Tardor pujolsiana

I per fi, la tardor. I, amb ella, totes aquelles esperances per ser una mica millors i fer les coses amb més perícia. Tot aquell benestar corporal que s'estabilitza i que ja no bull de la canícula passada, tot aquell espectacle de colors de la vegetació perfectament combinats que altiven el sentit de l'estètica i, sobretot, el plaer de les primeres rebequetes de l'any. L'any no comença l'1 de gener, l'any comença a la tardor, que és l'estació benèvola i intel·ligent perquè diu prou a la sumptuositat i la deixadesa estival de les plantes i dels éssers, per recollir-se elegantment i tornar a començar. La tardor és civilitat.

Doncs bé, aquesta tardor no només les coses es posen al seu lloc, sinó que enguany la tenim més rescalfada perquè ens espera la recta final de l'any Pujols, el 50è aniversari del seu traspàs. La fundació del savi de Martorell continua amb la seva valuosa activitat i, després d'uns celebrats actes i espectacles com el que vam perpretar el Conjunt Badabadoc amb la cobla Sant Jordi a la Torre de les Hores dedicat al sistema filosòfic de Pujols, les activitats segueixen amb interessants ofertes culturals

Per exemple, demà dissabte a Martorell s'hi representerà la novel·la 'La tardor barcelonina'. Una recreació a càrrec de Fèlix Pons. El dia 4 d'octubre serà molt especial perquè es presentarà la reedició de l'apreciable llibre del Pujols El concepte general de la ciència catalana, tot un esdeveniment! Més endavant, el dia 30 d'octubre, l'amic Francesc Canosa ens brindarà una conferència sobre el Pujols articulista a l'Ateneu Barcelonès.

Pel novembre, concretament el dia 7, podrem veure a la Filmoteca de Catalunya una projecció de la trobada del Pujols amb el Dalí. Pell de gallina. I pel desembre, es celebrarà un simposi de dos dies titulat 'El pensament de Francesc Pujols' a càrrec de la càtedra Ferrater i Mora de la Universitat de Girona. Tot això i molt més ho teniu més detallat al programa d'actes de la Fundació que trobareu si cliqueu AQUÍ.

Malauradament l'ostracisme de la premsa generalista d'aquest país davant d'aquest personatge tan descomunal continua inalterable; és propi de països derrotats oblidar els grans mestres per molt incòmodes i surrealistes que siguin. Entendre Pujols és entendre l'essència del nostre caràcter i viure una mica més feliços gràcies a la seva guia espiritual humanista i catalana.

Potser sí que amb aquesta embranzida que hem encetat aquest any com a nació, Pujols renaixerà. Almenys ho pot tenir més fàcil. No és gens estrany, doncs, que el passat 11 de setembre, el dia que l'au fènix va treure el cap i va desplegar les seves ales a Barcelona, Pujols va ser degudament homenatjat dins l'acte institucional al parc de la Ciutadella i la seva profecia llegida magistralment pel gran Roger Mas, tot plegat davant les cares d'estupor del president, autoritats i assistents a l'acte pels mots elèctrics del text que baixaven com llamps del cel. Amén.

'El pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors'.

Dolçament atrapats

Segurament que si descomptem l'esdeveniment de la tercera república catalana (segona espanyola) l'any 1931, en què el separatisme català va tenir certa rellevància en els fets que se succeïren -recordem que era un moviment actiu i vigorós però escàs- podríem afirmar que els temps que ens ha tocat viure ara són sense cap mena de dubte, els més excitants pel que fa a les possibilitats que Catalunya pugui esdevenir un estat lliure, normal. Per dir-ho d'una altra manera, és l'únic moment a la història que el sentiment clarament independentista copa tant percentatge social i encalça a tantes capes de la societat catalana. Una altra cosa serà veure si aquesta onada té realment substància i longevitat, o és el típic bluf estacional.

