateixa raó de que tot s'ha precipitat de cop i volta. Vindran els tremolors de cames ara la Casa Gran del catalanisme? Ho veurem en breu. Espero i desitjo que no sigui així, puix ja hem vist que amb unitat ferma podem arribar a fer molta por, més por que la lluita armada del País Basc. Reflexioneu-hi.

Sobre el míting unitari del passat dia 5 a Arenys, on jo hi vaig ser present també, només us diré que va ser absolutament emocionant, històric i molt ben fet. La conclusió que hi trec de l'històric acte és que aquella foto insòlita de totes les branques del sobiranisme polític català junts sota el gran objectiu del nostre poble, és la única formula que pot fer trontollar l'Estat espanyol.

Que discutim i tinguem visions diferents? Evidentment! Que governem a ajuntaments, Generalitat o a on sigui amb qui ens convingui en aquell precís moment? Està clar. Que fins hi tot ens separem i fem escissions? Fantàstic! Ens hem de treure aquesta maleïda idea stalinista del partit únic. Si una parella es separa és perquè no s'aguanta, si segueix unida llavors van mal dades. La gent ha de fotre el que vulgui i fer les capelletes que vulgui, però sense posar traves a l'altre i menys anar-hi en contra, llavors uns i altres respirarem millor, viurem més feliços i treballarem més bé, fins que ens trobem al final dins l'objectiu compartit, com va passar a Arenys.

Doncs això, aprofito aquesta reflexió, per reclamar al conjunt del sobiranisme català, que en aquest 11 no fem més el freaky muntant drames a la grega i espectacles garrulos, i que cadascú visqui la Diada amb reivindicació, alegria i tranquilitat. Entre tots ho farem tot.

Pros i contres a Arenys de Munt

A la bonica població d'Arenys de Munt s'hi ha muntat un bon pollastre, un pollastre que pot sortir bo o esgarriat.

En aquesta consulta, que no referèndum, hi ha pros i contres, certament com en totes les coses d'aquest món, però sobretot penso que aquest fet hauria de servir per fer un pas més endavant fruit de la intel·ligència i el saber fer. M'explicaré.

Que no és vinculant i no serveix a la pràctica i tècnicament per a res ja ho sap tothom (o espero que ho sàpiga), i que per tant, pot haver-hi el risc que tot plegat quedi com una ejaculació més del perdut poble català, això és evident (l'independemntisme nerviós estarà satisfet, això sí). Però està clar que res del que es fa queda en va, i tal com va passar amb el mig milió de signatures per les seleccions catalanes i les dues grans manis de la PDD (per citar només tres exemples), que van servir com a mínim, o com a màxim, per crear debat, ambient i il·lusió, aquesta consulta del dia 13 també serveix per això i com a màxim per a dues coses que considero importants:

Una, que per fi des d'un organisme oficial s'organitza una consulta democràtica i normalitzada sobre la independència de Catalunya, i el sol fet de normalitzar això ja és una petita victòria. Està clar que ja s'han encarregat que aquest fet normal i natural s'aigualeixi a través d'amenaces (els espanyols només entenen aquest llenguatge), per això demano a tothom que vagi en compte en caure en provocacions inútils, només serviran per desvirtuar aquest acte de normalitat. I la societat és poruga, ja ho sabem...

I dues, considero que, malgrat sigui la cúpula d'ICV i de CiU, i el seu entorn de negocis, els més reticens i covards per portar a terme a nivell nacional aquesta unitat pel dret de decidir, el que han aconseguit els polítics d'Arenys de Munt és envejable i dignificador per a tota, i repeteixo, tota la classe política catalana que s'entesta a ser més partidista que el partit. Ara i durant tota la història de la nostra nació només hem avançat quan hi ha hagut unitat.

Més enllà d'aquestes dues consideracions, penso que després d'Arenys no ens podem permetre el luxe d'anar fent invents del TBO per anar deixant la pixaradeta ara aquí ara allà, i en conseqüència, esmerçar tots els esforços mentals a fer un referèndum potent i legal a tot el Principat dins la Llei de Consultes que ja està en tràmit al Parlament. Una llei que tampoc ens serveix de res tècnicament perquè l'Estat espanyol té l'última paraula, però que us asseguro que el xoc i l'impacte polític i mediàtic tant aquí com internacionalment seria 1000 vegades major que el del dia 13.

