En tots els països civilitzats del món
els dos o tres grans pols polítics es barallen i al mateix temps
arriben, si cal, a grans acords nacionals. Aquesta és una fórmula òptima
per assegurar el progrés d’una societat davant la brega permanent dels
extrems. L’anormalitat provinciana que vivim, però, fa que l’enteniment
polític d’aquest país decaigui constantment per donar pas a tota quanta excusa per eludir el
veritable problema que constreny la nostra salut econòmica, que no és
cap altre que la impossibilitat d’autogovernar-nos amb total plenitud. I així estem, embolicats i desorientats permanentment en aventures que poc tenen a veure amb la nostra idiosincràsia social.
Això es pot copsar en el debat barceloní, on un sector important de l’opinió
política malda per fer una pinça entre el candidat convergent, Xavier
Trias, i la candidata d’ICV/Podem, Ada Colau, per intentar treure fora
de joc el republicà Alfred Bosch. Tot plegat no deixa de tenir un deix
de tristesa perquè sembla que estiguem condemnats a caure permanentment
en la trampa de la idiotesa autonomista. No comptar amb ERC en la cursa
electoral és l’estratègia dels de sempre perquè realment no es mogui
res. Perquè són els republicans els que històricament han molestat més
l’establishment espanyol, que ningú s’autoenganyi. Fixeu-vos que, com més s’acostin les municipals, la premsa barcelonina addicta al regne més enlairarà la candidata de BCN en Comú. I, si no, temps al temps.
Francament, si en el món convergent hi ha neguit perquè l’esquerra estatal i intervencionista, gens disposada a trencar l’statu quo
espanyol, tingui un paper decisiu a la capital de Catalunya, el que
hauria de procurar és que CiU i ERC acaparin el centre de la disputa
electoral. Si no és que hi hagi sectors suposadament sobiranistes amb
interès que el debat sobre
el procés quedi tapat per la Colau. Si no entenem que una Barcelona
preparada per ser la capital d’un estat pròsper i modern ha de disposar
d’un centredreta i d’un centreesquerra no reaccionari ni populista i que
sàpiguen per a quina nació treballen, ens precipitarem una vegada més
en la política d’estómac que tan fantàsticament bé li ha anat en aquest
país. I, si no, repasseu aquells aquells meravellosos anys trenta de
testosterona i de cop de puny sobre la taula, on la suposada fraternitat
dels pobles d’Espanya va acabar amb un desconcert nacional i una
Catalunya perdent bous i esquelles.Necessitem una dreta i una esquerra homologables al sentit comú del nord d’Europa, i no projectes que posin en perill la Barcelona pròspera i catalana que volem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada