Som on som (una repassada a l'independentisme modern)

A aquestes alçades de la pel·lícula, i vist el moment actual que viu l'independentisme català, entendríem com a independentisme modern aquell que després de molts anys existint malendreçat i oblidat a les golfes de la política catalana, com baguls de records sobrevivint gràcies als referents del passat i reflex identitari de les essències pàtries, ha sabut fer el salt de la cova endogàmica on vivia per presentar-se davant de la societat com un moviment vital i transversal. Guanyador. L'independentisme sorgit del tardofranquisme escenificat primer pel Front Nacional de Catalunya i continuat després per tot un reguitzell d'organitzacions i grupuscles radicalitzats amb la seva pilastra central, l'organització armada Terra Lliure, malvivia en l'extrema ignorància social fruit d'una ideologització granítica i d'un plantejament radical en les formes. Tanmateix, aquests independentistes, néts ja dels que van participar en la Guerra Civil, representen sense cap mena de dubte l'essència del moviment, la naturalesa del cos, l'esperit de l'independentisme contemporani. Crec que mai un neoindependentista arribarà a entendre aquells anys d'ostracisme que a molts ens va tocar viure, uns anys en què amb un esclop i una espardenya aguantàvem la flama de la raó entre mediocritats provincianes. L'estelada era un símbol poc conegut i sobreeixia només pintat en esprai a les parets dels pobles i ciutats juntament amb altres símbols minoritaris de l'arc ideològic. La seva aparició a la premsa es remetia a escassos fets violents que l'independentisme perpetrava de tant en tant. Entenc que la societat no se sentís atreta per una colla endogàmica i a voltes massa sectària, que basava la seva lluita en discussions internes de poca efectivitat social. Van ser uns anys complicats, durs, incompresos per la gran majoria de gent i allunyats de qualsevol poder i presa de decisió, però també molt valuosos pels que en vam formar part. Aquell independentisme és l'espurna que ha permès arribar fins on som i per això cal tenir el màxim de respecte possible per aquells i aquelles que amb tota la voluntat del món van sostenir-lo juntament amb la idea de la nació sencera.


Dit això, un servidor marcaria l'inici de l'independentisme modern, l'independentisme postolímpic, per anomenar-lo d'alguna manera, en una fita que recordo perfectament amb molta emoció i sorpresa perquè, per primera vegada, una acció política transcendia de l'estricte món independentista i abastava tota la societat amb èxit de convocatòria i d'organització. Amb el permís i menció especial a la campanya Freedom for Catalonia i a la inesperada victòria de l'ERC de l'Àngel Colom el 1992, el 1999 la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes va assolir tramitar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), amb l'objectiu d'aconseguir-ne el reconeixement internacional, fent que militants, simpatitzants i votants de tots els partits i organitzacions catalanistes, des de CiU fins a l'esquerra independentista, treballessin colze a colze per aquesta finalitat. La mobilització -en positiu- va ser tot un èxit, i més de mig milió de signatures van ser el resultat d'aquella campanya, escenificant que el sobiranisme no només era cosa de quatre caps calents, sinó que tenia caràcter inclusiu i resorgia de les cendres per etzibar una petita batzacada a l'establishment autonòmic. Les signatures, naturalment, van acabar en un calaix al Parlament. En qualsevol cas, si la ressaca del 92 ens va portar a un desert fred i buit per al Moviment Català d'Alliberament Nacional (MCAN) durant els vacus anys noranta, en què la lluita armada s'apagava definitivament amb tot el dramatisme i les complicacions existencials que comporta la fi d'un cicle, deixant una cua de baralles absurdes i insignificants per a la societat protagonitzades per aprenents de revolucionaris (com les del tedioses gestes bèl·liques al 'Pi de les Tres Bronques'), l'èxit sobtat de la Plataforma Pro Seleccions era un punt de llum brillant i obria una nova època de lluita que ens portaria cap a més visibilitat de l'independentisme i, sobretot, l'inici de la transversalitat del moviment, el desacomplexament cada vegada més notori de personalitats conegudes del país. Una sortida de l'armari lenta però incessant de la societat catalana cap a posicions sobiranistes.

L'any 2003 és sense dubte el primer triomf seriós de l'independentisme, és la primera estació conquerida amb èxit després del camp base. Aquest any, que haurà de ser plasmat als llibres d'història, es va produir el canvi que jo sempre he anomenat 'la triangulació nacional', una substitució a tres bandes necessària i fonamental per al país.

