Votar és la via. Votar SÍ-SÍ és la solució

Avui l'independentisme majoritari farà un acte de força. Avui Esquerra Republicana de Catalunya explicarà per enèsima vegada que ja no ens alimenten molles i que ara volem el pa sencer. En aquests moments tan crucials en que el país i el seu moviment polític més àmpli i transversal, el catalanisme, es debat en si cal continuar regenerant Espanya, o si per contra, fa el salt definitiu per encalçar la majoria d'edat, l'independentisme manifestarà des del Fòrum de Barcelona que només el doble SÍ ens farà homes i dones lliures. Ja només depèn de nosaltres, talment com totes les independències de tots els països del món guanyades a pols i amb fermesa que és com s'han de fer realment les coses. 

Catalunya està en una cruïlla, i malgrat la desorientació que certs sectors impulsen des de l'ignorància, la covardia o la mala fe, ja no pot fer més el ridícul, ja no pot continuar el llastimós paperot de la queixa il·limitada, mentre espera la bona nova que ha d'arribar de l'estepa castellana. Sí, encara hi ha un tipus de gent que s'està pensant el vot a la segona pregunta a partir de la reacció que l'estat tindrà ara. Encara! Si no som prou madurs com per viure en llibertat política, doncs millor que ens hi posem bé per rebre per totes bandes. El nostre futur immediat serà el que voldrem i mereixem.

Votar és la via perquè en el món civilitzat no hi ha forma més potent i creïble que introduir democràticament una papereta dins una urna. Per això avui Esquerra ho dirà ben clar i ben alt per intentar una vegada més empènyer aquest país d'indecisos temorencs cap a la llibertat política, que no és cap altra cosa que construir una societat més justa i benestant.



Per seguir en directe l'acte que començarà a les 18h cliqueu a ESQUERRATV

7 pensaments sobre l'acord d'ahir

1. L'acord històric signat ahir entre les forces del bloc demòcrata i consultista és sense dubte un altre dels passos importants que aquest país fa per empènyer la societat cap a la seva normalitat política, és a dir, cap a la independència. 

2. Dit això, la rocambolesca solució salomònica de la pregunta en qüestió, només pot ser fruit d'un país que porta més de 300 anys perdent no només totes les guerres sinó també el caràcter i la dignitat. Si es fa un anàlisi ràpid i escuet del tarannà nacional, entendrem que un poble tan feixuc, destrossat i surrealista com el nostre, les coses no podien ser tan senzilles, i que per acontentar els pobres indecisos i temorencs federalistes calia acompanyar-los cap al molí amb aquesta fórmula tan enginyosa.

3. Les càbales són senzilles, s'ha de treure un 51% del total de vots emesos. Això ens porta a que la batalla, un cop descartats els unionistes acèrrims, estarà entre independentistes i federals. L'independentisme s'ho haurà de treballar molt i haurà de convèncer els encara despistats federalistes que quedin. Costarà i no serà fàcil, però ja ho sabíem això, oi? L'important és que aboquem els federalistes a una posició molt incòmode.

4. Sobre això, és lògic pensar que la pregunta està feta per anar sempre cap a la independència, perquè si fos el cas que guanyés només l'opció Estat a seques, Espanya tampoc acceptaria de cap de les maneres aquesta reivinicació catalana, amb la qual cosa ens empenyeria un altre cop inevitablement cap a la secessió. En aquest sentit només les campanyes pel NO i pel SÍ-SÍ tenen futur en la hipotètica consulta. El partit que es dediqui a fer campanya pel SÍ-NO farà un ridícul espantós.

5. El suport a la consulta és sense cap dubte la força més important que ara té Catalunya. A més del partits del bloc democràtic i consultista, també hi ha els grans sindicats, algunes famílies significatives del socialisme esverlat, i l'independentisme hiperventilat. Tot això és motiu de joia i d'orgull que ens esperona a seguir endavant. Només els outsiders, rondinaires, xarlatans, biliosos i hipocondríacs, a més dels unionistes -esclar-, s'oposen o consideren que aquest pas endavant no va enlloc. És evident que el nerviosisme i l'anàlisi esbiaixat d'aquesta gent sempre s'ha demostrat erroni. Mai aconseguiran res els que intenten imposar les seves dèries particulars, aquesta és una màxima universal que molts puristes haurien de tenir en compte. El sectarisme sempre ha estat el nostre enemic interior.

6. Sí amigues i amics, per primer cop a la història de Catalunya, la independència es pot votar, ara només depèn de nosaltres, i malgrat la xerremeca diària que patim de tot quant visionari analista, el president Mas està complint punt per punt el programa que amb ERC va pactar. I no puc fer res més que felicitar-lo.

7. Si la consulta no s'acaba fent, que és molt probable, l'Estat ens llençarà indiscutiblement i indefugiblement cap a l'expulsió d'Espanya, ergo, cap a la independència política.El xoc estarà servit.

La pregunta: L'última batalla entre federals i independentistes

Era un matí fred d'octubre quan baixava de Vic en cotxe cap a la metròpoli amb el cap ple de cabòries (les que escric ara), un d'aquests últims matins que ens ha tornat l'alegria de sentir-nos plenament tardorencs, que és sens dubte l'estació més seriosa i interessant de l'any. De sobte, a l'alçada d'Aiguafreda, just a l'entrada del congost, veig penjada en un balcó una pancarta que diu el següent: "Ni cromos, ni punyetes. Independència". Amb aquest llenguatge tan habitual i nostrat de taverna, aquell llençol escrit evocava i resumia a la perfecció l'actual dilema que viu la política catalana, la batalla que ara mateix i en el seu punt més àlgid s'està donant dins dels partits del catalanisme. Un estira i arronsa brutal per l'hegemonia dins del moviment nacional català que es resoldrà d'aquí a quatre dies quan els partidaris de consultar el poble –els demòcrates- decideixin quina serà la pregunta que cada català mantindrà gravada a la ment durant almenys els propers nou mesos. És a dir, que quan ens estiguem menjant la sopa de galets del dia de Nadal probablement sabrem si dins del catalanisme l'opció autonomista/federal continua exercint de pal de paller aglutinant tot el cos social del catalanisme o si, per contra, per primera vegada a la història del moviment dita opció autonomista/federal queda relegada i/o absorbida per l'opció independentista.

Aquest punt que estem ara, amics i amigues, és tan important i vital que ho veurem escrit als llibres d'història, no en tingueu cap dubte. És en aquesta pregunta on rauen dècades de lluites caïnites entre catalanistes, és en la voluntat posada a la palestra de la pregunta on recaurà tot el que s'esdevingui després. La pregunta decidirà quin camí agafa Catalunya. Hem de ser molt conscients de la importància i de l'impacte que pot causar aquesta pregunta, ja no tant a Espanya i al món –que també- sinó en la mateixa societat catalana. Si durant dècades de catalanisme, amb Bases de Manresa, mancomunitats, repúbliques i transicions el lema era regenerar Espanya des de la singularitat pròpia, ara, si l'independentisme guanya la batalla de la pregunta, per primera vegada les catalanes i els catalans veuran que el seu epicentre polític, la seva forma d'actuar, el punt de mira i el punt de fuga, el centre, el bell mig de tot, serà la consecució de la total llibertat política per a una nova regeneració democràtica a Catalunya. Certament, una diferència substancial respecte de la primera opció, la regeneració espanyola, que impulsa definitivament el catalanisme a la seva majoria d'edat, no hi ha cap dubte.

Us seré sincer, m'importa ben poc que hi hagi consulta (encara que crec que s'acabarà fent, sigui abans o després d'exercir la sobirania), perquè sé que aquest procés ja no té marxa enrere i, perquè guanyem o perdem, hi hagi consulta o no n'hi hagi, és infinitament més important que el catalanisme finalment hagi consensuat la seva nova columna vertebral, que no pot ser cap altra que la separació democràtica i no l'encaix amb Espanya. És d'una importància cabdal que el "s'ha acabat el bròquil" sigui el nou pacte d'actuació entre el poble i els partits polítics. És exactament això el que ens farà ser lliures de debò, aquest és el principal escull que hem de superar com a col·lectivitat si volem guanyar, perquè contra la voluntat i la tossuderia popular ni cap govern ni cap estat poden fer gaire res.

"Ni cromos ni punyetes. Independència” és la nova moda, és el carro a què tothom vol apuntar-se, si no és que siguis un outsider; per això és molt gratificant, i a voltes divertit, veure com tot un reguitzell de persones que feien bandera de la seva seguretat repartint lliçons morals i polítiques se sentin arrossegades per aquest nou escenari. Que partits tan granítics com ICV mostrin tantes reticències i se sentin tan incòmodes en aquest debat, ens ensenya fins a quin punt el catalanisme està a punt de fer el salt definitiu per deixar enrere massa anys de frustracions i d'autoenganys col·lectius.

