Com que tot això romandrà igual i Espanya seguirà amb aquest endèmic sentit de la irresponsabilitat, esperant, com sempre al llarg de la seva història ha fet, que algú li tregui les castanyes del foc, aquí us llenço una reflexió –aka desig- immediat i en clau catalana per encetar aquest nou curs polític.
L'independentisme, o el que és el mateix , el debat sobre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, ja arribat al seu zenit. Estem al lloc que els independentistes volíem malgrat les traves i el menyspreu que hem rebut durant tants anys de personalitats com Jordi Pujol o Pasqual Maragall. L'autonomisme i els seus defensors per fi han quedat descol·locats i els hem abocat a la més absurda reacció; alguns d'ells amb molta cintura, però, s'estan recol·locant a marxes forçades, com el gosset circense que passa per l'aro. Au vinga, quisso, salta!
Així doncs, encarem la manifestació d'aquest Onze de Setembre –una més- amb un valor afegit; saber que tota la feina feta fins ara, a vegades plena de mediocritats i amb un esclop i una espardenya, ha servit per presenciar l'enfonsament del socialisme federalista i arrossegar l'immobilisme convergent cap a la cruïlla actual. A CiU, per un seguit de circumstàncies han tingut la necessitat d'escalfar les seves bases i ara els és altament complicat tornar enrere, estan/estem ficats en el no retorn. Brindem per això, i mirem endavant!
La manifestació, doncs, és valuosa perquè significa el tret de sortida del darrer plet que presentem a Espanya. És preuada perquè és probable que, per primer cop, el món ens miri amb un cert interès. Per tot això, trobo del tot encertada la proposta de portar tantes banderes europees com estelades per reivindicar-nos com a normals, com a persones gens estranyes i conscients del drama que significaria la nociva cultura de l'aïllacionisme. Hem de ser prou madurs com per comprendre què pot significar que el proper dia 11, pels carrers d'una ciutat tan important com Barcelona, de cop i volta hi apareguin un milió de persones pacífiques reclamant democràcia, justícia i dret a decidir embolcallats amb la bandera de les dotze estrelles de santa Caterina. El xoc visual i espiritual que un demòcrata europeu pot experimentar d'aquesta representació plàstica és el millor que ens podria passar ara mateix. Europa vol gent civilitzada, seriosa i amb sentit comú, que compleixi i no aporti problemes, és aquest sentiment històric de fidelitat europea que els catalans hem fet brollar sempre, que Europa vol i necessita.
La UE pot agradar més o menys , això és cosa d'un altre debat (un servidor, per exemple, preferiria ser membre de la Commonwealth), però en les miserables condicions actuals que els catalans ens hem guanyat a pols els últims 300 anys, ningú, absolutament ningú pot exigir res a la UE ni molt menys intentar fer canviar les regles del joc. Primer cal que la societat catalana aclareixi si vol fer-se gran i existir dins el concert de les nacions lliures; després, un cop haurem decidit no fer més el pastanaga, ja intentarem canviar la UE per dins. La credibilitat es guanya amb fermesa, cosa que fins ara no hem fet.
D'altra banda, aïllar-se, aixecar la bandera de l'ortodòxia , rondinar a tort i a dret i autoexcloure's d'Europa només ens porta a la visió dels cretins i retardats espanyols que fa trenta anys cridaven “muera Europa, hijos de puta!” a la plaça d'Orient de Madrid. Europa és el nostre espai vital i natural, i seria d'inútils no aprofitar aquesta conjuntura. Europa ens vol perquè nosaltres som Europa, per això aquest Onze de Setembre hauríem d'omplir Barcelona de banderes europees, per reclamar l'atenció i diferenciar-nos d'un Estat que sempre ha estat molt lluny del continent.
Article publicat al NacióDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada