Parasitar

En totes les societats polítiques sempre hi ha sectors o bàndols partidistes que no susciten il·lusió ni marquen el camí cap a la prosperitat, sinó que sobreviuen gràcies a la succió permanent de l'statu quo instal·lat. Sobrevolen la política com aus rapinyaires. Són paparres que s'enganxen al sistema i que del ressentiment en fan el seu programa polític, mentre s'aprofiten de les febleses o virtuts dels altres per recolzar-s'hi i continuar existint. Fixeu-vos que sempre es mostren enfadats i al mateix temps es deixen cobejar per aconseguir qualsevol acord que els permeti mantenir-se dins l'esfera pública. Encara que gràcies al seu parasitisme els acords acabin diluint-se en camins laberíntics que cap favor fan a la política.

A Catalunya tenim dos exemples diàfans d'aquesta manera de fer política, dos partits que malgrat el seu poc pes en la societat catalana han acabat sempre al mig com el dijous distorsionant i intervenint en els afers més transcendentals del país. Són partits que porten més de 30 anys vivint de les febleses que l'autonomisme ha generat en el progrés econòmic i moral a Catalunya, i que a l'hora de la veritat són incapaços de presentar un programa social i nacional capaç de trencar amb la mediocritat en la qual estem instal·lats. Són un producte net del pujolisme més clàssic, deixebles d'aquesta Catalunya que mai intentarà reemplaçar la província per el salt a un estat adult i disposat a anar pel món amb veu pròpia. Ells són la baixesa del pujolisme, la covardia i el conservadorisme. Ells són el putaramonisme de sempre.

La pregunta que ens hauríem de fer és, per què són així? Per què malgrat tota la seva retòrica moralista en el fons representen l'immobilisme més petrificat? Ells saben perfectament que l'única manera d'aconseguir els seus objectius polítics i de benestar social, Catalunya ha d'esdevenir un subjecte polític independent. Mai dels mais Catalunya podrà confederar-se amb Espanya si prèviament no decideix constituir-se en estat, i mai Espanya començarà una negociació si no veu la voluntat clara que Catalunya enceta aquest camí sense ni una reserva. Si això tothom ho sap, si això ells ho saben, per què prefereixen fer orelles sordes? És mala fe? Ells ho saben, però prefereixen parasitar qualsevol intent per avançar cap a la independència. Ells ho saben, però s'escuden en la legalitat tramposa espanyola per justificar la seva covardia. Ells ho saben i com que ho saben han decidit fer pinça perquè el procés descarrili. Espero que els seus votants algun dia entenguin quina manera de fer política representen el senyor Duran i Lleida i el senyor Joan Herrera.

 

Trias i Bosch

En tots els països civilitzats del món els dos o tres grans pols polítics es barallen i al mateix temps arriben, si cal, a grans acords nacionals. Aquesta és una fórmula òptima per assegurar el progrés d’una societat davant la brega permanent dels extrems. L’anormalitat provinciana que vivim, però, fa que l’enteniment polític d’aquest país decaigui constantment per donar pas a tota quanta excusa per eludir el veritable problema que constreny la nostra salut econòmica, que no és cap altre que la impossibilitat d’autogovernar-nos amb total plenitud. I així estem, embolicats i desorientats permanentment en aventures que poc tenen a veure amb la nostra idiosincràsia social.

Això es pot copsar en el debat barceloní, on un sector important de l’opinió política malda per fer una pinça entre el candidat convergent, Xavier Trias, i la candidata d’ICV/Podem, Ada Colau, per intentar treure fora de joc el republicà Alfred Bosch. Tot plegat no deixa de tenir un deix de tristesa perquè sembla que estiguem condemnats a caure permanentment en la trampa de la idiotesa autonomista. No comptar amb ERC en la cursa electoral és l’estratègia dels de sempre perquè realment no es mogui res. Perquè són els republicans els que històricament han molestat més l’establishment espanyol, que ningú s’autoenganyi. Fixeu-vos que, com més s’acostin les municipals, la premsa barcelonina addicta al regne més enlairarà la candidata de BCN en Comú. I, si no, temps al temps.

