Salut i peles per al 2012

Això, salut i peles tal com deia el gran Flànagan en la inoblidable sèrie La Granja. El Delaguard us desitja que tingueu un bon final i començament d'any. Jo encetaré el que serà la cinquena temporada d'aquest bloc que ja compta amb més de 45.000 visites i uns 400 articles. Podeu estar-ne segurs que una autèntica proesa per a un servidor que no es guanya la vida escrivint. Però bé, l'entusiasme em venç i com se sol dir, mica en mica s'omple la pica.

Us deixo doncs, amb una meravellosa cançó dels mítics Small Faces, que, tot i el títol, a la vida sempre he intantat apartar-me dels infantilismes 'tot o res' i el 'ara o mai'. Ara penso però que entrem en un any on Catalunya i els catalans haurem de començar a preparar-nos per aquests binomis tan perillosos.

Bon any! I endavant les atxes!
All or Nothing - Small Faces

Fart del català emprenyat

Els catalans som pesats, excessivament pesats, a més de covards. Portem 30 anys de democràcia queixant-nos, desfilant amb el cap cot i amb aquell aire de gos apallissat que tanta rabieta fa. Recordeu el gran Saza fent d'empresari català poruc i llastimós a la magnífica pel·lícula La Escopeta Nacional? Doncs això, aquest és el català estàndard dels últims 30 anys. Si li heu d'explicar a algun estranger què és un català, li heu de posar aquest film i explicar-li que som aquesta caqueta.

Dit això, cada vegada fa més basarda aquesta moda entre molts catalans de veure el PP com el dimoni escuat fent-lo servir d'ase dels cops, fins i tot llençant-los-hi pseudoargumentacions catastròfiques que ratllen la bogeria antidemocràtica sense entendre que el PP és ja un partit normalitzat en democràcia. Algú s'ha parat a pensar algun cop que el PP està exercint el mateix paper que qualsevol altre partit del món -gens sospitós de reaccionari- exerciria en el seu Estat? O és que no és normal que un partit estatal vulgui harmonitzar tot el seu territori? Podeu estar segurs que jo faria el mateix per Catalunya. I és que, on s'és vist, per exemple, que la llengua oficial i predominant de l'Estat no sigui la vehicular en una part d'aquest?! Qui no entengui això és que no vol o no ho sap entendre.

El que no és normal és veure com les tifes habituals de Catalunya es passin el dia queixant-se pel maltractament, volent alhora participar i formar part de l'Estat. Qui no és normal és el que posa la banya encara amb l'encaix i el federalisme il·lús. El que no és normal és que la part feble prefereixi estar condemnada al patiment i a la desconfiança perpètua talment com una dona maltractada. El PP és normal, nosaltres no.

O a dins o a fora. O país normal o una regió més. Però per favor, no us queixeu més i acabem ja amb la cantarella del català pobret i emprenyat, feu-ho per les noves generacions almenys. Amb aquesta manereta de fer esteu fent un pèssim favor a la societat i la política. El PP fa la seva feina i la fa molt bé. El PP és infinitament millor que el PSOE en molts aspectes, és un partit seriós que no enganya, i l'únic partit que molt probablement pot treure els espanyols de la crisi. No oblideu que serà amb el PP amb qui haurem de negociar la separació, i no amb uns pelacanyes mentiders del PSOE.

Nosaltres només podem sortir de la crisi econòmica i mental si sortim d'Espanya, això ho sap tothom i és profecia, i aquesta és la qüestió que els nostres partits majoritaris, que han sostingut l'autonomisme durant 30 anys per sobre de tot i de tothom, han de tenir clar.

Menys queixar-se donant la culpa a altri, i més valentia i sentit comú.

Bon Nadal!

CANT III

Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t'has de perdre pel camí
que et va guiant l'estrella cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona 1894-1961)

Adéu PSC, hola PSOE

Lluny del possible desconcert i la indefinició, els socialistes de la regió catalana han tancat el seu dotzè congrés d'una manera immillorable; una gran posada en escena, un procés democràctic impecable i una unitat que si bé al principi semblava ser la pedra a la sabata d'aquest conclave, ha acabat sent una miqueta d'aquella sorra finíssima de platja. Resolent doncs de manera perfecta el problema i integrant sense l'us de la vaselina els candidats semirebels.

Cal felicitar la fermesa i la clarividència que els socialistes de la zona nord-est de l'Estat han mostrat en la seva nova executiva i en el seu programa de futur. Si un partit vol engreixar bé la seva maquinària, no hi ha millor manera que falcar el seu ADN més profund i la seva bossa de vots que els permet aferrar-se en un búnquer indestructible.

Talment com un partit amb clara vocació restringida però, com per exemple ICV, la marca catalana del PSOE finalment ha deixat d'insistir en la seva ambigüitat de partit frontissa i per enèssima i crec definitiva vegada han decidit ser el partit d'una part concreta de la societat catalana. Ells, ara han preferit deixar de competir amb CiU i ERC, i es podran dedicar al transvasament de vots mitjançant l'eix nacional -espanyol s'entén- amb el PP català. En conseqüència i tenint en compte que la centralitat política del país sembla que giri any rere any cap al sobiranisme, el PSOE català s'ha resignat a aquesta centralitat i ha triat conservar el seu compromís amb l'electorat més fidel, per tal de protegir-los, amb l'objectiu final d'intentar reconquerir el govern espanyol des de Catalunya. La seva és una visió estatal i no nacional.

En aquest sentit, el PSC deixa orfe un espai valuosíssim i prou sucós de vells i nous socialistes que, més per estètica i melancolia, creien en un gran socialisme federal - o confederal, els més atrevits i ingènus- que empaltés la meitat de la població catalana i portés Catalunya a ser una regió pròspera i molt més autònoma. Ara, una part important de la socialdemocràcia catalana queda sense xarxa de protecció i és quan ERC, i en bona part ICV, poden fer realitat el seu somni d'eixamplar la seva base pel cantó socialista.