La tempesta perfecta de les circumstàncies actuals ha acabat passant per sobre de qualsevol argument fal·laç, miserable i petit que els totpoderosos autonomisme i federalisme han esgrimit durant tants anys fent-nos perdre un temps preciós, mentre vociferaven les excel·lències d'aquesta gran mentida. El fet que, per un cantó, la sociovergència no pugui sostenir més la farsa autonomista després d'haver-ho provat tot durant els últims 30 anys i, per un altre costat, que l'Estat espanyol es vegi atrapat en la dicotomia de suprimir l'autonomia catalana o donar-nos un cove ple peix (que Andalusia, la guardiana de l'atroç igualitarisme a l'Estat de les 17 autonomies no està disposada a permetre de cap de les maneres) fa que la situació sigui tan summament perfecta per a les aspiracions nacionals catalanes que omple de felicitat a qualsevol independentista que sempre se n'hagi sentit.

Així, doncs, la reunió Mas-Rajoy va escenificar aquest argument que acabo de plantejar: ni l'un ni l'altre, per  moltes ganes que hi posessin, no podien arribar a cap acord. Ni l'un ha aconseguit el tracte que Catalunya es mereix dins de l'Estat espanyol, ni l'altre ha pogut tenir la cintura que va mostrar Suárez en la Transició volent crear un estat amb quatre nacions ben diferenciades. L'acord és i serà impossible perquè el context ha passat per sobre de qualsevol 'componenda' o enteniment entre Catalunya i Espanya (en aquest sentit, ja no cal ni que esmenti el llastimós paper que està fent el PSC i tota la seva òrbita). Un país pròsper i productiu que entén l'economia des de la llibertat i la competetivitat i que fa 300 anys que suporta un Estat subsidiari i improductiu ha dit prou a una manera de fer roïna, maldestre, improductiva i cretina que aquest estat té implantat en el seu ADN. C'est fini, game over!

Ara, com poques vegades a la història, tot està tendre i a punt per posar a la planxa. El president Mas i el seu partit han escalfat tant les seves bases i, en conseqüència, la societat, que amb un sol pas en fals la frustració seria tan grossa que no ens aixecaríem en dècades. I això, fa tota la impressió que el govern català ho sap, malgrat intents constants i diaris de la collota del pont aeri de rebaixar les aspiracions catalanes a un simple estat sudamericà associat als EEUU (com s'han de veure alguns!). La pressió al president serà i és espectacular a partir d'ara, i per això caldrà molta generositat per part de tothom i sobretot dels dos grans partits nacionals que aposten pel dret a decidir. CiU i ERC necessiten obtenir uns grans resultats per conduir el país cap a l'objectiu final, perquè CiU ja no hauria de dependre més del PP i l'esquerra d'aquest país necessita d'una vegada per totes que el partit majoritari d'aquest espai sigui netament sobiranista. Només així Catalunya podrà, juntament amb una ciutadania ja molt conscienciada, fer el gran salt definitiu. Per fer front al temut pont aeri convergent i als intents recargolats d'una part de l'esquerra neolerrouxista de contraposar el dret democràtic a decidir a l'estat del benestar.

Elogi socialista a l'harakiri

Diuen els textos nipons que l'harakiri és una mort no natural -i, per tant, volguda- que els samurais exercien en llibertat amb l'objectiu d'entregar la seva vida a l'eternitat abans de deshonorar-la i embrutar-la en qualsevol acció delictiva terrenal. Un acte de puresa sublim, una manera de morir cobert de glòria, vaja...

Bé, per un humanista liberal actual d'aquesta part del món, tot això no deixen de ser absurditats ancestrals que tota cultura i/o col·lectivitat humana singular qui més qui menys ha tingut, tradicions lamentables i estranyotes que no tenen cap sentit en l'actualitat. Una patètica redempció extrema que pobles i religions ignorants sempre han posat a la palestra del martiri humà com a fet maravellós i extraordinari. Collonades, com diria el gran Pla. Jo sempre he cregut en la vida i no en la mort, per això sóc fan d'aquell to sorneguer tan nostrat que un líder de l'ERC dels vuitanta desprenia quan una collota de gent amb cara de pocs amics li cridaven, "Independència o mort!", i ell responia: "Independència, és clar tu, independència!".


