Sempre disposats a perdre

Comença a córrer a l'ambient que Catalunya torna de nou cap a l'esquerra, que la crisi que encara arrosseguem fa que les posicions, sobretot a l'Europa meridional, s'encarin cap a aquest nou populisme dels desvalguts, fent que la socialdemocràcia, desacreditada i acomplexada, trobi la nova epifania en aquests sectors més radicalitzats. De fet, és una tendència que el nostre país sempre ha tingut en moments convulsos, fixeu-vos si no en els anys trenta del segle passat, quan la Generalitat va començar en mans d'independentistes socialdemòcrates, i a mesura que la cosa s'anava espatllant va acabar a les urpes dels comunistes amb en Companys com a "florero". Ara, després de la victòria a Catalunya del conglomerat Podemos-Colau-ICV en les últimes eleccions, les aspiracions d'aquests han augmentat espectacularment fins al punt de començar a especular amb la possibilitat de guanyar la Generalitat amb l'actual alcaldessa de Barcelona com a cap de llista i, efectivament, amb la inestimable ajuda de la meitat de la CUP. Més, esclar, segons ells amb una ERC abocada de nou a un govern d'esquerres. Jo no dic que això sigui improbable ni una quimera, al contrari, penso que té forces possibilitats de complir-se, més tenint en compte la tendència a la flamarada que aquest poble posseeix. Però abans que això passi s'haurien de donar uns quants condicionants, com per exemple que la CUP aquest dissabte decidís enterrar el procés independentista i optar per un altre procés –potser també independentista- on prèviament s'intentés guanyar la batalla ideològica i provar l'enèsima aliança amb el federalisme espanyol. Un altre condicionant previ seria que ERC, vist el fracàs d'aquest procés, decidís trencar amb CDC i arriscar-se a fer una aliança d'esquerres poc estable i amb un independentisme dubtós.

Les conseqüències de tot això, des del meu punt de vista, serien letals una vegada més per la consecució de la ruptura amb Espanya. De fet, hauríem fet bona la dita que els humans ensopeguem més d'un cop amb la mateixa pedra. Per començar, la CUP quedaria engolida i trinxada per Podem i ERC. Un partit dividit que queda atrapat durant mesos dins d'una bombolla diabòlica sense copsar l'ànima dels seus propis votants, està condemnat a la decadència i a la marginalitat. Un altra conseqüència seria que ERC també quedaria atrapada dins del somni irrealitzable del referèndum pactat amb Espanya. I així, amb una Convergència enfurismada per aquest escenari, el ball de bastons i l'odi caïnita dins del catalanisme hauria guanyat de nou. Tot plegat facilitaria una còmode victòria de l'Estat, aquest cop sense baixar ni de l'autocar.

De fet, no penso que ERC ara per ara estigui en aquesta latitud, bàsicament perquè el partit d'en Junqueras ha demostrat a bastament estar per la feina i no per tàctiques ideològiques absurdes. De totes maneres, en el cas de noves eleccions amb una CUP esgotada i desbancada del centre de totes les mirades, el país quedaria de nou partit entre els dos blocs ideològics, i ERC tornaria a quedar al mig per decidir si pacta amb Convergència o opta per la macedònia d'esquerres. Els dos escenaris són igual de dolents des de la perspectiva independentista, perquè cap dels dos bàndols seria prou potent com per imposar-se a l'altre, a no ser que es pacti un referèndum unilateral entre tots, cosa del tot improbable vist els trucs de màgia que sempre ens brinda l'esquerra espanyola. Tot plegat, la paradoxa és que fruit del ridícul dels últims mesos de no entendre que la independència s'ha de fer amb tothom i sense vetos, tornaríem a estar al mateix punt de partida previ a les grans mobilitzacions independentistes, però encara més frustrats i emprenyats. Som un poble que, en nom de l'estètica i dels ideals, estem sempre disposats a perdre la guerra. Això sí, saberuts i plens de raons. Quina pena...

Seguir endavant (5 apunts sobre la jornada d'ahir).

1. S'equivoquen tots, absolutament tots, els analistes que volen comparar i trobar similituds entre el plebiscit del 27 de setembre i les eleccions d'ahir. No només pel context, sinó perquè els candidats i les estratègies dels partits eren completament diferents.

2. Els resultats d'ahir mostren clarament que una bona part de l'independentisme flaqueja i viu encara a Màtrix o al planeta piruleta. L'independentisme ahir, majoritari, va optar per dividir-se entre el possibilitisme il·lús d'un referèndum pactat amb Espanya, i la via rupturista del Parlament de Catalunya. El cantó positiu de tot plegat, però, és que Espanya -via el Senat- bloquejarà tota possibilitat de referèndum, i així, la solució que propugna Podemos quedarà una vegada més completament impossibilitada i desacreditada. 