La primera. ERC assolia 23 diputats i trencava l'oasi català pel mig acostant l'esquerra sucursalista a les institucions del país per posar-la davant del mirall, i enviava el regionalisme de centredreta a la seva regeneració catalanista, a corregir-se després de tants anys al poder practicant la política de peix al cove i l'amiguisme institucional. Ventilar la Generalitat era una urgència mental per al poble català. El llançament de la idea del nou patriotisme social i integrador d'en Josep-Lluís Carod-Rovira i l'assoliment dels primers regidors independentistes a ciutats complicades, o poc permeables al catalanisme, del cinturó roig, van acabar d'apuntalar la idea que la qüestió nacional també era matèria per a l'esquerra catalana. 

La segona. Després dels anys de foscor, Josep Lluís Núñez és rellevat a la presidència del FC Barcelona per un equip fresc i jove, d'homes de nova empresa, que entenien el país sense complexos. L'enèrgic Joan Laporta es converteix en 38è president del Barça i fa d'aquest club el millor de la seva història i de la història del futbol, i el catalanitza com mai s'havia fet des de l'altre president màrtir, en Josep Sunyol. 

I tercera. La principal entitat cultural i patriòtica del país, Òmnium Cultural, reneix amb voluntat de ser el lloc de trobada de la societat civil catalanista. Tot i que l'elecció del nou president va ser a finals del 2002, Jordi Porta i el seu equip van obrir el nou any amb una política per a l'entitat que estava a les antípodes de l'anterior; mai, com en cap altra entitat o institució, l'aire havia estat tan fresc com en les oficines d'Òmnium. L'estructura de l'entitat va canviar a tot el territori de dalt a baix, i es va convertir -fins als nostres dies- en l'entitat de referència del sobiranisme civil. Josep Huguet, aleshores portaveu d'Esquerra al Parlament, va afirmar que la victòria de Jordi Porta sobre Espar Ticó, 'és el primer capítol del postpujolisme en el món cultural'. Aquells 11 de setembre marcats per la violència fanàtica i policial -dos fenòmens retroalimentats- van tenir els seus últims dies quan Òmnium va començar a plantejar la Diada en positiu, una Diada moderna i oberta a la societat, sense perdre la reivindicació, i plantejada sobre fonaments cívics i transversals. Mai agraïrem prou aquell canvi de paradigma que va significar el reciclatge i la innovació dins l'MCAN. 

Generalitat, Barça i societat civil, canvis profunds que aquesta triangulació nacional produeix sobre el moviment i especialment sobre la societat aquell any 2003 per convertir-lo en la primera fita de l'independentisme català, uns canvis que seran indispensables per entendre el nou catalanisme actual.

Els anys passen i la societat es rescalfa, que TV3 emeti sèries fresques amb un humor propi, comprensible i directe com Plats Bruts, fàcilment identificable per a la generació protagonista del nou sobiranisme, o que els llibres editats de la incipient intel·lectualitat independentista comencin a fer forat i a ser, alguns d'ells, èxits de vendes, és visionari que quelcom roent s'està teixint en el si de la política catalana. Els festivals de música de les joventuts d'ERC i de Maulets es professionalitzen i es converteixen en el punt de trobada massiva per a la nova música catalana sense complexos. La línia vermella tan desitjada per l'independentisme que representa l'ocàs de l'autonomisme s'entrelluca per primera vegada entre la boira espesa de la -encara- Catalunya dominada per la moral de la La Vanguardia i El Periódico. Tanmateix, ERC pateix un desgast terrible en el govern, malgrat les millores socials que representen les polítiques del govern d'esquerres i catalanista i les falques independentistes que el partit d'en Carod i Puigcercós intenten posar enmig de l'esquerra federalista. Catalunya en tota la dècada veu com un milió de nouvinguts fan parada i fonda al país i obliga el govern a fer una despesa brutal per encabir tothom en els serveis públics sense trencar la cohesió social. La crisi del 2008 ho trinxa tot i ERC, el partit més gran de l'independentisme explícit, acaba la dècada tocat de mort per les múltiples baralles i escissions que com és habitual acaben en el pou de l'oblit al cap d'un temps no gaire llunyà.

Tot i això, en aquesta segona meitat de la dècada, com assenyalo, l'independentisme creix incessantment (paradoxalment en l'època del tripartit. Casualitat? Intencionalitat?), i en aquest sentit cal remarcar dos fets importantíssims que acompanyen el fracàs de l'Estatut i la traïció en tota regla que el cap de l'oposició, Artur Mas, practica una nit freda de gener del 2006 amb l'aleshores president socialista espanyol, Jose Luis Rodriguez Zapatero. Per un cantó tenim les inesperades manifestacions de la Plataforma pel Dret de Decidir (entitat civil creada a finals del 2005), que per primer cop des del sobiranisme diàfan omplen massivament els carrers de Barcelona (18F del 2006 i 1D del 2007), posant damunt la taula del debat polític el concepte 'dret a decidir'. Un eufemisme del dret a l'autodeterminació més acceptat per la població i que ha sigut leivmotiv polític fins a l'actualitat. Per l'altre costat, la primera consulta popular per la independència feta a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, però sobretot l'organització posterior d'aquesta a Osona i a la resta del país, que van significar un salt organitzatiu i d'impacte propagandístic crucial pel país. L'independentisme s'estava musculant per obrir batalla a camp obert i aconseguir més fites i més importants.

Amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre el petitet i escapçat Estatut d'Autonomia de Catalunya a l'albada de l'estiu del 2010, es dóna segurament l'empenta difinitiva a la societat catalana per plantejar un plet a l'Estat espanyol. Tot i aquesta circumstància, Catalunya vota massivament per un govern monocolor de CiU, fruit del cansament del tripartit, les baralles internes a ERC i la desafecció creixent als polítics. Sense dubte la figura messiànica del candidat convergent va ser convincent en aquells moments, i en temps de crisi, la dreta reacciona millor que l'esquerra, ja se sap... Però contra tot pronòstic, el nou flamant president, Artur Mas i Gavarró, fa un govern amb el suport del PP, mentre l'independentisme explícit, venint d'on veníem, aconsegueix només treure 14 diputats. Un autèntic desastre tàctic de tots plegats. La situació, com sabeu, sortosament no aguanta ni una legislatura i al cap de dos anys el poble de Catalunya torna a votar i aboca un resultat esclatant. Per fi el centredreta i el centreesquerra nacionals es posen al capdavant al Parlament. Els socialistes s'enfonsen i l'esquerra radical independentista entra a la cambra catalana fent que ICV es vegi forçada a reforçar el seu compromís sobiranista. Realment ni fet expressament. L'arc parlamentari queda excepcionalment sobiranista amb una CiU obligada a pactar amb ERC, i una ICV empesa per la CUP a posicions nacionalment més clares. El resultat són 87 de 135 diputats potencialment sobiranistes. Majoria molt absoluta i la catifa vermella per encetar el camí cap a la transició nacional. 

Mentrestant, un diari creat des de l'òptica del sobiranisme, l'Ara (2010), aconsegueix fracturar el binomi periodístic majoritari de Catalunya i es fa un lloc entre els lectors, i al carrer tota la bullició d'aquests darrers anys desenboquen en la creació de l'ANC (2011) i el Procés Constituent (2013), que aixopluguen la gran majoria de la societat civil amb dos grans conceptes compartits: sobirania i progrés. L'espaterrant manifestació de l'11 de setembre del 2012 i la Via Catalana del 2013 són el colofó final -fins ara- que posa la cirereta en el pastís sobiranista. A partir d'aquí, la pilota passa als polítics i al Parlament.

Doncs bé, ara estem aquí, en la transició nacional que CiU portava en programa i que gràcies a l'empenta d'ERC (us imagineu que el PSC aconsegueix la 2a posició?!) sembla que va cosint-se de mica en mica amb resultats prou satisfactoris, almenys fins al moment. Sempre havíem dit que sense Convergència no hi hauria independència, i que l'independentisme seria transversal o no seria. Ara la dreta pot ser independentista, l'esquerra per suposat també, fins i tot hi pot haver populisme independentista. N'hi ha per a tothom i per a tots els gustos, i d'això ens n'hem d'alegrar molt malgrat alguna vergonya que alguna vegada ens hem d'empassar. El quid de la qüestió de tot plegat és que ara ja no hi ha marxa enrere, que els bàndols feliçment -pels independentistes- estan ben definits, que qui vulgui fer passar gat per llebre pot tenir un greu problema de credibilitat i estavellar-se en les eleccions. Ara només es tracta de tenir fermesa i intel·ligència, de no voler imposar la teva dèria ideològica als altres, cal generositat i deixar enrere el tacticisme estètic en què molts encara es recolzen (sobretot a certa esquerra). Mai en la història de Catalunya havíem tingut tants partidaris de la separació amb Espanya, mai l'empresariat i el centredreta català havien estirat tant la corda, com també l'esquerra altermundista mai s'havia catalanitzat tant. Només els països valents aconsegueixen ser normals i a nosaltres no ens queda més remei que ser ardits i constituir un nou Estat independent i democràtic per subsistir com a nació. Altrament tindrem el que ens mereixem. 