El PSC, sense dubte, durant aquests últims mesos està fent gala d'aquesta estúpida vella tradició nipona. El sorprenent article de la seva fundació, de la seva sala de màquines més potent controlada pel tòtem Miquel Iceta, la Rafael Campalans -pobre Campalans!-, escrit pel seu director i dirigent socialista Albert Aixalà, no ens deixa cap dubte sobre les intencions que a partir d'ara adoptarà aquest partit polític. Una declaració de principis que lluny de ser cagadubtes, és per fi la definició més diàfana que el PSC ha fet en els últims temps. Un text amb flaire de derrota que reconeix que a Catalunya ha triomfat l'opció sobiranista i crida al partit a articular la minoria unionista proespanyola. Com podeu veure, la indefinició i l'ambigüitat han estat substituides per l'autenticitat del seu caràcter  -que sempre és d'agrair-, el típic caràcter granític dels camarades del Baix Llobregat que ha esclatat com una bomba clúster a can Nicaragua. És a dir, l'harakiri en estat pur d'un dels dos transatlàntics de Catalunya i la renúncia a copsar majories socials per ser el partit de tots, que és en definitiva l'ABC de tot partit polític important. Ells ara opten i prefereixen ser el búnquer, furgar dins la cova dels inadaptats del país, minoritzar-se a si mateix. Increïble. Realment estic meravellat, de debò, no em puc creure com algú en aquests temps tan funestos reconegui veritablement com és i què vol, encara que això signifiqui perdre-ho tot, els bous i les esquelles. Brutal, bestial, estic corprès...

Després del dramàtic final del tripartit, un fracàs cercat i desitjat pel binomi CiU-Godó, era lògic que els dos grans perdedors fossin el PSC i ERC, els dos partits més importants del govern. Però si pels republicans la caiguda ha estat fruit d'una estratègia per fer avançar el país socialment i nacionalment que finalment no va quallar a la societat, deixant un pòsit sobiranista que sense cap dubte ara en gaudim. Per als altres, el Govern era per afincar el seu poder tal com ja practicaven a les diputacions. Per això uns remuntaran i tornaran a ser una peça clau per al país, perquè tenen projecte de país i un horitzó claríssim. I els altres, després de tenir un gran sostre ara no se sap si tenen terra, perquè el seu projecte polític s'ha enfonsat  i el seu declivi és il·limitat. Ells ho han vist i per això es dedicaran només als vots de la seva cova mentre fan cops de pal de cec. Han renunciat al país, i el país per fi comença a travar la normalitat tan desitjada, que no és cap altra que tenir un centredreta i un centreesquerra nacionalment inequívoc. Felicitem-nos per tot plegat doncs.

Article publicat al NacióDigital.cat

Ho farem possible?

Ahir vam fer història, segurament els llibres d'aquesta diciplina científica que sorgeixin d'aquí a 50, 100 o 200 anys, titularan la jornada d'ahir com la Manifestació del 12 o com els fets del 12. Massa emocions ara mateix per fer un article mesurat i sencer. Massa records dels meus 20 anys de militància independentista em venen al cap, com per analitzar amb un plis-plas els fets d'ahir. Crec que les imatges parlen per si soles i no cal fer grans discursos a l'estil del tertulià comú nostrat (un sector molt pobre i trist ara mateix a Catalunya). És molt gros el que va passar ahir, no sé si som prou conscients a hores d'ara que això és extraordinari i poc freqüent en una ciutat del món occidental. Sí però, us vull transmetre quatre pensaments caçats al vol que no paren de ressonar com campanes celestials dins del meu cap des de que m'he llevat avui el dematí:

Espanya té un problema greu amb Catalunya. El President Mas té una responsabilitat històrica (per no dir un altre problema a gestionar). Tot això ja no té retorn, en algun lloc o altre diferent de l'actual anirem a parar. El poble necessita demostrar que tot això no és un bluf. 

Tal com ha dit avui el President de la Generalitat, hem d'estar preparats pels moments difícils i els canvis nacionals que vindran en breu. Veurem doncs què passarà a la primera etzagaiada seriosa que vindrà de Madrid. Veurem si tenim fons i fermesa, si tot aquest esclat independentista té forma i personalitat autèntica o és pura façana. Veurem si som capaços de mantenir la mínima seriositat i responsabilitat que la història ens brinda, o simplement el que hem demostrat és el suflé característic català que tantes altres vegades s'ha manifestat. Ho veurem en un tres i no res.

Salut i visca Catalunya lliure!

