El que farem és un cop a l'Estat

Ja em disculparan aquesta explosió de sinceritat; n'estic fart dels opinaires i tertulians que pul·lulen com ànimes en pena pels nostres canals de comunicació. Però fart de veritat, eh? Cansat, fastiguejat, fins als pebrots! Com s'ha pogut caure tan baix i convertir les tertúlies -una bona manera de polititzar la societat-  en un circ tediós i sense cap interès? Això ho arreglarem mai, o forma part del show per mantenir la plebs entretinguda davant la televisió? Tanmateix, cal dir també que, com tot a la vida, sempre hi ha notabilíssimes excepcions, sortosament hi ha el talent necessari que serveix per no deixar caure la cosa en un estat de putrefacció total i absolut. Aquesta divina quota, però, és tan baixa, que els platós es converteixen en escenaris on tarats i oportunistes es recolzin sobre els pocs bons tertulians, fent de la discussió un paller amb molta palla. Una llàstima.

Dit això, els aniria molt bé a aquests professionals de la xerrameca que fessin cas a la realitat que any rere any, amb tossuderia, ens atrapa i estreny. En aquest sentit, no és casualitat que aquests temps que estem vivint siguin per als independentistes catalans, malgrat la tensió i la incertesa, una alegria en majúscules. Tot allò que durant anys avisàvem que passaria, malgrat la incredulitat dels que ara es diuen independentistes, ha anat succeint com un tren sense frens, com l'espermatozou líder en el seu camí impertorbable cap a l'òvul; cansament de l'statu quo autonòmic espanyol, impossibilitat d'una entesa federal, corrupció de les castes que han capitalitzat el pont aeri, mentides i maltractament a la societat catalana, i un desvetllament nacional fruit d'una estratègia molt ben calculada d'abraçar els federalistes cap a posicions sobiranistes. Recordem que el desengany de l'Estatut ideat pel tripartit (ERC) ha estat un detonant vital als darrers 10 anys. 

Doncs bé, des de la més absoluta modèstia, un servidor aconsellaria als tertulians, sobretot els sobiranistes, que mica en mica deixessin d'embrancar-se dins els termes legalistes constitucionals espanyols per explorar, sense por, les vies d'una nova realitat abismal. Això de fer les coses dins la legalitat espanyola ha anat bé fins al moment, cal convèncer els -encara!- indecisos, però quan tot peti,  i per a la qual cosa manca molt poc, haurem de començar a explicar com en sortim d'aquest Estat furibund i ferit. Un estat a les antípodes de l'estil anglosaxó, per desgràcia nostra. 

El procés de separació serà complicadíssim, i ja no valdran sardanes a la plaça ni encesa d'espelmes, caldrà convicció i determinació del Govern i actes de desobediència de la població. Si per una banda tenim la supèrbia obtusa espanyola que impedeix qualsevol opció de sentit comú, i per l'altre un poble decidit a viure lliure i en pau (perquè el tenim, oi?), hauríem d'entendre que el que volem fer és un cop a l'Estat amb tota la legitimitat democràtica. Un trencament amb tots els ets i uts amb la legalitat vigent. Per què ens fa por dir-ho així? Que ens fa vergonya, potser? En les tertúlies és justament en aquesta qüestió on tot s'embarranca, i per això tot acaba sent un galliner. Uns defensen amb tota la raó del món la legalitat espanyola compresa per l'ONU -també tenen raó, acceptem-ho!-, i nosaltres anem a un xoc de trens, a trencar l'Estat per un futur digne i més democràtic. Al mig hi ha encara els que somnien les portades de La Vanguardia. Pobres. 

Per tot plegat, és evident que ens hem de defensar quan ens titllin de colpistes en el sentit clàssic del terme, perquè això té unes connotacions històriques que res tenen a veure amb el nostre moviment, però acceptem d'una vegada que anem contra una democràcia homologada mundialment; que ja no dialogarem més; que, com el poble elegit, volem fer un estat malgrat tot i tothom; i que, en definitiva, anem a trencar l'estat espanyol perquè volem. So what!?. (De fet, qui indirectament trenca l'estat són els castellans per no haver sabut mantenir una Espanya a la catalana, l'única viable en termes de pau i economia).

Un cop a l'estat no és un cop d'estat castrense, però és un cop entès com a xoc, és una revolució per trencar una legalitat i construir-ne una altra. Tothom n'hauria de ser conscient, d'això, primer els independentistes i després, si volen, els unionistes. 

'Clash' democràtic a l'estat

Liberalització d'horaris? Sí, però...

El debat sobre la liberalització dels horaris comercials és com la cançó de l'enfadós. O com l'obra de la Seu. És d'aquelles discussions que, com la llei electoral, es fan interminables i, per tant, acaben sent irrealitzables. Coses -potser- de ser una autonomia provinciana que ha idiotitzat els governants i els seus votants de manera tediosa durant dècades. Bé, el fet és que arran de l'última iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona d'ampliar els diumenges d'obertura de les botigues, el debat, tímidament -no fos cas- s'ha tornat a enraigar. 

