20N, seguirem fent el ximple?

És habitual en cada contesa electoral sentir aquella cantarella clàssica de que el canvi va de debò, que s'escriurà un gran capítol de la història, que sembla que haguem de viure aquell partit del segle que els senzillets periodistes esportius ens venen de tant en tant. Duran els últims 80 anys només hi ha hagut dos veritables trencaments de règims, un va ser el 31 i l'altre al 39, i tot el que s’ha esdevingut després no han estat res més que evolucions i/o reformes. Per tant, el que viurem aquest proper diumenge serà una simple elecció més en què, per postres, ja sabem des de fa temps quin partit polític en serà vencedor. El patetisme de la jornada el protagonitzarà un partit que per segona vegada perdrà unes eleccions bàsicament per mèrits propis. És ben bé que s'ho haurien de fer mirar...

D'Espanya, arribats a aquest punt, ja no se s'espera absolutament res. Ho hem tastat tot, i tot té el mateix gust. Per això el que realment interessa és què passarà a Catalunya on el frec a frec i l'emoció encara hi tenen cabuda. Primerament, doncs, seria recomanable que els partits d'obediència catalana obtinguessin un bon resultat i superessin els de l'altre cantó. Sí, crec que ja va sent hora de pensar que després de 30 anys de règim constitucional espanyol el binomi 'nació vs. província' aplicat a la societat catalana comença a tenir una línia definida. Només amb una victòria punyent de les forces nacionals aconseguirem fer atractiu el nostre camí i així sumar i cosir encara més el país.

En segon terme, hem de saber que CiU intentarà pactar amb el PP, ho porten en el seu ADN. És i serà un partit de pactes amb Espanya. En això hem de veure-hi, però, certa lògica i fins i tot sentit comú. De debò, fora ironia, és comprensible que el primer partit de Catalunya exerceixi aquest paper i més ara que governa la Generalitat de dalt. La qüestió però és si s'arronsaran per enèsima vegada o mostraran dignitat tal com ens repeteixen diàriament. Malauradament, amb en Duran al capdavant tot trontolla.

I finalment, tindrem el desitjat independentisme nostrat que tant puja però que no acaba d'arrencar. Crec que és de justícia i d'elevada importància que l'independentisme torni a brillar a les urnes i aconsegueixi sumar per una senzilla raó; Perquè la política o la fas o te la fan, i a la taula d'en Bernat qui no hi és no és comptat. L'independentisme d'estampeta amb complex de cabra o el que es vol abstenir hauria de començar a entendre que la política no és un joc de taverna, i menys sabent que aquí ningú pot anar de sobrat. No hi ha res que faci trempar més el nostre país que veure com l'opció sobiranista carrega allà on sigui; a Espanya, a Europa o al món. Perquè només amb altaveus potents podem fer que el conflicte segueixi ben viu.

Per tant, volem que les forces sobiranistes de l'Estat amb ERC a casa nostra facin espeternegar el Congrés dels Diputats, o ens quedarem a casa rondinant i jugant a ser el més independentista sense que ens conegui ni el papa de Roma? El 20N ho podem fer possible.

Article publicat al NacióDigital.com