Aquest Nadal ens hi juguem la història, la dignitat i el futur. Una simple relliscada ens pot condemnar a dècades de noves i tedioses argumentacions recargolades. El president Mas té a les seves mans tancar definitivament la carpeta moral de l'autonomisme i encetar el nou catalanisme del segle XXI, que no pot ser cap altre que el de l'estat propi independent i lliure per decidir a quin club de nacions lliures ens apuntem. Per moltes –o poques- baixes que al final obtingui l'opció independentista a la pregunta, al president no li poden tremolar les mans davant d'aquest nou horitzó. Sabeu per què? Doncs perquè al final tothom que tingui dos dits de front acabarà seguint l'estela dels valents i dels que prenen les decisions fermes. La gran història no està feta pels perdedors, per això ningú, fora de nosaltres -i encara gràcies- coneix la nostra història.

Aquest Nadal, independentistes i federalistes es repten a l'última (?) batalla per veure quin és hegemònic a la societat catalana. Que guanyi el millor, és a dir, que guanyem els independentistes perquè voldrà dir que els federalistes hauran guanyat la llibertat de federar-se amb qui vulguin. Apassionant.

Article publicat al NacióDigital.cat

Espanya necessita alliberar-se

Hi ha un argument poc explotat en el debat sobre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya que crec que obriria un nou horitzó dins el tediós diàleg de sords a què actualment ens tenen acostumats els nostres opinaires habituals. Cal dir, tanmateix, que si el nivell en general és molt baix i decebedor -exceptuant-ne notabilíssimes excepcions-, és extremadament molt superior el que s'emplea des del sobiranisme que el que es vomita des de l'unionisme, on els arguments acaben resultant sempre infectes i fantasiosos.

Tothom sap bé que la relació entre catalans i castellans, malgrat tota la història de pactes -enganyosos- que hi ha hagut, mai ha estat del tot reeixida. De fet, si ens fixem en qualsevol època de la nostra història dels últims gairebé 600 anys, tot ha acabat rodolant cap avall i generalment com el rosari de l'Aurora. Ja des d'un llunyà conseller Fiveller cantant-li les quaranta al nouvingut Trastàmara en l'enfrontament del vectigal fins a la trampa de l'Espanya autonòmica actual, passant evidentment per totes i cadascuna de les desgràcies que ens ha tocat viure com a poble singular; ja ho sabeu, prohibicions comercials, unions d'armes, ocupacions militars, genocidis culturals, i un llarg etcètera de greuges que ens han marcat d'una manera estranya al caràcter. Doncs bé, potser ha arribat l'hora de dir que tenen raó, que el veritable problema d'Espanya és Catalunya i els seus retorçats federalistes entestats amb un encaix impossible. És aquesta mania nostra de catalanitzar-los que els produeix un sentiment agre d'inferioritat impedint-los ser una nació normal i potser, fins i tot, un país econòmicament més o menys saludable. Els hi hem de fer veure d'una manera urgent que no poden passar més temps així, que necessiten desempallegar-se de nosaltres perquè el seu temps també se'ls hi acaba i, si tot això no surt bé, seran ells els que realment quedaran romputs i esmicolats.

Espanya té un problema immens que no tenen altres vells imperis com per exemple el Regne Unit. Espanya no té caràcter propi perquè el va substituir intentant sense èxit castellanitzar tothom. El Regne Unit pel contrari, mai desapareixerà perquè ells saben perfectament que Anglaterra és un subjecte viu, cosa que no és Castella. I és aquí on rauen tots els seus problemes. Espanya no té personalitat, és un conglomerat insegur i rabiüt de territoris, alguns inventats, que depèn massa de Catalunya, cosa que els rebenta per dins i els fa automàticament bel·licosos, intractables i cretins. Espanya necessita desprendre's de nosaltres i ser el que sempre ha volgut ser, un país segur, desacomplexat i sense rancúnies. On tothom se senti espanyol sense fisures. Sense tantes autonomies absurdes amb les seves televisions absurdes, les seves administracions absurdes i els seus presidents absurds, simplement per satisfer-nos a nosaltres. Un joc recargolat i endimoniat entre ells i nosaltres que l'únic que ha aconseguit és espatllar l'economia de tots i crear una animadversió mútua de l'alçada d'un campanar. Quin disbarat tot plegat!

Si Espanya no anorrea més Catalunya i la deixa volar lliurement, no només aconseguirà descansar d'aquest odi ancestral que ens té, sinó que podrà gaudir d'una economia potent al seu costat per a fer-hi grans negocis. Però el que realment és important és que Espanya haurà de valdre's per si sola sense disposar de la mamella que la subsidia. I aquest és sense dubte el regal més gran que li pots fer a una persona: que pugui créixer forta fruit del seu esforç, estimada, sense complexos d'inferioritat i sense l'enuig constant que li produeix el desafecte d'altri. No hi ha res millor a la vida per sentir-te mentalment sa i fort  que valdre't per tu sol. Espanya té una oportunitat d'or per arreglar el seu llast endèmic de societat endarrerida i començar a espavilar-se sola per a ser productiva de veritat. Nosaltres des del nostre estat independent, els ajudarem.

L'Espanya de matriu castellana és l'única que té possibilitats de sobreviure en pau i harmonia.

Catalunya, un model de llibertat

La desorientació en què viu instal·lada la política catalana és un fenomen digne d'estudi. Sobre això, molts analistes i científics de la història ja han esmerçat el seu intel·lecte a fer relats i diagnosis que sortosament tots podem gaudir a dia d'avui. El que vull dir és que 300 anys d'usurpació política i suplantació cultural només pot tenir una conseqüència molt diàfana: la desorientació general en tots els camps i l'autoodi desmesurat amb la coneguda síndrome d'Estocolm. Dit això, no em centraré en la qüestió política com gairebé sempre faig, sinó en el tarannà socioeconòmic que Catalunya posseeix i que ha desenvolupat al llarg dels segles.

Deien els madrilenys de nosaltres que de les pedres en fem pans. La veritat és que aquest tros de terra, situada enmig de concepcions monopolistes i latifundistes de l'economia, sempre ha generat una manera singular d'entendre els pactes entre el poder i l'economia. El clima? El territori? La geopolítica? Que la monarquia fos pactada de baix a dalt i no a l'inrevés, demostra com l'organització política era entesa de diferent manera que Castella. Constitucionalisme autèntic en podríem dir. O que el comerç fos intrínsecament la condició sine quanon per conquerir noves terres, a diferència de la imposició religiosa/cultural d'altres imperis veïns, també ens ensenya fins a quin punt les mentalitats de cada poble es diferenciaven. Dic això perquè em resulta incomprensible veure com un sector de la societat catalana actual es predisposa a creure's que el sistema econòmic és o hauria de ser el mateix que el dels països que tradicionalment són poc productius i sempre han basat la seva economia en el subsidi, la intervenció excessiva de l'estat i en una visió distinta de l'estalvi. Una organització econòmica social completament diferent a la nostra.

Si en la primera gran guerra mundial, em refereixo a la Guerra de Successió (1701-1713), els catalans amb els seus representants polítics es van posar al costat de la Gran Aliança -anglosaxona bàsicament- no és només perquè els negocis rutllaven bé entre aquests països sinó perquè, tal com diu l'Enric Vila, en aquell segle el món occidental es va trobar al camp de batalla per lluitar per dos models ben diferenciats i oposats; un per la concepció comercial i l'altre per la concepció burocràtica i/o estatista. Desgraciadament, nosaltres ho vam perdre tot, però afortunadament pel món, la idea liberal en va sortir victoriosa i per això, i fins als nostres dies, els angolsaxons són la policia del món i la nostra esperança com a homes i dones lliures.

Hi ha un exemple captivador per il·lustrar la capacitat catalana de crear riquesa més enllà de grans estructures estatals i subsidis endèmics. Es tracta de la creació de la primera línia de tren de la Península, la Mataró-BCN, gràcies a la tenacitat de l'empresari mataroní Miquel Biada, que enmig de factors hostils i cercant inversos estrangers (anglesos, esclar), va crear aquella obra avançada al temps, com certament ja existia en altres països civilitzats. Biada és l'exemple del català emprenedor i tossut que ha fet progressar el país malgrat la misèria i la ignorància que l'envoltaven. És d'aquesta manera com Catalunya ha pogut subsistir com a poble, treballant i innovant sense esperar que el 'papa' Estat li resolgui els problemes. Guanyar és desafiar el risc i perdre és només lamentar-se. Un país no avança si la gent s'acomoda. És així com hem superat derrotes dramàtiques, amb l'esforç de la individualitat i el desig imparable de llibertat. Fixeu-vos d'altra banda que, quan hem apostat per la queixa, la massa i el tumult, sempre hem acabat perdent bous i esquelles.