Una imatge prou eloqüent del diari Ara

Èxit o fracàs de la manifestació

Sí, amigues i amics, tot indica que aquest Onze serà ben especial, commovedor, històric sense cap mena de dubte. Una prova més de les nostres ànsies de llibertat i de resistència. Un afany gelós de fidelitat a les pròpies constitucions, que el poble català manté inalterable al llarg de tota la seva història com a nació singular. Enguany, aquesta especialitat en la marxa pot arribar tenir certs riscos, malgrat tot. El moment polític que vivim dins el context sobiranista actual, que per fortuna ja no és aquell joc de sectaris que dècades enrere s'esbatussaven al Fossar de les Moreres, podria igualment patir brots de certa perillositat. Els ànims estan molt encesos i la gran multitud que s'espera fa que romangui encara aquell fantasma que sovint apareix en moltes massificacions que s'esdevenen a la capital catalana.

M'explicaré; fa uns dies escrivia sobre la necessitat i la importància de fer una manifestació pacífica, seriosa i plena de banderes europees a més de les senyeres i estelades, per l'impacte que causaria en el món democràtic i el bon regust de boca que deixaria entre els governs i partits democràtics europeus. Cal presentar-nos com a persones respectables i de fiar, hem d'evitar qualsevol incident per aïllat que sigui i, per sobre de tot, la clàssica imatge de la Barcelona de la Rosa de Foc; la típica ciutat mediterrània ingovernable, deixada i poc avançada. Hem d'evitar per-tots-els-mit-jans possibles veure a les portades de El Mundo, l'ABC o La Vanguardia fotos de cares ensangonades, de gent amb aspecte foll que crema contenidors. Ho hem d'evitar com sigui!! Perquè és precisament aquest malaurat espectacle el que Espanya vol i desitja.

Crec que hi ha tres perills ara mateix que percebo com a possibles causants d'incidents de diversos voltatges. Diversos, però aldarulls al cap i a la fi.

1. Arran de les paraules del vassall numero u del regne, en Duran i Lleida (amb aquella obscura flegma habitual que el caracteritza, de senyoret que amaga alguna cosa), sobre el caràcter no independentista de la manifestació i la seva anunciada presència a la mateixa, podria exacerbar els ànims del típic independentisme exprés i convertir la manifestació en un circ d'insults i ganyotes. Un fet que també pot experimentar qualsevol altre polític que assisteixi a la marxa. La bogeria de la turba no té límits i el populisme prepolític malauradament està a l'ordre del dia, ja ho sabem... Cal ignorar, doncs, les provocacions estudiades i premeditades del democratacristià.

2. Els professionals de l'espectacle antisistema poden acabar sent un dels perills més importants, també. Cal que tothom ajudi al servei d'ordre creat pels organitzadors i evitar i denunciar qualsevol intent patètic de trifulca pseudorevolucionària. Presentar l'independentisme com a quatre inadaptats desesperats seria la derrota total.

3. Per últim, tenim el perill més complicat d'evitar: els infiltrats dels serveis secrets d'intel·ligència espanyols i els elements d'extrema dreta que, aprofitant les ganes d'uns quants cretins de rebentar contenidors, provoquin i organitzin cert caos.

Per tot plegat, no és que es tracti d'un decàleg ni vulgui donar cap lliçó -Déu me'n guardi!- però sí que són desitjos sincers i personals per al bon èxit de la manifestació. Si volem guanyar, cal que la marxa desprengui bon rotllo, amor, sinceritat, fermesa, justícia... Si volem continuar fent l'espectacle de la Catalunya dividida i tarada, tenim una altra oportunitat fantàstica per rebentar una manifestació més. Haurem de triar...