Francament, si en el món convergent hi ha neguit perquè l’esquerra estatal i intervencionista, gens disposada a trencar l’statu quo espanyol, tingui un paper decisiu a la capital de Catalunya, el que hauria de procurar és que CiU i ERC acaparin el centre de la disputa electoral. Si no és que hi hagi sectors suposadament sobiranistes amb interès que el debat sobre el procés quedi tapat per la Colau. Si no entenem que una Barcelona preparada per ser la capital d’un estat pròsper i modern ha de disposar d’un centredreta i d’un centreesquerra no reaccionari ni populista i que sàpiguen per a quina nació treballen, ens precipitarem una vegada més en la política d’estómac que tan fantàsticament bé li ha anat en aquest país. I, si no, repasseu aquells aquells meravellosos anys trenta de testosterona i de cop de puny sobre la taula, on la suposada fraternitat dels pobles d’Espanya va acabar amb un desconcert nacional i una Catalunya perdent bous i esquelles.Necessitem una dreta i una esquerra homologables al sentit comú del nord d’Europa, i no projectes que posin en perill la Barcelona pròspera i catalana que volem.

Article publicat al Wallstreet.cat

Resposta a Toni Comín

Estimat Toni, llegint el teu article 'La llibertat de tots' al diari Ara, no he pogut sostenir els meus ànims i m'he escrit a sobre. M'excites! Així doncs, amb deu minuts i sense pràcticament corregir res, t'he escrit aquesta resposta que et llanço amb tot l'amor possible.
.
Primer de tot, no hi hauria d'haver drets socials que emanin de l'estat. L'estat ha de garantir els drets humans i de propietat privada. Els drets socials se'ls haurien de construir les persones al marge de l'estat, amb el lliure pacte entre individus i el lliure mercat. I només garantir l'assistència quan circumstancialment un no pot dur una vida digne. Quan tu dius que el socialisme ha de garantir la llibertat dels individus en la salut i l'educació pública et contradius perquè la llibertat només és verídica si l'individu té la lliure elecció de triar el servei que vol. Dins un sistema totalment públic la gent no pot estalviar ni gastar el que realment vol i a on vol, en canvi, en un sistema impositiu baix i lliure, els ciutadans podrien estalviar i gastar sota la seva responsabilitat. La mercantilització ha d'existir en tots els camps, fins i tot l'estat hauria de competir amb les empreses privades per oferir un millor servei, d'aquesta manera una societat progressa i crea més llocs de treball, que automàticament es tradueix en una major ocupació i finalment en un PIB més alt. Els models escandinaus que, crec jo, són els que més t'agraden a tu, són un bon començament per aplicar un liberalisme més real -aquest és el nostre nexe, estimat. Efectivament, la flexiseguretat danesa, o la potent protecció social sueca, però alhora amb una economia molt competitiva i amb altes quotes de llibertat empresarial, és un model que ha triomfat perquè l'estat s'ha cuidat de donar uns bons serveis. Un fet inexistent a les latituds mediterrànies. Però jo vaig una mica més enllà, i crec que faríem un favor a l'ésser humà si intentéssim crear una societat totalment lliure, responsable, cooperativa i pacifista (que són les quatre condicions bàsiques perquè el liberalisme funcioni), sense que l'estat intervingués tant en les nostres vides. Bàsicament perquè la història ens ha demostrat que allà on s'hi concentra molt poder, és camp abonat per a la corrupció. I jo no em vull arriscar a donar-li més poder a l'estat encara que les intencions siguin del tot sinceres, com són les teves. 

Finalment. Les nostres opcions, de les quals hi ha punts en comú, són segurament utòpiques perquè els dos volem uns models que només funcionarien en una població culte i civilitzada, però ens separa certa moralitat -i segurament religiositat- alhora d'entendre l'ésser humà. Jo l'entenc llibertari i tu segurament més dependent. En tot cas, el gintònic entre tu i jo no ens el traurà ningú perquè lliurement haurem pactat, sense que ningú ens ho dicti, quedar per a passar una bona estona. Fins aviat i una abraçada.

Al pot petit hi ha la bona confitura

Diu la dita popular que al pot petit hi ha la bona confitura. Aquest és un refrany que serveix per explicar a grans trets que les grans quantitats o dimensions tenen tendència a reduir l'eficiència i la qualitat, i això al liberalisme li va com l'anell al dit per desenvolupar la idea que l'autogestió sempre gaudirà de més bona salut si els serveis romanen més a prop del ciutadà. Com més petita i reduïda sigui l'administració més propera i eficaç serà per a les persones, però perquè això pugui funcionar de veritat, la cooperació i la lliure elecció han de regir tots els cànons socials possibles.

Servidor de vegades deixa astorada alguna gent quan explico que el model que desitjaria per al meu país seria el de ciutats i petits territoris independents regits per consells ciutadans, dins un marc referencial comú (s'entén el català en tota la seva amplitud nacional), que alhora competissin i cooperessin amb serveis privats per aconseguir una millor prestació al millor preu. D'aquesta manera s'intentaria complaure els propis ciutadans perquè no marxessin a una altra comunitat política. És així com el consell ciutadà gestionaria una mínima despesa pública sorgida d'uns impostos molt baixos, i gastaria només el que realment necessita la comunitat, sense interferències estatals ni de direccions nacionals de partits polítics. El ciutadà seria, si calgués, copropietari conjuntament amb l'administració de la cosa pública. La propietat privada no és només una forma individual, ho pot ser també de manera comunal. Es tracta de treure-li drets a l'administració i retornar-li la responsabilitat a la gent. Les grans infraestructures s'acabarien fent amb grans acords interestatals des dels nombrosos mini-poders en joc i no des d'un Km. 0 centralista i autoritari. En definitiva, més polis gregues i menys Imperi romà.

Per tot això, celebro que territoris com el Moianès hagin fet el pas per continuar administrant-se els seus propis serveis amb el reconeixement com a comarca. Ara només mancaria que aquest reconeixement fóra real i no una administració més de l'hiper entramat estatal. Avançar cap a l'autogestió amb responsabilitat lliure ens farà progressar de manera sostenible sense bogeries caciquistes subvencionades sempre per l'estat central. 

Article publicat al Wallstreet.cat

Engalipadors!

El cas d'Iniciativa per Catalunya en la política catalana és una d'aquelles anomalies que un país com el nostre es mereix per tants anys de descentrament nacional. És la desviació típica d'un país sotmès a una desorientació, fruit de molts segles de lluites interminables on qualsevol excusa ideològica serveix per a tapar l'autèntic drama que vivim: el de no poder decidir lliurement qualsevol acció de govern per al benestar de la seva societat. No hi ha volta de full. Tenim també altres casos de vergonyes nacionals que han basat la seva existència en la farsa de fer veure que Catalunya tenia la missió de catalanitzar Espanya, mentre salvaven la pell fent negocis amb la metròpoli del regne. En efecte, el regionalisme del centredreta català, per pura supervivència econòmica, per covardia o per paüra davant d'una esquerra revolucionària que a la primera de canvi t'incendiava el país encara que l'excusa fóra una mala tarda a la plaça de braus, ha representat també aquest desconcert nacional que ha viscut el país.

El cas dels neocomunistes però, i tota la seva amalgama apàtrida repartida sobretot per l'àrea metropolitana barcelonina, té un component encara més infaust que el del regionalisme provincià. El cas és que la raó de ser d'aquests pseudorevolucionaris és precisament la de canviar el sistema vigent representat per una casta funcionària estatal que subjuga i espolia contínuament les pimes i la classe treballadora catalana, la classe que ells diuen -i creuen- defensar. Aquesta connivència històrica amb els lligams estatals és del tot lògica en la classe dirigent que no vol desordre social, però per al sector que històricament han representat els ecosocialistes de tall federal és del tot incomprensible. Ara bé, el que enfonsa definitivament el relat d'ICV és que bona part d'aquesta burgesia catalana, històricament botiflera, ha acabat fent una proposta encara més revolucionària que ells mateixos. Sí, és francament desolador per a aquesta esquerra que es diu de debò.

Per tot plegat, a què és deguda aquesta lamentable actitud d'ICV? És la ingenuïtat per ser una esquerra del planeta piruleta que viu millor a la barricada permanent, i és incapaç de teixir una estratègia per a canviar el sistema? Serà per por dels seus petits monstres repartits pels moviments socials, perquè els acusarien de traïdors si pactessin amb el dimoni de la dreta encara que sigui amb l'objectiu de trencar l'stablishment espanyol? O és en definitiva mala fe per una qüestió de ressentiment social, la típica rabieta de veure que les seves tesis sempre acaben fracassant a tot el món?

El full de ruta que Joan Herrera va presentar per encarar aquest nou cicle electoral, rebutjant unes plebiscitàries revolucionàries, és una autèntica burla al sentit comú, una farsa amb majúscules. Volen esperar que a Madrid hi governin els 'seus' i així poder realitzar un referèndum que tampoc sabem si seria per la independència o per si cal salvar la capa d'ozó. I tot això amb els dos o tres diputadets que molt probablement trauran al Congrés. Però qui us heu pensat que sou!? Lo vostre és fer bullir l'olla perquè al final tot quedi atado y bién atado, i així anar tirant 300 anys més fent pinça amb el Duran de torn perquè Catalunya mai acabi fent el pas que tots els països avançats i adults han fet; autogovernar-se lliurement i sortir al món amb veu pròpia. Engalipadors, més que engalipadors!

Article publicat al Nació Digital.