Seria un error gravíssim i una oportunitat d'or perduda que ERC no intentés camelar-se en nom de la centralitat i la socialdemocràcia una bossa de desvalguts que des d'ara mateix pul·lularan sense rumb definit. És ara el moment d'obrir portes i recollir aquell fruit que tanta sang ha fet rajar a ERC els últims anys, és ara i durant els propers tres anys que ERC pot engruixir el seu suport social i presentar-se davant del país com el partit mare del centreesquerra nacional i sobiranista. És ERC qui en aquests moments de trancisió nacional, pot acompanyar la societat catalana a sortir-se'n d'aquest fatigós cul de sac econòmic i nacional.

El congressista espanyol Daniel Fernández, el nou home fort del PSC-PSOE

Qui pogués ser Anglaterra...

Com cada matí del món quan em llevo -ni tard ni d'hora- i ja m'he tret les lleganyes dels ulls, sempre engego el mateix ritual; mirar la premsa, els correus i finalment els meus blocs primordials i preferits. Així, el dia comença un xic més complaent davant les adversitats morals de la societat banal. Entre aquests, mai fallen el d'en Salvador Sostres i el de l'Enric Vila, que són sense dubte, dues veus clares i punyents que ens llencen veritats com a temples i ens abrigallen enfront de tants llepaculs i tanta mediocritat nacional.

El dilluns passat doncs, vaig llegir cadascun de llurs articles dedicats a la crisi europea i em va encantar l'exercici intel·lectual que em produïren pel fet que frase rere frase, mot rere mot, m'era agradable veure com la raó falcava als dos articulistes malgrat que els textos romanien en trinxeres oposades. Llavors vaig tenir un moment de crisi pensant-me que m'havia trastocat, però de seguida li vaig treure l'entrellat i vaig entrellucar la cirereta final que als dos crec que els hi mancava.

En Salvador amb el seu 'Quiro ser inglés', feia retronar amb força la seva retòrica habitual -no gensmenys faltada de raó!- que l'eix anglosaxó era el garant de la pau allà on sempre hi feia falta, sigui als Balcans, sigui a la sonada Europa del s. XX. I reblava dient que no hi ha millor sentit del comú que una societat i una nació que sigui la propietaria del seu destí. És el model liberal, estúpids!

En canvi en Vila, amb el seu 'Val més Berlin que Madrid' i amb un aire absolutament més europeïsta sense menystenir les malvestats que han fet tan França i Alemanya, posava més l'accent en casa nostra i ficava el dit a la llaga en el model desastrós i cínic que sempre ha caracteritzat el jacobinisme francès, culpabilitzant però Anglaterra d'haver regalat el protagonisme europeu a la nació gala just després de la II Guerra Mundial. Té molta raó també, quan diu que d'aquesta crisi segurament que en veurem el naixament, per fi, de l'Europa política. Però la seva, era una crítica severa i continuada al món anglosaxó pel seu despreci cap a l'Euro i la seva especulació diabòlica.

Si ens mirem la geopolítica des de diferents diòptries veurem que, segons el meu entendre, els dos tenen més raó que un sant. I tant que ens agradaria ser com els anglosaxons amb la seva seguretat i autoestima! De fet la Catalunya del XVIII ja ho intentava, ja. I tant que els alemanys són de poc fiar quan arrepleguen massa poder! I tant que els francesos són la gran mentida mundial! I tant que la City anglesa se'n aprofita quan van maldades a l'Euro. Aquí n'hi ha per a tothom...

Per això us dic que malgrat ser articles contraposats en certs sentits, els dos tenen molta veritat i sumen. Si em permeteu doncs, us posaré la cirereta final que hi he trobat a faltar: Jo, que tinc tendència a arrambar-me al món anglòfil, penso que en comptes de mirar-nos de reüll entre el continent i l'illa, m'encantaria que els anglesos fossin a l'eurozona, tant senzill com això, així l'Euro i tots plegats en sortiríem enfortits. De rebot, els francesos i alemanys no tindrien el poder absolut a la UE -que això ja és interessant-, i sobretot el món lliure, representat per nosaltres els occidentals, seria més fort que mai tenint en compte que el Regne Unit seria el representant dels EEUU a Europa.

Jugada perfecte però ingènua per part meva, segurament que sí, però deixeu-me somniar i tenir esperances, que la vida -tal com diu el pujolsià Quimi Portet- és molt llarga; que ens han enganyat!

Ofensiva nadalenca dels Badabadoc

Ja són aquí!
El Nadal i l'esperadíssim 3er senzill del Belda i el Conjunt Badabadoc. I no és cap broma: hi trobareu, com ja us havíem amenaçat, el 'Sóc així', versió nostrada del càntic dels Salvaques, i el 'Ie-ie', revisió acordionística de l'èxit d'en Santamaria, Mongo. Vaja, un èxtasi de modernor!

De moment, us en podreu fer a mans a tres botigues barcelonines. Al Revolver (C/ Tallers, 13), al Daily Records (C/ Sitjes, 9) i al Breakaway (C/ Ramon i Cajal, 158). I a la resta de la nació a l'Oldies de València (C/ Nostra Sra de Gràcia, 6) i al Xocolat de Ciutat de Mallorca (C/ Font i Monteros, 18).

Aprofitant l'avinantesa, us recordem que també podreu adquirir els nostres senzills anteriors. Com també la nostra obra mestra del mestre David Esterri, L'Escala de la Vida, on hi conviuen la Cobla (St. Jordi), Jamaica (El Conjunt Badabadoc), Wagner i Francesc Pujols. AQUÍ en trobareu els punts de venda.

Gràcies per la vostra atenció.
I bon any!

