L'esquerranor sucursalista

Sempre hi ha hagut uns punts en comú entre les esquerres de tall federalista d'aquest país, que portem arrossegant com una penitència durant massa temps. O per dir-ho una altra manera, tenim unes inèrcies viroses entre la gent que ha cavalcat durant els últims 40 anys (per no dir-ne 150) sobre l'esquerranor sucursalista de toc estatalista que ens han impedit progressar amb originalitat i naturalitat com a poble singular. Per això la cosa ens va com ens va. Principalment, és l'aire moralitzant de les seves "veritats" estètiques que ens empudega dia a dia. És allò tan cansat de l'antiaoccidentalisme intrínsec i de les estranyes simpaties per tota quanta dictadura remota. Aquell autoflagelar-se amb un gintònic a la mà i un Iphone a l'altra. També ens regalen la seva retòrica de la causa dels vençuts reclamant, una vegada rere l'altra, una peculiar i embafada justícia social amb l'escalfor de la massa, com si fos precisament la turba la principal garantia del més mínim sentit d'equitat. Però el que realment els aplega com a autèntics ionquis al voltant d'una xeringa és l'odi irremeiable a la nació catalana com a subjecte polític lliure i sobirà. Allò que la seva pàtina de Robin Hoods els fa comprendre a la primera de canvi en altres llocs ignots del planeta, aquí es transforma en aquella bola de menjar interminable d'un nen petit quan no té gana i només pensa a anar a jugar a pilota.

Per això mai he tingut cap dubte a tractar aquesta gent, que en altres anys representaven l'esdevenir progressista del país, com a autèntics vetusts demodés contraris a qualsevol expressió de llibertat. De fet, això últim no dista del seu decàleg de suports a règims equivocats i els transporta a allò tan seu i que els fa tan feliços: l'intervencionisme en excés.


Com deia al principi, aquesta és una creu pesada que portem sovint fruit de tants intents de fer-nos semblar el que no som. L'últim d'aquests és un llibre de Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia contemporània per la UB, Una comunidad ensimismada, que en realitat no deixa de ser el típic refregit d'articlots de l'autor, en aquest cas -agafeu-vos!- en el diari El País. En Cruz fa el que sempre fan aquests tipus de persones, tractar el sobiranisme català d'uniformitzador, de tancat de mires, d'irrespirable, d'incapacitat per entendre les identitats compostes o els sentiments de pertinença compartits, i bla, bla, bla... Res de nou, i fins i tot tan poc original que l'allunya automàticament de qualsevol percepció de modernitat.

Aquestes antigalles de l'esquerranor hispànica, moralistes petulants, mai capissaran el concepte català de la llibertat perquè el seu esquema mental ja ha cedit a l'estatalisme jacobí des de temps immemorials. Per això els costa d'entendre que l'essència de la catalanitat s'allunya de tots aquests improperis malintencionats i dista de l'autoritarisme que ells ens pretenen endossar. Obliden, intencionadament o per ignorància, que en cada episodi de la nostra història de defensa de les pròpies lleis i costums, els nouvinguts han sigut una peça clau en els moviments de resistència. I si hi ha algun incrèdul sobre això que dic, que es pregunti com hauria aguantat aquest país sobrevivint amb personalitat pròpia més de tres segles d'anorreament, sense l'obertura dels naturals i el compromís i integració dels que han cercat aixopluc en aquesta terra fent-se partícips del seu destí. Sense la mescla i la renovació, en definitiva.

El vell recurs de tractar el catalanisme de xaró i feixuc no només ja no se'l creu gairebé ningú, sinó que esclata pels aires quan assistim a l'enèsima demostració cívica de transversalitat total del sobiranisme, que no deixa de ser la prova més fefaent de progrés i modernitat. Perquè ja se sap que tota modernitat porta a sobre indissociadament la popularitat interclassista. És la cultura pop, estúpids! Us sona això, carrinclons?

Article publicat al Nació Digital. 

Manuel Cruz, un dels nous gurús de l'esquerra estatalista.