Hem de cercar la llibertat, i no la igualtat per defecte. El talent, i no la mediocritat adotzenada. Hem de deixar que la gent s'organitzi la vida, hem de demanar deures i responsabilitats, no drets per defecte i a la babalà. No podem recollir contínuament els plats trencats dels irresponsables, el càstig i el premi són indispensables i vitals per a l'ésser humà, i la gràcia del capitalisme també. De fet, per això som éssers humans i no incectes, perquè creem incentius per construir noves fites. Catalunya, sigui per la situació geogràfica, sigui perquè sempre ha tingut un Estat en contra, és un lloc on la superació personal és el pa de cada dia, terra d'idees progressistes i gelosos de la nostra identitat també. Terra liberal. Com deia en Juliana en un article, Barcelona sempre ha estat més de Bakunin que de Marx. I és que no pot ser d'una altra manera, per això no podem equivocar-nos en idees antagòniques al nostre sentit, és lamentable cridar als canvis socials tot reclamant sistemes que estan a anys llum del nostre tarannà social i comercial. Hi ha una esquerra i una dreta a Catalunya que sempre s'equivocarà mentre s'emmiralli en països i formes autoritàries, conservadores i jacobines. 

A Espanya, les idees liberals i progressistes sempre han sigut catalanes

Tot està per fer i tot és possible. (Homenatge al poeta)

Avui que fa 10 anys que va morir Miquel Martí i Pol,  no puc deixar escapar l'oportunitat de plasmar en el meu bloc aquests versos del poema Ara Mateix. Reconec que aquestes diàfanes paraules, tan ben encadenades entre elles, sempre m'han impressionat i afectat sobretot pensant en el nostre dissortat país i el seu desolador sistema polític. Molts que es consideren seguidors del poeta insígnia n'haurien d'apendre d'aquests senzills i profunds mots. Molts que s'autoproclamen portadors de la veritat haurien d'empeltar-se d'aquest text, ser més humils i no intentar imposar el seu model social sense tenir primer el país alliberat. De res servirà la tàctica ideològica si abans no tens un territori on recolzar-te. Maleïts els que primer voleu exigir-ho tot i organitzar a la vostra guisa les vides de les persones. El vostre delit fa un flac favor a l'objectiu final, i la vostra obtusitat impedeix un camí planer cap a la victòria final.

Ara Mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Ara fa 10 anys recordo perfectament el meu humil últim adéu al meu paisà osonenc, el poeta de Roda de Ter. Enfilat al primer pis de l'església parroquial de Sant Pere de llur poble, vaig veure passar el cos del traspassat poeta del poble. Una imatge que sempre recordaré.

El catalanisme ja és independentista

Coincideixo amb tots els analistes polítics de diferents èpoques quan recalquen que la centralitat política d'aquest país sempre ha basculat sobre el catalanisme, un univers singular que existeix almenys des que patim el greuge de no ser considerats subjecte polític. Des del primer memorial de greuges el 1760 Catalunya ha estat tractada com una colònia i, en conseqüència, tot el debat s'ha centrat en una recargolada relació amb l'Estat que ha produït sobre Catalunya la típica afectació mental pròpia de l'esclau. El debat, doncs, ha girat sempre a l'entorn de la necessitat constant d'existir com a nació i, per tant, el mateix debat ha acabat sent insà, acomplexat, desigual i tortuós.


Durant els 150 anys de catalanisme polític, ja no compto els Segadors ni l'austriacisme, que són altres formes d'antic catalanisme, l'acció sempre s'ha situat en la regeneració de l'Espanya endarrerida amb la voluntat d'aconseguir un reconeixement nacional i un tracte de bilateralitat per a Catalunya. El que es coneix també com a confederalisme. Prim, Prat de la Riba, Macià, Pujol, Maragall... Tots ells han sigut polítics que, amb més o menys encert, han hagut de gestionar la misèria dins d'un context molt difícil i sempre amb un Estat a la contra. El fet que l'ADN espanyol sigui intrínsecament autoritari, i que l'Estat de matriu castellana fos per als catalans el mercat únic i tancat fins fa quatre dies, no ha permès, si no era per la via de guanyar una guerra, alliberar-se per camins democràtics.


El 30 de setembre del 2005 el catalanisme polític va fer el que va ser el darrer intent confederal de trobar una solució racional i pragmàtica al conflicte amb Espanya. Certament, allò va ser una petita victòria del catalanisme polític pel fet que tant federalistes com independendentistes van saber posar-se d'acord en un text que alçava Catalunya en un estatus clarament confederal. Els independentistes vam valorar positivament l'entusiasme i la insòlita unitat que va aconseguir aquell moment el catalanisme, a més d'especular que aquell pacte era la darrera estació per arribar a l'objectiu final. Per als federalistes era un document de màxims i també un èxit haver portat els independentistes a les seves tesis. Tots contents i un poble en marxa. Ja sabem com va acabar tot allò, però: Montilla i Mas, amb nocturnitat i traïdoria, van acabar d'enterrar aquell mig somni popular i el TC més tard va acabar d'arrodonir la feina, esclar. En tot cas, el catalanisme va aconseguir de posar-se d'acord en un text de rang confederal, i és innegable que aquella va ser una fita important.

Ha plogut molt d'aleshores ençà, i la societat després de quatre manifestacions sobiranistes massives, una cadena humana de rècord mundial i la decisió dels dos principals partits catalans d'engegar un procés cap a l'estat propi, ha fet un pas més col·locant el catalanisme en una altra fase. A hores d'ara és una temeritat enfrontar-se a la realitat empírica del catalanisme, i voler vendre gat per llebre pot costar molt car a les urnes. Dit això, és evident que el catalanisme ja descansa sobre la base de l'independentisme, i el proper encontre el trobarem d'aquí a poques setmanes quan es marqui la data i la pregunta per celebrar una consulta que, es faci o no, servirà per plantejar l'últim plet a l'Estat espanyol. Malgrat el quintacolumnisme habitual i tota quanta absurditat opinaire, tothom sap que la consulta no pot ser cap altra que preguntar a la població si vol o no vol que Catalunya esdevingui un estat independent; qualsevol altra interpel·lació seria distorsionar el debat, emmascarar-lo i boicotejar-lo.

Ara ja és massa tard per tornar enrere, la població no ho comprendria, i l'Estat, malgrat nosaltres, ha decidit jugar i guanyar la batalla final. Perquè ells saben que Catalunya estarà demanant eternament i d'això ja n'estan farts també, saben que tot plegat s'acabarà quan es tanqui definitivament la carpeta catalana. Per altra banda, com ja he mencionat, l'independentisme ha aconseguit finalment ocupar la centralitat política del país i marcar el pas, per primera vegada a la història, al catalanisme, per això les terceres vies són fum i tàctiques encobertes de l'unionisme. I és que malgrat el Grupo Godó i el seu diari gratuït, l'única sortida que li queda al catalanisme és l'independentisme.

Article publicat al Nació Digital.

El 30 de setembre del 2005 va ser l'últim intent del catalanisme per regenerar Espanya

Som on som (una repassada a l'independentisme modern)

A aquestes alçades de la pel·lícula, i vist el moment actual que viu l'independentisme català, entendríem com a independentisme modern aquell que després de molts anys existint malendreçat i oblidat a les golfes de la política catalana, com baguls de records sobrevivint gràcies als referents del passat i reflex identitari de les essències pàtries, ha sabut fer el salt de la cova endogàmica on vivia per presentar-se davant de la societat com un moviment vital i transversal. Guanyador. L'independentisme sorgit del tardofranquisme escenificat primer pel Front Nacional de Catalunya i continuat després per tot un reguitzell d'organitzacions i grupuscles radicalitzats amb la seva pilastra central, l'organització armada Terra Lliure, malvivia en l'extrema ignorància social fruit d'una ideologització granítica i d'un plantejament radical en les formes. Tanmateix, aquests independentistes, néts ja dels que van participar en la Guerra Civil, representen sense cap mena de dubte l'essència del moviment, la naturalesa del cos, l'esperit de l'independentisme contemporani. Crec que mai un neoindependentista arribarà a entendre aquells anys d'ostracisme que a molts ens va tocar viure, uns anys en què amb un esclop i una espardenya aguantàvem la flama de la raó entre mediocritats provincianes. L'estelada era un símbol poc conegut i sobreeixia només pintat en esprai a les parets dels pobles i ciutats juntament amb altres símbols minoritaris de l'arc ideològic. La seva aparició a la premsa es remetia a escassos fets violents que l'independentisme perpetrava de tant en tant. Entenc que la societat no se sentís atreta per una colla endogàmica i a voltes massa sectària, que basava la seva lluita en discussions internes de poca efectivitat social. Van ser uns anys complicats, durs, incompresos per la gran majoria de gent i allunyats de qualsevol poder i presa de decisió, però també molt valuosos pels que en vam formar part. Aquell independentisme és l'espurna que ha permès arribar fins on som i per això cal tenir el màxim de respecte possible per aquells i aquelles que amb tota la voluntat del món van sostenir-lo juntament amb la idea de la nació sencera.