El concert econòmic com a pla estratègic

Fa uns dies Sebastià Alzamora en un bon però alhora desproporcionat article al diari Ara, qualificava de parany la possible consulta pel concert econòmic. La comparava amb les passades consultes sobiranistes en el sentit que el resultat final acabaria sent el mateix: una victòria no vinculant i, per tant, desmoralitzadora. D'incidència nul·la, vaja. Això és tan cert com que la diferència per tenir en compte entre aquesta consulta i les altres és enorme pel sol fet que una consulta organitzada des d'un govern amb tota la parafernàlia que suposa -amb funcionaris treballant-hi- fa que la revolada agafi proporcions abismals respecte de les altres, en què l'Estat, certament, ja ens va prendre la mida.

Alzamora tindria raó si amb la consulta pel concert passés tot allò que ja ens ha passat: una victòria espaterrant, una mobilització general i un estat d'èxtasi nacional que ens faria vibrar durant uns mesos fins que l'autonomisme (CiU+PSC) amb la inestimable ajuda del PP fes baixar el suflé i qui dia passa any empeny. Aquest, malauradament, és un risc que hem de córrer. Però aquesta vegada tot plegat hauria de ser un xic diferent, bàsicament perquè penso que el joc de l'encaix entre Catalunya i Espanya ja ha sobrepassat el límit, i més si es tracta com en aquest cas dels diners de tothom. Si no sortís bé, doncs, el pla B -que és l'important- ja estaria servit.

I és aquí on rau la meva defensa d'aquesta possible consulta pel concert. Penseu que un acte de sobirania com aquest -i més organitzat des d'un govern- sí que pot posar els pèls de punta a Madrid i és, de rebot, la manera més fàcil i segura per fer aixecar un país, per estimular-lo i donar-li il·lusió, que és de fet l'única manera que un país es posi a caminar cap a la plena sobirania.

Els catalans i les catalanes som un poble derrotat i mentalment colonitzat, i és només amb 'pastanagues' que podem fer passos endavant. Trist, però cert. S'equivoca de ple aquell que es pensi que Catalunya està preparada per fer el salt directament a la independència sense passar per un estadi previ com el del concert econòmic.

Hi ha a casa nostra massa lligams culturals, econòmics i de sang amb Espanya i, sobretot, por, molta por encara com per fer el salt directament. Som així i qui no ho vulgui entendre que faci un repàs a la nostra història dels últims 300 anys i veurà com a última hora sempre ha prevalgut la indefinició a l'hora de rematar l'objectiu. Cal ser curosos i falcar bé l'estratègia, altrament ja sabem on ens porten els vols gallinacis, a engreixar les sectes i a donar benzina als cridaners i als rondinaires.

Però ara mateix és CiU qui ho té tot a les seves mans. Cal ser prudent, sí, però directe i sense més dilacions. A l'autonomisme se li han acabat els turrons i té l'obligació de fer un pas decidit cap a la independència fiscal per salvar el país del desastre; en aquest sentit hi tindrà ERC i esperem que ICV al seu costat. Si no és així i torna a agafar el camí equivocat, serà el culpable i l'artífex directe de l'enèsim engany.

Article publicat al Nació Digital

Crida a la mobilització a Castelló. El sud existeix!

A una setmana dels actes centrals de la commemoració del 79é aniversari de les Normes de Castelló he cregut oportú fer ressò d'aquesta important iniciativa que els nostres germans del sud estan portant a terme. Ens conviden a totes i a tots a manifestar-nos en commemoració de la signatura de les Normes de Castelló i per una escola valenciana, pública i de qualitat el dia 17 de desembre del 2011, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana.

És un honor doncs comunicar i allotjar aquesta informació aquí al Delaguard, i animar-vos als que pogueu a assistir als actes. Aquí us deixo amb la crida que han fet:

PER UNA ESCOLA VALENCIANA, PÚBLICA I DE QUALITAT.

Crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló-Al País Valencià.

Ja fa temps que estem acostumats que el govern no contribuïsca a la causa de l'extensió del valencià com a llengua vehiculadora de la vida social del nostre poble, la llengua que hi acompleix la funció de cohesió social. Ans al contrari, fa massa anys que ens n'hem de defensar, dels qui manen, i de la seua política de constant arraconament de la nostra llengua de tots els àmbits en els quals, amb la tenacitat i el compromís de la societat civil, s'havia aconseguit introduir tot compensant (mínimament) el secular domini que el castellà hi havia mantingut.Les darreres apostes del govern valencià, com la censura d'un mitjà de comunicació en la nostra llengua com TV3 i l'aposta per un model “trilingüe” en l'educació, que aboca a una reducció d'hores d'ensenyament en català en aquells llocs en què es trobava efectivament implantat i a un domini encara més pronunciat del castellà, ens obliguen novament a eixir al carrer en defensa de la nostra llengua. És per això que des de les entitats que formem part de Castelló per la llengua emplacem la societat castellonenca a manifestar-se per:una escola valenciana, pública i de qualitat. L'escola exerceix una funció clau de cohesió social, i en aquest sentit la llengua dels valencians ha de ser-ne llengua vehicular. S'ha demostrat que el model d'ensenyament en valencià ha donat els millors resultats en tots els camps, i que és l'únic que garanteix l'adquisició de les destreses necessàries en la llengua del país. Cal enfrontar globalment la resistència a l'ofensiva contra el català a l'ensenyament, que també pateixen al Principat, amb l'ofensiva judicial contra el model de conjunció, o a les Illes, on el govern popular promou una educació en què el català hi jugue un paper marginal. L'enemic és el mateix: la defensa l'hem de pensar conjuntament.la reivindicació de la nostra pertinença a la comunitat de llengua catalana, una comunitat lingüística mitjana en el context europeu, ja que la nostra llengua és parlada, dalt i baix del Sénia i a les Illes per vora 9 milions de persones. Reclamem polítiques conjuntes de promoció de la nostra cultura a nivell extern i l'impuls d'estratègies comunes de revitalització i protecció de la nostra llengua i de polítiques culturals que afavorisquen les potencialitats de la nostra comunitat lingüística. Volem un espai comunicatiu conjunt: per la recepció de TV3 i IB3 al País Valencià; i per un Canal 9 digne, sense manipulació, que impulse la normalització del valencià i que es puga veure arreu del nostre domini lingüístic.la resolució de la problemàtica entorn dels models normatius de llengua. Cal que l'AVL reconega sense embuts la unitat de la llengua catalana per estroncar els perills d'una deriva isolacionista, de consolidació en el pla legal i de la normativa lingüística de dues llengües diferents per la via del distanciament dels models formals de la llengua. Contra els qui impulsen la divisió i l'afebliment de la comunitat lingüística catalana, ens reivindiquem en la unitat que ens dóna força per tirar endavant el procés normalitzador. El 1932, les Normes de Castelló van marcar en aquest sentit un camí fet de seny i de fe en les possibilitats del nostre poble: cal aprendre la lliçó i saber-ne estar a l'alçada.És per tot això que ens manifestarem el proper dia 17 de desembre, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana; que emplacem els particulars i les associacions de Castelló de la Plana, del País Valencià i de la resta del domini lingüístic català a mostrar la seua adhesió a aquesta crida; i que convidem les associacions de Castelló de la Plana a donar suport i a participar activament de la plataforma mobilitzadora Castelló per la llengua, per coordinar els esforços de tots plegats de manera cada vegada més efectiva i en més àmbits per la plena normalització de la llengua a la ciutat i el seu entorn.