Hem fet del sobiranisme la idea central de la política catalana

Ona Laietana, un oasi de talent

'Entre 1973 i 1978 a Barcelona va sorgir una música pròpia i única, la primera música popular i moderna que reivindicava les seves pròpies arrels. Se'n va dir, Ona Laietana'. Així és com comença aquest interessantíssim documental produït per l'equip del programa 'Sputnik' de la televisió nacional de Catalunya. Sense dubte, aquest episodi de la nostra història cultural -com en molts d'altres- ha passat un vegada més a l'ostracisme fruit d'una barreja de condicionants que van des de la pròpia mancança estructural com per la deixadesa dels seus mateixos protagonistes. L'autoodi i el nostre individualisme congènit hi ha fet la resta, esclar. En tot cas, penso que és una obligació moral que tots plegats reivindiquem aquella generació de músics que amb un esclop i una esperdenya, sense un Estat al darrere i evidentment cap subvenció, van saber fer allò que les grans nacions del món sempre han fet; crear amb talent universos singulars de cultura exportables a la resta de la humanitat. Catalunya és terra abonada en això, Francesc Pujols ens ho recorda en molts dels seus textos, el romànic i el modernisme, per exemple, en són dues proves fefaents. I l'Ona Laietana, malgrat i gràcies al moment que li va tocar viure, va ser un oasi de nova creació d'alta qualitat gens envejable al que s'estava produint aleshores al món anglosaxó, però que com tots els oàsis, va acabar sent un miratge de temps molt escuet. Un miratge transgressor, d'escena cultural, que de cop i volta i com si res, va desaparèixer deixant pas a la senzillesa de la movida madrilenya i a l'enèrgic i mer punk que tot just començava a treure el cap, transportant amb ell les noves drogues per a una generació de joves més agressius.  La sort de tots nosaltres però, és que aquella música no ha quedat en va perquè va ser enregistrada i ara, amb més o menys dificultat, és a l'abast de tothom.

Aquest documental dirigit pel Jordi Turtós amb el Roger Mas com a conductor visible va ser elaborat fa dos anys, tanmateix aquests dies he tingut l'oportunitat de tornar-lo a veure i vibrar de nou amb allò tan llunyà i a prop a l'hora, una època que encara podem tocar amb els dits de les mans perquè entre altres coses molts dels seus protagonistes encara estan entre nosaltres. Siusplau feu-me el favor de mirar-lo, empapeu-vos de cultura pròpia i de qualitat, de catalanitat sense complexos, de música ben feta en un entorn tan transgressor com confús. En definitiva, un episodi de la nostra història que brilla en la foscor i que representa sense cap mena de dubte el fil roig a perpetuitat de l'aptitud genial del nostre poble.

Aquí teniu el tràiler, però en aquesta adreça trobareu el documental sencer:
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3798930

La sala Zeleste del carrer de l'Argenteria (BCN) va ser on va coure's el moviment

El fracàs conceptual del 'progre' nostrat

Sempre ha passat inapercebut en els incomptables i a voltes innecessaris debats que hem de suportar diàriament sobre política als mitjans; dic suportar pel perfil baix que mostren molts dels seus participants. Però, com una remor insistent, com el mal que roman i envolta les nostres vides, el nefast i nociu llibre del ja traspassat Jordi Solé i Tura, Catalanisme i revolució burgesa, encara mou la cua en certs cercles, val a dir que desfassats, del nostre panorama polític actual. Aquell pamflet malintencionat, coincidint amb el que fou el 50è aniversari de la mort de Prat de la Riba, fet pel dirigent de la sinistra Bandera Roja en plena efervecència marxista, és part causant de tanta desorientació, dins un llarg període, en el si de les esquerres catalanes i, sobretot, clau per entendre la separació irreconciliable dels dos móns que s'han repartit el bacallà a Catalunya durant els 30 anys posteriors a la dictadura feixista espanyola: l'autonomisme-montserratí convergent i el federalisme-sucursalista d'esquerres. Paradoxalment, dues cares de la mateixa moneda que, passades aquestes tres dècades, han patit el desgast de la seva mentida autonomista deixant una CiU molt tocada i amb greus problemes d'estabilitat matrimonial i un PSC a l'abisme de la insignificància política.