Dit això, un servidor marcaria l'inici de l'independentisme modern, l'independentisme postolímpic, per anomenar-lo d'alguna manera, en una fita que recordo perfectament amb molta emoció i sorpresa perquè, per primera vegada, una acció política transcendia de l'estricte món independentista i abastava tota la societat amb èxit de convocatòria i d'organització. Amb el permís i menció especial a la campanya Freedom for Catalonia i a la inesperada victòria de l'ERC de l'Àngel Colom el 1992, el 1999 la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes va assolir tramitar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), amb l'objectiu d'aconseguir-ne el reconeixement internacional, fent que militants, simpatitzants i votants de tots els partits i organitzacions catalanistes, des de CiU fins a l'esquerra independentista, treballessin colze a colze per aquesta finalitat. La mobilització -en positiu- va ser tot un èxit, i més de mig milió de signatures van ser el resultat d'aquella campanya, escenificant que el sobiranisme no només era cosa de quatre caps calents, sinó que tenia caràcter inclusiu i resorgia de les cendres per etzibar una petita batzacada a l'establishment autonòmic. Les signatures, naturalment, van acabar en un calaix al Parlament. En qualsevol cas, si la ressaca del 92 ens va portar a un desert fred i buit per al Moviment Català d'Alliberament Nacional (MCAN) durant els vacus anys noranta, en què la lluita armada s'apagava definitivament amb tot el dramatisme i les complicacions existencials que comporta la fi d'un cicle, deixant una cua de baralles absurdes i insignificants per a la societat protagonitzades per aprenents de revolucionaris (com les del tedioses gestes bèl·liques al 'Pi de les Tres Bronques'), l'èxit sobtat de la Plataforma Pro Seleccions era un punt de llum brillant i obria una nova època de lluita que ens portaria cap a més visibilitat de l'independentisme i, sobretot, l'inici de la transversalitat del moviment, el desacomplexament cada vegada més notori de personalitats conegudes del país. Una sortida de l'armari lenta però incessant de la societat catalana cap a posicions sobiranistes.

L'any 2003 és sense dubte el primer triomf seriós de l'independentisme, és la primera estació conquerida amb èxit després del camp base. Aquest any, que haurà de ser plasmat als llibres d'història, es va produir el canvi que jo sempre he anomenat 'la triangulació nacional', una substitució a tres bandes necessària i fonamental per al país.

La primera. ERC assolia 23 diputats i trencava l'oasi català pel mig acostant l'esquerra sucursalista a les institucions del país per posar-la davant del mirall, i enviava el regionalisme de centredreta a la seva regeneració catalanista, a corregir-se després de tants anys al poder practicant la política de peix al cove i l'amiguisme institucional. Ventilar la Generalitat era una urgència mental per al poble català. El llançament de la idea del nou patriotisme social i integrador d'en Josep-Lluís Carod-Rovira i l'assoliment dels primers regidors independentistes a ciutats complicades, o poc permeables al catalanisme, del cinturó roig, van acabar d'apuntalar la idea que la qüestió nacional també era matèria per a l'esquerra catalana. 

La segona. Després dels anys de foscor, Josep Lluís Núñez és rellevat a la presidència del FC Barcelona per un equip fresc i jove, d'homes de nova empresa, que entenien el país sense complexos. L'enèrgic Joan Laporta es converteix en 38è president del Barça i fa d'aquest club el millor de la seva història i de la història del futbol, i el catalanitza com mai s'havia fet des de l'altre president màrtir, en Josep Sunyol. 

I tercera. La principal entitat cultural i patriòtica del país, Òmnium Cultural, reneix amb voluntat de ser el lloc de trobada de la societat civil catalanista. Tot i que l'elecció del nou president va ser a finals del 2002, Jordi Porta i el seu equip van obrir el nou any amb una política per a l'entitat que estava a les antípodes de l'anterior; mai, com en cap altra entitat o institució, l'aire havia estat tan fresc com en les oficines d'Òmnium. L'estructura de l'entitat va canviar a tot el territori de dalt a baix, i es va convertir -fins als nostres dies- en l'entitat de referència del sobiranisme civil. Josep Huguet, aleshores portaveu d'Esquerra al Parlament, va afirmar que la victòria de Jordi Porta sobre Espar Ticó, 'és el primer capítol del postpujolisme en el món cultural'. Aquells 11 de setembre marcats per la violència fanàtica i policial -dos fenòmens retroalimentats- van tenir els seus últims dies quan Òmnium va començar a plantejar la Diada en positiu, una Diada moderna i oberta a la societat, sense perdre la reivindicació, i plantejada sobre fonaments cívics i transversals. Mai agraïrem prou aquell canvi de paradigma que va significar el reciclatge i la innovació dins l'MCAN. 

Generalitat, Barça i societat civil, canvis profunds que aquesta triangulació nacional produeix sobre el moviment i especialment sobre la societat aquell any 2003 per convertir-lo en la primera fita de l'independentisme català, uns canvis que seran indispensables per entendre el nou catalanisme actual.

Els anys passen i la societat es rescalfa, que TV3 emeti sèries fresques amb un humor propi, comprensible i directe com Plats Bruts, fàcilment identificable per a la generació protagonista del nou sobiranisme, o que els llibres editats de la incipient intel·lectualitat independentista comencin a fer forat i a ser, alguns d'ells, èxits de vendes, és visionari que quelcom roent s'està teixint en el si de la política catalana. Els festivals de música de les joventuts d'ERC i de Maulets es professionalitzen i es converteixen en el punt de trobada massiva per a la nova música catalana sense complexos. La línia vermella tan desitjada per l'independentisme que representa l'ocàs de l'autonomisme s'entrelluca per primera vegada entre la boira espesa de la -encara- Catalunya dominada per la moral de la La Vanguardia i El Periódico. Tanmateix, ERC pateix un desgast terrible en el govern, malgrat les millores socials que representen les polítiques del govern d'esquerres i catalanista i les falques independentistes que el partit d'en Carod i Puigcercós intenten posar enmig de l'esquerra federalista. Catalunya en tota la dècada veu com un milió de nouvinguts fan parada i fonda al país i obliga el govern a fer una despesa brutal per encabir tothom en els serveis públics sense trencar la cohesió social. La crisi del 2008 ho trinxa tot i ERC, el partit més gran de l'independentisme explícit, acaba la dècada tocat de mort per les múltiples baralles i escissions que com és habitual acaben en el pou de l'oblit al cap d'un temps no gaire llunyà.

Tot i això, en aquesta segona meitat de la dècada, com assenyalo, l'independentisme creix incessantment (paradoxalment en l'època del tripartit. Casualitat? Intencionalitat?), i en aquest sentit cal remarcar dos fets importantíssims que acompanyen el fracàs de l'Estatut i la traïció en tota regla que el cap de l'oposició, Artur Mas, practica una nit freda de gener del 2006 amb l'aleshores president socialista espanyol, Jose Luis Rodriguez Zapatero. Per un cantó tenim les inesperades manifestacions de la Plataforma pel Dret de Decidir (entitat civil creada a finals del 2005), que per primer cop des del sobiranisme diàfan omplen massivament els carrers de Barcelona (18F del 2006 i 1D del 2007), posant damunt la taula del debat polític el concepte 'dret a decidir'. Un eufemisme del dret a l'autodeterminació més acceptat per la població i que ha sigut leivmotiv polític fins a l'actualitat. Per l'altre costat, la primera consulta popular per la independència feta a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, però sobretot l'organització posterior d'aquesta a Osona i a la resta del país, que van significar un salt organitzatiu i d'impacte propagandístic crucial pel país. L'independentisme s'estava musculant per obrir batalla a camp obert i aconseguir més fites i més importants.

Amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre el petitet i escapçat Estatut d'Autonomia de Catalunya a l'albada de l'estiu del 2010, es dóna segurament l'empenta difinitiva a la societat catalana per plantejar un plet a l'Estat espanyol. Tot i aquesta circumstància, Catalunya vota massivament per un govern monocolor de CiU, fruit del cansament del tripartit, les baralles internes a ERC i la desafecció creixent als polítics. Sense dubte la figura messiànica del candidat convergent va ser convincent en aquells moments, i en temps de crisi, la dreta reacciona millor que l'esquerra, ja se sap... Però contra tot pronòstic, el nou flamant president, Artur Mas i Gavarró, fa un govern amb el suport del PP, mentre l'independentisme explícit, venint d'on veníem, aconsegueix només treure 14 diputats. Un autèntic desastre tàctic de tots plegats. La situació, com sabeu, sortosament no aguanta ni una legislatura i al cap de dos anys el poble de Catalunya torna a votar i aboca un resultat esclatant. Per fi el centredreta i el centreesquerra nacionals es posen al capdavant al Parlament. Els socialistes s'enfonsen i l'esquerra radical independentista entra a la cambra catalana fent que ICV es vegi forçada a reforçar el seu compromís sobiranista. Realment ni fet expressament. L'arc parlamentari queda excepcionalment sobiranista amb una CiU obligada a pactar amb ERC, i una ICV empesa per la CUP a posicions nacionalment més clares. El resultat són 87 de 135 diputats potencialment sobiranistes. Majoria molt absoluta i la catifa vermella per encetar el camí cap a la transició nacional. 