Castelló per la llengua, desembre de 2011

AQUÍ teniu més infomació de tot plegat.

La fada i el senyor encarregat

Talment com si d'una pel·lícula de sèrie B es tractés, aquest nostre dissortat país ensenya massa sovint tota i cadascuna de les vergonyes que produeix. Si en aquestes pel·lícules tot, absolutament tot és ranci, començant per l'ambientació, passant pel guió i acabant amb els actors i les actrius, Catalunya seria un plató ideal per rodar un d'aquests particulars films, puix és un camp abonat per a mediocres i covards.

La història nacional és plena d'actors desgraciadets que han pul·lulat per les nostres contrades amb aires de grandesa -de grandesa provinciana, s'entén- pontificant a tort i a dret assegurant, sense cap sentit del ridícul, que ells han tingut la solució màgica de l'encaix a les seves mans. Només hem d'entendre el perquè de 300 anys de submissió absoluta al regne d'Espanya amb l'afegitó penós de voler caure simpàtic tot fent 'pedagogia', per veure ràpidament el fracàs estrepitós de l'autonomisme/federalisme/regionalisme i els seus respectius líders de ment recargolada.

Aquests últims dies, doncs, hem sofert dos d'aquests llargmetratges -dic 'llargs' perquè això té pinta de durar- protagonitzats per dos grans personatges de la política catalana de sèrie B. Montilla i De Gispert, De Gispert i Montilla, dues cares de la mateixa moneda que aquesta terra ha produït i que lamentablement ens han premiat amb el seu empobridor espectacle. La fada i el senyor encarregat, el senyor encarregat i la fada, tots dos grisos i indignes dels llocs que representen i que els queden molt grans, massa grans. Que prenguin consciència del que representen i que es posin a l'alçada del càrrec o que pleguin. Una podria deixar de censurar en plena democràcia, i l'altre, per salut de tothom, hauria de deixar de fer enrojolir el país sencer i retirar-se de la política. Catalunya hi guanyaria sense aquests personatges que representen la petitesa i l'esquifidesa nacional.
 

Cap a l'Astúries modernista!

Sí companyes i companys... Se m'obre un llarg cap de setmana ben especial i ple d'emocions que em comportarà gaudir de les delicies gastronomicoculturals que Astúries ens pot oferir. I tot això amb millor companyia encara. A més, no puc deixar de fer esment del festival que assistiré dedicat a la cultura Mod i seixantera, The Beats Goes On, que aquest cop s'ha traslladat a la bonica ciutat de Xixón. Un destacable festival que representa el germà petit del gran Euroyeye que també es fa en aquesta ciutat atlàntica. Un lloc de trobada que farà les delícies dels amants de l'elegància i la música negra durant quatres dies.

Entre scooters i vinils, hi podrem veure els amics vallesans Canary Sect i també una interessant banda basca anomenada Brand New Sinclairs.

Així doncs, tanco aquest bloc ben bé per una setmana desitjant-vos que tingueu un bon pont sense oblidar que els catalans i catalanes no tenim Constitució, o en tot cas, tenint present que en tenim una que ens va en contra. Passeu-ho bé, que jo sí que ho faré.
SALUT, SIDRA I MODERNOR!






Els baracaldesos Brand New Sinclairs

Discutir, l'esport nacional

En un país com el nostre on l'acomplexament, l'esquizofrènia i el surrealisme formen part inseparable de la idiosincràcia pròpia, és completament raonable i normal que elecció rere elecció s'acabin votant partits que escapcin directament el benestar dels seus conciutadants. Un país que elegeix la negació del seu benestar, és a dir, no vol que els seus diners siguin administrats des de la seva llibertat està abocat a la decadència indefinida i fa que qualsevol debat social estigui sempre contaminat des de bon principi.

Ho podem veure ara, per exemple, amb el moviment dels indignats -la típica resposta populista sense rumb amb una alta dosi de síndrome d'Estocolm- i amb les discusions polítiques, ètiques i morals de polítics, sindicalistes i tertulians en cada un dels problemes que ens afecten com a poble. No entendre que vivim dins d'una anomalia majestuosa amb un espoli econòmic dramàtic, és la causa de la nostra desgràcia. I així qui dia passa any empeny fins a la derrota final...