Aquell llibre, per cert, rebatut magistralment pel gran historiador del catalanisme popular, el també traspassat Josep Termes, és un dels pilars de l'aurèola esquerranosa catalana representada al llarg dels temps per mil i una branques políticosocials que poden anar des de l'hedonista gauche divine fins a l'obrerisme immigrant lerrouxista, passant per l'antisistema nostrat i el clàssic militant del PSC i d'ICV. Un llibre demagog i ple de falsedats sobre el catalanisme, far i guia de tota quanta moralitat "progre", que conceptualment ha arribat a fer forat fins al punt de poder afirmar que el partit que farà el sorpasso tard o d'hora al PSC, el Partit de la Ciutadania, és fill d'aquell ignominiós text escrit per un dels pares de la Constitució espanyola.


El drama de la tesi del llibre és que se sustentava sobre la mentida i la inexactitud contextual (un fet reconegut pel mateix Solé), la qual cosa ha significat que els seus descendents polítics hagin viscut permanentment en una il·lusió buida, una seguretat ideològica espectral que els ha portat innevitablement a un túnel sense sortida. O el que és el mateix, el que els hi donava sentit polític s'ha esvaït en només una dècada. En aquest sentit cal remarcar un any concret, el 2003, quan Esquerra Republicana (l'emergent independentisme d'esquerres) va trencar pel mig aquell binomi autonomista (CiU-PSC) i va optar per donar l'oportunitat d'or al socialisme català perquè demostressin al poble que ells tenien sentit de país i que no només defensarien Catalunya igual que els seus predecessors, sinó que ho farien millor. Quan l'independentisme, molt astut, els va posar dalt de la palestra i davant del mirall, en aquell precís moment, el PSC i tota la maquinària federalista va començar a cavar la seva pròpia tomba, el seu final va reflectir-se en aquell miratge de bonrotllisme que l'"amic" de Madrid els hi havia de proporcionar. I tot això ha passat perquè després del pallaquisme, el PSC, fill també de les tesis soleturianes, mai s'ha cregut la nació catalana com a subjecte polític i el ressentiment que això produeix ha curullat durant anys i fins el dia d'avui les seves ànimes.


Els socialistes mica en mica, any rere any, han anat perdent la confiança pràcticament de tothom, la dels seus votants i també dels seus intel·lectuals. Uns votants farts d'incompliments i corruptel·les vàries, farts de la Chacón i de la cova baixllobregatina, i una intel·lectualitat que ha marxat a l'espanyolisme desacomplexat com els De Carreras i els Espades o cap al sobiranisme com els Ruberts de Ventós, Ramonedes i Mascarells. El seu cos ideològic ha quedat estabornit a causa de la seva incapacitat i ineptitud d'entendre els nous vents democràtics de regeneració política i de llibertat nacional. El fet és que la solitud comença a formar part del planeta PSC, i ningú aposta ja per ells de forma diàfana. No recordo cap llibre seriós que avali les tesis del federalisme al s. XXI, a més del de Miquel Iceta, un refregit d'articles titulat Idees pel debat socialista, que havia de representar el decàleg del nou socialisme català impulsat en el 12è Congrés del partit celebrat l'any 2011, però que, com tot el que toquen els socialistes catalans, ha quedat en l'oblidança general.

Algú ben preparat haurà d'escriure una dia el per què del fracàs d'un partit que ho va tenir gairebé tot i que acabarà en la indigència política. Algú haurà d'estudiar minuciosament totes les causes que han acabat amb el tot poderós PSC i la seva sublim idea que pretenia ser el top del progressisme català, però que finalment ha demostrat ser l'olor a fregit d'una barbacoa a l'aire lliure i el Don Simón dels vins. Realment, tot plegat és carn de tesi.

Superioritat moral? Corrupció? Caciquisme local? Covardia o vassallatge davant del PSOE? Ingenuïtat respecte la política espanyola? Odi irracional al catalanisme escenificat erròniament en la figura de Jordi Pujol? Menyspreu a l'independentisme d'esquerres? Inadaptació als canvis socials (tot i ser un partit d'esquerres!)? Tot això i més poden ser les causes del fracàs socialista. L'altre dia en un agradable sopar amb la Patrícia Gabancho (una exmaragallista passada ja fa temps al sobiranisme), m'explicava l'enuig profund que tot aquesta gent sent. M'ho escenificava en una conversa que va tenir amb una vella amiga de la gauche divine, on li mostrava la seva incomprensió absoluta pels nous viaranys que ha agafat la política catalana, i el disgust personal de ja no figurar en el centre avantguardista social i polític tal com ho havien estat en els seus anys daurats. Doncs és això mateix, és la fi d'un cicle, el final d'un concepte i d'una manera d'entendre i viure la vida que tard o d'hora haurà de ser plasmada en una tesi titulada: "La fi conceptual de l'esquerra sucursalista. Com fer fracassar un projecte polític". El títol és un regal de la casa. De res.
Article publicat al Nació Digital