Barcelona, 10 de juliol del 2010

Aquest Onze, més Europa que mai

Un cop passat el mes de la deixadesa i la poca productivitat on la civilització decau i la calor africana ens recorda que aprop estem de la barbàrie i que lluny del sentit comú, per fi arriba el setembre i la tornada a la normalitat d'una societat que fa tota la impressió no saber encara el perquè d'aquesta crisi que patim. Qui sembla que tampoc no toqui hores és el govern que va guanyar per majoria absolutíssima, gràcies en bona part a aquesta mateixa societat. La crisi a l'Estat espanyol és estructural, endèmica i mental, governi qui governi sempre serà així. És un país de funcionaris i el paradís de la subvenció. Per això jo em pregunto a vegades si algú a Espanya s'ha plantejat mai de suprimir les autonomies fake, o buidar ministeris que serveixen de ben poc, o deixar de subvencionar una casa reial que lluny de ser un punt de referència –com ho és la corona anglesa- és la riota del món sencer. Ho saben que gravant i cosint a impostos una societat que ja no consumeix ens porta a un cul de sac? Bé, ja s'ho faran...
Com que tot això romandrà igual i Espanya seguirà amb aquest endèmic sentit de la irresponsabilitat, esperant, com sempre al llarg de la seva història ha fet, que algú li tregui les castanyes del foc, aquí us llenço una reflexió –aka desig- immediat i en clau catalana per encetar aquest nou curs polític.

L'independentisme, o el que és el mateix , el debat sobre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, ja arribat al seu zenit. Estem al lloc que els independentistes volíem malgrat les traves i el menyspreu que hem rebut durant tants anys de personalitats com Jordi Pujol o Pasqual Maragall. L'autonomisme i els seus defensors per fi han quedat descol·locats i els hem abocat a la més absurda reacció; alguns d'ells amb molta cintura, però, s'estan recol·locant a marxes forçades, com el gosset circense que passa per l'aro. Au vinga, quisso, salta!

Així doncs, encarem la manifestació d'aquest Onze de Setembre –una més- amb un valor afegit; saber que tota la feina feta fins ara, a vegades plena de mediocritats i amb un esclop i una espardenya, ha servit per presenciar l'enfonsament del socialisme federalista i arrossegar l'immobilisme convergent cap a la cruïlla actual. A CiU, per un seguit de circumstàncies han tingut la necessitat d'escalfar les seves bases i ara els és altament complicat tornar enrere, estan/estem ficats en el no retorn. Brindem per això, i mirem endavant!

La manifestació, doncs, és valuosa perquè significa el tret de sortida del darrer plet que presentem a Espanya. És preuada perquè és probable que, per primer cop, el món ens miri amb un cert interès. Per tot això, trobo del tot encertada la proposta de portar tantes banderes europees com estelades per reivindicar-nos com a normals, com a persones gens estranyes i conscients del drama que significaria la nociva cultura de l'aïllacionisme. Hem de ser prou madurs com per comprendre què pot significar que el proper dia 11, pels carrers d'una ciutat tan important com Barcelona, de cop i volta hi apareguin un milió de persones pacífiques reclamant democràcia, justícia i dret a decidir embolcallats amb la bandera de les dotze estrelles de santa Caterina. El xoc visual i espiritual que un demòcrata europeu pot experimentar d'aquesta representació plàstica és el millor que ens podria passar ara mateix. Europa vol gent civilitzada, seriosa i amb sentit comú, que compleixi i no aporti problemes, és aquest sentiment històric de fidelitat europea que els catalans hem fet brollar sempre, que Europa vol i necessita.

La UE pot agradar més o menys , això és cosa d'un altre debat (un servidor, per exemple, preferiria ser membre de la Commonwealth), però en les miserables condicions actuals que els catalans ens hem guanyat a pols els últims 300 anys, ningú, absolutament ningú pot exigir res a la UE ni molt menys intentar fer canviar les regles del joc. Primer cal que la societat catalana aclareixi si vol fer-se gran i existir dins el concert de les nacions lliures; després, un cop haurem decidit no fer més el pastanaga, ja intentarem canviar la UE per dins. La credibilitat es guanya amb fermesa, cosa que fins ara no hem fet.

D'altra banda, aïllar-se, aixecar la bandera de l'ortodòxia , rondinar a tort i a dret i autoexcloure's d'Europa només ens porta a la visió dels cretins i retardats espanyols que fa trenta anys cridaven “muera Europa, hijos de puta!” a la plaça d'Orient de Madrid. Europa és el nostre espai vital i natural, i seria d'inútils no aprofitar aquesta conjuntura. Europa ens vol perquè nosaltres som Europa, per això aquest Onze de Setembre hauríem d'omplir Barcelona de banderes europees, per reclamar l'atenció i diferenciar-nos d'un Estat que sempre ha estat molt lluny del continent.