Doncs bé, una d'aquestes discussions que ha tornat a saltar a la palestra i que a Madrid se la miren amb cara de 'esto no va conmigo aunque yo sea el culpable' és la retallada a TV3 (aquesta la tractaré en un proper article) i també la del funcionaretat públic, arrant de la possible baixada de sous -per segon cop- l'any que ve. En aquest sentit, és de vergonya aliena veure alguns opinaires discutir per discutir per si 'un dia vaig veure tal funcionari que va fer campana', o si 'aquell es repenja a la feina', o si l'altre 'és un inútil'. Al més pur estil 'Banda Ampla', ens passem el dia discutint sobre anècdotes personals que la majoria de les vegades no interessen a ningú, en comptes d'abordar la qüestió en la seva globalitat.

Ras i curt. Un país necessita funcionaris? És clar que sí, ningú ho discuteix. És cert que un Estat amb un accés de funcionaris és un llast econòmic i hipoteca i frena mentalment l'enginy i el progrés d'una societat? Evident. És cert que els països que tenen com a model una economia de monopoli amb un exèrcit de robots està condemnat al fracàs ètic i moral? Més clar que l'aigua. Per tant, és tan senzill com entendre que si vol funcionar un model de treballadors socials depenents de l'Estat calen tres coses bàsiques: Una. Qualificar bé el funcionarietat. Dues. Cuidar-los i incentivar-los perquè la seva feina és vital i no té preu. I tres. Perseguir sense treva i ser implacable amb el gandul, l'inepte i el barrut. A partir d'aquí l'equilibri entre la funció social raonable i en la justa mesura i l'emprenedoria autònoma és la pedra angular d'un país avançat i just.

Ressaca electoral: Set punts.

Per començar faré servir un tòpic. Tranquils! No és el rabiós 'la festa de la democràcia', sinó que la nit dels resultats va ser molt, però que molt llàrga i altament emocionant almenys pels que ho vivíem des de can Calàbria. Més propi d'un país encara per democratitzar, havíem passat la mitja nit sense saber encara el 100% escrutat pel Congrés amb els nervis a flor de pell per culpa d'un diputat que ballava constantment per Girona, i que finalment se l'han endut els independentistes en detriment del PSOE, a l'espera però, del vot de l'estranger.

Així doncs, amb una ressaca considerable de xifres, aquí us llenço les set conclusions de les eleccions d'ahir:

1. El PSOE ha tornat a perdre unes eleccions en part per una crisi de cavall però sobretot per la seva maldestre manera de gestionar-la. Així doncs, mentre els socialistes han perdut més de quatre milions de vots, el PP n'ha guanyat tan sols mig milió. Són un desastre.

2. El PP amb una majoria absolutíssima té ara el repte principal de treure l'Estat d'una crisi galopant. Veurem com s'empesca el nou govern espanyol per reduir el dèficit i de quina manera ho fa tenint en compte que qui mana en aquesta matèria és i serà la UE. Per exemple, suprimirà autonomies que no serveixen absolutament per a res? És primordial també rebaixar l'alt nombre d'aturats puix és la xacra més important que viu l'economia espanyola. La despesa que destina l'Estat per pagar aquests subsidis és insostenible. I per tant, caldrà invertir en les PIMES per generar llocs de treball i sobretot no gastar en obres faraòniques que són un llast i invertir en educació i en R+D+I. Entre altres qüestions...

3. La notícia que reconforta d'aquestes eleccions , és veure com ha quedat el mapa de l'Estat. Aquells il·lusos defensors de la tesi de les dues Espanyes un cop més la realitat se'ls tira a sobre. L'empirisme ens ensenya que en el fons, simplement existeix una Espanya i dues nacions diferents que malden per sobreviure i lluiten per alliberar-se. Punt. Veurem com ho gestiona això Don Mariano i veurem si el totpoderós PP és el de l'arrel castellana -llegiu-hi Aznar- o intenta fer la viu-viu i actuar amb pragmatisme respecte el País Basc i Catalunya. Crec sincerament que ensenyarant primer la cara amable per tot seguit entrar en una espiral jacobinista.

4. Els resultats a Euskal Herria són espectaculars. Felicitats per a l'esquerra abertzale! Aquí, cert independentisme nostrat encara n'ha d'aprendre d'això que anomenem la real politik i practicar-la en positiu. Ells tenen clar que només amb la potència de grans altaveus poden il·lusionar un país sencer i tocar poder de veritat. És a dir, forjar la clau que obre la porta cap a la victòria final. Malauradament el sobiranisme català encara confia amb un senyor calb que es vanta de no ser independentista o pitjor encara, decideix fer de cabra i pujar a les muntanyes que diuen que l'aire fresc purifica el seu independentisme. Allí poden fer els seus aquelarres pensant-se que són molts i importants. Que trist tot plegat, mare meva...

5. Felicitar CiU pel seu resultat que manté encara la flama tot i les retallades i tenir el desgast de governar. La població catalana -agradi o no- ha avalat un cop més la política de la federació nacionalista i ha enviat per fi el PSC als seus quarters d'hivern (una gran notícia sense dubte pel país).
Ara bé, la gran qüestió que s'albira al país i el maldecap que li ve a CiU és quina estratègia de pactes primarà; es llençarà als braços del PP per no trencar relacions amb l'Estat? O s'abrigallarà amb els partits catalans que vulguin iniciar el camí del dret a decidir per caminar junts cap a la independència econòmica i política? Situació difícil sense dubte per a CiU, sabent que el 2014 el suport de la població potser ja no serà tan a cegues. Dependrà del camí que triïn.

6. L'unionisme a Catalunya retrocedeix any rere any tan en les enquestes com en els processos electorals. Fa quatre anys els partits unionistes obtenien 33 escons amb un 62% dels vots. Ara en tenen 25 amb el 47%. Una molt bona notícia sense cap mena de dubte. El corc que hem de patir però, és la ràpida normalització que els populars estan experimentant a casa nostra, un fet on CiU hi té molt a dir i a fer.