Mentrestant, un diari creat des de l'òptica del sobiranisme, l'Ara (2010), aconsegueix fracturar el binomi periodístic majoritari de Catalunya i es fa un lloc entre els lectors, i al carrer tota la bullició d'aquests darrers anys desenboquen en la creació de l'ANC (2011) i el Procés Constituent (2013), que aixopluguen la gran majoria de la societat civil amb dos grans conceptes compartits: sobirania i progrés. L'espaterrant manifestació de l'11 de setembre del 2012 i la Via Catalana del 2013 són el colofó final -fins ara- que posa la cirereta en el pastís sobiranista. A partir d'aquí, la pilota passa als polítics i al Parlament.

Doncs bé, ara estem aquí, en la transició nacional que CiU portava en programa i que gràcies a l'empenta d'ERC (us imagineu que el PSC aconsegueix la 2a posició?!) sembla que va cosint-se de mica en mica amb resultats prou satisfactoris, almenys fins al moment. Sempre havíem dit que sense Convergència no hi hauria independència, i que l'independentisme seria transversal o no seria. Ara la dreta pot ser independentista, l'esquerra per suposat també, fins i tot hi pot haver populisme independentista. N'hi ha per a tothom i per a tots els gustos, i d'això ens n'hem d'alegrar molt malgrat alguna vergonya que alguna vegada ens hem d'empassar. El quid de la qüestió de tot plegat és que ara ja no hi ha marxa enrere, que els bàndols feliçment -pels independentistes- estan ben definits, que qui vulgui fer passar gat per llebre pot tenir un greu problema de credibilitat i estavellar-se en les eleccions. Ara només es tracta de tenir fermesa i intel·ligència, de no voler imposar la teva dèria ideològica als altres, cal generositat i deixar enrere el tacticisme estètic en què molts encara es recolzen (sobretot a certa esquerra). Mai en la història de Catalunya havíem tingut tants partidaris de la separació amb Espanya, mai l'empresariat i el centredreta català havien estirat tant la corda, com també l'esquerra altermundista mai s'havia catalanitzat tant. Només els països valents aconsegueixen ser normals i a nosaltres no ens queda més remei que ser ardits i constituir un nou Estat independent i democràtic per subsistir com a nació. Altrament tindrem el que ens mereixem. 

Hem fet del sobiranisme la idea central de la política catalana

Ona Laietana, un oasi de talent

'Entre 1973 i 1978 a Barcelona va sorgir una música pròpia i única, la primera música popular i moderna que reivindicava les seves pròpies arrels. Se'n va dir, Ona Laietana'. Així és com comença aquest interessantíssim documental produït per l'equip del programa 'Sputnik' de la televisió nacional de Catalunya. Sense dubte, aquest episodi de la nostra història cultural -com en molts d'altres- ha passat un vegada més a l'ostracisme fruit d'una barreja de condicionants que van des de la pròpia mancança estructural com per la deixadesa dels seus mateixos protagonistes. L'autoodi i el nostre individualisme congènit hi ha fet la resta, esclar. En tot cas, penso que és una obligació moral que tots plegats reivindiquem aquella generació de músics que amb un esclop i una esperdenya, sense un Estat al darrere i evidentment cap subvenció, van saber fer allò que les grans nacions del món sempre han fet; crear amb talent universos singulars de cultura exportables a la resta de la humanitat. Catalunya és terra abonada en això, Francesc Pujols ens ho recorda en molts dels seus textos, el romànic i el modernisme, per exemple, en són dues proves fefaents. I l'Ona Laietana, malgrat i gràcies al moment que li va tocar viure, va ser un oasi de nova creació d'alta qualitat gens envejable al que s'estava produint aleshores al món anglosaxó, però que com tots els oàsis, va acabar sent un miratge de temps molt escuet. Un miratge transgressor, d'escena cultural, que de cop i volta i com si res, va desaparèixer deixant pas a la senzillesa de la movida madrilenya i a l'enèrgic i mer punk que tot just començava a treure el cap, transportant amb ell les noves drogues per a una generació de joves més agressius.  La sort de tots nosaltres però, és que aquella música no ha quedat en va perquè va ser enregistrada i ara, amb més o menys dificultat, és a l'abast de tothom.

Aquest documental dirigit pel Jordi Turtós amb el Roger Mas com a conductor visible va ser elaborat fa dos anys, tanmateix aquests dies he tingut l'oportunitat de tornar-lo a veure i vibrar de nou amb allò tan llunyà i a prop a l'hora, una època que encara podem tocar amb els dits de les mans perquè entre altres coses molts dels seus protagonistes encara estan entre nosaltres. Siusplau feu-me el favor de mirar-lo, empapeu-vos de cultura pròpia i de qualitat, de catalanitat sense complexos, de música ben feta en un entorn tan transgressor com confús. En definitiva, un episodi de la nostra història que brilla en la foscor i que representa sense cap mena de dubte el fil roig a perpetuitat de l'aptitud genial del nostre poble.

Aquí teniu el tràiler, però en aquesta adreça trobareu el documental sencer:
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3798930

La sala Zeleste del carrer de l'Argenteria (BCN) va ser on va coure's el moviment

El fracàs conceptual del 'progre' nostrat

Sempre ha passat inapercebut en els incomptables i a voltes innecessaris debats que hem de suportar diàriament sobre política als mitjans; dic suportar pel perfil baix que mostren molts dels seus participants. Però, com una remor insistent, com el mal que roman i envolta les nostres vides, el nefast i nociu llibre del ja traspassat Jordi Solé i Tura, Catalanisme i revolució burgesa, encara mou la cua en certs cercles, val a dir que desfassats, del nostre panorama polític actual. Aquell pamflet malintencionat, coincidint amb el que fou el 50è aniversari de la mort de Prat de la Riba, fet pel dirigent de la sinistra Bandera Roja en plena efervecència marxista, és part causant de tanta desorientació, dins un llarg període, en el si de les esquerres catalanes i, sobretot, clau per entendre la separació irreconciliable dels dos móns que s'han repartit el bacallà a Catalunya durant els 30 anys posteriors a la dictadura feixista espanyola: l'autonomisme-montserratí convergent i el federalisme-sucursalista d'esquerres. Paradoxalment, dues cares de la mateixa moneda que, passades aquestes tres dècades, han patit el desgast de la seva mentida autonomista deixant una CiU molt tocada i amb greus problemes d'estabilitat matrimonial i un PSC a l'abisme de la insignificància política.


Aquell llibre, per cert, rebatut magistralment pel gran historiador del catalanisme popular, el també traspassat Josep Termes, és un dels pilars de l'aurèola esquerranosa catalana representada al llarg dels temps per mil i una branques políticosocials que poden anar des de l'hedonista gauche divine fins a l'obrerisme immigrant lerrouxista, passant per l'antisistema nostrat i el clàssic militant del PSC i d'ICV. Un llibre demagog i ple de falsedats sobre el catalanisme, far i guia de tota quanta moralitat "progre", que conceptualment ha arribat a fer forat fins al punt de poder afirmar que el partit que farà el sorpasso tard o d'hora al PSC, el Partit de la Ciutadania, és fill d'aquell ignominiós text escrit per un dels pares de la Constitució espanyola.


El drama de la tesi del llibre és que se sustentava sobre la mentida i la inexactitud contextual (un fet reconegut pel mateix Solé), la qual cosa ha significat que els seus descendents polítics hagin viscut permanentment en una il·lusió buida, una seguretat ideològica espectral que els ha portat innevitablement a un túnel sense sortida. O el que és el mateix, el que els hi donava sentit polític s'ha esvaït en només una dècada. En aquest sentit cal remarcar un any concret, el 2003, quan Esquerra Republicana (l'emergent independentisme d'esquerres) va trencar pel mig aquell binomi autonomista (CiU-PSC) i va optar per donar l'oportunitat d'or al socialisme català perquè demostressin al poble que ells tenien sentit de país i que no només defensarien Catalunya igual que els seus predecessors, sinó que ho farien millor. Quan l'independentisme, molt astut, els va posar dalt de la palestra i davant del mirall, en aquell precís moment, el PSC i tota la maquinària federalista va començar a cavar la seva pròpia tomba, el seu final va reflectir-se en aquell miratge de bonrotllisme que l'"amic" de Madrid els hi havia de proporcionar. I tot això ha passat perquè després del pallaquisme, el PSC, fill també de les tesis soleturianes, mai s'ha cregut la nació catalana com a subjecte polític i el ressentiment que això produeix ha curullat durant anys i fins el dia d'avui les seves ànimes.


Els socialistes mica en mica, any rere any, han anat perdent la confiança pràcticament de tothom, la dels seus votants i també dels seus intel·lectuals. Uns votants farts d'incompliments i corruptel·les vàries, farts de la Chacón i de la cova baixllobregatina, i una intel·lectualitat que ha marxat a l'espanyolisme desacomplexat com els De Carreras i els Espades o cap al sobiranisme com els Ruberts de Ventós, Ramonedes i Mascarells. El seu cos ideològic ha quedat estabornit a causa de la seva incapacitat i ineptitud d'entendre els nous vents democràtics de regeneració política i de llibertat nacional. El fet és que la solitud comença a formar part del planeta PSC, i ningú aposta ja per ells de forma diàfana. No recordo cap llibre seriós que avali les tesis del federalisme al s. XXI, a més del de Miquel Iceta, un refregit d'articles titulat Idees pel debat socialista, que havia de representar el decàleg del nou socialisme català impulsat en el 12è Congrés del partit celebrat l'any 2011, però que, com tot el que toquen els socialistes catalans, ha quedat en l'oblidança general.