Demano doncs, als líders intel·lectuals del sobiranisme, que treballin per fer entendre als precoços de l'independentisme que només amb la unitat (de partits i societat civil), transversalitat i intel·ligència es pot avançar seriosament cap a la sobirania.

PD: De totes maneres, vull felicitar, per la seva valentia, a la CUP, ERC, Independents, MAPA i CiU d'Arenys de Munt. Jo hi seré el dia 5 al míting (em fa gràcia perquè el 75% dels ponents són molt propers a mi), i el dia 13 a donar suport. Endavant!

100 anys d'estelada, el llibre.

Coordinat i fet per la Comissió del Centenari de l’Estelada, prologat per Toni Strubell i Trueta i editat per Cim Edicions, aquest llibre a través de les seves 180 pàgines, està replè de fotografies(moltes d’elles inèdites), documents, publicacions, cartells, fulls volants, segells, insígnies… ens porta cent anys enrere des de la primera imatge de la bandera independentista catalana fins arribar als nostres dies.

Un llarg recorregut que ha fet passar en un segle dels primers pocs separatistes catalans escampats pel món fins arribar als nostres dies, on l´independentisme català ja representa un bon tan per cent de la nostra societat.

El llibre està dedicat a la memòria dels patriotes Francesc Espriu i Fivaller Seras, que la Comissió tingué l’honor de comptar amb ells en la inauguració i la cloenda, respectivament, dels actes de celebració del centenari a Barcelona.



Compra'l a la teva llibreria habitual. Val la pena perquè és història pura i dura del teu país i perquè està molt ben fet.

Vergonya a Cambrils

Fa temps, un amic que es troba exiliat a terres basques, escrivia al seu bloc (crec) que als Països Catalans el més normal del món era cantar amb la llengua pròpia del país, que, a més, actualment havíem passat d'un estat de permanent reivindicació a un de normalitat amb un plus afegit, que podíem gaudir d'una excel·lent qualitat estilística de grups musicals molt variats. Correcte. En definitiva, i parlant pel broc gros, que era de friquis enmarranar-se a cantar només en castellà o anglès a Catalunya, quan no hi ha cap necessitat i ni tant sols la majoria de gent t'entén. Vaja... que la modernitat ja no passava perquè un grup de rock d'adolescents del Ripollès, que no han sortit mai d'aquesta comarca, cantessin per a quatre famílies en anglès en una Festa Major (un fet real i surrealista), sinó que passava per cantar en català i anar desacomplexadament pel món.
Doncs bé, dit això, la setmana passada aquest país i més concretament les comarques tarragonines van haver d'aguantar una humiliació, una baixada de pantalons i una manifestació d'autoodi de dimensions exagerades. A la bonica població de Cambrils es va celebrar un any més el Cambrirock, un festival potent de música que dura quatre dies i on la presència de música en català brillava per la seva absència.
Una quinzena de bandes i n'hi una en català! Però què passa aquí?! Encara no ens hem fet grans?! Al 2009 encara hem d'aprendre que la qualitat no està renyida amb el català?! És un acte de provincianisme o d'ignorància? Això seria surrealista si no fos que realment és dramàtic.

Macaco, un dels personatges culturalment parlant, més perillosos i foscos del país, va ser una de les estrelles d'aquesta vergonya de festival.
Aquest estropici i aquesta fricada ha sigut una gentilesa de l'Associació de Músics de Cambrils amb l'ajuda inestimable de la regidoria de Joventut de l'Ajuntament portada pel personatge Jordi Savall. Qui hagi d'estirar les orelles demano que immediatament ho faci. Jo ja ho he fet des d'aquí.
Vergonya cavallers, vergonya!