7. ERC amb un temps rècord realitza un congrés envejable, es renova, aconsegueix tallar una emorràgia preocupant i remunta en tan sols tres mesos una situació on partia de zero diputats a obtenint-ne -moralment- tres. Felicitats doncs per a l'Oriol Junqueras i a la direcció del partit, que ara se'ls hi obre una feinada de por per aconseguir que en els propers tres anys recol·loquin el partit en el lloc que li pertoca.

ERC ha de decidir si vol ser un partit de majories i de govern o vol ser la ICV de l'independentisme. És a dir, un cop recuperada bona part de la bombolla independentista, hauria de concentrar-se a mantenir-la i a conjuntar una oposició en positiu al govern de la Generalitat amb la recuperació de l'espai del centreesquerra nacional. Una tasca difícil.

Ara, amb un PSC esfondrat, l'estratègia de rapinyar cert espai que ells ocupaven té més vigència que mai per convertir el partit republicà en un partit central de la política catalana. És només així que es pot créixer de debò per després presentar-te davant de CiU amb l'aval de la grandesa, i ser creïble amb el compromís de col·laborar des del progressisme en un govern de concentració nacional. Això només pot ser possible si ERC passa de ser el partit del crit d'independència, a ser el partit central de l'esquerra nacional i sobiranista.

20N, seguirem fent el ximple?

És habitual en cada contesa electoral sentir aquella cantarella clàssica de que el canvi va de debò, que s'escriurà un gran capítol de la història, que sembla que haguem de viure aquell partit del segle que els senzillets periodistes esportius ens venen de tant en tant. Duran els últims 80 anys només hi ha hagut dos veritables trencaments de règims, un va ser el 31 i l'altre al 39, i tot el que s’ha esdevingut després no han estat res més que evolucions i/o reformes. Per tant, el que viurem aquest proper diumenge serà una simple elecció més en què, per postres, ja sabem des de fa temps quin partit polític en serà vencedor. El patetisme de la jornada el protagonitzarà un partit que per segona vegada perdrà unes eleccions bàsicament per mèrits propis. És ben bé que s'ho haurien de fer mirar...

D'Espanya, arribats a aquest punt, ja no se s'espera absolutament res. Ho hem tastat tot, i tot té el mateix gust. Per això el que realment interessa és què passarà a Catalunya on el frec a frec i l'emoció encara hi tenen cabuda. Primerament, doncs, seria recomanable que els partits d'obediència catalana obtinguessin un bon resultat i superessin els de l'altre cantó. Sí, crec que ja va sent hora de pensar que després de 30 anys de règim constitucional espanyol el binomi 'nació vs. província' aplicat a la societat catalana comença a tenir una línia definida. Només amb una victòria punyent de les forces nacionals aconseguirem fer atractiu el nostre camí i així sumar i cosir encara més el país.

En segon terme, hem de saber que CiU intentarà pactar amb el PP, ho porten en el seu ADN. És i serà un partit de pactes amb Espanya. En això hem de veure-hi, però, certa lògica i fins i tot sentit comú. De debò, fora ironia, és comprensible que el primer partit de Catalunya exerceixi aquest paper i més ara que governa la Generalitat de dalt. La qüestió però és si s'arronsaran per enèsima vegada o mostraran dignitat tal com ens repeteixen diàriament. Malauradament, amb en Duran al capdavant tot trontolla.

I finalment, tindrem el desitjat independentisme nostrat que tant puja però que no acaba d'arrencar. Crec que és de justícia i d'elevada importància que l'independentisme torni a brillar a les urnes i aconsegueixi sumar per una senzilla raó; Perquè la política o la fas o te la fan, i a la taula d'en Bernat qui no hi és no és comptat. L'independentisme d'estampeta amb complex de cabra o el que es vol abstenir hauria de començar a entendre que la política no és un joc de taverna, i menys sabent que aquí ningú pot anar de sobrat. No hi ha res que faci trempar més el nostre país que veure com l'opció sobiranista carrega allà on sigui; a Espanya, a Europa o al món. Perquè només amb altaveus potents podem fer que el conflicte segueixi ben viu.

Per tant, volem que les forces sobiranistes de l'Estat amb ERC a casa nostra facin espeternegar el Congrés dels Diputats, o ens quedarem a casa rondinant i jugant a ser el més independentista sense que ens conegui ni el papa de Roma? El 20N ho podem fer possible.

Article publicat al NacióDigital.com

L'espanyolitat del país en mans de CiU

Hi ha un fet dramàtic que a Catalunya el pagarem durant molt de temps si CiU no hi posa remei immediatament. Aquest, és la normalització a Catalunya d'un partit sorgit directament del franquisme que representa la dreta més rància i l'espanyolisme desacomplexat, el Partit Popular. Un partit que basa la seva acció política en la Catalunya dual i en la no cohesió, en la reactivació de la cultura espanyola a casa nostra i en conseqüència la preservació de la figura del colon espanyol com a possible força de xoc. Amb això no disten gaire dels socialistes, tot sigui dit.

CiU està jugant amb foc hipotecant el país per una senzilla qüestió de covardia pura i dura respecte els lobbys més poderosos amb seu a Barcelona i a Madrid. Ells saben que podrien pactar mantenint una majoria folgada amb qualsevol altre partit central català per materialitzar un govern de defensa nacional tenint en compte aquests moments tan durs de crisis vàries. Diria més, entre ERC i PSC podria trobar perfectament complicitats socialdemòcrates, de progrés i evidentment de catalanitat. Sí, ja ser que en aquests moments d'inevitables retallades es complica la relació entre aquests partits i calen esforços de tothom, però és CiU pel seu paper de partit majoritari i de govern que ho pot fer i ho ha de fer possible. És tan senzill com tenir voluntat i valentia política.