Article publicat al NacióDigital.cat 

L'Ermengol, el meu heroi!

No acostumo a fer una promo tan directe d'un llibre o d'un disc aquí en el meu bloc, però amb fa tanta il·lusió que l'amic Clotet tregui aquesta novel·la històrica sobre la Guerra de Successió i tinc un delit tan gran per llegir-la, que m'he permès el luxe de fer-ho en aquesta ocasió, just quan estan a punt de presentar-la. Tot plegat doncs, la presentació en qüestió, amb uns ponents de luxe, serà demà a la tarda a la Casa del Llibre de Barcelona. Un servidor, evidentment, hi serà present. De fet, ahir ja es va posar a la venda.

Aquí en teniu la sinòpsi:

Entrat el segle XVIII, Ermengol Amill, mestre d’escola, s'implica de gairell a la guerra de Successió. Amb l'únic objectiu de viure tranquil·lament amb la seva família a l'Empordà després d'abandonar dramàticament el seu Pirineu natal, un gir inesperat en el seu destí el duu a lluitar sense descans per defensar a ultrança la nació catalana abandonada a la seva dissort. Amill encarna amb la seva resistència la peça d'escacs en què s'ha convertit Catalunya en el gran tauler europeu.

Amb la guerra de Successió com a escenari de fons, amor, venjança, traïció, hipocresia, desconsol, coratge i amistat conviuen entre la vida d'aquest heroi involuntari i l'alta política que remou els fonaments del Vell Continent. La narració, recolzada sobre una gran quantitat d'informació rigorosament històrica, passa dels camps de batalla a les cancelleries europees per oferir els dos punts de vista d'aquesta història: el d'un home en una Catalunya que descobreix d'una manera lacerant que quan no hi ha amics ni enemics sinó interessos, la llibertat té un preu i el dels grans poders que acabaran decidint el futur d'Europa i les seves nacions. 

 En aquesta WEB molt interactiva trobareu molta més informació 

Bandera negra. Guerra sense quarter

Amusic Skazz Band returns

Sí, sí, els Amusic Skazz Band tornem, semblava impossible, però tornem. Era irreal, però tornem. Ni se m'havia passat pel cap, però tornem. La banda osonenca amb nom de cabdill iber que un servidor, conjuntament amb l'amic Jordi Bancells, vam fundar i que va ser considerada la pionera en la simbiosi de l'Ska i el Jazz a nivell nacional, tornarà als escenaris -esperem que no massa rovellats- per fer uns quants concerts aquesta propera tardor, i el que faci falta.

Aquí ens teniu!!

Senyores i senyors… amb tots vosaltres…. Amusic Skazz Band!

Sí! Deu anys després de la seva dissolució, empesos per la nostàlgia de deixar enrere grans concerts, bones companyies, petites gires i un grapat de bons records, esperonats també pels desitjos i pressions d’alguns fidels seguidors, volem compartir amb vosaltres una breu reaparició en públic, en la que ja estem treballant.

Torna Amusic! Després d’algunes trobades informals i de sondejar el quòrum entre els qui van ser els darrers membres de la formació, de seguida va sorgir el feeling necessari per tirar endavant aquest projecte. A l’escoltar de nou velles cançons, regirar els fons dels armaris en busca de les partitures i fent una ullada a l’arxiu documental del grup, el cert és que el cor de més d’un va començar a bategar al contratemps i amb els ulls tancats vam saber triar, de seguida, entre tots, un repertori que creiem que promet.

Agafant com a base el darrer disc, Jazzing You, del que n’estem molt contents, hem començat ja els assajos, aquest cop en formació de 8, i tenim a l’horitzó la voluntat de tocar en públic aquest mateix any, cap a la tardor.

Moltes coses ens ballen pel cap, col•laboracions importants i aparicions estel•lars. De moment us volíem fer saber, oficialment, que la criatura comença a caminar i que estem oberts a les vostres propostes o idees amb el propòsit que puguem fer d’aquest revival una fulla més en la història de la música al nostre país i del jazz jamaicà en particular.

Ladies and gentelmen, this is... ska!

Albert Font. Vic, juliol de 2012

Més info cliqueu AQUÍ