Escalfant motors

Ja gairebé hi som, ja hi arribem, aquella línia vermella que l'independentisme català ha estat somniant tants i tants cops ja gairebé la tenim a tocar dels dits. Portem ja 30 anys a l'esquena d'enganys continuats, d'espolis escandalosos, de democràcia a la espanyola (o sigui no-democràcia), de coitus-interruptus i de capficar-nos amb l'intent d'encaixar amb Castella, un fet només esperat pels il·lusos federalistes catalans. Però ara ja arriba, ja la tenim a tocar, la línia que defineix un estat d'atzucac, de no sortida sinó és la lògica i normal que qualsevol país del món ha escollit, la de la llibertat, o dit d'una altra manera la del dret de decidir.
Fa poc hem passat el drama del finançament, un drama a la grega que si voleu que us digui la veritat, desitjava que passés el més ràpid possible, puix tots sabiem que el què arreplagaríem mai seria el que ens pertoca. Si us he de ser sincer tant em fot 3.000, 3.800, com 4.000 milions d'euros, està clar que com més millor, però el que vull dir és que la xifra en definitiva és el de menys, els catalans vam votar favorablement a un Estatut nefast que per a més inri el líder principal de la oposició el va renegociar a la baixa amb el president espanyol. El resultat és que, i ho vull tornar a dir amb tots els seus ets i uts, gràcies a ERC, tenim més del que ens pensavem que ens tocaria respecte l'Estatuet que tenim. I qui dia passa any empeny.
Però ara ve la mare dels ous, ara va de debò, el finançament no deixa de ser una simple branca de la llei mare (la branca més important si voleu, però una branca), ara ve doncs quan la llei més important del país, la llei que regula totes les altres lleis, la llei de lleis, està apunt de ser inexistent, de desaparèixer, d'acabar esclafada i humiliada gràcies a 12 personatges tenebrosos. Aquest Estatut, que és la carta magna que no ens mereixem (els catalans ens mereixem una Constitució), posarà punt i final al procés de construcció autonòmica de l'Estat espanyol: Tenim dues opcions doncs, acceptar ser una gran diputació catalanoespanyola i anar tirant amb el cap cot, o ser un país normal i decidir lliurement fer-nos majors d'edat.
Els partits polítics catalans per tant, tenen molta feina ara mateix; ERC, CiU i ICV junts amb la societat civil ja s'han definit i estant escalfant motors de cara a la gran movilització, el PSC però, com sempre no vol sentir a parlar de res que no faci olor a Espanya. Estar clar doncs, que tots tenen feina, però als sociates no només se'ls hi gira feinada sinó que a més a més tenen un problema gros, molt gros; si no s'afageixen a la normalitat nacional, hauran de fer malabars per enganyar els catalans i intentar fer veure un cop més que amb el PSOE Catalunya hi guanya, i que Espanya és el paradís de llum i color de la diversitat nacional i el respecte a les cultures. Puag!!!
I CiU? doncs els regionalistes, que ara van de sobiranistes (benvinguts a la casa gran, sense ironies) si no es posen les piles, i, ai las! fan el pas definitiu per saltar el mur autonòmic patiran del mateix mal que els sociates. Desitjo de tot cor que el facin.
I de moment, Òmnium (amb els partits abans esmentats) ja ha obert la veda amb la manifestació multitudinària, tot esperant que el sobiranisme català sigui conscient i estigui a l'alçada del moment que estem vivint i de l'estratègia que ha de fer servir, que aquesta no és altra que teixir un denominador comú entre la molta diversitat de persones i ideologies, i traçar una ruta que no es quedi només amb aquesta movilització, per avançar cap al dret de decidir del poble català. Amb això vull dir que tant el búnker ansiós, com els ambigus de torn no espatllin la unitat sencera de tot un poble.
Us posaré un exemple fàcil d'entendre. Sabeu perquè a la Guerra de Separació, altrament dita dels Segadors, el poble català va fer un paper més que digne? Doncs perquè al mateix bàndol hi coexistien un canonge il·lustrat i de classe alta i un pagès afamat i inculte, junts amb totes les contradiccions de classe, de manera de ser i de fer que us podeu imaginar per una causa comuna. Amén.