Sobre la liberalització d'horaris, així d'entrada, hi estic del tot d'acord. Com també estic a favor, en termes generals, que l'economia sigui gestionada per la gent i, en molta menor mesura, per l'estat. És una qüestió de principis, de sentit comú i de llibertats. Mai ningú, i menys una administració, sabrà millor què és el que ens convé per guanyar diners. D'altra banda, protegir el petit comerciant i les zones típicament de comerç dels centres dels nostres pobles i ciutats, com una mesura de donar vida comercial, i per tant humana, també ha de ser una prioritat d'un govern i una mesura que tothom hauria d'entendre, si no és que es vulgui un model com el francès, on els pobles han mort d'avorriment i de fàstic en favor d'uns extraradis comercialment espaterrants. La qüestió, doncs, complicada, és saber com es pot combinar la llibertat d'horaris amb la protecció de les nostres botigues dels nostres entranyables cascs antics i teixits urbans.


Per moltes voltes que s'hi vulgui donar, des del meu punt de vista no hi ha més solució que reformar en profunditat aquest danyívol sistema laboral que patim, que entre la ceguesa i immobilitat d'uns i altres el fem perdurar ja massa temps. No pot ser que un petit empresari, que és el que aporta -en conjunt- més llocs de treball, li costi gairebé la vida obrir un negoci, acomiadar o contractar treballadors. Som en una posició de vergonya mundial respecte del tema impositiu. Això fa que el petit botiguer sempre estigui en desavantatge davant les grans superfícies, si a ell li costa Déu i ajuda contractar. Si al botiguer el cosim a impostos per contractar personal no podrà obrir més hores ni abaixar preus per competir. Fins que no es reformuli a fons el sistema laboral, fins que la societat no entengui que res és per tota la vida i que la mobilitat laboral serà un nou codi social, el petit empresari no podrà obrir quan ell cregui que li va millor obrir -que és la base de tota llibertat econòmica i per tant de prosperitat, perquè com ja he subratllat, no li sortirà a compte obrir més hores amb un o dos treballadors de més. Fet que el portaria a una pèssima situació si efectivament es realitzés aquesta liberalització horària.

És aquí on rau gairebé tot i la dificultat d'aquesta liberalització que sense dubte beneficiaria tothom. Però també hi ha un altre factor a tenir molt en compte que repercuteix directament en les petites empreses. Aquestes han d'innovar, espavilar-se i oferir productes de millor qualitat que els de les grans superfícies. Fer atractiva la seva botiga, aquest és el millor ganxo per competir amb les grans, monòtones i tristes cadenes comercials. No podem restar tota la vida amb la mateixa cagarada i mantenir una botigota sense cap esquer ni cap encís. Hem de pujar al carro dels signes dels temps. Aquesta és una responsabilitat individual, i la lògica ens porta que sempre se'n surten els que treballen de valent per oferir un millor producte al client. No hi ha volta de full, fa mil·lenis que això funciona així, i no ho canviarem pas.

En aquest nou país que construïm hem de basar-nos en les llibertats, i una d'elles és sense dubte la d'horaris comercials perquè cadascú es gestioni la seva vida de la millor manera que cregui. Però perquè això passi les múltiples taxes als negocis petits hauran de disminuir per no crear una situació de desavantatge respecte les grans superfícies. I així, el petit botiguer pugui contractar amb més facilitat per competir millor oferint els seus productes a qui vulgui i a l'hora que vulgui. És a dir, al moment que ell cregui més oportú per vendre. 

Article publicat al Directe.cat

Un comerç al carrer dels argenters de Vic

L'esquerranor sucursalista

Sempre hi ha hagut uns punts en comú entre les esquerres de tall federalista d'aquest país, que portem arrossegant com una penitència durant massa temps. O per dir-ho una altra manera, tenim unes inèrcies viroses entre la gent que ha cavalcat durant els últims 40 anys (per no dir-ne 150) sobre l'esquerranor sucursalista de toc estatalista que ens han impedit progressar amb originalitat i naturalitat com a poble singular. Per això la cosa ens va com ens va. Principalment, és l'aire moralitzant de les seves "veritats" estètiques que ens empudega dia a dia. És allò tan cansat de l'antiaoccidentalisme intrínsec i de les estranyes simpaties per tota quanta dictadura remota. Aquell autoflagelar-se amb un gintònic a la mà i un Iphone a l'altra. També ens regalen la seva retòrica de la causa dels vençuts reclamant, una vegada rere l'altra, una peculiar i embafada justícia social amb l'escalfor de la massa, com si fos precisament la turba la principal garantia del més mínim sentit d'equitat. Però el que realment els aplega com a autèntics ionquis al voltant d'una xeringa és l'odi irremeiable a la nació catalana com a subjecte polític lliure i sobirà. Allò que la seva pàtina de Robin Hoods els fa comprendre a la primera de canvi en altres llocs ignots del planeta, aquí es transforma en aquella bola de menjar interminable d'un nen petit quan no té gana i només pensa a anar a jugar a pilota.

