Engalipadors!

El cas d'Iniciativa per Catalunya en la política catalana és una d'aquelles anomalies que un país com el nostre es mereix per tants anys de descentrament nacional. És la desviació típica d'un país sotmès a una desorientació, fruit de molts segles de lluites interminables on qualsevol excusa ideològica serveix per a tapar l'autèntic drama que vivim: el de no poder decidir lliurement qualsevol acció de govern per al benestar de la seva societat. No hi ha volta de full. Tenim també altres casos de vergonyes nacionals que han basat la seva existència en la farsa de fer veure que Catalunya tenia la missió de catalanitzar Espanya, mentre salvaven la pell fent negocis amb la metròpoli del regne. En efecte, el regionalisme del centredreta català, per pura supervivència econòmica, per covardia o per paüra davant d'una esquerra revolucionària que a la primera de canvi t'incendiava el país encara que l'excusa fóra una mala tarda a la plaça de braus, ha representat també aquest desconcert nacional que ha viscut el país.

El cas dels neocomunistes però, i tota la seva amalgama apàtrida repartida sobretot per l'àrea metropolitana barcelonina, té un component encara més infaust que el del regionalisme provincià. El cas és que la raó de ser d'aquests pseudorevolucionaris és precisament la de canviar el sistema vigent representat per una casta funcionària estatal que subjuga i espolia contínuament les pimes i la classe treballadora catalana, la classe que ells diuen -i creuen- defensar. Aquesta connivència històrica amb els lligams estatals és del tot lògica en la classe dirigent que no vol desordre social, però per al sector que històricament han representat els ecosocialistes de tall federal és del tot incomprensible. Ara bé, el que enfonsa definitivament el relat d'ICV és que bona part d'aquesta burgesia catalana, històricament botiflera, ha acabat fent una proposta encara més revolucionària que ells mateixos. Sí, és francament desolador per a aquesta esquerra que es diu de debò.

Per tot plegat, a què és deguda aquesta lamentable actitud d'ICV? És la ingenuïtat per ser una esquerra del planeta piruleta que viu millor a la barricada permanent, i és incapaç de teixir una estratègia per a canviar el sistema? Serà per por dels seus petits monstres repartits pels moviments socials, perquè els acusarien de traïdors si pactessin amb el dimoni de la dreta encara que sigui amb l'objectiu de trencar l'stablishment espanyol? O és en definitiva mala fe per una qüestió de ressentiment social, la típica rabieta de veure que les seves tesis sempre acaben fracassant a tot el món?

El full de ruta que Joan Herrera va presentar per encarar aquest nou cicle electoral, rebutjant unes plebiscitàries revolucionàries, és una autèntica burla al sentit comú, una farsa amb majúscules. Volen esperar que a Madrid hi governin els 'seus' i així poder realitzar un referèndum que tampoc sabem si seria per la independència o per si cal salvar la capa d'ozó. I tot això amb els dos o tres diputadets que molt probablement trauran al Congrés. Però qui us heu pensat que sou!? Lo vostre és fer bullir l'olla perquè al final tot quedi atado y bién atado, i així anar tirant 300 anys més fent pinça amb el Duran de torn perquè Catalunya mai acabi fent el pas que tots els països avançats i adults han fet; autogovernar-se lliurement i sortir al món amb veu pròpia. Engalipadors, més que engalipadors!

Article publicat al Nació Digital.