Algú ben preparat haurà d'escriure una dia el per què del fracàs d'un partit que ho va tenir gairebé tot i que acabarà en la indigència política. Algú haurà d'estudiar minuciosament totes les causes que han acabat amb el tot poderós PSC i la seva sublim idea que pretenia ser el top del progressisme català, però que finalment ha demostrat ser l'olor a fregit d'una barbacoa a l'aire lliure i el Don Simón dels vins. Realment, tot plegat és carn de tesi.

Superioritat moral? Corrupció? Caciquisme local? Covardia o vassallatge davant del PSOE? Ingenuïtat respecte la política espanyola? Odi irracional al catalanisme escenificat erròniament en la figura de Jordi Pujol? Menyspreu a l'independentisme d'esquerres? Inadaptació als canvis socials (tot i ser un partit d'esquerres!)? Tot això i més poden ser les causes del fracàs socialista. L'altre dia en un agradable sopar amb la Patrícia Gabancho (una exmaragallista passada ja fa temps al sobiranisme), m'explicava l'enuig profund que tot aquesta gent sent. M'ho escenificava en una conversa que va tenir amb una vella amiga de la gauche divine, on li mostrava la seva incomprensió absoluta pels nous viaranys que ha agafat la política catalana, i el disgust personal de ja no figurar en el centre avantguardista social i polític tal com ho havien estat en els seus anys daurats. Doncs és això mateix, és la fi d'un cicle, el final d'un concepte i d'una manera d'entendre i viure la vida que tard o d'hora haurà de ser plasmada en una tesi titulada: "La fi conceptual de l'esquerra sucursalista. Com fer fracassar un projecte polític". El títol és un regal de la casa. De res.
Article publicat al Nació Digital

L'amic dels socialistes

L'amic dels socialistes porta molt temps, massa temps, remenant la merda de la confrontació entre els socis de la coalició. L'amic dels socialistes sempre s'ha fet la víctima i l'incomprès dins un món malvat que no entén la seva recargolada visió de les coses. L'amic dels socialistes és segurament un dels polítics que porta més anys xuclant de la mamella pública fent veure que ell tot sol salvarà Catalunya i Espanya dels extrems irreconciliables.

L'amic dels socialistes, i nen mimat de la tara catalana, l'altre dia va deixar-li un regalet pudent al President en forma d'article escrit a La Vanguardia, casa seva. Un text que feia les delícies del moribund federalisme català -l'espanyol no existeix- i donava ales al desorientat i furibund front del NO. Josep Antoni Duran i Lleida, l'home de la metròpoli, l'home que encara pensa que ell no té res a veure amb l'última patacada electoral de CiU -fabulós!-, deu estar encantat amb l'enèsima putada que ha fet als seus companys convergents i més concretament al seu President, realment tota una declaració de d'amor i fidelitat. Avui, i fins divendres que dura l'interessant ple al Parlament, l'amic del federalisme i ministre frustrat, ha donat peu i oxigen al que segurament és el líder polític més nefast que Catalunya ha parit, Pere Navarro, qui durant aquesta sessió parlamentària podrà llençar els últims coets que li queden del federalisme, i així, sortir tot cofoi intentant picotejar allà on més mal li fa a CDC, laminant i entrant en la contradicció permanent i tediosa en què viu instal·lada -encara ara!- CiU. 

Segurament costaria trobar una persona tan repudiable com aquest senyoret provincià que es passeja per Madrid amb ínfules de salvador de la veritat perduda. Ell, tot i la seguretat que aparenta, acabarà enfonsant-se en les clavagueres de la història com la resta de col·laboracionistes -altrament dit federalistes- simplement perquè ha basat la seva vida en encaixar dues realitats que són incompatibles, com la nit i el dia. Ha ficat la banya en un fet impossible d'aconseguir deixant pel camí tot un poble fastiguejat, arruïnat i fart d'aquesta andròmina defectuosa anomenada estat de les autonomies; l'invent més calamitós que l'Europa moderna ha vist créixer. Felicitats, i que Déu us perdoni.

Tot això és Duran i Lleida i les seves magnífiques lliçons que setmana rere setmana suportem com una llosa lligada al coll, el pes de l'engany i el fracàs d'aquests últims 30 anys. Avui, una vegada més, el PSC està en deute amb el seu cicerone democratacristià, i com a mínim, haurien de pagar-li el dinar pels serveis prestats i per la llufa que aquest li ha deixat al President dos dies abans de començar el debat al Parlament.

Els amics no es traeixen

 

Poble i institucions. (La meva Via al Tram 740).

Per circumstàncies personals he tingut la sort i el gaudi d'exercir aquesta jornada tan històrica en un dels llocs més emblamàtics del nostre país. Participar a la ja mítica Via Catalana per la independència davant del Parlament de Catalunya, on damunt la barbàrie castellana s'hi ha construit la minsa sobirania parlamentària catalana, és tot un honor que guardaré junt amb la meva família per tota la vida.

La jornada en aquest parc urbà ha sigut esplèndida, com cada any sobretot arrant de la remodelació de la Diada feta pel govern d'esquerres i catalanista. Quan l'independentisme mica en mica sortia de la marginalitat -interessada per l'establishment català durant molts anys- les institucions del país van entendre per fi, que aquest dia d'homenatge i honorabilitat als defensors de la pàtria, havia de tenir tots els ingredients d'una celebració d'estat, i és així com any rere any des del 2004 s'ha anat fent amb força encert. Ha estat gratificant veure com les diferents tendències ideològiques que representen la majoria social del país, a les 17:14 s'han unit agafats de les mans per fer possible el clam de llibertat que la nació catalana reclama justament al mateix lloc on 300 anys abans l'enemic va instalar-se per comandar la repressió i vigilància als barcelonins. 

Tots plegats hauríem d'entendre i copsar d'una vegada per totes el què ha passat avui al país i també davant del Parlament. És la simbiosi del poble amb els seus representants i viceversa que ens portarà a la victòria, és només la generositat i la fermesa entre aquests dos subjectes que seran definitives per travessar parets i muntanyes. Ens ho van demostrar els catalans del 1640 quan junts, poble i institucions, van aconseguir parar els peus a la monarquia hispànica i salvaguardar les constitucions. Hem d'acabar amb aquest orgull de passarell que tan ens perd i aquest tacticisme de vol gallinaci que tan mal ens ha fet en altres moments de la nostra història. Avui al Parlament amb la gent aplaudint i els representants polítics que s'entrellaçaven amb els mateixos conciutadants hem demostrat que la victòria és possible.

Article exprés fet pel Directe.cat

L'unionisme a les barricades

Llegeixo al diari ARA que el PP repartirà fullets durant la Diada per desmentir "la tergiversació nacionalista" del 1714. La desorientació de l'unionisme a Catalunya és de tal envergadura que la seva acció política comença a reduïr-se a la més absoluta marginalitat, barrejada també amb la manca de sentit comú que sempre ha aflorat dins aquests sectors. Una mostra més d'això que dic l'he presenciada de nou amb la recomanació que el grupuscle Moviment Cívic 12-O, a última hora i amb la dignitat pel terra, feia arran de la suspensió del seu aquelarre que volien fer demà a la Sagrada Família; la convocatòria es transformaria ara en demanar als seus simpatitzants que s'atansin a resar a la basílica gaudiniana. Esperpèntic.

Deia doncs, que el nivell dels defensors de la Constitució espanyola -rígida i intocable- a casa nostra és preocupant per la seva desesperació i les bajanades que diàriament ens regalen. Això d'aquestes octavilles de l'Alícia -pobreta- em recorda a mi deu fer uns 20 anys enrere, quan amb un esclop i una esperdenya editàvem amb un amic osonenc un fanzine que intentava explicar amb quatre pinzellades i de manera amena la història de Catalunya. Eren aquells anys que l'independentisme, petit i migrat, despreciat i endogàmic, no importava a ningú i significava l'estranyesa social. Nosaltres amb tota aquella il·lusió fèiem, entre altres coses, aquest petit servei a la gent del nostre entorn local perquè alhesores cap diari emetia suplements explicant el setge de Barcelona del 1714, la batalla de Muret o el tractat del Pirineus, era predicar en un desert de persones educades en la Catalunya autònoma i grisa, mancada de referents històrics. 

Ara el PP, sense possibilitats de fer res políticament a Catalunya es llença a la barricada a repartir paperets amb la seva versió de la història -entre ximpleries vàries- talment com nosaltres fa dues dècades quan ens sentíem incompresos, dissortats i errants, cavant el parapet del descrèdit social. Senyora Camacho, que li vagi bé el viatge a les tenebres de la incomprensió social, i no prengui mal, sobretot. Nosaltres anirem tirant, ara ens toca el torn i intentarem no desaprofitar-lo. (Creuem els dits).