Per això mai he tingut cap dubte a tractar aquesta gent, que en altres anys representaven l'esdevenir progressista del país, com a autèntics vetusts demodés contraris a qualsevol expressió de llibertat. De fet, això últim no dista del seu decàleg de suports a règims equivocats i els transporta a allò tan seu i que els fa tan feliços: l'intervencionisme en excés.


Com deia al principi, aquesta és una creu pesada que portem sovint fruit de tants intents de fer-nos semblar el que no som. L'últim d'aquests és un llibre de Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia contemporània per la UB, Una comunidad ensimismada, que en realitat no deixa de ser el típic refregit d'articlots de l'autor, en aquest cas -agafeu-vos!- en el diari El País. En Cruz fa el que sempre fan aquests tipus de persones, tractar el sobiranisme català d'uniformitzador, de tancat de mires, d'irrespirable, d'incapacitat per entendre les identitats compostes o els sentiments de pertinença compartits, i bla, bla, bla... Res de nou, i fins i tot tan poc original que l'allunya automàticament de qualsevol percepció de modernitat.

Aquestes antigalles de l'esquerranor hispànica, moralistes petulants, mai capissaran el concepte català de la llibertat perquè el seu esquema mental ja ha cedit a l'estatalisme jacobí des de temps immemorials. Per això els costa d'entendre que l'essència de la catalanitat s'allunya de tots aquests improperis malintencionats i dista de l'autoritarisme que ells ens pretenen endossar. Obliden, intencionadament o per ignorància, que en cada episodi de la nostra història de defensa de les pròpies lleis i costums, els nouvinguts han sigut una peça clau en els moviments de resistència. I si hi ha algun incrèdul sobre això que dic, que es pregunti com hauria aguantat aquest país sobrevivint amb personalitat pròpia més de tres segles d'anorreament, sense l'obertura dels naturals i el compromís i integració dels que han cercat aixopluc en aquesta terra fent-se partícips del seu destí. Sense la mescla i la renovació, en definitiva.

El vell recurs de tractar el catalanisme de xaró i feixuc no només ja no se'l creu gairebé ningú, sinó que esclata pels aires quan assistim a l'enèsima demostració cívica de transversalitat total del sobiranisme, que no deixa de ser la prova més fefaent de progrés i modernitat. Perquè ja se sap que tota modernitat porta a sobre indissociadament la popularitat interclassista. És la cultura pop, estúpids! Us sona això, carrinclons?

Article publicat al Nació Digital. 

Manuel Cruz, un dels nous gurús de l'esquerra estatalista.

 

Demà publiquem nou disc (autobombo)

Les cançons de Renaldo & Clara són un secret a cau d’orella, un secret que poc a poc es va escampant, sense pressa però amb fermesa. Aquest grup lleidatà porta ja un temps deixant-nos pistes. Han tocat en festivals com el BAM, el Faraday o el Primavera Club i compten amb dos EPs molt ben rebuts per la crítica. Ara encaren el repte del primer disc llarg, “Fruits del teu bosc”, que es publica aquest dimarts 4 de març.


Deutors del pop/folk britànic dels 70, de l’indie més minimalista i també del Donosti Sound, Renaldo & Clara sorprenen amb unes cançons subtils però carregades de detalls. Un bon exemple és el primer senzill, “Gira-sols”. Melodies de punta al coixí que, rere una aparença innocent, amaguen tota una paleta de matisos que va de la carícia a l’esgarrapada. Un disc ric en emocions i màgia on cada decisió ha estat cuidada al detall, amb una especial recerca de la calidesa analògica.

En l’univers sonor de “Fruits del teu bosc” hi brilla especialment la veu suau, càndida però sensata, de Clara Viñals, autora també de totes les cançons. Cançons on enyor i esperança se serveixen en idèntiques dosis, on la boira de Ponent sempre acaba filtrant els raigs del sol. Cançons que són veritables epístoles a algú a vegades present, a vegades llunyà. Dolça però no ensucrada, afable però amb les coses clares.

Acompanyen la Clara en aquest viatge els habituals Víctor Ayuso (guitarra acústica i també productor del disc) i Hugo Alarcón (teclat, violí, mandolina) i una secció rítmica que finalment s’ha consolidat amb Jordi Rexach “Mante” (baix i contrabaix) i Eric Herrera (bateria i trombó). 

 
Ja pots veure el primer videoclip, “Gira-sols”, realitzat per Alba Cros. 




Una gentilesa de Bankrobber