És clar que des del minut zero CiU ja governa la Generalitat amb la complicitat del PP, ja els hi ha donat alcaldies importants, càrrecs a la Mesa del Parlament en detriment d'ERC, ha pactat els pressupostos de la capital del país amb ells, i el que és més surrealista, ha donat l'àrea de cultura de la Diputació de Barcelona -sí, sí, ho heu llegit bé, cultura- a la candidata popular de Rubí que es va presentar a les municipals amb aquests dos eslògans: "una ciudad, dos lenguas en libertad" i "Primero los de casa". Ole tu! El pitjor de tot és que ens volen fer creure que ells pobrets, estan obligats a pactar amb el PP perquè el país és tan diabòlic que els únics angelets que hi ha són els populars. Va, home va!

La pregunta del milió per tant serà: Què passarà quan el PP victoriós no resolgui el tant reclamat per CiU problema de l'espoli fiscal transformant el model en el sistema del concert econòmic o independència fiscal? Dues opcions, o CiU s'entrega un cop més i definitivament al regionalisme i arrossega Catalunya a la provincialitat perpètua, o fan valer la seva pàtina sobiranista i engeguen definitivament el procés de trencament amb l'Estat. D'aquí a molt poc ho sabrem.

Iceland is not Catalonia

Diumenge al capvespre, mentre gaudia del bon reportatge del '30 minuts' sobre el crack islandès, van passar-me pel cap odioses comparacions que inevitablement existeixen entre aquell paradís nòrdic i el nostre mediterrani. Tot plegat, van ser quatre les conclusions que van fer més fortuna i les escollides per compartir-les amb vosaltres. Disparo!

Una, que la teoria del small is much better aplicada a un estat és una veritat com un temple.

Dues, que és urgent que els governs, malgrat que estan continuament mal assessorats tan per les agències de qualificació com pels pèssims economistes als quals fan cas, han de posar fil a l'agulla pel que fa a les males pràctiques dels bancs i dels seus alts dirigents. Per no parlar de la deixadesa en les mesures contra el frau fiscal.

Tres, que els indignats d'allà són com el fill/a que tota mare voldria tenir. Gent compromesa i treballadora que s'arremanga per fer un país i una política millor. Va ser gratificant veure l'escena dels dos activistes islandesos que van ser convidats a Barcelona pels indignados nostrats. El primer que saltava a la vista era l'estètica d'uns i altres, però la glaciació islandesa va arribar quan aquests van recomanar lluitar eficaçment des de dins del sistema per entre tots ajudar a fer unes lleis millors que ajudin el país a sortir-se'n. La cara de pàmfil que els hi va quedar als màrtirs de la Plaça de Catalunya va ser tot un poema. És a dir, era la revolució reformista i pragmàtica enfront de la revolució maximalista i del desordre.

I quatre, que la comparació entre la idiosincràsia nòrdica i la llatina és impossible i com he dit odiosa. Allà els canvis poden ser ordenats i cívics, aquí la picaresca i el poc compromís és un llast terrible.

Doncs bé, dit això avui m'he llevat amb dues notícies que confirmen la nostra decadència a l'hora de valorar un cop més la nostra economia. Una és que els hotelers barcelonins demanin a crits que el mega complex xaró 'Las Vegas' s'instal·li a Catalunya, que com tothom sap és un país de grans vastes extensions de territori desèrtic (Sebastià Alzamora dixit) molt aptes per a portar a terme negocis com aquest. Sembla que encara no hem descobert què vol dir el terme 'economia productiva' i, sobretot, que no hàgim après res dels errors que ens precedeixen. L'altre és veure com el president de l'eix comercial Barna Centre, Javier Cottet, demana a l'Ajuntament que els comerços puguin obrir tots els diumenges i festius de l'any. No cal ser gaire intel·ligent com per veure que això només benificiarà als grans centres comercials en detriment del petit comerç, que és una de les bases de l'economia catalana.

Mira que sóc poc partidari de la intervenció administrativa al sector privat, bàsicament perquè és només amb llibertat i amb poques traves quan una economia és sana, però és quan es posa en perill tot un sector important per al col·lectiu que allò públic ha d'intervenir, i intervenir amb contundència. Queda dit!

Economies improductives

Fa molt de temps vaig veure un documental per la televisió que m'ha quedat gravat a la ment per sempre més. Es tractava d'un reportatge molt ben fet i precís sobre la vida social del poble romanès poc després del seu alliberament del jou comunista. S'hi mostraven els canvis i les diferències que patia una població massa anys acostumada a una manera de fer i de ser i les dificultats i/o oportunitats que albiraven amb el nou sistema polític.

Recordo perfectament una de les accions que el nou govern va portar a terme. Es tractava d'incentivar econòmicament a pagesos i exfuncionaris amb uns quants milers de leus romans perquè reflotessin la seva economia creant nova empresa, però, sobretot, també cultivant-los en una nova manera d'entendre les relacions comercials. Això en una població que de la nit al dia va veure's sense el coixí confortable i alhora alienador de l'Estat controlador. És a dir, s'intentava que amb una ajuda el poble despertés i comencés a produir petites riqueses autònomes per així entrar en la competència, que és la mare del progrés i de la millora econòmica d'un país. Un lliure mercat obert al món dins d'una certa protecció estatal -és clar- que permet l'intercanvi lliure de productes i, per tant, la creació d'empreses diverses que automàticament generen llocs de treball i una millora social, a més d'incentivar l'enginy i el desenvolupament.

No cal que us digui que aquell procés malauradament va ser un fracàs absolut, bàsicament perquè aquella pobra gent no sabia ni com posar-s'hi. Portaven el llast de masses dècades amb el xip posat d'una societat robòtica on el subsidi i la falta d'idees innovadores eren el pa de cada dia. És el que té una economia de monopoli.

Doncs bé, és evident que existeixen altres economies que pateixen eternament d'aquest mateix llast mental, unes economies com la grega -per no dir l'espanyola- on gairebé tot es basa amb el frau, l'economia improductiva i el subsidi i que, per a més inri, encara es veuen capaços de contradir als que els volen salvar la vida posant en escac els mercats europeus.

El desafiament grec sense previ avís només respon a una simple i trista tàctica partidista de Papandreu per salvar el seu govern, veient que el 60% de la seva població refusa el rescat, i posant en risc no només el seu país sinó l'estabilitat de tot el continent. L'Europa del futur farà bé d'alliberar-se d'aquests tipus d'economies. I és que no hi ha pitjor malalt que el que es pensa que el curaran.

El més trist de tot és veure un cop més com l'esquerra tronada catalana amb ICV al capdavant, s'ha posat -sense vergonya- al costat del president grec enfront d'Alemanya i França (països que curiosament se'n surten econòmicament, vés per on!). Curiosa la facilitat de modular que té aquesta gent; fa uns dies a favor de la gent revoltada contra el govern i ara a favor de Papandreu. Suposo que tot sigui per anar contra el diabòlic Occident amb la mateixa retòrica demodé de sempre.

A Madrid, Catalunya SÍ

Demà dijous comença oficialment la campanya electoral de les eleccions al Congrés i Senat espanyols. Unes eleccions vitals -com totes- que brinda la possibilitat de fer sentir la nostra veu, la veu catalana de la fermesa i la dignitat al Regne d'Espanya. Cal ser-hi presents, cal que l'independentisme i l'internacionalisme faci pinya per fer forat a l'Estat i presentar el nostre envit davant les corts espanyoles, un lloc que no deixa de ser el primer entrebanc cap a la normalitat nacional i social del país.

Des de Catalunya doncs, la candidatura d'ERC-RCat i la plataforma Catalunya SÍ es plantarà a Madrid per plantejar-los i avisar-los que el nostre país ja ha emprès el seu camí cap a l'alliberament nacional i el seu progrés social. I és en aquest sentit que també pensa comptar amb les altres opcions nacionalistes i/o independentistes d'arreu dels PPCC com també amb les basques i gallegues per a fer un front comú. I és que la política i la lluita te la fas, o te la fan.

Vota per ser-hi, vota per guanyar!

Us deixo amb el manifest de la plataforma Catalunya SÍ i alguns dels seus adherits més rellevants:

MANIFEST CATALUNYA SÍ

El proper 20 de novembre hi ha eleccions al Congrés de Diputats i al Senat espanyols. Creiem que els catalans hi hem de participar per tal de poder utilitzar a favor nostre totes les possibilitats que ofereixen aquestes institucions.

Per defensar els interessos de Catalunya en aquests comicis, un conjunt de persones compromeses amb el país que treballem per la independència des de la societat civil, de sensibilitats i orígens diversos, hem constituït la Plataforma Catalunya Sí. Des d’aquesta Plataforma volem donar suport a la candidatura encapçalada per l’escriptor i historiador Alfred Bosch i el doctor Moisès Broggi.

En un moment en què els moviments socials han guanyat els carrers de les nostres viles i ciutats, en nom del dret a decidir, la justícia social i les llibertats nacionals, no només com a opció, sinó com a necessitat urgent, creiem que és l’hora d’enfortir una nova manera de fer política, més participativa i que connecti amb la ciutadania:

- Una nova política que entenem com a acció per donar solucions eficients i reals als problemes del dia a dia de les persones, en un context econòmic extremadament difícil.

- Una nova política que entenem com a lluita per resoldre els problemes econòmics del nostre país, amb un espoli fiscal que ens impedeix mantenir l’estat del benestar tal com l’entenem i com el volem, i que atura el nostre desenvolupament.

- Una nova política que entenem com a fórmula per blindar la nostra llengua, el català, instrument de cohesió social i d’identitat col•lectiva, constantment qüestionada i atacada des de la voluntat persistentment uniformadora de l’Estat.

- Una nova política que, en definitiva, entenem necessària perquè Catalunya assoleixi la independència, indispensable per al seu desenvolupament social, cultural i econòmic.

Avui, persones amb una llarga trajectòria d’activisme per la defensa de les llibertats nacionals i democràtiques del nostre país han fet el pas d’engruixir l’independentisme polític. I nosaltres, gent bregada en la participació, en l’esperit de les accions col•lectives i democràtiques, volem fer aquest pas amb ells.

Ens constituïm, doncs, com a plataforma Catalunya Sí per donar suport a l’Alfred Bosch i a en Moisès Broggi, i a tot el que representen, en l’única candidatura independentis ta d’aquestes eleccions. Perquè estem cansats d’esperar, perquè volem una societat justa i lliure de la tutela d’Espanya; perquè veiem el futur amb il•lusió i no tenim por de decidir allò que volem ser. I ens cal dir-ho ben alt i ben fort pertot arreu per tal d’arribar ben aviat a poder construir de manera pacífica i democràtica el nostre futur com a Estat inde pendent.
Fem, doncs, una crida a la societat civil a adherir-se a aquesta plataforma, convençuts que la independència política és l’única via i condició de possibilitat per resoldre els problemes quotidians de la ciutadania i del país.

Catalunya, desperta!
Ara Sí, així Sí, Catalunya Sí!

Músics i artistes:
- Lluís Llach
- Gerard Quintana
- Joan Reig
- Lluís Gavaldà
- Quim Masferrer

Escriptors i periodistes:
- Màrius Serra
- Jordi Llavina
- Àlex Gorina

Món universitari:
- Ferran Requejo
- Elisenda Paluzie
- Xavier Cuadras

Sindicalistes:
- Laura Pelay (UGT)
- Noël Climent (CCOO)

Representants d’entitats empresarials:
- Ramon Carné
- Isabel Galobardes

Representants del sobiranisme cívic:
- Jordi Porta
- Pep Cruanyes
- Miquel Sellarès
- Jaume López
- Carles Mora
- Carme Teixidor
- Gemma Ferrer

I personatges de la trajectòria de:
- Fèlix Martí
- Pare Manel
- Gorka Knörr
- Moisès Broggi