Tornem-hi!

 

 

Heterodòxia vs ortodòxia

A favor de les persones i en contra del racisme, d'altra banda molt propi de cretins. A favor de l'eutanàsia i en contra de la moralitat inquisidora. A favor de l'avortament lliure sempre que mai sigui una fórmula anticonceptiva i en contra del paternalisme de gènere. A favor de l'homosexualitat –un tema que ni em plantejo- i en contra de l'homofòbia absurda. A favor de la democràcia i en contra dels totalitarismes de dretes i d'esquerres. A favor de la llibertat d'expressió i en contra de les censures. A favor d'ajudar les persones i les seves empreses i en contra de rescatar els bancs amb diners públics. A favor de la liberalització i en contra de la privatització. A favor de l'ascensor social i en contra d'una economia planificada. A favor de la meritocràcia i en contra del funcionariat com a sistema. A favor que el qui tingui més pagui més i en contra dels impostos abusius per a tothom. A favor de la responsabilitat social i en contra del frau a hisenda. A favor de la responsabilitat individual i en contra de la infausta cultura de la gratuïtat. A favor de la llibertat individual i en contra de la intervenció estatal excessiva. A favor del lliure mercat i en contra d'una economia del monopoli. A favor de la combinació entre públic, concertat i privat i en contra de la nacionalització dels serveis. A favor de la separació de poders i en contra de la mà negra del govern. A favor de l'estat laic i en contra de la teocràcia. A favor de la propietat privada, és a dir de la llibertat, i en contra dels somnis comunals. A favor de la transparència com a pilar en una societat i en contra de la corrupció. A favor de l'obertura dels partits polítics i en contra del Partit com a apparatchik.

Sé que a més d'un amb esquemes quadriculats i una vida política planificada aquesta exposició li pot resultar xocant, però totes aquestes pinzellades, tota aquesta senzilla declaració de principis sense gaires pretensions, escueta i molt generalista, no només em serveix per exemplificar com entenc un bocí de societat que jo desitjo –la manera d'entendre un estat del benestar en harmonia- sinó per escenificar l'heterodòxia en la qual un pot viure dins d'un món ple de matisos on l'empirisme demostra ser el qui marca el pas en les relacions entre els humans. Dreta? Esquerra? Perdoni, a mi no em vingui amb invents sinistres de la Revolució Francesa escampats per tot el món llatí, ergo, estrafolari. I en tot cas parli'm a l'anglosaxona que són els qui realment porten la democràcia en el seu ADN, i digui'm de conservador o liberal, que jo sense dubte, li respondré que sóc liberal.

Em preocupa, per dir-ho d'alguna manera, l'embogida reacció que la turba des de temps immemorials ha tingut contra el sentit comú i el diàleg serè. L'insult fàcil de la tribu ben acomodada en el seu territori estètic contra qui pensa diferent és un problema cultural que fa molt de temps que arrosseguem com a societat en aquest racó de món; l'anquilosament ideològic és la causa de la desorientació política que patim i que ens fa retrògrads com a país.

Tinc amics que de ben segur no estan d'acord amb algunes de les frases escrites més amunt, però mai no se'ls hi acudiria de titllar-me de feixista i d'altres improperis més propis del pati d'una escola, perquè entre altres coses, ja em cuido de tenir uns amics sencers. El que no puc entendre és com hi ha tant sonat espargit que no sàpiga comprendre ni entomar crítiques –per molt dures que siguin- sense tenir la necessitat d'etiquetar-te en un sector ideològic concret. El seu problema –existencial- és que la cova els fa bàrbars de la política, i les branques dels arbres no els deixen veure més enllà de la seva estètica endogàmica. N'estic fart de salvapàtries i de repartidors de carnets que basen la seva existència a titllar de nazis, feixistes, botiflers o traïdors tothom qui no pensi com el seu esquema mental preestablert des de fa dècades. Com és possible que hi hagi tant de cretí marcant el camí ideològic a la resta dels mortals? Són tronats, demodé...

Ja fa anys que vaig aprendre que només l'empirisme amb tocs d'heterodòxia fa les persones més progressistes i adultes, per sobre de sectarismes i de l'estupidesa humana. És només la generositat barrejada amb el lliurepensament i el sentit crític la fórmula més culte per arribar a bon port. I és que cal ser molt curós a l'hora d'inventar-te una capelleta on l'escalf dels seus integrants sembla que sigui l'únic modus vivendi, i aspirar que aquesta sigui el referent per constituir un país nou. S'ha de tenir molta barra i molt poca humilitat pretendre que et segueixi tot un país sense passar prèviament pel sufragi universal. Els messies divins fa temps que han passat de moda, no sé si m'explico...

Article publicat al Nació Digital 

Malauradament, hi ha gent que està més a prop d'una secta que d'una opció política

La cagaradeta del Procés Constituent

I com no podia ser d'una altra manera, la gent del Procés Constituent farà la seva pròpia cagaredeta durant l'11 de Setembre, al marge de la Via Catalana, per molt que ells vulguin creure que també en formen part. Són així, i sempre seran així, no cal que fem esforços per entendre'ls. Ells a la seva, encara que el poble s'embranqui i s'il·lusioni per una acció unitària important que a ulls internacionals servirà per mantenir encesa la flama de la nostra dignitat nacional. Ells al seu rotllo. Perquè que jo sàpiga la dignitat nacional també té a veure amb ells, perquè el país és de tots i de tots colors i ideologies -un fet difícil que entenguin-, i perquè per molt que bramin i facin innombrables pancartes contra les retallades, amb l'insofrible espoli fiscal que patim com a col·lectivitat no hi ha res a fer, i menys quan l'amo t'imposa un sostre de dèficit vergonyós. Però ells a la seva, amb les retallades com a mantra ideològic. 

Ja fa temps vaig escriure, quan aquelles immundes acampades, que la seva manera de comprendre el poble del qual ells diuen salvar era via revolució conservadora, trepitjant la democràcia en nom d'unes dubtoses votacions al mig d'una plaça. És la revolució corporativista, els meus són els que valen i són els que tenen la raó moral per sobre els veritables representats elegits pel poble per molt imperfectes que siguin. Ells són els que critiquen quan un polític parla en nom del poble, i doncs, en nom de qui collons ha de parlar si ha estat votat democràticament per aquest?! Però ells a la seva, que ells quan parlen sí que ho fan en nom de tot el poble. 

És aquesta superioritat moral, quasi elitista, que l'esquerra paternalista sempre manté per sobre dels mortals, és aquesta habilitat de voler fer-se veure constantment per inseguretat i ressentiment, és la cagaradeta per sentir-se importants sabent que els seus projectes mai, però mai dels mais, han arribat a tenir un suport considerable a casa nostra -excepte durant el drama i desgovern del 36-39. Per tot això ells faran la seva PRÒPIA cadeneta absurda amb les seves PRÒPIES samarretetes de diferent color per fer-se notar, no fos cas que es mesclessin amb la resta de la plebs, restant forces, per mínimes que siguin, a la Via Catalana en una data tan important on, reitero, tots els ulls del món estaran fixats a Catalunya. Ells són tan refotudament recargolats que són incapaços de veure que hi ha zones de la cadena que encara no estan cobertes, són tan ineptes que no capissen que si la Via Catalana fa figa, la clatellada i la burla dels -ara sí- poders fàctics de l'estat i del capital serà enorme. Però ells a la seva, perquè en el fons tot és estètica i positura, perquè si no fos això o per la rabieta del ressentiment social, estic segur que serien conscients de la magnitud de l'estat de les coses actual. Doncs això, ells a la seva...

La idea del messianisme, molt pròpia en el cristianisme i en règims de poca qualitat democràtica

Espanya és crisi

Quan d'aquí a unes dècades els historiadors hagin d'analitzar o escriure la primera gran crisi econòmica i social del nou mil·leni, a més d'estudiar les bestieses financeres i especulatives del capitalisme salvatge a nivell intercontinental i copsar com l'adotzenada classe mitja occidental va creure's que el creixement i la riquesa eren inacabables, els erudits de la història hauran de prestar una atenció molt especial en un estat del sud-oest de la UE on l'absurditat i la burriqueria va acabar significant l'explosió política i social dels seus conciutadants. 

La fi d'Espanya, almenys tal com la coneixem fins ara, té poc a veure en la crisi mundial, i molt menys en les subprimes americanes. La crisi espanyola és innata, endèmica, rau en l'origen mateix de la seva existència, que, lògicament, amb els canvis socials que s'esdevenen ara arreu del món l'empitjora i la fa més dramàtica. Efectivament, als historiadors no els caldrà furgar en les causes inflacionistes planetàries o en la crisi creditícia i hipotecària dels EUA, ni tan sols en el desafiament sobiranista català dels últims mesos. La crisi espanyola que abarca tots i cadascun dels seus àmbits té noms i cognoms propis, i és fruit de la maldestra manera d'afrontar els seus problemes, una decadència a comta-gotes cobada durant dècades dins l'olla de la supèrbia testosterònica típicament hispànica en un país on el més tonto fa rellotges.