3. Un cop els podemites, ergo els federalistes de tall nou, es vegin incapacitats per arreglar el problema territorial de l'estat, Catalunya podrà avançar cap a la independència encara amb més suports. Mentrestant, el sobiranisme català, bloquejat a causa de l'assemblea de la CUP, no hauria de perdre més temps i seguir endavant amb el full de ruta pactat. I en tot cas, sumar d'aquí a uns mesos els desenganyats de En Comú Podem un cop l'estat doni l'enèsim cop de porta a la democràcia. Si Catalunya resta pendent del que passi a Madrid, caurà en un error majúscul difícil de reconduir.

4. El paper d'ERC i DiLL al Congrés espanyol, hauria de consistir només en posar a prova el referèndum que Podemos vol implusar, i al mateix temps anar anunciant els passos que el Parlament de Catalunya va traçant. Aquest guirigall ingovernable que se'ns presenta ara a Espanya hauria de ser aprofitat per Catalunya per anar fent les maletes, i acabar donant el cop de gràcia en el moment més precís.

5. La gran satisfacció de la nit, el premi en la categoria de "Ampolla de Xampany", sense dubte se l'endú el polític més tòxic que ha tingut mai Catalunya. Duran i Lleida i el seu partit llimac, s'han quedat definitivament fora de joc en tots els centres de poder importants. Ara només els hi quedarà tancar la barraca, o convertir-se en una mena de lobby democratacristià. Això si prèviament abonen tot el deute que tenen amb els bancs. Bon vent Josep Antoni, i fins mai més!

Per què no hauria de guanyar Podem?

Què pot passar si Podemos guanya clarament a Catalunya? I si pot formar govern a l'estat? Des del meu punt de vista aquesta seria la pitjor notícia que ens podria caure a sobre pels que creiem amb un procés de ruptura amb l'estat espanyol. 

Per què no hauria de guanyar Podem? Doncs perquè la CUP es podria veure legitimada a intentar aconseguir un gran bloc d'esquerres a Catalunya, i canviar el procés per un de nou que fos protagonitzat només per aquesta gran coalició ideològica. I això molt probablement ens portaria a unes noves eleccions al març per a veure si les esquerres poden guanyar el poder del procés. Un error de dimensions catastròfiques, no només pel guirigall que suposaria, sinó perquè no comptar amb tot l'altre gran bloc del centredreta significaria escapçar el país. 

També perquè la CUP, com els vells federalistes catalans, podria caure de nou en la trampa d'arribar a pensar en temps millors amb una esquerra 'amiga' a Madrid. El típic error que fa bona la dita que l'home ensopega dos cops amb la mateixa pedra. De fet, no seria estrany pensar en això vist algunes opinions de significats líders i articulistes de l'esquerra independentista antisistema. 

I finalment -i principalment, Podem no hauria de guanyar enlloc per assegurar-nos la bona salut econòmica dels ciutadans. Que el partit dels ressentits de baix i dels que demanen més despesa sense fi pugui tocar poder, només aconseguirà que la cosa s'acabi torçant més de la que està ara. Enfortir encara més un estat ja hipertrofiat, controlar la llibertat econòmica de la gent, i encotillar el sistema productiu mitjançant la súper regulació laboral, és portar-nos de pet a la misèria. Cap país ric del món ha aplicat totes aquestes mesures a l'hora. 

La masia com a concepte (article revisitat)

Dins l'aparença majestuosa, austera i sobretot amable de la masia catalana -una diferència essencial vers els caserios bascos i d'altres casalots europeus- s'hi ha amagat durant segles tot un concepte autogestionari i alhora espiritual que conforma com poques coses, la idiosincràsia i la manera de fer del poble català. De construcció absolutament funcional, no hi ha res més exemplificador com la masia catalana, del caràcter liberal i al mateix temps cooperatiu dels catalans. Una manera de ser emmarcada dins una estètica suau, agradable i acollidora, però rude i feréstega alhora. Indubtablement mediterrània. 