En Met Miravitlles

Amb el meu afany d'informar i fer entendre que al nostre país, no només està ple de cagadubtes (per tot allò que som un poble d'esperit lliure, però no sabem per a què volem la independència nacional, puix sinó ja seriem lliures), sinó que també hi ha homenots enginyosos, irònics, àvids i sornaguers que han fet que aquesta nació malgrat no tenir un Estat propi, sinó ben al contrari, tenir-ne dos en contra, hagi resolt el tema de la supervivència en cultura, economia i política amb un més que notable. Ara i aquí us faré una petitíssima referència al "Met" Miravitlles.
Jaume Miravitlles i Navarro, figuerenc de naixament, després d'exiliar-se a França per intentar matar el rei espanyol amb la gent de Bandera Negra en el complot del Garrf, va militar a Estat Català i va ser un dels participants en els Fets de Prats de Molló, després va entrar a militar a ERC i va treballar per la Generalitat de Catalunya. Polític i periodista, va fer amistat també amb els genis outsiders que en aquells anys, durant el primer terç del S.XX, van fer de Catalunya un dels llocs de referència mundial de l'avantguarda cultural i de les idees. Per posar un exemple respecte a això, ell va ser un dels actors junt amb Salvador Dalí, de la pel·lícula "Un chien andalou".

I tot això per què? Doncs per posar-vos un trocet de les memòries d'en Met Miravitlles, on parla d'en Francesc Pujols. És molt bo.

He estat amb Pujols dues o tres vegades a la
meva vida. Una d’elles fou durant la Guerra
Civil. Fou l’organitzador d’un acte dedicat
especialment als soldats i oficials de l’exèrcit
popular. Els orador érem nosaltres, només
dos, i ell féu imprimir un anunci que deia
“Mano a mano: Pujols - Miravitlles”.

Jo vaig parlar primer i vaig dir totes les coses
que han de dir-se en situacions com
aquella. El seu discurs, en canvi, fou Pujols
pur, d’una audàcia i d’una valentia moral extremes.
Començà a parlar en català, però
sobtadament s’adonà que a la llotja de prosceni,
aquella que hi ha al costat mateix de
l’escenari, hi havia set o vuit oficials joves
però molt condecorats.

S’adreçà personalment a ells, molt a prop,
donant un cop a l’entaulat amb el seu bastó, i
començà així: “Voy a hablares a Vds. en la
lengua del Estado, porque el número de galones
que llevan en su pecho demuestra que
son castellanos”.

I, en un castellà d’accent marcadament català,
com el d’en Pla, començà a exaltar Catalunya,
el seu pes a la història, i acabà gairebé
tocant-los, una mica sorpresos i espantats
pel que deia: “Vds., a los catalanes, debieran
llevarnos en safata, porque sin nosotros
no sabrían ni qué es el teléfono”.

Pujols és també l’inventor d’una teoria segons
la qual els catalans, anant pel món, en el
futur, ho tindran tot pagat.

Ell ja començà a aplicar la teoria per compte
propi. S’exilià a França, després de la desfeta
republicana, sense sortir, però, de la zona Perpinyà
- Montpeller i sense ni cinc a la butxaca.
Algú, però, s’encarregà de fer real la seva
profecia: Pau Casals, en efecte, convidà Pujols
i el seu acompanyant –el crític musical Moragas–
a l’hotel on vivia, amb dret a llit i taula.

La factura setmanal, la presentaven al gran
músic el dissabte a l’hora d’esmorzar, dins un
sobre postal sense tancar. Casals la mirava
amb un gest maquinal i en acabar d’esmorzar
se n’anava a la caixa de l’hotel i donava un
taló corresponent a les despeses. Ho feia, el
mestre, amb el mínim d’aparatositat, per no
ferir la dignitat dels seus dos amics.

Un dissabte, Casals trigà a baixar, i Moragas
–l’anomenaven “Moraguetes” perquè era petit
i viu– va agafar el sobre, en sortir la factura
feta als seus dos noms, i digué displicent:
“Barato, barato”.

La passà a Pujols, i aquest, sense ni mirar-la,
digué: “Barato? Regalat, home!”

Ho trobo genial!!!