La crisi espanyola no seria res sense el terrorisme i les clavegueres de l'estat dels anys vuitanta amb destacats protagonistes actuals que ja comandaven alts càrrecs del govern d'aleshores, com el present cap de l'oposició a més d'algun il·lustre expresident de caixa responsable de la seva caiguda. La crisi espanyola no existiria sense els ja habituals corruptes de la cosa pública, uns autèntics professionals de la barroeria. Tampoc sense un sistema podrit de la picaresca i de subvencions a tot quisqui, tot un clàssic en un estat llatí com l'espanyol. Un sistema de màniga ampla, d'irresponsabilitats, de doble moral catòlica i de bombolles vàries amb la seva joia de la corona; la immobiliària. Un estat que el seu cap és un pobre home equivocat amb una família de tarats i lladres. Un país de quinquis i de cretins on els Millet, Pallerols, Filesa, Roldan o Noos han estat el pa de cada dia amb la barreja de polítics mediocres com Chacon, Rajoy, Zapatero, Navarro o Duran que es s'han dedicat a vendre pòcimes en una col·lectivitat completament atomitzada i políticament analfabeta. Una societat de funcionaris cosida a impostos absolutament divorciada amb els seus governants que s'han dedicat a construir amb gran frenesí un país radial sense cap visió econòmica i a subsidiar grans territoris endèmicament improductius. Que inventen ellos! Us sona, oi? Espanya és insostenible per tot això i perquè vol continuar unida a costa de l'odi i de l'històric autoritarisme mesetari, una recepta tan irresponsable que en cap altre lloc del món civilitzat podria arribar a entendre mai.

Tot això i molt més és la crisi espanyola suportada i recolzada per molts catalans -encara ara!-, que any rere any han reincidit votant partits que mantenien l'establishment i la cultura política espanyola a Catalunya, una cultura que ha fet d'Espanya el contenidor del sense sentit mundial, del model que mai s'hauria d'imitar a l'hora d'administrar un estat. L'Espanya castellana caurà definitivament perquè és una nació improductiva i amb tendència contínua a la corrupció, fruit precisament del seu model basat en l'engreix del funcionariat públic en comptes d'apostar pel model autònom de la petita i mitjana empresa. Perquè una cosa porta a l'altra, quan l'empresa no és teva sinó de tots, la condició humana sempre té la inclinació congènita de fotre mà a la caixa.

Espanya és crisi i Catalunya és misèria perquè fins al moment ha estat còmplice del sistema corrupte espanyol, per això ens cal una oportunitat per demostrar al món que sense aquest llast els catalans podem fer les coses de diferent manera. Pot ben ser que siguem incapaços de demostrar-ho, però és ben cert també que sense la llibertat, negada i torpedinada diàriament des de Catalunya justament pels còmplices de l'estatus quo corrupte espanyol, no ho podrem esbrinar mai. L'autonomisme ens ha demostrat que és sinònim de corrupció generalitzada, l'estat propi, per contra, encara no ho sabem. I els catalans, abduïts per aquest patró corrosiu, no necessitem cap altra cosa ara mateix que la llibertat per ser amos de nostre destí i poguer equivocar-nos o fer-ho millor. En tot cas, només dependrà de nosaltres. 

Per tot plegat, els historiadors del futur hauràn de tenir molt en compte tots aquests despropòsits quan escriguin sobre la desmembració del regne d'Espanya i la seva regressió democràtica en l'aurora d'aquest segon mil·leni de la nostra era. Queda dit.  

Article publicat al setmanari El 9 Nou (Osona-Ripollès).

La marca Espanya

La veritable Barcelona moderna

Parlem de Carnaby st? De Chelsea? No. Parlem de Tuset st.  i del barri de Sant Gervasi. 

Aquest magnífic film del mai prou valorat Carles Barba ens ensenya la Barcelona més desenfadada, moderna i liberal de la dècada dels 60. Una joia de la filmografia seixantera de casa nostra on hi trobareu fantàstiques escenes que ens remeten a l'esperit innat de la modernor catalana. Barcelona, la dissortada capital provinciana d'un estat autoritari, sobreixia i desafiava qualsevol conservadorisme per posar-se a l'alçada de les avantguardes europees.

Barcelona Show, un film modernista amb tocs surrelistes marca de la casa, que tot quant amant de la veritable modernitat transgressora -absteniu-vos modernets- ha de visualitzar abans de morir. A mi m'ha deixat garratibat i ple d'emoció.

Barcelona Show (Carles Barba, 1967) from Carles Barba on Vimeo.

L'extinció de l'espanyolisme a Catalunya

Hi ha realitats empíriques que s'imposen per sobre d'ortodòxies tronades, d'ideologies i de legislacions. Diuen que el pes del temps és un bon antídot que ho cura tot, una medicina letal que se sobreposa a tota quanta fractura social o estats d'ànims col·lectius. L'espanyolisme regionalista a Catalunya, entès com a concepte transformador d'una Espanya endarrerida i indomable, és un projecte fracassat; Jordi Pujol ho va certificar fa quinze dies manifestant que l'espanyolisme que ell defensava ja no és viable, i que per tant, l'Espanya catalana ha mort.

El regne d'Espanya s'ha deixat perdre al llarg de 500 anys aquesta manera d'entendre i de confeccionar l'estat, aquesta solució econòmica i social que consistia a construir un estat autènticament federal i liberal, on l'esforç individual de cada territori, sense imposicions identitàries ni fiscals, hauria estat el motor que podria haver alçat una Espanya unida i potent davant el concert de les nacions del món. Aquesta solució a l'anglosaxona, però, ha estat i és impossible d'aplicar en una societat composta de cacics i funcionaris on els favors per amiguisme són el pa de cada dia i en què el talent i la democràcia romanen segrestades a causa d'un sistema estamental i de monopoli. Per això, el nostre país que és l'antítesi d'aquesta organització social, malgrat els històrics intents d'alguns sectors comunistoides sempre equivocats, xoca i xocarà constantment amb la realitat espanyola tot i els ingents esforços que des de la política i l'empresa privada catalana s'han fet per reeducar l'infame economia espanyola. Catalunya, malgrat i el mimetisme indestriable de molts segles, no és com Castella ni com Andalusia, som cultural i geogràficament diferents i la conseqüència d'això és la manera diferent de tractar i entendre l'economia.

Si en tot això també hi afegim un canvi estructural que el món a marxes forçades està confeccionant, on les superestructures estatals i les ciutats estat i/o territoris petits faran l'entrepà als estats clàssics sorgits de la Revolució Francesa per substituir-los dins un nou ordre mundial (bàsicament perquè les unitats de mercat fins al moment les sustentaven aquests estats i ara passaran a esdevenir continentals), tenim que les dues realitats distintes i irreconciliables en la nit dels temps, la catalana i la castellana, acabarant inevitablement separant-se fent que l'espanyolisme a Catalunya deixi de tenir tot el sentit que durant els últims cinc segles ha mantingut. Tant l'espanyolisme provincià entès per catalanitzar i federalitzar Espanya, com l'espanyolisme en essència que representa la imposició i el tractament de colònia per a Catalunya.

En conseqüència, si Catalunya aconsegueix assolir la normalitat política i esdevé un estat independent, partits com el PSC i el PP s'aniran extingint mica en mica fruit de la inviabilitat del seu discurs polític, un discurs que els ciutadans perceberan com a antiquat i fora de lloc. Ciutadans, per la seva banda, fruit del seu origen netament català passarà a ser un partit populista més amb un programa de "regeneració" democràtica sense deixar la seva pàtina de partit incòmode i desubicat a Catalunya. L'arrel antiGeneralitat i el ressentiment nacional que porten a sobre els pot convertir a la llarga en un partit radical que depèn de per on bufi el vent es decanti per posicions més antisistema o més xenòfobes. Tot aquest canvi de paradigma on el pes del temps devasta tota realitat transitòria, s'esdevindria ben bé passada una generació després d'aconseguir un estat català independent, un objectiu vital que hem de fer possible urgentment en fets i no només amb espectacles com fins ara.

Us imagineu no haver de suportar mai més la insolència, la mala llet i la irracionalitat de l'espanyolisme? Us heu parat a pensar com seria la vida sense el quinqui de torn que a casa teva et nega ser subjecte polític i cultural? (Un fet inimaginable en qualsevol altre país normal del món). Només per això ja valdria la pena, no creieu? Quin descans, senyor!

Article publicat al Nació Digital.

La qüestió identitària deixarà de tenir sentit en un estat normal, i quedarà reduïda a grupuscles sectaris

El meu petit homenatge a Espriu

"Els nostres magres camps de blat i d’oliveres
molts cops són destruïts per les armes hostils.
Enllà del riu comença una terra enemiga,
i hem de guardar-nos d’ella sense por ni repòs".
Antígona.