La masia catalana -medieval i filla de les vil·les romanes- esdevenia un centre de poder propi a vegades fins i tot diferenciat i allunyat del context polític exterior. Si calia, s'agrupaven uns quants cabalers de la contrada per treure-li la pols al trabuc i defensar la seva pàtria xica; les contrades que podien visualitzar a ull nu. Al llarg de la història ha esdevingut una mena de masia-Estat autosuficient que ha perdurat per sobre dels successius governs que durant segles han esdevingut a Catalunya. La família sencera s'organitzava en comuna per tal de sobreviure i fer créixer el seu estatus econòmic, una diferència fefaent vers les societats latifundistes de jornalers assalariats, o amb un funcionariat excessiu on l'emprenedoria brilla per la seva absència. La liquidació del feudalisme per la pagesia catalana donà origen a un règim agrari original, sense latifundis, amb extenses zones de petita propietat i normes contractuals molt variades i complexes per a l’explotació de petites unitats agrícoles. Podem afirmar doncs que aquest model propi, escenificat amb la figura de l'hereu i el dret civil català, és d'on beu el peculiar sentit capitalista i cooperatiu del nostre caràcter. Un món d'enginy i d'esforç que ajuda a fer créixer una col·lectivitat, malgrat les rivalitats fruit de l'enveja. Una penyora que el nostre poble ha de pagar pel fet i la sort de no ser una societat igualitària i per tant competitiva.

Catalunya és una nació que ha donat una de les millors maneres d'entendre l'economia i les relacions socials que se'n desprenen d'aquesta al món. Malauradament, la nostra visió autodestructiva provinent d'un autoodi letal pel fet d'haver estat durant segles sota el règim econòmic espanyol, fa que ens costi molt confiar en nosaltres mateixos i entendre models actuals més avançats que no es basen essencialment en l'estatisme, per això, sovint tenim tendència a ser amics de models i sistemes nocius que estan a anys llum de nosaltres. Patrons antimasia catalana.

Article publicat a El Matí Digital

Solidaritat lliure

"La solidaritat és espontània o no és solidaritat, decretar-la és anihilar-la".
(Frédéric Bastiat).

Un any més hem vist amb esperança però també amb tristesa com l’acció del Gran Recapte omplia carros de solidaritat per als més necessitats. Igualment, la solidaritat també es posarà en marxa aquest proper diumenge amb la Marató de TV3. Esperança perquè ens reconforta veure com una vegada més la societat catalana es comporta amb tanta dignitat i d’una manera tan mutualista. Tristesa, però, de veure que aquesta acció no és un fet habitual i només es concentra en unes dates assenyalades. Hi ha societats que sempre han entès l’economia com una col·laboració social lliure i responsable sense la interferència de tercers que normalment acaben espatllant l’harmonia organitzativa. Catalunya i també Anglaterra són exemples de societats que entenen l’economia com una comunitat entrellaçada basada en l’autoorganització sense el coixí estatal. El cas català té, a més, una justificació diàfana per l’experiència de tenir un estat sempre a la contra dels interessos comunitaris, la qual cosa ha significat que el talent i la solidaritat s’hagin forjat sense la protecció estatal. Les caixes d’estalvi, ara extingides, en serien un bon exemple. Tanmateix, si ens fixem en l’Anglaterra de principis del segle XX, veurem com tres quartes parts de la població estaven emparades per alguna de les més de 9.000 friendly societies que funcionaven repartides arreu del territori. Aquestes societats mutualistes al marge de l’estat complien la funció de seguretat social per baixa laboral o per la mort d’un familiar. El fet que l’assitència fóra directa i voluntària, organitzada des d’una plataforma de treballadors d’una fàbrica o dels mateixos veïns d’un carrer, feia que la confiança fos total i el repartiment molt més equitatiu i sense fraus. Al contrari de l’actualitat, on la despesa social es canalitza fruit de la prèvia coacció estatal als ciutadans i no des d’un voluntarisme lliure. L’ésser humà és un ser principalment social que necessita cooperar per sobreviure, si aquesta sinèrgia social és lliure acaba sent més justa perquè és voluntàriament consensuada i acaba beneficiant a tothom.

Tot això ve a tomb perquè just l’endemà del Gran Recapte escoltava unes declaracions de la Teresa Crespo, presidenta de les Entitats Catalanes d’Acció Social, on deia que “l’èxit dels bancs d’aliments és el major fracàs de les polítiques socials i de l’Estat del benestar”. Si em permeteu, jo ho diria d’una altra manera. És l’estat amb els seus impostos abusius que fa impossible una solidaritat més eficient entre la gent i el que reparteix les ajudes aleatòriament sovint afavorint els interessos electorals del governant de torn. El fracàs és l’estat en si mateix, el fracàs és el manteniment d’unes súper estructures que han acabat sent deficitàries i font de tota classe de corrupteles. En una concepció social radicalment diferent a la d’ara, els bancs d’aliments haurien de ser la normalitat, una realitat que mai hauria d’haver minvat a causa d’un estat del benestar hipertrofiat que ha acabat trencat justament per redistribuir la riquesa sense la participació directa del ciutadà. No desconfiem de la població, deixem que s’organitzi lliurement i veureu com la solidaritat i la protecció social flueixen soles i la societat mateixa acaba sent més justa. Perquè els milions d’euros que es perden per les entranyes dels estats poden anar directament a l’ajuda i a la butxaca dels ciutadans. Si això ja ha passat en altres moments de la història amb condicions econòmiques molt més paupèrrimes que ara, imagineu-vos amb el que hem avançat actualment amb educació i economia. La solidaritat, com més directa, més justa és.

Article publicat al Wallstreet.cat

Que no votin per tu

Servidor, que de vegades peco de romàntic per la meva condició d'independentista irracional, és a dir, d'independentista perquè sí, pensava ingènuament que, si la cronologia dels fets anava com havia d'anar (això és; victòria més diàfana el 27S i desconnexió sense més dilació a partir de l'endemà), no caldria presentar-nos a les eleccions al Congrés espanyol. Segons el meu raonament, aquesta seria una mesura definitiva que faria entendre claríssimament a Espanya i al món que Catalunya definitivament fa les maletes. Un cop de puny sobre la taula amb tots els ets i uts, vaja. Però esclar, les coses han anat com han anat, la CUP ja va fer-se la trampa al solitari la mateixa nit electoral acceptant la derrota i fent bo el deshonest sistema electoral espanyol i, posteriorment, ha vingut el que tots ja sabem; negociacions interminables, tacticismes de vol gallinaci, victimisme falsari i declaracions i contradeclaracions xulesques i sobreres. És a dir, un ridícul espantós propi d'egos pujats de to mentre l'Estat maquina la seva feina implacablement.

Doncs bé, vist aquest panorama descoratjador, és evident que no ens queda més remei que tornar a carregar les piles i mantenir encesa la flama a través de les urnes. Només ens queda això. Hem d'anar a votar tant sí com no encara que sigui per fer veure a alguns polítics que això va de debò i que ja n'hi ha prou de marejar la perdiu. Dues poderoses raons, des del meu entendre, ens obliguen a no abaixar la guàrdia i evitar de fer-nos els mandrosos. Primer de tot, cal tenir ben present que això és una cursa de llarg recorregut amb una duresa que encara no hem capit. Madrid ens vol desanimats perquè creu que, en definitiva, l'estat súper protector del qual gaudim com a ciutadants occidentals, farà minvar les nostres ànsies revolucionàries. I en aquest sentit és molt probable que no els manqui raó. Si el proper 20D l'independentisme obté un mal resultat electoral, tot el món ho llegirà com que el procés català comença a desinflar-se. Per contra, si tenim un gran resultat, amb la possibilitat -atenció!- de superar el 50% dels vots, serà una altra clatellada a l'Estat i reanimarà un procés mig podrit a causa del desànim i el ridícul ja esmentat més amunt. Que la CUP irresponsablement opti per no presentar-s'hi té una lògica evident vistes la seva manera de fer les coses, però això no vol dir que l'abstenció ara mateix representi una opció revolucionària i trencadora. Just el contrari, acabarà representant en definitiva que uns altres votin per tu.

I finalment, la qüestió té un punt d'orgull propi també. Catalunya no es pot permetre el luxe que personatges tan lamentables i execrables com Carme Chacón o Albert Rivera, autèntics professionals de l'odi, guanyin unes eleccions en plena voràgine sobiranista. Això seria un desastre de dimensions desconegudes que incrementaria el ja prou inflat desànim actual, a més d'engreixar la burla i l'ego unionista. Tenim també una missió heroica per fer, hem de fer fora d'una vegada per totes el polític més barrut de la nostra història, el paràsit que seria l'orgull de qualsevol règim comunista per la seva fidelitat a l'aparell administratiu i burocràtic. Hem d'enviar a casa Josep Antoni Duran i Lleida i fer-li el favor de guanyar-se la vida com qualsevol altre mortal. Per favor, fem-ho possible.

Conec força gent (i no de l'entorn de la CUP) que fa uns dies deien que no votarien, o per cansament o també per transgredir el sistema espanyol d'una vegada. Si és per cansament, ho puc arribar a entendre, però creieu-me que no hi ha cosa més revolucionària que veure com l'independentisme tenyeix de color propi el mapa la nit electoral. La transgressió és anar a Madrid i dir-los a la cara que marxem. Votant ho podem aconseguir; no votant, segur que no.